En Sawyer (1960) és un escriptor canadenc de ciència ficció que ha escrit diverses obres, però la única que en conec és la trilogia “The Neanderthal Pharallax”.
Se l’ha volgut relacionar amb el famosíssim Isaac Asimov, que diuen que escrivia noveles de ficció molt bones. En Sawyer també escriu novel•les de ficció, però això de bones… ja és un altre tema.
La seva trilogia, que ara m’estic llegint per segon cop, té coses dolentes i coses bones (com tot en aquesta vida); la primera cosa bona que em ve a la ment quan hi penso, és que és de lectura ràpida: no m’he cansat gens llegint-la, no hi ha gens de palla, va de cara al gra, no s’entretén gens en descripcions ni se’n va per les branques; això hi ha molta gent a qui no li agrada, i per aquest motiu he vist algunes queixes relacionades amb les escasses 240 pàgines de cada un dels tres llibretets de la trilogy.
La impressió general que en tinc després de llegir els dos primers volums és una barreja de dades (molt) abstractes i disperses de tipus teòric que requereixen un petit esforç mental per part del lector i que no ocupen mai més d’una pàgina i mitja, no fos cas que se’ns cansessin les neurones, intercalades entre el que sembla una altra barreja de novel•la policíaca barata amb culebrón que fan a les 4 de la tarda a TVE-1, però treient-li tota la gràcia.
Si ajuntem tot això i hi afegim algunes invencions del propi Sawyer, invencions molt imaginatives, com per exemple els noms dels neandertals, i finalment hi fiquem 4 dades catastròfiques de la història de la humanitat, el resultat és la famosa trilogia.
Aquesta barreja explosiva ha tingut molt bona acceptació entre el public, tanta, que en Sawyer ha guanyat un premi Hugo.
I es que als humans ens agraden molt, les fredes dades científiques combinades amb culebró rosa, i el nostre Sawyer pot ser un bon o mal escriptor, però fent barreges és boníssim, això sí que no ho puc negar.
Perquè ens quedem més tranquils, i no tinguem la impressió que ens hagi vengut gat per llebre, ell mateix ens va fent una llista al principi de cada volum dels antropòlegs i altres entesos en neanders que ha anat consultant; però tot això sembla una petita broma quan te n’adones que ho barreja tot, ho exagera, ho minimitza, s’inventa ‘dades’ noves i les torna a barrejar amb les anteriors, perquè els nostres neandertals siguin una barreja de neandertals, semi-neandertals i éssers imaginaris que no hi tenen res a veure.
I és que sinó, no tindria gràcia, oi, Sawyer?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada