Últim post que dedico al clonatge neandertal

Ja en tinc prou.


Ara que han prohibit fumar als llocs públics, sembla com si els editors o com coi es diguin aquells que escriuen articles als diaris s'haguessin tret de sota el barret una sèrie d'idees malèvoles per atraure com sigui l'atenció del lector.

El clonatge neandertal és una d'aquestes idees malèvoles. Ja fa almenys tres anys que és un no parar: Jurassik Park IV, millorar l'espècie, Jerusalem II: el retorn del Messies, mamuts, racisme sub-específic, lletgisme, el problema de l'orangutana prenyada i els costos ara que estem en crisi.

Es pot parlar de moltes coses, especular, tot el que vulgueu. Ara bé: no hi ha res que indiqui que els neandertals podran ser clonats en els propers, com a mínim, 100 anys. Després, cal veure què passarà: la meva bola de cristall em diu que els avenços tecnològics no duraran indefinidament, sinó que d'aquí pocs segles, la població d'humans serà tan gran que els recursos s'acabaran. I llavors, vindran les fruites i verdures, d'aquelles que menjaven els neandertals, regades amb una mica de sang. Però de neandertals, no crec que n'hi arribi a haver. Allò que va dir l'Einstein, que la IV guerra mundial seria amb pals i pedres, ho subscric al 100%.

Quan el tema central és crear una vida humana, empaquetar-la i posar-hi un preu, està bé fer una mica de ficció, pel·lícules si voleu, escriure algun article, comentar-ho amb els amics. I prou. No és convenient anar més enllà com està passant ara, i començar a parlar de temes que no tenen cap sentit, com ara les barreres ètiques: seria ètic clonar-los, sabent que seran més lletjos? I sabent que hi ha milers de nens orfes a tot el món?

La realitat és que a ple segle XXI la clonació no ha avançat gaire. És cert que hi ha científics que hi treballen, però no em direu que hagueu vist mai cap animal clonat en un laboratori passejant-se tranquilament pel carrer. I molt menys un ésser humà. I encara menys si és un neandertal, l'ADN del qual ha estat recuperat d'un troç d'húmer de 50.000 anys, s'ha barrejat amb ADN de ximpanzé i d'humà modern, i aquesta barreja explosiva s'ha fet créixer dins del ventre d'una orangutana.

Ni s'ha vist mai, ni hi ha res que indiqui que la cosa vagi més enllà dels articles que llegim setmana sí, setmana també. Per tant, penso que és estúpid que ens bombardegin constantment amb debats estèrils sobre el que passaria amb aquests neandertals-probeta un cop haguéssin nascut.

Camamilla pel mal de panxa, una recepta centmilenària

Potser Jean M. Auel no anava tant desencaminada amb les seves novel·les de la sèrie "Els Fills de la Terra", almenys no pas amb aquell personatge femení de nom "Iza" que era la metgessa del Clan, famosa per conèixer les propietats medicinals de desenes o centenars de plantes.


L'anàlisi de del càlcul dental de 5 neandertals d'El Sidrón per part d'investigadors de la Univeristat Autònoma de Barcelona i la Universitat de York, al Regne Unit, ha posat de manifest que un dels 5 sidronencs va consumir almenys dues espècies de plantes conegudes per les seves propietats curatives: la milfulles i la camamilla.

El fet que aquestes herbetes siguin relativament pobres en nutrients i a més a més tinguin mal gust, ha fet pensar als investigadors, entre els quals s'hi troba Antonio Rosas, que el neandertal que les va consumir ho va fer per treure'n profit de les seves propietats medicinals i no tant per matar el cuc de la gana.

Tampoc no és tant sorprenent, tenint en compte que els neandertals van tenir centenars de milers d'anys per estudiar aquestes plantetes i transmetre'n les propietats generació rere generació, amb un llenguatge complex i parlat com devien tenir. Algunes de les nostres àvies també tenen coneixements molt bons de plantes medicinals, que s'han conservat perquè eren els remeis que han estat fent servir els nostres avantpassats fins a l'aparició dels medicaments sintètics, fa relativament poc.



Font: http://www.jacobita.cl/ciencia/los-neandertales-se-medicaban-con-hierbas

Jean M. Auel, tot el que necessites saber de les seves obres

Conta la llegenda que J.M. Auel havia tingut 5 fills a l'edat de 25 anys. Com que, com aquell qui diu, ja havia fet tota la feina, es va dedicar a visitar coves, llegir llibres d'antropologia i conviure amb tribus aïllades de la civilització. Després de tot això, va oferir el seu llegat a la humanitat: una col·lecció de 5 volums titolada "Els fills de la Terra" que es centren en els temps de convivència entre neandertals i crocmanyons.



Les entrevistes a un personatge tant mític com és Auel són freqüents i llegides fins i tot per aquells que la consideren poc més que una velleta verda, enamorada de la viril·litat dels homes prehistòrics, malauradament ja extingits. La última entrevista, que casualment tracta d'aquests 5 volums, és d'allò més entretinguda, i n'he copiat els paràgrafs més "primitius" sortits directament de la boca de la nostra magnífica escriptora:

- (parlant de l'Ayla) No li resulta fàcil ser acceptada, és massa diferent: la seva intel·ligència més desenvolupada la fa ser poc submisa i el cap no pot acceptar que una dona es reveli. Hi ha tensions, és clar. (...) És una dona avançada al seu temps.

- (parlant de les seves novel·les) Ho invento tot! La professió del novel.lista és la d'inventar.

- (parlant de sexe) Ella descobreix amb ell els plaers, és a dir, gaudir del sexe. (...) I com creu que ha arribat l'espècie als 6.500 milions d'individus? Parlant seriosament, en aquest temps el sexe és un acte vagament relacionat amb els auguris, pot tenir alguna funció ritual, és agradable ... però és en aquest moment de la història en què l'espècie humana encara no s'ha adonat que la copulació i la procreació estan relacionades.



-(parlant d'Altamira) Perquè els bisons cobren vida. A la llum del foc, els animals es mouen, corren sobre la paret ... és màgia pura. Aquestes coves són la connexió amb el diví, amb el més meravellós de l'home.

***SPOILERS de l'últim capítol: Baixem fins a un paradisíac racó del riu i pel camí de davant s'acosta l'Ayla. Veu en Jondalar al riu però el que no esperava és trobar-se'l amb el seu membre desenfundat davant d'una cromanyona el nom de la qual no revelarem. I l'Ayla fa mitja volta molt dolguda. FI DELS SPOILERS ***

-(projectes futurs) No puc allargar més el viatge de l'Ayla. Gran part del que he vist a la seva terra ha inspirat passatges del llibre. Ara em prendré un any de descans i després, qui sap ... tinc tant de material que potser seria possible una aventura policíaca a la prehistòria ... ja ho veurem.



Ai caram! Encara veurem l'Ayla vestida amb gorra i pistola! Descansi Auel, descansi, que les seves obres seran recordades durant molt de temps. Fins i tot és possible que siguin trobades pels arqueòlegs del segle XXX.


FONT:
http://www.que-leer.com/12558/jean-auel.html

[Wolpoff] La reconstrucció de la Ferràssia més dolenta que s'ha vist mai.

Made in Milford Wolpoff. Ja ho sabem, va néixer multirregionalista, i morirà multirregionalista. Encara que un tsunami s'emporti casa seva, encara que la E.coli germànica provoqui febres enterohemorràgiques als seus intestins expandits, encara que es trobi lligat i amordassat en una cadira elèctrica.

Respecto molt la seva voluntat, ara bé, el que no es pot permetre és que faci aquestes reconstruccions tant enterohemorràgiques que només mirar-les et sents com si et caigués una descàrrega elèctrica de 10.000 volts, i que en aquell moment només desitgis morir ofegat per una onada gegant:



És que això ja passa de taca d'oli. Que aquell paio de la pàgina del mico furiós es dediqui a fer caricatures com aquesta dels neandertals, encara pot passar, perquè no se'n pot esperar res més, d'ell. Però que un antropòleg reconegut a nivell mundial com és el nostre Milford, faci aquest tipus de reconstruccions carnavalesques, és motiu suficient com per llençar-se de cap al pou. És ben conegut que els neandertals no tenien aquest nas, que els seus nassos s'assemblaven més als dels africans que als dels europeus. També és ben conegut que els neandertals tenien unes mandíbules molt amples, i... la resta de desgràcies d'aquest bust ja no es veuen, queden tapades per aquest barret tant friki, que en Milford devia tenir guardat a l'armari des del dia del seu casament.

El que hi ha a la resta de l'últim "treball" d'en Milford sembla que va d'acord amb aquest estil tan... surrealista. Hi surten els cranis de la Chapelle, un croata de l'edat del bronze i Herto, un etiòpid que ronda els 160.000 anys (ens preguntem si també tenia el 4-5%?):



A en Milford li encanta passejar aquesta imatge per davant dels nostres nassos. Segons ell, les fletxetes serien proves de trets compartits entre els neandertals i europeus actuals. No obstant això, unes línies més avall escriu:

"The first is that Neandertals interbreed with people entering Europe from Africa. Neandertal-derived genes make up, on average at least 4-5% of the genome in Europeans and Asians, (...) It is thought that much of this interbreeding was in the Levant."

És a dir, que malgrat que la neandertalitat dels europeus, Milford reconeix que aquesta neandertalitat no és superior a la d'un lapó, un tasmanià o un indi. I fixeu-vos en l'arrodoniment cap amunt de les xifres. Ara ja no és 1-4%, sinó "com a mínim" 4-5%. Sóc jo, o hi ha quelcom que no encaixa, en els anàlisis del nostre Milford?


Per acabar, perquè no tinc ganes de continuar llegint més pamfletades, hi ha el tema de l'introgression, el preferit del seu deixeble John Hawks, que segurament li deu haver encomanat. Ara tots dos poden presumir de tenir les idees més enterohemorràgiques de tota la comunitat antropològica. Sobre aquest tema, només cal comentar que en Milford mateix va proposar que el FOXP2 trobat a tots els individus neandertals va arribar per introgression des dels humans moderns, o vice-versa. D'evidència, no n'hi ha cap. Bé sí: el sexe mola! Després, en Hawks, veient que els neandertals no eren la font de la microcefalina, ha proposat fa poc que ho podrien ser perfectament els denisovans. I sinó, qualsevol altre archaic, tu. El cas és que hi hagi introgression.

Si voleu veure més imatges impactants, aquí us deixo el paper:

http://journalofcosmology.com/Consciousness161.html

Contact (1997)

L'univers és un espai desconegut i irresistiblement atractiu que a tots ens crida l'atenció. De ben segur que més d'una vegada, contemplant les estrelles, ens hem preguntat què hi ha més enllà, i si mai hi podriem arribar.



Potser és part de la condició humana preguntar-se si hi ha homenets verds que ens observen. Potser també ho és el fet de veure objectes voladors que cauen cada dos per tres a la superfície del planeta, malgrat que en el 99% de casos es tracti de poc més que d'al·lucinacions o confusions del plat volador en qüestió amb un avió o alguna sonda d'aquelles que llencen els ionquis per fer experiments dels seus.

I és clar, allà on hi ha sentiments barrejats amb al·lucinacions, és quan Hollywood fa la seva aparició: aprofitant-se dels nostres punts febles com a homínids (que en tenim, i molts) i barrejant-los amb la religió, molt present a la ment de Ianquilàndia. I com que és la primera potència mundial, ens ho hem d'empassar tots.

Estrenada l'any 1997, i dirigida per un tal Zemeckis, Contact és una pel·lícula que la majoria de mortals devem haver vist, que recull molt bé les inquietuds de les ments americanes i en fa una síntesi que dura gairebé dures (volia dir dues) hores, plena de romanticisme, al·lucinacions i homenets, però no pas verds; això és el que la majoria d'americans anomena "ciència". El fet és que la ciència, fora de Hollywood, sol ser bastant més dura. Per exemple, a diferència del que es diu a Hollywood...



-La probabilitat que dues civilitzacions intel·ligents, capaces de comunicar-se, visquin alhora a l'univers, que com sabeu, és força més gran que Ianquilàndia, és d'un 1 precedit per uns 30 o 40 zeros amb una coma a darrere del primer. Això és així, perquè les civilitzacions són transitòries: penseu en el temps que ha transcorregut entre l'aparició de vida i l'aparició del SETI: gairebé 4 bilions d'anys, com qui diu res!
-Ser intel·ligent no ho és tot per poder fer Contact: cal poder construïr antenes amb un radi de la mida d'un camp de futbol i entendre-hi de longituds d'ona, una cosa que de moment, els dofins no saben fer, per més llestos que siguin.
-Viatjar entre planetes no és possible amb un plat volador: les distàncies entre galàxies són enormes, i les nostres vides, insignificants: encara que ens embarquessim en un plat volador, ens passariem el que ens queda de vida per arribar fins a Júpiter, que queda dins del sistema solar, i no, no té homenets verds, només una gravetat que ens aixafaria el plat volador amb nosaltres dins com una llauna de Coca-cola, un fred que deixa el refugi àrtic dels neandertals en ridícul i una barreja de gasos tòxics irrespirables.



