dissabte, 21 d’agost de 2010

Practica surf amb l'Arsuaga.

Avui tothom està de dol. El motiu, com ja sabem, és que l'equip d'arqueòlegs de l'IPHES ha... plegat. S'ha acabat. Han tancat la paradeta. Han arreplegat els trastets i han tocat el dos. Han deixat la cova de Moià més sola que l'últim neandertal. I això fins quan? Misteri. Potser l'any que ve, potser... mai.
Per consolar-nos, podem pensar amb la feina feta i els ossos recollits, principalment d'ossos de les cavernes i de hienes. Però tots sabem que aquest consol no és suficient. És per això que he pensat que unes vacancetes en una illa solitària del Pacífic, envoltada d'onades gegants, ens aniria molt bé per purificar el cos i l'ànima. En aquesta escapada, no hi ha res millor que convidar-hi el nostre amic i antropòleg Juan Luís Arsuaga, que ha demostrat ser tot un expert en surf -o més ben dit, en gens surfers.

Diuen que cada antropòleg, a més a més d'entendre-hi molt de cranis i de puntes de sílex, té un altre cantó més, diguem, humanístic. És per això, que l'Eudald Carbonell, podem dir que és un excel·lent antropòleg i també un gran filòsof, que vol veure un significat a cada un dels ossos o pedretes que troba escampades al terra d'una cova, per més insignificants que siguin.
L'Arsuaga també té aquesta dualitat d'ofici, i m'he permès el luxe d'adjudicar-li l'ofici de poeta d'Atapuerca.
Arsuaga juga amb les paraules, les transforma. Té el do de poder elevar els ossos, les eines lítiques i fins i tot els gens amunt amunt amuuuunt i envoltar-los d'un vel màgic que aconsegueix hipnotitzar el lector com si es tractés d'un nen, neandertal o no, davant d'un caramel.

Un dels seus últims articles va caure com una pedregada a la pluja d'opinions sobre els resultats del genoma neandertal. Amb el títol de "Genes surferos" l'Arsuaga ens vol demostrar que practicar esports d'aigua i desxifrar genomes en un laboratori no són dues activitats tant diferents com semblen.

Com ja haureu pogut endevinar, els gens més atlètics del genoma humà són precisament aquells heretats dels neandertals, i que suposen entre, ho haig de tornar a escriure?! un 1 i un 4%.

La trajectòria que van seguir aquests gens des del moment en què van ser incorporats al genoma d'un humà modern, fa uns 50.000 anys com a mínim, fins que l'any 2010 l'equip d'en Pääbo els va trobar, es pot resumir, segons el nostre amic i poeta Arsuaga, en una paraula: surf.

I ara, agafeu la planxa de surf, endinseu-vos dins el mar i procureu que l'onada gegant no us engoleixi, perquè intentaré explicar què els va passar a aquests gens surfers.

Posem per cas que l'onada prové d'una expansió d'humans moderns. Una expansió en nombre. M'explico: imaginem-nos que quan es van trobar amb aquells neandertals tant sexys (o eren els moderns, els sexys?) la població moderna era d'uns 4.000 individus que vivien en grups petits i propers en l'espai. Ara suposem que d'aquests 4.000, uns 200 van mantenir una relació íntima amb les seves corresponents parelles neandertals. D'aquesta unió en van néixer uns 200 fosquets, també coneguts com a híbrids, que es van quedar a viure amb la població humana. Posem per cas, que poc després d'aquest episodi, la població humana, per raons que desconeixem, es va multiplicar per 40. Això vol dir, que si els gens neandertals de la població total suposaven el 5% o uns 200 individus, ara hem de fer 200x40 = 8000, i el mateix hem de fer amb els humans moderns: 4000 x 40 = 160.000.

Evidentment no tothom era blanc o negre, és a dir, hem de suposar que tots els individus eren més o menys un 5% neandertal i un 95% modern, però és important tenir en compte que les proporcions absolutes no van canviar.

Què ens ve a dir aquí el surf? Doncs que aquest 5% va estar de sort i va poder surfejar damunt l'onada i no ofegar-se, pel sol fet que els humans moderns eren un grup molt petit, i que qualsevol esdeveniment d'encreuaments amb altres grups deixaria petjada.

El que ens vol fer entendre l'Arsuaga és que el surfista neandertal va tenir sort i no va ser egolit per l'onada d'expansió. El cert és que també s'hauria pogut ofegar.

Posem per cas que la població humana ja era molt gran, d'uns 1.000.000 individus que viuen dispersos per Europa i Àsia, i que d'aquests, el 5% és a dir, uns 50.000 eren neandertals. Què hagués pogut passar, si per exemple, hi hagués hagut una catàstrofe, i d'aquests 1.050.000 només n'haguessin sobreviscut 1.000?
Doncs que és molt possible que les seqüències neandertals s'haguessin perdut per atzar, i haguessin seguit el mateix camí que els seus llinatges mitocondrials. El que s'ha de deixar clar és que amb una població gran és molt menys probable que els encreuaments ocasionals deixin petjada en el genoma després de molt de temps que no pas si la població és més petita.
Aquest és el raonament bàsic sobre el qual s'aguanta el "genes surferos" de l'Arsuaga.

Poca broma, que el surf ha estat escollit com l'explicació més plausible entre la comunitat científica de perquè aquests gens han arribat fins a nosaltres després de 50.000 anys.

Aquest raonament porta associat altres explicacions derivades, com ara que va ser un fet puntual i aïllat, sense cap implicació important en la nostra història evolutiva.

Que la població moderna que va sortir d'Àfrica era petita, i després es va expandir ràpidament sembla que és àmpliament acceptat. Però hi n'hi ha d'altres que no hi estan d'acord. És el cas d'en Trinkaus, que proposa un 10-20% de gens neandertals a la població inicial i que han anat disminuïnt amb el pas del temps, però d'això ja en parlaré un altre dia.

Com a curiositat, Arsuaga també poeteja a l'hora d'explicar perquè els europeus no portem més gens neandertals que la resta: diu que els europeus d'abans (els que es van trobar els neandertals) i els d'ara no són els mateixos.
Aquestes paraules semblen de lògica pura; al que es refereix el nostre poeta és que els europeus d'abans van ser substituïts per altres poblacions més recents que no se'ls van trobar. Per tractar d'arreglar aquest enorme interrogant de la paleogenètica europea, seria interessant, diu, analitzar els europeus de l'oest, perquè "hi queda un fons de gens paleolítics".

En fi, qui no es consola amb poesia és perquè no vol. Pel que fa a mi, ja n'he tingut prou de surfeig per avui, i si tot va bé els meus propers esports d'alt risc consistiran en investigar els fons dels pous i els misteriosos gens neandertals que es perden amb el temps. Espero que l'equip d'en Pääbo m'hi ajudi, perquè sinó, malament rai.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada