Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ARN. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ARN. Mostrar tots els missatges

dissabte, 28 de gener del 2012

miR-1304 i els canvis en la dentició homínida

Els micro-ARNs són molècules molt petites i alhora molt importants: sembla mentida que aquestes cosetes tant minúscules puguin influïr tant contundentment en l'evolució de coses tant grosses com pot ser un neandertal o -més esquifit- un humà modern.



Aquest cop no parlarem de cervell, com la última vegada, sinó de dents: sabem que les dels neandertals eren una mica diferents de les nostres, sent més grosses i tenint una alta proporció de taurodontisme. Potser no eren diferències gaire aparents, però el cas és que un antropòleg mínimament especialitzat pot distingir perfectament una dentadura neandertal d'una dentadura moderna.

Un dels possibles responsables d'aquesta diferència en la dentició seria la forma ancestral del micro-ARN 1304. Aquesta petita molècula presenta canvis en les poblacions d'humans moderns que podrien explicar perfectament el retard en l'aparició de les peces molars i una capa d'esmalt més gruixuda -respecte els neandertals i els grans simis- i altres diferències.

La versió ancestral del micro-ARN 1304 es troba en els grans simis, els neandertals, algunes poblacions asiàtiques en menys d'un 5% i molt ocasionalment a l'Àfrica. La gran majoria d'humans moderns porta una versió modificada d'aquest micro-ARN.

I quina funció podria tenir aquest canvi en la dentició, direu. Els autors no proposen res; potser en el tipus d'alimentació?


Font:

http://mbe.oxfordjournals.org/content/early/2012/01/27/molbev.mss023.short?rss=1

diumenge, 23 d’octubre del 2011

Petites diferències cognitives entre neandertals i humans moderns

La paraula gen està de moda. Molta gent, encara que no sàpiga ben bé què vol dir ni quins significats abarca, l'utilitza pertot. I no obstant això, ens oblidem que les diferències entre humans moderns i neandertals podrien ser més nombroses que aquella llista de 78-83 gens que es va publicar amb el desxiframent del genoma.



Això és així perquè a part dels gens, hi ha moltes altres coses que controlen qui som i per què som així. Entre aquests moltes altres coses, hi ha els microARN. Aquestes molècules relativament petites s'encarreguen, en termes generals, de modular l'expressió dels gens, sobretot de la seva no-expressió. Què és un microARN?

Per més "micro" que semblin, el cert és que sense aquestes molècules probablement nosaltres no seriem aquí. Em refereixo a la humanitat, és clar, però segurament també a la resta d'éssers vius. Imagineu-vos doncs, com en són d'importants. Carles Lalueza a la conferència a la UAB no s'equivocava quan deia que hi podrien haver altres "factors" decisius que podrien marcar diferències substancials en el comportament dels neandertals i els humans moderns, de la mateixa manera que el marquen entre els humans moderns i els ximpanzés. I un d'aquests factors, és clar, podrien ser els microARNs.

Un estudi molt recent ha analitzat 5 microARNs que difereixen entre els humans moderns i altres espècies de primats, i que semblen estar implicats en el desenvolupament del neocortex (l'àrea del cervell que ens serveix per "pensar") i d'entre aquests 5, n'hi ha un d'anomenat miR-34c-5p en què els neandertals presenten la mateixa versió ancestral dels ximpanzés i macacs rhesus, mentre que és substancialment diferent en els humans moderns.



Aquesta petita diferència probablement va tenir lloc després que els llinatges dels humans moderns i dels neandertals es separessin, fa més de 500.000 anys. I com que aquest microARN està relacionat amb la modulació de gens implicats en el desenvolupament de les funcions cognitives superiors, no és descabellat pensar que hi hagués alguna petita diferència cognitiva entre neandertals i humans moderns. Potser no molt important, però sí prou significativa com perquè aquest microARN s'hagi conservat fins als nostres dies com a tal.

Font:
http://www.plosgenetics.org/article/info%3Adoi%2F10.1371%2Fjournal.pgen.1002327