-Viatjar entre planetes amb un forat de cuc no és possible: malgrat que els forats de cuc apareguin a tot arreu (Stargate i d'altres) com la sol·lució màgica que va mig inventar l'Einstein, sembla ser que no s'han vist mai a la natura: són models teòrics, sobre el paper. I encara més: en cas de poder existir, les condicions d'un forat de cuc són tant antihumanes (gravetat i radiacions altíssimes) que no aguantaríem ni una milicentèsimasexagesimal de segon: quedaríem literalment desintegrats.
-No hi ha cap indici que els homenets verds ens hagin visitat mai. Ni tant sols que s'hagin apropat al nostre sistema solar. Ni tant sols que existeixin a la nostra galàxia. Malgrat totes les abduccions descrites, els plats voladors que ens visiten cada 5 minuts, i les previsions del SETI que ens diuen que farem Contact abans del 2025, la realitat és que estem més sols que l'últim neandertal.

Veient que potser m'he allargat massa, passaré a fer un breu comentari d'una pel·lícula (Contact) que se'ns presenta com a científica. Agafeu-vos fort: l'americana protagonista (Jodie Foster) perd el pare mentre estan observant les estrelles al balcó de casa (molt melancòlic) de gran estudia una carrera relacionada amb l'astronomia, la física, la biologia i qualsevol ciència "dura" però no vol una feina estable, sinó passar-se les hores observant el cel, encara que no en guanyi ni per comprar-se uns texans. Tothom se n'enriu fins que els homenets verds del cel li envien un senyal des d'una estrella anomenada "Vega" que la protagonista percep amb uns cascos d'escoltar música (!!!!!!!!!!!!!!!).



El senyal són uns plànols molt complicats de desxifrar per enviar un homínid dins d'una màquina, però això no se sap perquè, no s'ha de pensar en dues dimensions, sinó en tres (això tant complicat ho resol el matemàtic més llest del planeta) i... és clar, al final es construeix el vehicle espacial que un fanàtic religiós es carrega amb una bomba (això és Amèrica...), però OH! Hi ha una altra màquina igualeta al Japó, perquè tal com diu el matemàtic: la primera norma de les despeses governamentals és: no facis només una cosa si en pots fer dues pel doble de preu. Flipant!!!!
Encara flipareu més, quan a la màquina, construïda pel govern japonès, hi volen enviar un americà. I encara més quan s'obre el foradet de cuc, ningú no sap com. Potser els ETs tenen un comandament a distància? Al foradet de cuc, molts crits i tremolors del vehicle espacial fins la protagonista arriba en una platja (!!!!) on s'hi troba el seu pare (!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!). No, en principi no és el seu pare, sinó un ET que li ha llegit els pensaments i ha "vist" com era el seu pare. Li explica 4 coses, com ara que l'espècie humana és meravellosa, que així seria menys traumatitzant, i que ja és hora de tornar cap a casa, perquè d'aquesta manera és com s'ha fet durant milions d'anys (!!).



El millor és el final: tothom busca la prova (perquè els ETs s'han encarregat d'esborrar el vídeo) que la protagonista ha fet Contact, i no la troben enlloc. Voleu saber per què els ETs han esborrat el vídeo? Molt bé, us ho diré: perquè la protagonista, que en teoria no creu en Déu, revisi els seus pensaments: potser sí que déu existeix. Potser sí que les al·lucinacions són veritat. Potser sí que qualsevol cosa és possible, només perquè hi hagi gent que ho cregui fermament, encara que la ciència digui el contrari. És com si la protagonista hagués agafat una rabieta amb déu per haver-li pres el pare, i que s'hagi fet perdonar (déu) a través dels ETs.

I d'això en teoria se n'encarrega una civilització avançada que ha estat capaç de construïr antenes prou potents com per enviar missatges a uns quants anys llum de distància i de manipular forats de cuc amb un comandament, a anys llum, també. Vosaltres no ho trobeu al·lucinant, fins a quins extrems pot arribar, la ment humana?



Com és possible que una pel·lícula com aquesta tingui la barra de presentar-se com a "científica", si és un insult a la ciència? Plena d'al·lucinacions per tot arreu, romanticisme i religió, Contact només pot aspirar a ser una pel·lícula més de les milers que s'han fet sobre extraterrestres. La única ciència que hi trobo en aquesta pel·lícula és la d'aprofitar les febleses de la condició humana per fer calaix.