diumenge, 31 de gener de 2010

Neandertal (primera part)


Nom oficial: Neandertal
Any: 2001
País: Regne Unit
Director: Tony Mitchell
Càsting principal:
Mark Byron com a cromanyó
Miltos Yerolemou, Jud Charlton, Cosh Omar, Samantha Seager, Howard Salinger com a neandertals.
Durada: 100 minuts (2 episodis)
Pàgina web oficial:

Aquest documental de l’any 2001, que vaig veure per primera vegada ja fa uns quants anys, consta de dues parts: la primera part tracta de la vida en general dels neandertals, i la segona part, de la seva extinció.

Aquesta primera part vol ensenyar-nos tots i cada un dels aspectes de la vida neandertal: què menjaven, com caçaven, com es relacionaven, com parlaven, com i de què morien, on vivien, etc. Els protagonistes són un clan format per 7 neandertals: una femella dominant, la seva filla, un avi (de només 40 anys!), un nen petit, i tres germans, el més petit dels quals encara és un adolescent. Tots set viuen com poden en una cova de mala mort situada al sud-oest de l’actual França: els tres germans fan eines i s’encarreguen de la caça, l’avi va a buscar menjar amb el nen, i la mare i la filla a part de caçar pel seu compte, es dediquen a fer feines de la llar-cova, com per exemple, fer peces de roba amb pells d’animals.
El clima és força hostil: fa un fred que pela, hi ha poc menjar i les feres no són gaire lluny, però els nostres neandertals, tant ben adaptats com hi estaven, sembla que se’n surten prou bé.
Hi ha alguns detallets que no acaben de quadrar; l’avi, per exemple, encara que només tingui 40 anys, ja té el cap tot gris, i camina geperut i lentament, al costat del petit; a més a més no va a caçar amb els tres germans, sinó que degut a la seva vulnerabilitat, ha de fer feines de menys risc; amb una frase que deixa anar el narrador entenem el perquè d’aquest envelliment prematur: en aquest clima tant difícil en què vivien els neandertals, o es creixia depressa, o es moria; o dit amb unes altres paraules: els neandertals tenien el creixement accelerat degut a les dures condicions on vivien; ara se sap que no és així, i que un nen neandertal tenia un creixement similar al de qualsevol nen d’avui en dia.

De tant en tant, es fa una pausa per explicar als espectadors el tipus d’eines que s’han trobat, els fòssils i què se’n pot deduir. Les deduccions sembla que intenten estar basades en el mètode científic, però tot i així, encara que el documental vol ser fidel a les noves troballes que asseguren que els neandertals no eren aquells éssers estupids que caminaven encorbats, sino que eren inteligents, forts i ben adaptats al seu entorn, no ho acaba d’aconseguir; o almenys aquesta es la sensació que he tingut les vegades que l’he mirat: encara que les reconstruccions dels actors i actrius estiguin realment treballades i ben aconseguides, els neandertals fan una cara d’estúpids i de retardats mentals impressionant. A més a més, i sense ànims d’ofendre, fan un FÀSTIC terrible, i no ho dic precisament pels seus arcs superciliars ni pel seu nas gros, sinó per certs “retocs” casolans basats segurament en prejudicis: amb una perruca de pallasso que sembla que se l’hagin posada al revés, els nostres neandertals es passen les estones lliures del dia matant-se els polls del cap. Viuen i dormen en un forat ple de rates i d’excrements seus (pitjor que els porcs!), s’alimenten de carronya, fan burilles, tenen unes dents que no només estan completament deformades, sinó que a més a més sembla que els surti molsa, i en podríem dir ¾ del mateix de les seves ungles, però el més sorprenent de tot es que van DEPILATS! Sí senyor: porten els braços i les cames completament depilats, en contraposició amb les espesses grenyes que els tapen la closca: com s’ho hauran fet???? És un misteri.
Però això no és tot: encara que teníen l’aparell fonador dotat del magnífic do de la parla, ells ben poques vegades el fan servir, excepte per avisar d’algun perill o dir quan és l’hora d’atacar un pobre cèrvol: en aquest cas fan un petit gruny o deixen anar alguna frase de màxim 3 o 4 paraules; per tota la resta, són gairebé muts!!! Quin avorriment, no?? Doncs encara n’hi ha més: per lligar-se una noia neandertal, els 3 germans el primer que fan és llençar-s’hi al damunt amb crits salvatges, de manera que la pobra quedi ben traumatitzada, i després se l’emporten cap al seu cau, on haurà de soportar durant un temps les fulminants mirades de reüll de la femella dominant.
Per semblar més educat que els altres, el germà gran li toca una mica els cabells, li dóna una miqueta de menjar, i au! Es lligava ràpid, a la prehistòria!


La vida en aquell temps era força monòtona i avorrida, almenys pels neandertals, els quals sembla que encara que eren inteligents, no tenien les habilitats mentals per produir art, sinó només destrals de pedra i puntes de llança que es repetien més que la nostrada saga d’Star Trek (o això ens vol transmetre el documental); aquesta idea que als neandertals els faltava l’espurna miraculosa que va permetre als humans moderns ser més “avançats” mentalment parlant, es va repetint al llarg de tota la cinta, i el punt culminant arriba al final d’aquesta primera part, quan el germà petit està intentant caçar un peix, amb les mans nues, i no ho aconsegueix; en aquell moment, un tipus estrany s’hi acosta pel darrere amb la llança i ZIP!!, amb un sol intent, ja el té. Quina precisió, quina destresa, quina... superioritat, no? Aquesta és la idea amb la qual l’espectador es queda: un pobre imbècil intentant enxampar un peix amb aquelles manotes maldestres i plenes de brutícia, i de cop un altre ésser que sembla que hagi vingut de l’espai exterior, amb un petit però eficaç cop amb la seva espectacular llança, n’ha tingut prou.


Per acabar, els dos personatges, el germà petit i l’estrany, es queden mirant, com si s’anés a desencadenar un duel com a les pel•lícules de l’oest, i...... TO BE CONTINUED.

Valoració: 6.5: Totalment imprescindible per entendre el món on vivien els neander i com s’ho feien per sobreviure; per observar com caçaven, les eines que feien servir i com les fabricaven, els llocs on vivien... Els actors i actrius han estat molt ben triats: persones més aviat baixes i musculoses. Les reconstruccions facials són també molt bones: per fer-ho, van agafar un motlle fet a partir dels cranis de neandertals autentics, de manera que el resultat ha quedat molt realista.
D’altra banda, cal dir que els prejudicis també hi han tingut un paper destacat, fent que els protagonistes semblessin ... tanoques, o que encara haguessin de patir una revolució al cervell (dit amb les paraules del docu) per arribar a ser ben bé humans, i en alguns moments provocant alguna petita indigestió al telespectador, com si que el menjar li volgués tornar a pujar per l’esòfag. ECS!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada