dimarts, 19 de gener de 2010

Música: Neanderthal man (Hotlegs)

La primera –i última—cançó que he sentit mai que duu una temàtica amb un rerefons neandertalià la vaig escoltar per primer cop ara deu fer un parell de mesos. De fet ja en coneixia l’existència des de molt abans (potser uns tres anyets) però mai no l’havia sentida. Es tracta ni més ni menys que de la famosíssima “Neanderthal man”, el single estrella dels Hotlegs, literalment “cames calentes” ui, ui, ui… potser és per això que em feia cosa sentir-la, i és que amb aquesta portada no n’hi ha per menys:

La canço és, com us ho diria, instrumental. No es pot dir que el component vocal, interpretat pel cantant—que amb prou feines se sent—hi tingui un paper gaire destacat, sinó que més aviat, a part de cantar fluixíssim, tant fluix que cada cop que l’escolto haig d’apujar el volum del WMR al màxim, es repeteix més que la indústria musteriana—que es va mantenir gairebé invariable durant 200.000 anys o més—i el que fa més gràcia de tot, és la lletra, o més ben dit, el que més s’hi assembla: es tracta de la tornada, bé, no, perquè no n’hi ha de tornada, ni de tornada ni d’anada, no sé si m’explico, doncs això, que es tracta de quatre frases de no res, curtes curtes curtes, que em recorden el temps en què estava en procés d’aprenentatge de la lingua franca, quan devia tenir uns 10 anyets, repetides amb un cert aire de cansament i de monotonia pel que sembla un jove d’uns 25 anys que té molta calor i per refrescar-se ha engegat l’aire acondicionat, s’ha estirat al sofà de casa i ha encès un bon porro, que es fuma mentre entre sospir i sospir va deixant anar:

-I’m a neandertal man
-You’re a neandertal girl
-Let’s make love…
…in this neandertal world.

La seva traducció aproximada seria: Jo sóc un neandertal, tu ets una neandertal, així doncs, fem l’amor en aquest món neandertal.
I ja està? Sí, ja està. Això, pel que fa a la part cantada.
L’altra part, la instrumental, també et fa pensar en el caràcter repetitiu del musterià, i a mi personalment, a més a més, en algun ritual.
Per explicar-ho d’una manera més entenedora: el ritme consisteix en uns cops PUM PUM PUM acabats amb un PLAF d’un intrument de metall. Aquesta seqüència de PUM PUM PUM PLAF es repetirà de manera invariable i amb una sonoritat impactant—perquè és la única cosa que se sent bé de tota la cançonta--de principi a fi, és a dir, durant uns 4 minuts i poc. A més a més, s’hi incorporaran un parell o tres d’instruments més: una mena de pandereta de fira, el que sembla el so d’una guitarra amb les cordes desencaixades i una flauta que de tant fluixeta tant fluixeta que sona, no en vaig descobrir la presència fins la tercera o quarta vegada que vaig sentir la cançó.

El resultat – la successió entre la veu del jove avorrit i porrat fins a l’últim extrem i la (in)alternància entre aquests 3-4 instruments i el seu ritme xumba-xumba transporten automàticament l’oïent a la cova de Shanidar en ple moment de l’enterrament de l’Home de les Flors: s’hi veu algú que fa sonar una flauta, algú que toca un tam-tam que fa PUM PUM PUM, i algú que va repetint quatre frases d’acomiadament mentre tots els altres van ballant al voltant del forat on jau.
En unes altres paraules: una cançó perfecta per tots els neandertalòfils: et pot agradar tant que la puguis estar escoltant unes 40 vegades consecutives sense adorar-te’n o bé et pot deixar un nus a l’estómac la primera vegada d’haver-la sentit, primera i última, perquè seguidament clicaràs arxiu --> eliminar, i aquelles quatre frases inoblidables cauran en l’oblit per sempre. El que és segur, és que no et deixarà indiferent.
La quantitat, diversitat—i qualitat—d’experiències que pot provocar aquesta simple cançó en algú mínimament interessant en els neandertals és difícil de descriure, o sigui, que si voleu experimentar la sensació –ni bona ni dolenta, sinó indescriptible-- que m’ha deixat el Neandertal man, la millor manera és escoltar-la per vosaltres mateixos--i sobretot, quan ho feu, apugeu el volum de l’aparell al màxim, perquè sinó us en perdreu la meitat—i mentre l’aneu sentint, tanqueu els ulls i sentireu les flors com cauen damunt del cos sense vida de Shanidar IV ja hi som, ja m’he tornat a posar sentimental, sempre em passa punyeta!!!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada