dijous, 30 de setembre de 2010

AO, el darrer pardal.

Avui era el gran dia, el dia en què tots els neandertalòfils haviem posat les nostres humils esperances a la gran pantalla. Tots sabem que dins del món homínid, les pel·lícules sobre neandertals van escasses, i les poques que se n'han fet són d'allò més... primitives.



Estadísticament parlant, podríem afirmar que les gran productores ens proporcionen una pel·lícula de més d'una hora que tracti mínimament sobre neandertals un cop cada dos o tres anys -més o menys la mateixa freqüència amb què neva a Capellades- i cal dir que en la gran majoria de casos, el resultat és nefast. No només la gent ignora completament que s'ha fet una pel·lícula sobre neandertals, sinó que quan els ho expliques, et diuen que no l'aniran a veure, que no els agrada anar al cinema, o el pitjor de tot: que els és completament igual.

AO, el darrer neandertal, feia cara d'anar per aquest camí. Tots sabíem que aquesta era la hipòtesi nul·la, la que s'assumeix com a vàlida per defecte. Només un miracle ho podia canviar, només un miracle podia catapultar els neandertals a la fama, i fer d'AO un fil de qualitat, amb cara i ulls.



Sabem que les tendències són difícils de canviar. Amb el cinema neandertal, va ser La guerre du feu, de l'any 1981, la primera en encetar una tendència que ens costaria molt car a tots: el missatge subliminal que una pel·lícula sobre homes prehistòrics no té interès perquè hi surtin neandertals, sinó per altres motius que no hi tenen res a veure, com ara l'humor, el sexe, o el més que podrit missatge de superioritat de l'H. sapiens.

Tot i així, també sabiem que Jacques Malaterre ha fet molts documentals àmpliament reconeguts, com ara Homo sapiens o l'Odissea de l'espècie. No és cap grillat, per tant. Ha tingut temps d'entrenar-se i de guanyar-se un bon lloc entre els directors que intenten fer-se d'or a través de les perruques postisses i les dents grogues i torçades dels neandertals.



Però no ha estat així. Aquest cop no. Amb l'AO, no. L'AO no és ningú, dins del món dels negocis. Ni tant sols pot plantejar-se en fer ombra als neandertals de la GEICO. No és que la gent l'odïi, és que no saben ni que existeix. I d'això, qui en té la culpa? És culpa de les seves dents grogues? Del seu nas gros? NO. Prou de donar les culpes als neandertals. Sr. Malaterre, toquem de peus a terra. Tots sabem que si AO, el darrer neandertal, té 9 vots que donen un promig de 3,7/10 a la pàgina de la imdb no és perquè l'AO tingui els ulls blaus. Tots sabem que si d'aquesta pel·lícula ja se n'ha tret un DVD que de tant famós ni aconsegueixo trobar-ne informació a cap web (deu ser un muntatge, la foto que en vaig veure?) no és culpa dels seus cabells despentinats. Tots sabem que si aquesta pel·lícula pràcticament no ha sortit de la terra natal d'en Malaterre, La France, és perquè no hi havia prou pressupost per promocionar-la a d'altres llocs, i no pas perquè l'AO no parlés l'anglès.



Què ha fallat senyor Malaterre? Què és el que ha passat, com perquè ara vostè no pari de pronunciar la paraula mègde i s'hagi barallat unes quantes vegades amb el productor, el guionista i el mateix AO amb la perruca posada? Segurament en deu estar buscant la resposta. La resposta a unes crítiques tant dures en una pel·lícula que només volia mostrar una bella història d'amor orientada fa 30.000 anys, i el missatge de "viu al màxim, que la vida és molt bella i s'ha d'aprofitar". Com que des d'aquí estant noto la seva energia negativa i la desesperació dels seus plors, m'agradaria fer una petita crítica constructiva de les errades del seu film.

En primer lloc haig de confessar que no he pogut veure la pel·lícula enlloc (ho veu, senyor Malaterre, una altra pega del seu film, potser la pitjor, és que no es pot anar a veure), però que veient-ne les fotos, trailers, bandé-announcé, algun comentari, la valoració de la imdb, el resum de 4-5 línies i el currículum dels actors, crec que en tinc prou per arribar-me fins a vostè.



