dijous, 21 de gener de 2010

Llibres: Una humanitat extingida



Autor:
Gemma Aguilera (1979), periodista.
Nº de pàgines: 207
Any: 2009

Quan el vaig tenir a les mans per primera vegada, gairebé plorava de l’emoció. No és res de massa espectacular, més aviat al contrari: 200 pàgines, portada i contraportada, la portada de color groc llampant amb tres ombres del que semblava un neandertal que s’anaven difuminant, i el millor de tot, el títol: Una humanitat extingida. Un títol com aquest feia bategar ben intensament el cor d’una neandertalòfila com jo, però no va ser fins al cap d’uns quants mesos després d’haver-ne conegut l’existència que vaig decidir entrar a la llibreria i buscar-lo. M’hi vaig estar gairebé una hora, abans no el vaig trobar, bàsicament per dos motius:
1-Com que gairebé mai no em compro llibres, no tinc experiència i no sabia on buscar-lo. Vaig anar a la secció de novetats, després antropologia, després autors catalans (perquè em sabia el nom de l’autora, i que el llibre era en català) però no vaig tenir èxit.
2- Perquè, veient que el primer intent havia estat un fracàs, vaig decidir tocar el dos “ja tornaràs la setmana que ve”. Però un cop fora, una por terrible se’m va apoderar de dalt a baix: que no ho veus que te’l prendran!?!? I vaig tornar a entrar. No sé com m’ho vaig fer. Només sé que al cap de mitja hora, era allà, davant dels meus ulls. Entremig, gairebé camuflat, entre altres llibres, però es deixava veure ben clar: UNA HUMANITAT EXTINGIDA, Gemma Aguilera. En aquell instant, se’m van activar tots els instints de supervivència: O ara, o mai. Amb les mans tremoloses, el vaig agafar, el vaig estirar amb un moviment brusc i vaig sentir com la freqüència dels batecs del meu cor s’accelerava mentre la ment em deia: AIXÒ JA ÉS NOSTRE! Me’l vaig apretar contra el pit fortament, i per un instant vaig quedar palplantada, allà al mig, mentre la gent passava pel meu voltant. Però això només va ser un instant. Ràpidament, i sense pensar en res més que poder sortir fora de la llibreria i cridar ben fort: JA ÉS MEU, JA ÉS MEU! Em vaig dirigir a la caixa. Maledicció: hi havia cua. Va ser la cua més llarga de tota la meva història. No s’acabava mai. Les dones de davant no paraven de fer preguntes a la caixera, la caixera que no encertava el canvi, la dona de davant que parlava pel mòbil, l’home que duia una vintena de llibres… horrorós. I ja no us vull descriure l’escena que vaig fer quan em va tocar pagar (quina vergonya!). Però tot això va quedar oblidat ben depressa quan la porta de la llibreria es va tancar darrere meu: per fi lliure i… el més important: amb el Tresor a la mà!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! (….)
El vaig començar a llegir aquella mateixa nit, com no podia ser de cap altra manera.

I si fóssin part de nosaltres? Ja ho són, part meva, jo sempre els portaré dins del cor.

Començant pel llibre: un inconvenient molt gros que li he vist és que és CURT curtíssim, se’t passa en un obrir i tancar d’ulls. Vaig haver de racionar-me, perquè sinó, me l’hagués acabat en 3 dies, tu diràs, només 200 pàgines de no res… I és clar, aquell llibre que se’t presenta com tot un Manual sobre neandertals en realitat només acaba sent un fulletó que descriu amb 4 pinzellades les notícies que més sobresurten, com ara la seqüenciació del genoma, l’espiritualitat i… gairebé no en recordo res més de tant curt com és (sanglots). Per guarnir-ho una mica l’autora hi afegeix de tant en tant algun paràgraf d’història (ja ho sabeu, el descobriment i tal), i sobretot, molta, moltíssima filosofia; una frase que es repeteix constantment és: “ells eren els europeus rossos i de pell clara; els foscos i peluts érem nosaltres”.
Consta també d’un epíleg al final de tot, amb il•lustracions de com eren físicament comparats amb els moderns, una llista dels jaciments neanders més importants dels PPCC, pensaments filosòfics de l’Eduald Carbonell, que ha tingut temps per pensar-los i confeccionar-los durant més de 40!!!!!!! anys de feixugues excavacions a l’Abric Romaní (es mereix algun trofeu, això és un neandertalòfil com cal, i tota la resta són ximpleries).

És curt, molt curt, però tot i així, força bé, pero continua sent curt, com pensat i fet a la mida d’amateurs, com si l’autora tingués por que el public se’n cansés de llegir-lo i l’abandonés al racó dels mals endreços, però ben redactat i molt ben documentat, i sobretot, actualitzat: les últimes notícies incorporades sobre descobriments són força recents (mitjans del 2009), però com que els nostres coneixements sobre els neandertals es van actualitzant a cada moment que passa, m’imagino que l’any 2012 l’autora haurà de treure a la llum Una humanitat extingida II si no es desanima, que esperem que no! Ànims Gemma, que aquest llibre és el meu Tresor!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada