Jean M. Auel: La vall dels badalls

El segon exemplar de la soga "Els folls fills de la Terra" m'ha recordat a un àpat, una menjada. En general, els àpats consten d'una sèrie d'etapes, des que el menjar entra fins que surt de dins de l'organisme, en aquest cas ho deixarem amb el cos d'un homínid normal i corrent.


La primera etapa, sens dubte, és percebre que hi ha menjar. La segona, és introduïr-se el menjar a la boca. A la tercera, el menjar passa des de l'esòfag fins a l'estómac, que és com un saquet. I allà s'hi queda fins que és digerit i ja no s'assembla en res al menjar original: ja no fa bona olor, ja no té bon gust, ja no fa bona presència a la vista (ho haureu comprovat cada cop que vomiteu). A la quarta, aquest bòlid de menjar passa cap als intestins, on s'hi pot estar unes quantes hores i fins i tot dies -aleshores diem que un pateix  restrenyiment- i a la cinquena i última, el bòlit és expulsat de manera més o menys violenta per l'anus.

Aquesta última etapa, que potser és la més desagradable de totes, tant desagradable que mai no diríem que aquells excrements de colors i olors desagradables ens els vam posar a la boca encantats unes hores abans, Jean M. Auel l'ha deixada pel final, i dura unes 50 pàgines. L'expulsió ha sigut violenta; ja en sentíem els símptomes a l'etapa nº 4, que comença a la pàgina 350 aproximadament, però fins que la cosa no passa cap avall, no pots arribar a confirmar que ja ha arribat la nº 5.

I com n'ha sigut de violenta i pudenta, l'etapa nº 5! He sentit mareig de tant agradables que eren les oloretes. I llarga, a més a més, com un dia sense pa. Auel, per què, per què ho vas haver de fer aquell 1.982, a només 10 anys dels jocs olímpics de Barcelona? Per què? Quin mal tant gran hem comès els lectors d'arribar fins a la pàgina 500 del "segon"?

Ah sí, què més havia de comentar? Bé, amb aquest segon volum de la soga, Auel s'hi ha lluït. Què més puc dir? Lluïr-se, per a l'Auel, vol dir lluïr en Jondi, l'alt, ros, musculós, d'ulls blavíiiiissims, intel·ligent, simpàtic, misteriós, etc, protagonista. El seu membre viril apareix i desapareix constament cada 30 pàgines aproximadament, però a l'última etapa, Auel li fa un homenatge, una veneració. No és que no hi estigui d'acord, amb què el sexe és important, i també ho era fa 35.000 anys, però és que a mi, en Jondi no m'atrau, Auel (deu ser que sóc lesbiana?), i els amors platònics resten credibilitat a la història. I resten punts, sobretot quan deixen els "caps aixafats" com una colla de masclistes, violadors i retardats que mereixen desaparèixer de la capa de la Terra, engolits per la "Mare".

Voldria remarcar que no arribo a entendre per què Auel fa una clara distinció de color de pell i cabell entre les poblacions de "caps aixafats" (els neandertals) i els "Altres" (els moderns): per què tots els neandertals han de tenir els ulls i la pell fosca, i entre els moderns no n'hi pot haver cap així, tenint en compte els seus orígens tropicals? Quin és el sentit antropològic, i moral (si n'hi ha cap) d'aquestes disfresses? Perquè segur que n'hi deu haver algun, però Auel quan vol pot ser molt recargolada, tant com els pèls del pubis de l'Ayla (maleït restrenyiment...).

I això és tot. Tota la resta segueix la línia del primer, amb la única diferència que els neandertals ja no tornaran a sortir si no és per participar en alguna violació, matança o records de l'Ayla. M'ha deprimit profundament, i m'he marejat. Res més a dir.

Jean M. Auel: El clan de l'ós de les galetes (I)

No és que acostumi a llegir gaire, però de tant en tant una mica de lectura em fa sentir útil. El problema que tinc és que de llibres sobre prehistòria (i més específicament, sobre neandertals) que no siguin purament científics, se n'han escrit pocs. Pocs, i de mala qualitat, a més a més. No es pot demanar gran cosa quan un està extingit, però certament això és un problema per tots aquells que encara no hem passat a l'altre barri i volem matar l'estona endinsant-nos dins d'aquella època meravellosa (això últim es pot interpretar irònicament o no).


És per això que veient les opcions disponibles, he fet el cor fort i he decidit continuar amb la soga de Jean M. Auel, perquè ja la tinc mig començada. M'ha costat fer l'esforç d'anar fins a la biblioteca a buscar el primer exemplar d'aquesta autèntica soga, però com que al primer és on hi surten neandertals i tampoc no estic obligada a continuar, he dit, va.

Més de 500 pàgines va necessitar Auel per escriure el primer exemplar (d'una sèrie de 6), aparegut l'any 1.980, que la va catapultar a la fama. Realment, n'hi havia per tant? No ho sé. És un llibre normalet: té coses bones, coses no tant bones, i coses horribles.

Però ho descriuré tot ben detalladament: l'argument m'ha semblat mínimament interessant per tots els mínimament interessats en la prehistòria. Els paisatges els he trobat ben reconstruïts. La societat neandertal, bastant realista, almenys d'entrada i tenint en compte que tot és inventat. La moralitat, encara que bastant tocada, hi és present, i els missatges que es transmeten no són malèvols (almenys). Les 500 pàgines no se m'han fet pesades. Les coses purament inventades sobre els neandertals es poden arribar a perdonar, excepte 3 o 4 invencions massa bèsties, massa indigeribles, massa surrealistes per ser imaginades. Els personatges hi són ben posats: tots tenen la seva història, el seu rerefons, la seva personalitat i el seu rol dins la història.

Llavors, què és el que falla?

No ho sé dir exactament, però ho intentaré: el que m'ha semblat que falla, és aquella sensació de: i ara ja sé què vindrà. I ara ja sé què farà. I ara ja sé què diran. I ara ja sé per què ha passat això. Em sembla que aquest acabarà d'aquesta manera. Aquest i aquest altre acabaran morint segur. Aquell obtindrà una recompensa per bon jan.

Per si no m'he explicat prou bé: falla la previsibilitat en totes les situacions, els personatges són dotats d'una personalitat tant plana que tens la sensació que ja n'has conegut 30 d'iguals abans, personatges que ja saps què faran, per què, com i quan acabarà la seva vida amb un 90% de probabilitats havent llegit només un 5% del llibre. I és una pena, perquè aquest feia la pinta de ser un llibre com déu mana sobre neandertals. Però noi, no ha pogut ser, no hi ha pogut arribar per poc, s'ha quedat a les portes.

És molt d'agraïr, que a diferència d'altres exemplars, Auel no hi hagi incorporat porno prehistòric: això s'hauria carregat del tot aquest primer volum. La meva pregunta és: ara què faig? Continuo amb el segon, o paro? Diuen que les segones parts mai no són bones (ni les terceres, ni les quartes, ni les cinquenes, etc), però potser hi ha algú a qui li interessa llegir opinions sobre l'obra de l'Auel, cosa que donaria utilitat i sentit a aquests escrits.


Puntuació: 6.5/10

Camamilla pel mal de panxa, una recepta centmilenària

Potser Jean M. Auel no anava tant desencaminada amb les seves novel·les de la sèrie "Els Fills de la Terra", almenys no pas amb aquell personatge femení de nom "Iza" que era la metgessa del Clan, famosa per conèixer les propietats medicinals de desenes o centenars de plantes.


L'anàlisi de del càlcul dental de 5 neandertals d'El Sidrón per part d'investigadors de la Univeristat Autònoma de Barcelona i la Universitat de York, al Regne Unit, ha posat de manifest que un dels 5 sidronencs va consumir almenys dues espècies de plantes conegudes per les seves propietats curatives: la milfulles i la camamilla.

El fet que aquestes herbetes siguin relativament pobres en nutrients i a més a més tinguin mal gust, ha fet pensar als investigadors, entre els quals s'hi troba Antonio Rosas, que el neandertal que les va consumir ho va fer per treure'n profit de les seves propietats medicinals i no tant per matar el cuc de la gana.

Tampoc no és tant sorprenent, tenint en compte que els neandertals van tenir centenars de milers d'anys per estudiar aquestes plantetes i transmetre'n les propietats generació rere generació, amb un llenguatge complex i parlat com devien tenir. Algunes de les nostres àvies també tenen coneixements molt bons de plantes medicinals, que s'han conservat perquè eren els remeis que han estat fent servir els nostres avantpassats fins a l'aparició dels medicaments sintètics, fa relativament poc.



Font: http://www.jacobita.cl/ciencia/los-neandertales-se-medicaban-con-hierbas

El NeanderTest, nivell infinit

1. El totem que Creb, el Mog-ur va donar a l’Ayla, a les aventures de la sèrie “Els fills de la Terra” de Jean M. Auel, és…

L'ós de les cavernes
La hiena
El lleó de les cavernes
La serp de cascabell

2. Quina discapacitat pateix Laghou, el protagonista de la sèrie de còmics “Neandertal”, d’Emmanuel Roudier?

És cec
És mut
És coix
Encara no ha sortit de l'armari.

3. Retornant a la sèrie “Els fills de la Terra”, de Jean M. Auel, podries indicar en quin fòssil de neandertal es basa Creb, el Mog-ur, d’acord amb les seves característiques físiques?

Shanidar IV
Shanidar I
Kebara II
Amud III

4. Qui és el director de “La guerre du Feu”?

Vicente Aranda
Jean Jacques Annaud
Jacques Malaterre
Steven Spielberg

5. L’índex crural neandertal és molt proper al d’una de les següents poblacions d’humans moderns:

Belgues
Xinesos
Bosquimans
Inuit

6. A quin país va ser trobada la flauta neandertal més famosa, datada en uns 43.000 anys?

Israel
Croàcia
Grècia
Eslovènia

7. Quines diferències en l’anatomia de la cara sembla que presentaven els neandertals del sud i del nord d’Europa, segons diversos antropòlegs com ara Antonio Rosas?

Cares més amples i menys allargades al sud que al nord
Nas més gros i front més alt al nord que al sud
Prognatisme més acusat al sud que al nord
Arcs supraciliars més pronunciats i òrbites menys separades al sud que al nord.

8. Quants anys aproximadament té l’ADN mitocondrial neandertal seqüenciat fins ara més antic?

60.000
45.000
38.000
100.000

9. Genèticament parlant, en què es basa la teoria que les societats neandertals eren patrilocals?

Els homes d’un mateix grup tenien ADN mitocondrials molt més semblants entre sí que els de les dones.
Els homes tenien ADN mitocondrials molt més diferents entre sí que no pas les dones.
Tant homes com dones tenien ADN mitocondrials molt diferents entre sí.
Als grups neandertals hi havia molts més homes que dones.

10. A part del gen FOXP2 i les evidències arqueòliques, quin altre tipus d’evidència indirecta tenim que ens fa sospitar que els neandertals podien parlar?

El bipedalisme
El canibalisme
Hi havia dretans i esquerrans
Les seves societats sembla que eren patrilocals, com la majoria de les actuals.

Recull d'alçades dels cavernícoles més famosos (H. sapiens)

Continuem amb el concurs d'alçades. Si l'altre dia vam parlar dels neandertals, ara ens toca fer un salt de (sub)espècie. He triat l'Homo sapiens com a protagonista d'aquest post, concretament els cavernícoles més famosos del paleolític, una època per la qual només sento admiració i devoció, perquè els altres homínids més antics encara van més escassos i fragmentats i hi ha picabaralles de veritat entre antropòlegs per posar-se d'acord amb les alçades, com és el cas del "nen" de Turkana.

Així doncs, he fet una cerca exhaustiva d'alçades dels nostres coneguts de fa 200.000-35.000 anys, com ara Omo Kibish I i II, el "vell" de Cromanyó, Mladêc, etc. El problema amb què m'he trobat, és que malgrat ser tant famosos, la gran majoria d'aquests cavernícoles desgraciadament no s'han conservat prou com per estimar-ne l'alçada, perquè com sabem, amb un crani no n'hi ha prou, necessitem els ossos llargs, com ara fèmurs, tíbies, húmers...



Abans voldria fer un petit parèntesi per recordar els nostres herois prehistòrics de ficció: em refereixo a en Jondalar i l'Ayla, que si seguiu la soga de Jean M. Auel, sabreu que fan, respectivament, 2 i 1'83 metres d'alçada: a aquests dos no els faria falta disfressar-se per fer de gegants a la processó. Sospito que Jean M. Auel no passa d'1,60 metres.

Aquestes alçades moltes vegades han fet creure a la gent que llegia la soga que hi havia una època al paleolític superior en què la terra estava poblada de gegants rossos d'ulls blaus de cos i ment perfectes, que es van anar degenerant amb el pas del temps. Res més lluny de la realitat, els homes i dones del paleolític superior eren d'una alçada molt semblant o fins i tot inferior a l'actual. Aquí hi tenim un recull d'alçades promig de diferents parts del món:

Paeolític superior inicial (Europa) (35.000-25.000 AP)

Homes: 174.1 cm (10 individus)
Dones: 161.8 cm (5 individus)

Paleolític superior tardà (Europa) (25.000-15.000 AP)

Homes: 165.3 cm (15)
Dones: 154.5 cm (7)

Paleolític superior tardà (Àsia del sud-est)

Homes: 153.1 cm (3)
Dones: 147.8 cm (7)

Paleolític superior tardà (Vall del Nil)

Homes: 170.2 cm (15)
Dones: 162.4 (16)

Paleolític superior tardà (Mediterrani)

Homes: 168.4 cm (12)
Dones: 161.7 cm (4)


Alguns famosos:

Red Lady of Paviland (Regne Unit, 33.000 anys): 173 cm (home).



(n'aniré afegint a mesura que en vagi trobant més).

ADN - coves sud de França - cavalls pintats reals

Ho sento. No sabia com titolar aquesta notícia que va sortir fa pocs dies i m'ha semblat que així com a mínim queda més o menys intel·ligible -al cap i a la fi tots els prehistoriòfils ja en deuen haver sentit a parlar-.



I és que els animals de les coves on vivien els nostres estimats "cromanyons" sempre ens han atret l'atenció d'una manera o d'una altra, i també cal dir, és clar, que són una font important d'ingressos que recauda ben alegrement l'estat francès.

Precisament me n'acabo d'assabentar que acaba de sortir una pel·lícula sobre aquestes *meravelloses* coves, "The Cave of Forgotten Dreams". M'estalvio llegir cap crítica; de moment sembla ser que no hi sortiran neandertals: ja és bon senyal.

Auel també va dedicar més de 700 pàgines a parlar d'aquestes coves "sagrades", que com sabem, estan plenes de tot tipus de fauna salvatge i d'escenes de caça, tot i que ocasionalment també de patates, plàtans, faves, kiwis, cogombres, melons i altres fruites exòtiques que els homes prehistòrics també assaborien amb molt de gust (per a més detalls veure "Per fi he practictat el sexe social, i com m'ha agradat!").

Un dubte que tenien certs desconfiats amb l'autenticitat de les pintures, és si aquell bestiari era real o bé els prehistòrics abans de pintar la paret s'empassaven una bona ració de bolets al·lucinògens que els feien perdre el món de vista.



Doncs bé, segons l'ADN, sembla que no: els homes prehistòrics eren ben conscients quan pintaven les parets de la cova, i a més a més, pintaven tot allò que veien d'una manera molt realista. S'ha pogut determinar analtizant mostres d'ADN de cavalls que van viure en aquella època: la majoria sembla ser que eren marrons i negres, però a coves com les de Pech Merle, al sud de França, també hi surten cavalls blancs amb taques negres.

L'existència d'aquests cavalls blancs tacats s'havia posat en dubte fins que s'ha analitzat l'ADN de 31 cavalls d'arreu d'Europa. Sis d'aquests cavalls tenien una mutació responsable del color tacat, que vol dir que existien en aquella època, i no eren pas cap invenció dels humans.


Font:

http://articles.boston.com/2011-11-07/news/30370534_1_chauvet-cave-horses-dna-study

El catalanisme evolutiu (Eudald Carbonell)

El nou llibre de l'amo de l'Hostal dels Neandertals, i atapuerquí de naixement i adopció, que va veure la llum el passat 13 de setmbre i que personalment m'agradaria llegir, porta l'enigmàtic títol de "El catalanisme evolutiu", i ja és un dels més venuts, comentats i criticats a les llibreries de Catalunya, el país dels catalanistes.

Com que no m'he llegit el llibre, òbviament no puc descriure'l tal com es mereix, per la qual cosa em limitaré a fer 4 comentaris basant-me en tres coses: el títol, la portada i els comentaris que n'han fet els altres, l'autor inclòs.

En primer lloc, el títol, composat de dues paraules molt estranyes. Comencem per la primera: Catalanisme. Del catalanisme tothom n'ha dit moltes coses, alguns l'han exalçat i d'altres l'han intentat destruïr. Pel que fa a mi, diré que no arribo a entendre el significat de la paraula. En principi suposo que l'Eudald -i pel que he llegit- pretén donar 4 consells d'autoajuda als catalanistes, perquè si una cosa està clara, és que sense catalanistes no hi pot haver catalanisme.

Primer punt: què és un catalanista? Doncs bé, un catalanista, pel que entenc, és algú que es dedica a exalçar, protegir, magnificar, estimar, etc, totes les coses que van acompanyades de l'adjectiu "català". En aquest sentit, doncs, catalanista no equival a català. Perquè entenguem la diferència, només cal que fem la pregunta "tu què ets?" a un espanyol, un japonès i un argentí. En la immensa majoria de casos, aquestes persones ens respondran : espanyol, japonès i argentí, respectivament, i ben poques vegades, per no dir mai, sentirem que ens diguin "espanyolista, japonesista i argentinista". Per si encara no ha quedat prou clar, és com si un gos dotat de parla i de raonament un bon dia us dongués la següent informació: "Perdona xato, però jo no sóc un animal, jo sóc un animalista". No és el mateix, oi que no?

Segon punt: si l'Eudald dirigeix aquest llibre als catalanistes enlloc dels catalans propiament dits, és perquè aquests últims no deuen existir. Sinó, no té cap sentit que dediqui esforços pels catalanistes, que exerceixen el seu amor a tot allò català per pròpia voluntat. Bé, rectifico: potser l'Eudald s'ha vist commogut per aquest grup de catalanistes que dedica tants d'esforços, llàgrimes i suor per aquest racó envoltat d'una banda per les aigües putrefactes del mediterrani i de l'altra per països profundament submergits en crisis de tots tipus. Un racó de món del qual el 99,9% del planeta no sap ni que existeix, i que si desaparegués en aquest mateix instant ni s'immutaria. Per tant, els catalanistes són com aquells missioners evangelistes que es dedicaven a cristianitzar els indis de l'amazones per amor a un ésser immaterial del quan ningú no en té constància, una tasca ben difícil, en què es necessiten molts de consells i molta fe, i si vénen d'un antropòleg millor que millor.



Uops! M'oblidava de la paraula Evolutiu, que s'assembla molt a altres paraules que acaben en -iu: constructiu, decoratiu, positiu, additiu, perdiu, caliu, progessiu, etc. És clar que, amb aquesta paraula, l'Eudald dóna a entendre als catalanistes que han d'evolucionar, no es poden quedar on són. Deu ser que hi ha problemes.

Veient que m'estic allargant molt, passaré a comentar la portada. La portada és com un quadre d'en Dalí, per la quantitat de missatges subliminals amagats que porta -afortunadament no són de tipus satànic ni perversos, com ho acostumen a ser habitualment- però déu n'hi do.

Comencem per l'ombra: representa el caos, la foscor, la ignorància, la desesperació, el desordre, els instints que vam heretar de la Lucy i que tots ens esforcem a reprimir... aquesta ombra simbolitza el catalanisme tal com és avui en dia. Un catalanisme que per tant "no va per bon camí", i necessita evolucionar, necessita canviar. Aquí serveix l'eslògan electoral tant conegut de "Comença el canvi".



El camí a seguir ens el representa l'homenet amb el martell: petit, decidit, eixerit, treballador, treballa sempre, mai no es cansa, i es qüestiona qui és, què fa, i què hauria de fer per ser millor: mai no reposa: treballa en diumenges, a la matinada, quan no té res a fer, amb pluja, amb neu, amb les vacances pagades... sempre treballa. Aquest homenet ja no és una ombra, sinó que porta roba amb colors molt vius i positius: representa la Vida, el camí que ha de seguir el catalanisme si vol Viure. I per viure, el catalanista ha de treballar i evolucionar. No pot quedar-se on és: com els Antekessors.

Seguim amb el color vermell que envolta tota l'escena: el color vermell simbolitza la sang. Això m'ha recordat un proverbi d'en Gandhi que deia més o menys "la llibertat vindrà amb la nostra pròpia sang". És a dir, el catalanista és responsable dels seus actes, ell i només ell, i que haurà de fer moltes operacions -que podrien requerir hemorràgies- per evolucionar.

Continuem amb els núvols: els núvols són passatgers i sovint ens tapen la Llum. Els núvols podrien enfosquir els pensaments del catalanista i fer-lo anar pel camí de la involució. En aquest sentit, el cel s'hauria d'aclarir, i els núvols haurien de desaparèixer perquè el catalanisme pogués evolucionar. Tots. FORA!!

Finalitzem amb el nom que porta l'editorial: ARA. M'imagino que l'Eudald no l'ha triada per casualitat: l'ARA simbolitza el moment: és ARA que el catalanisme s'ha de posar les piles i fer el canvi evolutiu. No pot ser demà, ni d'aquí mitja hora, ni ahir. És ARA o mai.



Continuem amb els comentaris que s'han fet al llibre: en primer lloc, n'hi ha que alaben l'estil de l'Eudald però critiquen l'escassetat de pàgines, que passa en un obrir i tancar d'ulls. Així doncs, els consells són útils però no es poden assaborir bé, a diferència del desig sexual de Jean M. Auel.

I l'Eudald, què hi diu ell, del seu llibre? Al seu blog ens ha acompanyat el títol del llibre amb paraules molt maques i bensonants, com són: comunisme, esquerres, integració sense homogenïtzació, cohesió, nova estructura social, diversitat, pensament conceptual, catalanisme crític, intel·ligència, i la que m'ha fet més gràcia: mala llet.

Segons l'Eudald, el catalanisme necessita mala llet, suposadament contra ell mateix. No sabem exactament què vol dir això, malgrat que l'expressió contrasti força amb les paraules bensonants. Una altra frase de l'Eudald que m'ha fet gràcia és quan diu que "els catalanistes han de donar exemple al món", com si representessin l'ideal del Bé, enlloc de ser éssers humans de carn i ossos com tots els altres -cosa que ja he començat a dubtar quan he vist que mai no feien vacances- i que confirma un cop més l'efecte "missionari".



És clar que tothom és lliure de fer el que vulgui. Que els catalanistes treballin i evolucionin amb mala llet tot autolesionat-se. Que l'Eudald escrigui llibres curts plens de consells bensonants. Que els núvols tapin el sol. Que es continuin trobant Antekessors a la serra d'Atapuerca. Que les perdius continuin menjant cucs. Que el sol continui sortint cada dia.

Jo, personalment, prefereixo jeure tranquilament a la cova, tot això és massa complicat.

Els Fills de la Terra: la gran soga de Jean M. Auel

Després d'haver-me llegit el sisè i últim volum de la gran soga de Jean M. Auel, aquell volum esquifit de tant sols 700 pàgines, vaig pensar que estaria bé nodrir la meva ment amb més aventures prehistòriques.



I és que l'últim volum, exceptuant el final, que és, resumit en una paraula, esgarrifós, es fa força passable, o almenys no és tant pesat com sembla abans d'obrir-lo per primera vegada. Per tant, fa pocs dies em vaig dir: "vés a la llibreria i agafa'n un altre, el que sigui". I tal dit, tal fet: ja tinc el quart volum a casa, el del "Gran Viatge d'Ayla i Jondalar".

Havent arribat a la meitat del llibre, la única cosa que sento la necessitat de dir és una pregunta: Com és possible que aquesta soga hagi vengut no sé quants milions d'exemplars a tot el món, i Auel sigui una escriptora mundialment reconeguda i famosa?

Però, comencem pel principi: què és una soga? És la corda que passen pel coll als penjats abans d'escanyar-los i enviar-los a l'altre barri. Potser la comparació no és la més adient. Potser seria més adient i adequat dir les coses pel seu nom: que els personatges d'Auel, és a dir, l'Ayla, en Jondalar i el seu bestiari, em desperten les temptacions més mòrbides i sanguinàries que romanen ben amagades en la meva ment. Temptacions com ara lligar l'Ayla en un llit amb cadenes i clavar-li ganivets per tot el cos, desbudellar la seva Whinney, cremar el Ràpid de viu en viu, arrencar la pell del Llop a tires per fer-me'n un abric, i amb en Jondalar, no ho explicaré tot amb pèls i senyals, sinó que donaré algunes pistes del que li faria: li tallaria l'òrgan reproductor, el faria cremar davant dels seus ulls, l'obriria de dalt a baix, li buidaria els intestins, la llengua i els ulls, i finalment, després de fuetejar-lo una mica molt, el penjaria. Amb una soga, és clar.



Què és el que els fa tant repulsius, als personatges de Jean M. Auel, i al llibre en la seva totalitat? Diverses coses. La que més, que Auel ens els presenta com si fóssin perfectes: ben rossos i alts, tenen un cos perfecte, una ment perfecte, un amor perfecte, unes mascotes perfectes a les quals els fan fer el que volen, mai no els falta de res, tot els surt bé, i per desgràcia, no moren mai.

A més a més també cal sumar-hi les incomptables vegades en què Auel s'obre de cames perquè en Jondalar la penetri fins al fons. Perdó, volia dir l'Ayla. Les vegades en què Auel descriu la seva protagonista exalçant el seu cos perfecte, la seva cabellera rossa amb tirabuixons, la seva joventut eterna, l'esquena d'en Jondalar, el membre d'en Jondalar, el botó que l'Ayla té entre les cames, i OH! la fauna: perquè evidentment els animals com ara els mamuts també tenen la seva època d'acoplament, que Auel, sempre tant generosa, ens explica amb pèls i senyals.

Després caldria fer esment també als malsons premonitoris de l'Ayla, que treuen qualsevol realisme que pogués tenir l'argument. Els somnis consisteixen en el següent: la nostra Ayla sempre hi veu en Creb (1r volum de la soga), el Mog-ur, que l'avisa d'algun perill o li indica el camí que ha de prendre. Llavors l'Ayla crida desesperada, en Jondalar la desperta, l'abraça, la profecia d'en Creb es compleix i en Jondalar pensa com n'és d'afortunat de tenir una telèpata al seu costat. Perquè l'Ayla també es pot comunicar telepàticament, pot repetir estrofes de cançons que només ha sentit una vegada, parlar 4-5 idiomes amb tota la facilitat del món, predir els canvis climàtics, llegir el pensament de la gent, conèixer espècies de plantes que no ha vist mai, etc.



Els neandertals, malgrat no sortir-hi físicament, sí que es manifesten en els malsons de l'Ayla i els records, que ocupen una bona part del llibre: l'Ayla recorda el seu passat amb els neandertals constament i es posa trista. Tant trista es posa ella com em treu de polleguera a mi. Al cap i a la fi, per què matar-s'hi tant amb els neandertals? La seva presència queda resumida en unes quantes herbetes medicinals amb propietats anticonceptives, antidepressives, anti-mal-de-cap, anti-mal-de-panxa, anti-el que volgueu. La cultura neandertal queda també resumida en els rituals que l'Iza va ensenyar a l'Ayla per complaure el seu "company" que consisteixen en:

-Posar-se de quatre potes amb el cul en pompa quan el mascle faci "el senyal".
-Banyar-se en un llac d'aigua glaçada després de fer l'amor.
-No mirar mai el mascle als ulls quan té la regla.
-Preparar tot tipus de plats culinaris exquisits perquè el mascle estigui fort i sa.


No us sona d'alguna pel·lícula, això? Doncs sigui com sigui, aquesta és la cultura neandertal que ens presenta Auel al llibre. Un llibre i una soga que, per si encara no us ha quedat clar, han vengut milions de còpies. Milions. I no cal ni dir que de mi no en treuran ni un cèntim més.

El país de les coves pintades - Jean M. Auel

Segurament tothom n'haurà sentit a parlar, de l'últim "volum" de la col·lecció Els fills de la Terra, i si no n'heu sentit a parlar només cal dir-vos que es tracta de l'última obra que Jean M. Auel, una neandertalòfila consumada, ha llegat a la humanitat.



Potser llegar no seria la paraula exacta; al cap i la fi Auel escriu perquè li ve de gust, perquè té moltes estones lliures (va tenir els seus 5 fills abans dels 25) i perquè així fa treballar la ment i reviu amb passió el passat, recent i arcaic.

Haig de confessar que és la primera obra que llegeixo de l'Auel, i ho confesso amb una mica de vergonya. Abans només havia vist la pel·lícula de l'any 1986 on hi sortia Daryl Hannah encarnant l'Ayla, i llegit 4-5 entrevistes de l'autora. I també haig de confessar que és millor del que m'esperava, és a dir, és millor que la trilogia d'en Sawyer, fins a tal punt que mentre el llegeixo (encara no he acabat, però em queda poc!) no em vénen rampells d'agafar un misto i cremar-lo, o començar a saltar-hi a sobre. De moment, tampoc no he tingut cap atac de nàusees. Potser la única incomoditat que he sentit a l'hora de llegir-lo, és que pesa com si estigués fet de plom, i és que té gairebé 800 pàgines.

Malgrat que sigui millor que la trilogy, això no vol dir pas que no contingui passatges que m'hagin fet obrir els ulls com unes taronges, o que hagi tingut la temptació de passar unes quantes pàgines més endavant per veure si hi havia res de més interessant. Corre el rumor que el llibre es repeteix més que l'arròs bullit. Aquest rumor he pogut comprovar que és cert: cada dos per tres surten vivències del passat que l'Ayla recorda constantment; potser el passat ocupa un 40% del llibre, sense exagerar.



Tenir records és bo, però estar-hi massa enganxat no ho crec pas. De totes maneres, com que no m'he llegit els volums anteriors, no se m'ha fet gens pesat, i a més a més, els records és l'únic moment on hi surten neandertals (anomenats "el Clan"), perquè ara només hi ha moderns, dividits en moltes tribus escampades arreu de França que porten noms ben curiosos: Zelandonii, Lanzadonii, Mamutoï, etc. La tribu de l'Ayla, la prota, és la dels Zelandonii, i ella està intentant esdevenir una Zelandoni, que vol dir més o menys fer carrera de metge (o curandero). Acompanyant l'Ayla hi surten la seva filla Jonayla i, evidentment, el noi de les colònies: en Jondalar.

Els coneixements que té Auel sobre les societats nòmades dónen més realisme al relat, però també hi ha punts massa ficticis. Que tots els Zelandonii siguin rossos, d'ulls blaus i medeixin a la vora de 2 metres costa de creure però pot passar. Però que l'Ayla ja hagi domesticat -ella sola- tres cavalls i un llop, a més a més de parlar no sé quants idiomes, poder caçar tot el vulgui quan vulgui amb no sé quantes armes, i fer grans descobriments que ningú de l'entorn sospita -com ara que els nens no vénen sols ni per obra d'una força sobrenatural- és una mica massa.

Els culebrons i el sexe tampoc no podien faltar, com a tots els altres volums de l'Auel, però com que -afortunadament- l'Ayla està ocupada amb la seva carrera de Zelandoni, no té massa temps per amanyagar la cigala d'en Jondalar, que tant enyora quan no la té aprop. No sé pas com acabarà tot plegat, perquè el rumor que he sentit és que el final és sobtat i imprevist. Auel no va deixar clar si encara escriuria un volum adicional, però en realitat no hi ha cap motiu que ho impedeixi: l'escriptora està en plena forma, i amb més ganes de reviure el passat que mai.



De totes les lliçons que he après llegint aquest llibre, potser la més important de totes, és que aquells homes prehistòrics de fa 30.000 anys que pintaven animals a les parets de les coves i creien en les forces de la natura, estarien d'allò més entretinguts escoltant les històries inventades de Jean M. Auel al voltant de la foguera.

L'univers... és una cosa molt gran

Els humans som capaços d'imaginar-nos una quantitat gairebé infinita de coses; només cal agafar un volum de la col·lecció "Els fills de la Terra" per adonar-nos que la nostra imaginació és gairebé il·limitada, malgrat que encara hi hagi una cosa que se'ns escapa de la ment: l'univers.



Què és l'univers? L'univers ho és tot. Tot. Nosaltres, els virus, els articles broça, el nostre egocentrisme, el canvi climàtic, els eclipsis, els neandertals passats, presents i futurs, en Mellars, l'Auel, en Sawyer, en Wolpoff, la radiació, el fred, els mosquits, internet, la neu, la por, la imaginació il·limitada... tot.

O potser no? I si el nostre univers que no ens podem imaginar, realment no és amo i senyor de totes les coses, sinó que també forma part d'un conjunt? Aquestes preguntes se les estan fent constantment els físics, preguntes que per cert, també se les planteja un nen de 10 anys: què és l'univers, com va començar, quina forma té, podrem viatjar mai fins l'altre extrem, hi ha més universos?

Les hipòtesis que han intentat trobar forma al nostre univers s'assemblen força a les hipòtesis d'extinció neandertal en quantitat i qualitat: n'hi ha de tots colors i per a tots els gustos, i en la seva major part són d'allò més sensacionalistes i poc creïbles. La forma, i no ho oblidem, la mida, dos conceptes claus en el nostre univers, el dels sàpiens: som tant petits i insignificants com ens imaginem o bé això de l'univers infinit és un conte de la vora del foc? I ens ha tocat viure en un embut, una pilota de futbol o més aviat una massa poc definida? Amb o sense companyia d'altres universos?



Preguntes com aquestes s'estan intentant contestar de la millor manera possible, especialment la de la Companyia, és a dir, l'existència no d'un, sinó de múltiples universos. Si bé aquesta hipòtesi inicialment s'havia proposat dins del camp de la ciència-ficció, ara sembla ser que hi ha un grup de científics disposats a posar-la a prova seriosament.

De moment, tot el que han obtingut els físics que hi treballen, són grans quantitats de dades extretes de paràmetres del cel, com ara col·lisions còsmiques que van tenir lloc a l'inici del Big Bang, preses amb una sonda de la nasa. Tot plegat és molt complicat, i fins ara no ha estat possible trobar evidència a favor o en contra dels múltiples universos.



En cas que existeixin múltiples universos, crec que ja no seria adequat anomenar "univers" al nostre, ja que llavors ja no ho seria "tot". L'aspecte d'aquests multiuniversos escapa de la nostra imaginació (i de la de J.M. Auel també, si serveix de consol), però en qualsevol cas hi ha una cosa certa, i que els neandertals ja coneixien: l'univers és un lloc molt gran.


+ informació:

http://universitam.com/academicos/?p=10682
http://forwhattheywereweare.blogspot.com/2011/08/many-more-interesting-short-news.html

Jean M. Auel es fa gran

L'autora de la sèrie Els fills de la Terra, una obra referent dels neandertals on hi ha molt de sexe, s'ha guanyat el suport de gran part de la comunitat antropològica i neandertalòfila d'arreu del món, encara que l'escriptora en qüestió no tingui massa experiència amb qüestions arqueològiques (el que diguem-ne, seria agafar el pic i la pala) ni tampoc antropològiques (allò d'estudiar l'evolució dels homínids i les seves característiques) ni molt menys genètiques (l'anàlisi dels gens aplicats en l'estudi dels nostres orígens).



Nascuda el 18 de frebrer de l'any 1936 a Chicago, Auel ja porta molts anys a les seves espatlles i no està per brocs. Evidentment que pot ser una escriptora excel·lent, i una neandertalòfila exemplar, però per ella, tot això d'extreure ADN dels fòssils, fer-ne comparacions i contrastar-les amb les diferents hipòtesis d'extinció dels neandertals ja queda una mica massa lluny, i prefereix deixar-ho per la jovenalla de la nova onada.

És el que hem pogut comprovar en una entrevista molt recent que li ha fet el diari el periodico, on els neandertals són el punt estrella. Auel, commovedora amb les seves paraules plenes de filosofia i el seu desconeixement gairebé absolut de tot el que no sigui sexe prehistòric, tira pel dret en aquesta entrevista titolada "Tots tenim una mica de neandertal":


Narrador-¿Com descriuria el món prehistòric que vostè ha creat?

J.M.Auel-És la història d'una noia que va morir a l'alba de l'home modern a Europa, la història de gent com nosaltres en temps molt primitius, de com vivien, com interactuaven, com sobrevivien. I la idea que hi havia un altre tipus d'ésser humà totalment diferent però amb la mateixa intel·ligència. L'altre. És igual de fascinant avui. ¿Com respondria el món si descobríssim ara un altre poble humà i intel·ligent però diferent?

N-¿Eren tan iguals a nosaltres pel que fa a sentiments?

A-L'única diferència, segons els científics amb qui he parlat, és que l'home modern, el cromanyó, no és ni més ni menys que nosaltres però en una altra època i una altra cultura. La seva psicologia i intel·ligència eren com les nostres i per tant les seves reaccions també, és com si parléssim dels nostres rererebesavis.

N-L'encreuament entre cromanyons i neandertals que planteja en la ficció divideix els científics.

A-Fa 30 anys, quan vaig escriure el primer llibre, al neandertal se l'anomenava homo sapiens neandertalensis. Després va canviar la teoria i li van treure el sapiens perquè no se'ls va considerar totalment humans. Ara el pèndol ha tornat i diuen que també són sapiens, una altra branca primitiva.

N-¿Què va passar amb els neandertals?

A-Ells van desaparèixer, ningú sap exactament per què, i nosaltres seguim aquí. Gibraltar va ser un dels seus últims refugis. A Portugal es va trobar l'esquelet d'un nen d'uns 4 anys i a l'examinar-lo no sabien si definir-lo com a neandertal o com a cromanyó perquè tenia característiques de tots dos. Alguns diuen que s'equivoca, però el paleoantropòleg Erik Trinkaus, gran expert en neandertals, està convençut que, segons l'ADN, tota la descendència europea té entre un 1% i un 4% de gens o cromosomes de neandertal.

N-¿Què tenim de neandertal?

A-No se sap, els científics ho estan estudiant, saben que hi ha alguna cosa, però no han pogut identificar exactament el què. Jo no n'estic segura. Els neandertals eren molt forts però crec que té més a veure amb la forma de pensar. Segurament hem heretat alguna cosa útil però no sé el què.

N-Ayla té 25 anys i és una mare feliç però en la seva història d'amor amb Jondalar sorgeix la gelosia, que en la seva societat està molt mal vista.

A-No és que abans no existís, però era una societat on depenien tant els uns dels altres que si hi havia un element que l'alterés i fos causa de fricció, com la gelosia, que és tan destructiva, havien de trobar una forma d'evitar-la i no deixar que aflorés. Me'n vaig adonar a l'estudiar pobles nòrdics, com els inuit, els esquimals, que tenen lluites sempre verbals, d'insults ferotges, però mai arriben a l'agressió física perquè depenen molt els uns dels altres.

N-La seva societat prehistòrica és liberal i una mica hippy, hi ha relacions sexuals molt liberals, fins i tot orgies, ritus d'iniciació sexual, divorcis... fins que descobreixen que els fills són conseqüència de l'acte sexual...

A-És l'element clau. Ja en el primer llibre vaig introduir la sexualitat però sense la concepció que serveix per procrear. El sexe era lliure, un plaer, no associaven una cosa amb l'altra. Però al descobrir que el sexe fa nens, la societat canvia per sempre. A la dona se l'allibera al saber-se que té el control de la sexualitat, de quan tenir fills o no encara que l'home no devia estar gaire satisfet amb això. Era el final apropiat per arrodonir la sèrie perquè permetia al lector pensar en com això va canviar les coses i com naixia la responsabilitat de la procreació que comporta el plaer.

N-Per a aquest llibre va visitar gairebé totes les coves prehistòriques d'Espanya però l'ha ambientat a França.

A-Vaig voler posar alguna cosa d'Espanya però ai, el llibre s'allargava molt. Em queda molt material i, qui sap, potser escric una novel·la policíaca amb un crim a la prehistòria, ha, ha.

N-¿Què sent al veure aquelles pintures?

A-En tres de les coves vaig plorar. L'art és tan perfecte... Tinc les parets de casa plenes d'art, és el meu vici, la meva debilitat. Les joies de la corona són Altamira, Lascaux i Chauvet i Ekain.

N-¿Per què creu que els paleontòlegs la respecten? ¿Pel seu rigor, per anar a jaciments, per la seva investigació, que l'ha portat a fer cursos de supervivència a l'àrtic, aprendre a fer foc o tallar la pedra?

A-No ho sé. Potser perquè empro material científic, teories en què uns estan d'acord i altres no. Crec que veuen que em baso en coses sòlides.

He marcat en vermell els punts on crec que aquesta bona dona no en té ni fava del que enraona.

En primer lloc, els neandertals no eren cap branca primitiva de l'Homo sapiens. Això és precisament el que hem descobert ara. Eren una altra branca del gènere Homo i prou. D'altra banda és molt greu dir que Trinkaus va ser qui va dir que els europeus tenen entre un 1 i un 4% de neandertal, en primer lloc perquè això no ho va dir pas ell, sinó un estudi que a ell li va semblar ridícul i que va criticar, i en segon, perquè ell diu que en portem un 20%!!

I ja per acabar-ho d'adobar, tenim que la bona dona creu que els gens neandertals serveixen per pensar, i que ens són útils. Que és com dir que ens van fer més intel·ligents. Que és com dir que els sub-saharians són més estúpids que la resta del planeta. Que és un pensament força racista i que no s'aguanta per enlloc.

Tota la part de les coves i el sexe molt impressionant. Això mateix Auel, dediqui's a escriure llibres sobre sexe prehistòric a la cova de casa seva amb les pintures rupestres de fons, que ho fa de meravella.

Font:

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/cultura-i-espectacles/20110308/jean-marie-auel-tots-tenim-una-mica-neandertal/937011.shtml

Benvingut a casa, germà llop!

Ho recordo com si fos ahir: a l'escola ens van explicar el tràgic destí de l'últim llop català, que va ser caçat i mort l'any 1929, a Horta de Sant Joan (Terra Alta). Aquest llop va seguir el mateix camí que molts altres companys seus d'espècie, que també van morir a les mans de caçadors catalans, als quals fins i tot se'ls recompensava per caçar aquest animal tant mític.



A partir d'aquesta data, es va considerar que el llop s'havia "extingit" a Catalunya, un territori que havia estat casa seva durant almenys 200.000 anys, com així ho demostren les restes trobades a la cova de Serinyà i al Cau del Duc d'Ullà, i si parlem de la família dels cànids a la qual pertany el llop, hem de remuntar fins als 1,5 milions d'anys.

Noves troballes, però, semblen indicar que no es tracta pas d'una extinció permanent, sinó més aviat un parèntesi: els llops de mica en mica van avançant per recuperar el seu hàbitat original, que els va ser pres brutalment.
Ja se n'han vist uns pocs exemplars en diferents punts de la geografia catalana, com ara el Ripollès, l'Alt Urgell, el Berguedà, la Cerdanya, el Solsonès i el Vallès Oriental, i és previsible que es produeixin més avistaments en altres comarques catalanes.



El llop prefereix les zones boscoses i com la majoria d'animals salvatges evita el contacte amb l'home. Aquest animal podria ser útil a l'hora de fer disminuir la gran població de senglars que hi ha als boscos catalans, i que es va descontrolar en fer-hi desaparèixer el llop. Ara els boscos estan poblats per caçadors sanguinaris que es dediquen a incrementar els nivells d'adrenalina en sang carregant escopetes i disparant contra truges prenyades. Tal com he dit més amunt, els llops tendeixen a evitar les persones, però no em desagradaria gens que una lloba emprenyada queixalés el cul d'algun caçador massa atrevit.

És cert que potser molta gent preferiria que els boscos fossin repoblats amb una papallona de colors que no pas llops. Els llops ens fan respecte, igual que els ossos, perquè s'han descrit nombrosos casos d'atacs a persones. El llibre El llop i els humans. Passat i present a Catalunya escrit per Josep Maria Massip, un entès en llops, és un recull impressionant de totes les peripècies que ens han fet passar aquests animalons, i... de les que els humans els hem fet passar a ells, sobretot a principis del segle passat.

Els llops són uns animals dignes d'admiració i respecte per a tots els neandertalòfils, de la mateixa manera que els ossos i els cavalls. Tota aquesta fauna va fer companyia als nostres protagonistes durant desenes de milers d'anys, i de ben segur que els neandertals també podrien haver escrit el seu llibre d'històries amb aquests parents tant propers del millor amic de l'home.



Saber que a poc a poc van recuperant el seu hàbitat natural és una gran notícia. Esperem que s'hi sumin també molts altres animals de la nostra fauna que actualment es troben en perill d'extinció o ja extingits, com els neandertals, i que la seva absència a les terres catalanes només sigui un breu parèntesi de la seva història.



FONT:

Diari Avui

Clive Finlayson: El somni del Neandertal

O millor dit: El sueño del Neandertal, perquè la versió catalana encara no ha sortit. Es tracta d'un llibre escrit per un dels grans experts en neandertals del món: Clive Finlayson, que també és director del Museu de Gibraltar, un indret que sabem que és força privilegiat, perquè allà hi podria haver viscut... l'últim dels neandertals.



El llibre del dr. Finlayson consta de 256 pàgines i s'ha publicat a l'editorial Crítica. El podreu trobar a qualsevol llibreria de Barcelona.

Anem al que toca: l'argument. Amb aquest llibre, Finlayson creu poder tenir l'explicació de la Clau, és a dir, el factor Clau que va provocar l'extinció neandertal. Com que no em vull allargar massa, us diré que Finlayson ha escollit el clima. Si la seva elecció ha estat sàvia i si és congruent amb el registre fòssil és una cosa que el lector haurà de jutjar per sí mateix.
De totes maneres, que no quedi per dir que han aparegut diversos estudis que han qüestionat la responsabilitat del clima en aquest afer, però segons Finlayson "el clima, arquitecte de l'evolució, va ser també responsable d'atrocitats i extincions". Curiós, si més no, que aquest canvi climàtic durés ni més ni menys que 10-30.000 anys i coincidís amb l'arribada dels HAM al territori que coneixem com Europa.

A la pregunta: i per què no ens vam extingir, nosaltres també? Finlayson respon que és una qüestió de "capacitat i sort". O sigui, que els neandertals no només no estaven capacitats per fer front a un canvi climàtic, encara que segons el rotllo oficial tenien el cervell molt gros i podien parlar i bla bla bla, sino que totes les seves adaptacions i experiència durant més de 200.000 anys, no van servir per res, i com que a més a més, van tenir molt mala sort... no sabem per què, però sí, la sort els va ser contrària, ells no hi van poder fer res, va ser com un desig diví que s'acabessin extingint.



Tant si hi esteu d'acord o no, el llibre d'en Finlayson amb la cara de la Wilma a la portada crida l'atenció i com sempre dic: el saber neandertal no ocupa lloc. Ara bé, crec que m'esperaré que el portin a la biblioteca abans de gastar-me els 26 euros que val.



FONT:

http://www.elimparcial.es/libros/clive-finlayson-el-sueno-del-neandertal-por-que-se-extinguieron-los-neandertales-y-nosotros-sobrevivimos-79144.html

Richard Dawkins - El conte del neandertal

Richard Dawkins (1941) és un prestigiós biòleg evolutiu conegut arreu del món. Ha escrit diversos llibres sobre evolució i genètica, amb títols tant coneguts com The selfish gene o The ancestor's Tale.



Compta amb una pàgina web que deu rebre milers de visites cada dia, i amb un fòrum on val la pensa participar-hi si us interessen aquests temes tant apassionants.

The ancestor's Tale -o El cuento del antepasado, en la seva versió traduïda al castellà- era un títol que ja havia vist sovint a diferents llocs que parlaven, no només sobre neandertals, sinó d'evolució humana i animal en general. La possibilitat de fer un viatge a través del temps començant l'any 2003 (o el 2010 si preferiu, 7 anys són insignificants, en aquest llarg viatge) i acabant en el moment de l'aparició de la vida a la Terra, fa gairebé 4 bilions d'anys, em fascinava des d'un primer moment. És per això que fa poc més d'un mes em vaig llençar a la seva cerca a les biblioteques: i cal dir que vaig tenir molta sort. Em vaig poder emportar l'únic exemplar que hi havia! Quan el vaig tenir a les mans vaig sentir una profunda satisfacció. que alhora va calmar el mal que em feia haver d'aguantar amb una mà els 3-4 quilos que deu pesar. I és que també cal dir-ho: és ENOOOOOORMMEEE, el més gran que he tingut mai a les meves mans (879 pàgines per ser exactes), però una cosa vaig tenir clara des del primer moment: ME'L LLEGIRÉ SENCER, encara que m'hi hagi d'estar un any, o dos.



De moment vaig pel capítol que tracta de l'encontre dels nostres avantpassats (quan dic nostres em refereixo als primats, conills, rosegadors, etc) i dels Laurasiateria (un grup que inclou mamífers tant variats com gossos, gats, balenes, camells, porcs, ossos, vaques, hipopòtams, etc), que va tenir lloc fa uns 100 milions d'anys, i per tant això vol dir, que efectivament, ja m'he llegit el Conte del neandertal (a cada "encontre", Dawkins hi afegeix un Conte, n'hi ha uns 40 durant tot el llibre, i el dels neandertals era el primer o el segon).

El Conte del neandertal el podríem definir en dues paraules: curt i contundent. Només ocupa una pàgina i mitja, i gairebé no en diu res, de qui eren els neandertals, ni de com es van extingir. Però és contundent, i dóna una lliçó que no haurien de passar per alt aquells que mitjançant els ànalisis d'ADNmt van arribar a la conclusió que "no tenim avantpassats neandertals", i m'agradaria que ens ho expliqués ell amb les seves paraules. Dawkins, NeanderFollia és tot teu:

"Degut a què aquest testimoni genètic (l'ADNmt) indica que els encreuaments fructífers entre neandertals i moderns van ser estranys, es sol afirmar que es van extingir sense deixar descendents. No obstant això, no hem d'oblidar l'argument del 80% que tant ens va sorprendre a "El Conte del Tasmanià". Tot immigrant que hagués aconseguir introduir-se a la població fèrtil de Tasmània hauria tingut un 80% de probabilitats de passar a formar part del conjunt d'avantpassats universals, és a dir, dels avantpassats de tots els tasmanians que visquessin en un futur llunyà. De la mateixa manera, si un sol mascle neandertal s'hagués introduït en un cercle reproductor sapiens, això li hauria otorgat unes altes possiblitats de convertir-se en avantpassat comú de tots els europeus actuals, i això seria cert fins i tot en el cas que els europeus no portessin ni un sol gen neandertal. Una possibilitat fascinant.
Així doncs, encara que pocs dels nostres gens, per no dir cap, provinguin dels neandertals, és possible que algunes persones tinguin molts avantpassats d'aquesta espècie."


Comparteixo plenament la postura de Dawkins en aquest tema. Em sembla senzillament raonable i ben possible. Per tant, quan per exemple en Pääbo i Green van dir que no van trobar rastres que els neandertals i moderns s'haguessin tornat a encreuar a Europa un altre cop, fa 40.000 anys perquè no van trobar un % d'ADN neandertal més elevat al genoma del francès, no vol dir ni molt menys que no siguem descendents directes de La Ferràssia o Sant-Cesaire. Ara mateix podríem tenir molts avantpassats neandertals, però en canvi no assemblar-nos-hi gens, ni per fora ni per dins. Aquest és també el cas dels africans sub-saharians. Encara que les proves genètiques indiquessin una aportació neandertal del 0%, és segur que tant els San com els Yoruba tenen avantpassats neandertals. I per què? Només cal pensar quantes generacions representen 60.000 anys. I quantes possibilitats hi ha, que durant tot aquest temps, algun avantpassat dels San o dels Yoruba tingués fills amb algun no-africà que portés ADN neandertal: les possibilitats indiquen que és gairebé inevitable, encara que no n'hi hagi cap rastre en els africans d'avui en dia.



No sé si això ja cau dins de la genètica o de la NeanderFilosofia, però realment, els semblaria gaire agradable als neandertals, el fet que els seus descendents no se'ls assemblin gens, i que per aquest motiu durant molt de temps els hagin considerat una branca morta del gènere Homo, sense cap relació amb els humans moderns? Crec que se'ls faria estrany, veure'ns a tots amb aquestes barbetes, sense els seus arcs superciliars o amb una força ridícula comparada amb la seva.

Tornant al The ancestor's Tale, cal dir que és un llibre que val molt la pena de llegir: una obra mestra de l'evolució, com poques se'n troben. A més a més, els Contes que apareixen a cada capítol el fan molt agradable de llegir i entenedor per qualsevol persona inexperta en genètica molecular, com jo. Dawkins no només és un gran biòleg, sinó també un excel·lent escriptor.

El collar de llautó de Juan Luís Arsuaga

Títol: El collar del neandertal- en busca de los primeros pensadores.
Autor: J.L. Arsuaga
Any: 1999.
Nº de pàgines: 311


L'any 1999 el famós antropòleg J.L. Arsuaga va escriure un llibret anomenat "El collar del neandertal -en busca de los primeros pensadores" que es sumava a la seva immensa col·lecció de llibres sobre evolució humana.

Resulta que aquest llibre, amb la seva peculiar portada, on un neandertal ens mostra el seu collaret fet a partir de dents de carnívors ferotges, s'ha convertit amb el pas del temps en tota una icona didàctica per aprendre i gaudir de l'evolució humana.

I és que tots sabem que un llibre del qual fa més de 10 anys que se'n fa publicitat, un llibre que tracta dels nostres orígens i que intenta contestar la més humana de totes les preguntes: D'on venim? i que va ser escrit per un tipus veterà en prehistòria i cavernícoles forçuts com és l'Arsuaga, no pot faltar a la llista L.L.N.A.I.E.H (Llista de Llibres per a Neandertalòfils i Altres Interessats en l'Evolució Humana). O potser la societat mateixa ens ha fet pensar així, fent-nos creure que era un pecat capital no haver llegit aquest clàssic de l'antropologia, sense deixar-nos pensar per nosaltres mateixos.

És per això que va ser un dels primers pel qual vaig remoure cel i terra, dins la biblioteca, és clar. I ara que me l'he llegit, després d'un mes, haig de confessar que... no és el que m'esperava.



És clar que cal tenir en compte que és de l'any 1999, encara vivíem a la prehistòria, com aquell qui diu, perquè des de llavors la ciència ha avançat molt. Però cal dir que la màgia que hi buscava, aquesta màgia amb la qual Arsuaga impregna la prehistòria i ens la fa semblar tant irresistiblement fascinant, no l'he sabuda trobar enlloc, o bé resulta que la màgia no existeix, i que la única veritat és que el mag fa distreure l'atenció de l'audiència per mentrestant fer algun dels seus trucs, que tenen una explicació ben real.

Encara que sembli un llibre que hagi de tractar sobre neandertals, el cert és que de neandertals n'hi ha ben pocs, no arriben ni al 5% del temari del llibre, que està repartit en diferents apartats:

-El primer: Introducció per a amateurs: s'hi explica què és la filogènia, els temps en que es divideix geològicament la història de la Terra, quins són els nostres parents vius més propers, quan fa que ens vam separar de la línia dels ximpanzés i vam iniciar el nostre procés d'humanització, que ens ha fet tant únics i diferents de qualsevol bèstia del planeta, amb paraules de l'Arsuaga.

-El segon, va de flora i fauna europea al pleistocè, i el mateix Arsuaga demana al lector que no cal que s'ho llegeixi si aquests temes no li interessen i que passi directament a l'apartat dels "Narradors d'històries" és a dir, a la part dels homínids, on en teoria hi recau l'essència del llibre i allò que tots esperem que l'Arsuaga ens expliqui amb la seva màgia.
No és que m'apassioni massa la flora i la fauna, però m'ho vaig llegir tot per dos motius: el primer, que aquest apartat ocupa més del 50% del llibre, i és clar, si m'ho hagués saltat la cosa hauria quedat massa curta. La segona, perquè per comprendre millor els neandertals i els seus avantpassats, sempre és millor conèixer alhora l'entorn on vivien, i també perquè aquells mamuts, lleons, cèrvols, hienes, etc, eren companys habituals de fatigues dels neander, sense els quals no haguessin sobreviscut (encara que les relacions no eren normalment massa amistoses) i els moderns de fa 15.000 anys que els van idil·litzar tant com per acabar pintant-los a les parets de la cova on vivien.



-El tercer tracta finalment d'homínids. No de neandertals, sinó d'homínids. Té alguna cosa bona, com ara quan s'hi explica què va passar a la Sima de los Huesos, on s'hi han trobat tants ossos d'individus joves que van morir en un període de temps molt curt. Segons Arsuaga, aquells homínids, els heidelbergensis, ja coneixien la mort, igual que els neandertals.
Però a part d'això, tota la resta se la podria haver estalviat en la meva opinió: teories més vistes de l'anar a peu, on se'ns expliquen les clares diferències entre ells i nosaltres (ells són els neandertals, i nosaltres els humans que van viure al continent africà fa menys de 300.000 anys) i és que segons Arsuaga, fa 150-200.000 anys hi va haver un canvi "sobtat" en una línia africana, on els seus individus es van tornar més gràcils, perquè això els va permetre articular millor un llenguatge complex i creatiu, a diferència dels neandertals, que també eren intel·ligents, però que "continuaven sent com els seus avantpassats, no hi havia hagut cap canvi significatiu".

Ah, és clar. Queda bé dir-los intel·ligents, però que se sobreentengui que la seva intel·ligència no era com la "nostra". L'Arsuaga ens vol fer entendre que allò que ens fa tant especials i ens ha permès ser la única espècie del gènere Homo que ha perdurat fins els nostres dies és que ens agrada explicar històries.

Sí senyors. Tal com ho llegiu. Màgia, i de la barata, on el truc es veu d'una hora lluny. Jo ja havia llegit frases arsuaguianes com ara "el cromañón triumfó sobre el neandertal porqué el primero alucinava".
Amb la paraula "al·lucinar" Arsuaga vol resumir aquest do que tenim per dotar el paisatge, els animals, les plantes, el clima, tot, amb sentiments humans. Així, els animals poden estar contents o tristos, les muntanyes poden parlar i el temps pot enviar càstigs als hominids que no facin bondat. Els neandertals, encara que intel·ligents, no ho podien fer això, la seva intel·ligència era molt més pràctica, i continuaven sent la màxima expressió de l'instint, uns goril·les amb un cervell una mica més gros que els va permetre fer més eines i caçar preses més grans, però uns goril·les al cap i a la fi.
És al·lucinant arribar a pensar que aquesta capacitat va permentre la victòria (?) dels moderns contra la resta d'homínids, quan les coses podrien haver anat d'una manera molt diferent, i també assegurar que el canvi es va produïr fa 150-200.000 anys, quan de fet la tecnologia dels moderns d'àfrica de fa 100.000 anys era molt semblant a la dels contemporanis neandertals, no s'hi aprecien canvis significatius, almenys no canvis que per la seva velocitat d'aparició i la seva superioritat, podriem anomenar divins.



La màgia del nostre Arsuaga també fa una mica d'aigües en certs punts negres del llibret, com quan diu que els cromanyons (alerto que fa servir molt aquesta paraula per referir-se als moderns que van sortir del continent africà, encara que no sigui gens adequada i tingui un significat poc clar) es van trobar els neandertals; ens explica que als neandertals, els cromanyons els devien semblar "persones molt dolces, molt fràgils i innocents, gràcies als trets facials més infantils respecte els seus" i encara insinua: i això no els podia fer sospitar del cantó fosc i cruel de la seva personalitat, ni de quines eren les seves veritables intencions.
En llegir aquesta frase em vaig sentir com si veiés una representació teatral per a nens de 5 anyets. Com és possible que Arsuaga arribés a escriure -seriosament, se sobreentén- aquestes paraules en una obra que prometia ser seriosa i fidel a la ciència!?!?

I encara una altra: Arsuaga ens explica que els primers humans moderns que van arribar a Europa feien una alçada de 176 cm els homes i 162 cm les dones. En canvi, durant èpoques post-glaciars i el neolític, fins ben entrats a l'època moderna, sabem que l'alçada de les poblacions europees era força inferior (168 i 155 cm, respectivament) mentre que ara tornem a guanyar alçada. Diu l'Arsuaga que "gràcies a una alimentació més abundant i millores en les condicions higièniques, tornem a recuperar l'alçada perduda, com si el cromanyó que portéssim dins i que hagués quedat adormit per culpa dels mals hàbits, ara se'ns tornés a manifestar amb tot el seu esplendor". A què es refereix amb això el nostre Arsuaga? Que potser és dolent ser baix? Està malalta o pateix un dèficit d'alimentació, una persona més baixa que els seus estimats cromanyons? I què passa amb els pigmeus, aquesta definició també val per ells o no!?

M'imagino que l'Arsuaga ho devia escriure en un moment en què es devia trobar amb un intens mal de cap o bé just després de llegir un comunicat del govern en què s'hi anunciava la retallada de pressupost per la següent campanya d'excavació a Atapuerca. Sinó, no s'explica.

També si voleu, hi ha moments en què el nostre mag sembla que es transformi en un ésser suprem que pot viatjar a través del temps perquè ens diu que "Des del punt de vista de la Historia amb majúscules, podem dir que sabem què va passar. Els neandertals van ser substituïts pels humans moderns. Potser hi va haver casos de barreja, però no van tenir lloc en una quantitat suficient com perquè els seus gens hagin arribat fins a nosaltres. Res no em faria tanta il·lusió com portar a la meva sang encara que fos una gota de sang neandertal, que em connectés amb aquells poderors europeus d'altres temps, però em temo que la meva relació amb ells és només sentimental".

Doncs sembla que el nostre vident està equivocat. I a més a més, és indignant, no el fet que li faci il·lusió portar sang neandertal (totalment comprensible, en la meva humil opinió) sinó que perquè els tracta així, com si fóssin uns éssers estranys que no tinguessin res a veure amb nosaltres, com si la seva sang ens pogués donar poders sobrenaturals?!! Tornes a parlar com un mag de fireta, i no com el científic que ets, Arsuaga.

I fins aquí el Collar de l'Arsuaga. Un collar que l'ha fet famós arreu del món, i d'on se'n citen frases sovint, com la de més amunt, per completar relats èpics d'encontres entre neandertals i humans moderns, que sembla que tant agraden a l'audiència. Un Collar que he trobat sobrevalorat, que ens l'han vengut com si fos d'or i al final era de llautó pintat. No vull ser cruel, sé que el llibre està ben redactat, amb tota la bona intenció del món, que el nostre Arsuaga sempre serà el que des d'un primer moment ens va dir que era: un apassionat i fan de per vida d'aquells homínids i de la nostra història com a humans. Un bon recull de com era el paisatge fa centenars de milers d'anys, encara que la part homínida hagi quedat curta i no digui res de nou, i que en certs punts la cosa vagi més enllà del que seria moralment acceptable.



Com a llibre d'evolució humana, encara que gairebé no parli de neandertals, sempre serà interessant de llegir, encara que només sigui per comparar punts de vista entre diferents antropòlegs o per poguer dir "jo també me l'he llegit".

Puntuació: 7/10.
Punts a favor: Bones intencions, passió per la prehistòria, explicacions pensades per a principiants, bon recull de flora i fauna prehistòrica i alguna anèctoda més que interessant dels homínids, encara que vagin molt escasses.

Punts en contra: Punt de vista cromanyocèntric, teories sobre l'evolució humana i el desenvolupament de la nostra ment que semblen tretes del barret d'un mag, pocs neandertals, masses cromanyons amb ments que al·lucinen (la del propi Arsuaga inclosa), massa fantasia i escenes tipus Caín-Abel en l'extinció dels neandertals. En definitiva, massa ignorància que cal amagar utilitzant la màgia.

Jo cuso, tu cuses, ell cus, nosaltres cosim....

Molta gent dins del món de l'antropologia té clar que sent tant diferents morfològicament (ja m'agradaria posar-ho en pràctica dins del metro, això) per força hi havia d'haver diferències cognitives entre els neandertals i els moderns que van coexistir amb ells a Europa.
Encara que aquesta coexistència hagi estat qüestionada, així com també les suposades diferències cognitives abismals que hi devia haver entre els dos grups, el cert és que és un prejudici tant arrelat dins la nostra societat que serà difícil desfer-se'n. Un dels culpables d'aquest prejudici que proporciona als neandertals unes capacitats cognitives clarament infrahumanes, són les agulles.
I ara us preguntareu: com pot ser? Les agulles ja sabem que ens poden fer una punxada al dit, però què poden tenir en contra dels pobres neandertals per clavar-los una punyalada a l'esquena!?



La resposta és que les agulles ens permeten fer-nos vestits altament sofisticats per abrigar-nos. Aquestes agulles, unes de les més antigues de les quals és d'ivori i té uns 30.000 anys, i va ser descoberta al jaciment de Kostenki, a Rússia, on hi van viure uns dels primers moderns que van trepitjar el continent europeu. I els neandertals? Doncs no se n'han trobat mai, en cap jaciment dels seus.

Per tant, a partir d'aquí és fàcil caure en la trampa: agulles = vestits sofisticats. No agulles = vestits poc confeccionats. Neandertals no agulles = vestits neandertals poc confeccionats.

Tothom es pot equivocar alguna o altra vegada. El que és greu és no adonar-se dels errors i continuar ferm amb els prejudicis. Per començar, si les agulles més antigues tenen 30.000 anys, això vol dir que fa 100.000 anys probablement els humans no en feien servir. El cert és que també es vestien. I també és cert que no tots els humans moderns fan servir agulles, i es vesteixen igualment. No em sembla gens adequat utilitzar les agulles per justificar la superioritat cognitiva dels moderns enfront dels estúpids neandertals que amb prou feines es podien tapar les vergonyes posant-se un troç de pell per sobre.

És cert que, les agulles, un fantàstic invent que ha durat fins els nostres dies, permeten fer ús de vestits més ben confeccionats per aïllar el cos molt millor el fred. Si els neandertals no en feien servir, com s'ho devien fer, per tant, a l'hora de protegir-se de les glaçades?



Carles Lalueza, al llibre "Genes de neandertal" creu que els neandertals es limitaven a, un cop passades pel raspador, fer-hi un forat pel cap i posar-se les pells per sobre, com si es tractés d'un poncho, com els que porten els amerindis d'Amèrica del sud.

L'absència d'agulles als jaciments fa que la hipòtesi de Carles Lalueza sembli força creïble. Ara bé, al llibre de la Gemma Aguilera, "Una Humanitat Extingida" m'hi vaig trobar una cosa referent a la confecció de pells que em va cridar l'atenció:

"Sigui com sigui, es van vestir. Van recuperar la pell dels herbívors, sobretot els cèrvols, els bisons, els rens, els cavalls, els castors, i la pell recoberta de pèl de l'os bru, el llop, la hiena de les cavernes, i la guineu. I per descomptat, els mamuts. Per deixar a punt les pells, havien d'arrencar els ossos en aquells punts on quedaven més adherits, el cap i les potes. Un cop quedaven netes, confeccionaven robes, mantes, sacs i altres recipients. I per unir diverses peces utilitzaven ossos en forma de pal o bé nervis fins a mode de fil, una tècnica emprada pels aborígens australians."



Si el que ens explica la Gemma és cert, no podem acceptar de cap manera la idea que es posaven el poncho per sobre sense lligar-se'l amb res, perquè tenint en compte el fred que havien de soportar durant gran part de la seva existència, agafar una pulmonia o quedar congelat a mig camí de la cova hagués estat massa fàcil, i tampoc no els hauria sortit a compte.
És molt més plausible que, encara que no utilitzessin agulles de cosir, també tinguessin els seus propis mètodes per confeccionar vestits i altres peces útils fetes a partir de pells.

Suposo que amb el disseny dels vestits passa una mica com amb les matemàtiques, que com ens va explicar un cop una professora d'aquesta assignatura a l'institut, es pot arribar al mateix resultat correcte utilitzant dos camins diferents.