La guerre du feu

Títol original: La guerre du feu (La guerra del foc)
País: Canadà/França/EUA
Any d'estrena: 1981
Casting principal:
Everett McGill com a Naoh
Rae Dawn Chong com a Ika
Ron Perlman com a Amoukar
Nameer El-Kadi com a Gadi
Durada: 100 minuts
Pressupost: 12.500.000 $

L’opinió més generalitzada, és que si en aquest món hi ha una sola pel•lícula que tracti els neandertals mínimament acceptable, aquesta ha de ser La guerre de feu, estrenada l’any 1981.
Aquesta, però, no és pas la meva opinió. No estic dient que sigui dolenta, ni molt menys. Però comencem pel principi:
Va caure a les meves mans fa un mes o dos, i no va ser fins fa poc més de dues setmanes que no em vaig decidir a mirar-la sencera.
La primera cosa que crida l’atenció és que els diàlegs no s’entenen, és a dir, que els hominids protagonistes parlen les seves llengües respectives, que són totalment incomprensibles per qualsevol ésser humà vivent.
Això vol dir que durant tota la pel•lícula, l’espectador s’ha de guiar visualment, però com que diuen que una imatge val més que mil paraules, a l’hora de la veritat te n’adones que pots anar-ho seguint sense problemes.
I és que l’argument principal no és pas gaire difícil de comprendre, al cap i a la fi. És un argument que jo diria, massa abstracte per una pel•lícula sobre homes prehistòrics. Al principi, el que sembla una innocent història sobre una tribu neandertal que fa mans i mànigues per poder sobreviure en aquella època tant dura de fa 80.000 anys, s’acaba convertint en una història romàntica de novel•la barata amb 4 escenes pornogràfiques perquè a l’espectador li caigui la baba.

En el meu cas, el que va aconseguir va ser que em cansés: he vist una vegada la pel•lícula i ja n’he tingut prou i de sobres; i mira que tinc documentals sobre neandertals que dec haver mirat unes 15 o 20 vegades, però amb les pel•lícules que he vist fins ara, de tant malament que se m’han posat, no puc, i La guerre du feu no en serà pas l’excepció.
Ja sé que té coses bones: l’ambientació, el temps on es situa, el realisme amb què tracta la vida d’aquells homínids, i hauria de dir els homínids en sí, perquè teòricament els neandertals són els protagonistes, però… malauradament, de neandertals en tenen poc: semblen uns europeus del nord amb quatre perruques electrocutades i fent gestos i sorolls com si imitessin goril•les. Una autèntica decepció. I com que aquesta part fallava, llavors és normal que acabés avorrint la resta de la pel•lícula.
Això segurament ho devien tenir en compte, els productors, i per aquest motiu van decidir ficar-hi una mica d’alegria, en forma de saltimbanquis pintats de dalt a baix, que no paren de parlar en un to de veu molt musical i que riuen per qualsevol ximpleria. Aquests saltimbanquis en teoria són els moderns (H.sapiens), ja totalment evolucionats. També hi apareixen els famosos erectus, aquesta vegada mostrant el seu cantó més… caníbal.
Com que el comportament dels moderns és tant complex i alhora estúpid (i a més a més, parlen molt depressa), els neandertals fan cara de no entendre absolutament res durant més de mitja pel•lícula; tanta estupidesa junta va fer que se m’escapés alguna rialla de tant en tant, i és que hi ha escenes que no tenen preu a l’hora de riure. Els pobres neandertals, però, semblen força desorientats, fins i tot durant les escenes de kamasutra, que n’hi ha moltes, sobretot cap al final.
Potser els guionistes van pensar que sinó, la pel•lícula perdria tota la gràcia, i van ficar la pota. Doncs mireu, nois: la pel•lícula estava molt bé durant tota la part en què aquells valents imitadors de neandertals les passaven magres per anar a buscar foc [ERROR: els neandertals ja en sabien, de fer foc], però en el moment en què comença tota la historieta d’amor que tant deu agradar i emocionar els excavadors sexualment frustrats i físicament esgotats, tot es comença a impregnar de tuf de perfum de rosa que fa que tots aquells bons records de bona pel•lícula d’homes prehistòrics s’esvaeixin, no per res, sinó perquè la pel•lícula en teoria no era pornogràfica. Però què pretenien, els nostres guionistes? Que en acabar, tothom se n’anés esperitat cap als lavabos del cinema a fer un cinc contra un? No sé què pensar, però poca broma: he descobert que aquesta pel•lícula és la “mare” de la gran majoria de documentals que he vist fins ara; per exemple, a Homo sapiens (2005) els moderns hi apareixen pintats exactament de la mateixa manera que els de La guerre du feu. Les historietes d’amor d’aquests documentals també són sempre entre neandertal-sapiens, i fins i tot l’idioma parlat pels homínids es veu que es basa en les parles de La guerre du feu. Resumint: que va impactar, i molt. Potser va ser el kamasutra? Potser que era la primera del seu gènere en color? Potser perquè els diàlegs no s’entenien? No ho sabria respondre, ara només puc dir que aquesta era la última que em quedava per veure sobre neandertals, i que la reservava pel final perquè m’havien dit que era la menys dolenta… i m’ha decebut.
Valoració: 6/10