M'agradaria comentar-li que el que falla en AO és la previsibilitat: saps perfectament com s'acabarà la pel·lícula: encara que l'Aki, la prota femenina, es baralli amb l'AO al principi, tots sabem que en algun moment o altre acabaran fent les paus, que l'Aki es quedarà embarassada i que l'AO no serà l'últim neandertal. A partir d'aquí, tota la resta -l'os blanc obrint la boca, els cavalls salvatges corrent per les muntanyes, les àligues que sobrevolen el cel- només són elements del paisatge. I ja hem arribat al final.

Senyor Malaterre: no només la previsibilitat del seu film l'ha fet mereixedor de les crítiques, sinó a més a més, la repetitibilitat (existeix aquesta paraula?). El convido a agafar un paper i un bolígraf i a escriure'm quines pel·lícules sobre l'extinció neandertal NO consten d'un episodi amb una història romàntica entre neandertal/moderna. Com podrà observar, el seu paper ha quedat en blanc. Per tant, podem afirmar que AO, a més a més de previsible, era una pel·lícula més vista que l'anar a peu.

Un altre error: voler atraure l'audiència relacionant-los amb l'AO. Si el bombo de l'Aki era un fill de l'AO, això vol dir que possiblement els europeus d'avui en dia som descendents de l'últim neandertal uaaauuuuuuuuuuu, flipaaaaa. Doncs no. La gent no va reaccionar així, en part perquè a la majoria ni els va ni els ve aquest tema, un tema del qual vostè se'n va beneficiar quan va sortir l'esborrany del genoma, aquest mes de maig. No sé com ho veu, sr Malaterre, però si s'ha de triar entre un bon article científic o una pel·lícula ridícula i ensucrada (perdoni la duresa de les meves paraules) és evident que els que tinguin dos dits de front preferiran la primera opció i llençaran la segona a la broça -o l'oblidaran-.



Malgrat tot, cal dir que un número considerable de gent ha anat a veure la seva pel·lícula. Pel que he pogut veure, molts neandertalòfils francesos hi han anat a veure el pa que s'hi dóna, moltes dones casades que s'enganxen fàcilment a les telenovel·les de noms semblants a Amarte así, Frijolito i avis de més de 60 anys, com ara els descobridors de les pintures de Lascaux, que vaig veure en un vídeo sobre l'AO, i que em va fer la impressió que amb el temps s'havien tornat blancs per fora i verds per dins.

Dels actors, què cal dir-ne? El neandertal no és especialment atractiu, sembla que en qualsevol moment hagi de dir: ai, Aki reina, m'ha caigut el nas a terra, que me'l pots collir? I de l'actriu principal, no cal ser massa llest per veure que l'has fitxat perquè té unes peres ben morenetes i sap remenar molt bé la panxa.

No he vist la pel·lícula, i francament, no crec que mogui cel i terra per trobar-la. Total, per veure més del mateix? Per posar-me nerviosa contemplant errors (pre)històrics i reconstruccions absurdes? Per saber com acaba abans que hagi començat? No, senyor Malaterre, sincerament, jo i molts d'altres creiem que no val la pena.



Un altre dia, sigui més original, home!


Post-data: Digueu-me que no pot ser! Quan haurem d'esperar fins que tornin a treure una altra pel·lícula sobre neandertals? I el pitjor de tot: serà tant dolenta com aquesta? NOOOOOOOOOO (sanglots)

2 comentaris:

  1. jajajaja es molt bona la primera foto del neanderthal, amb el nas de plastilina i fent morritos!

    els pits morenets de la sapiens estan ben triats, pero dubto molt que amb tant poc greix i tant poca roba no agafes una hipotermia!

    ResponElimina
  2. xDDD

    Mira, vaig llegir a la pàgina oficial de la pel·lícula que van filmar algunes escenes a -15 graus. L'AO anava mig despullat i corria pel gel darrere d'una camera, em va fer patir aquest pobre neandertal, no només pel nas de plastilina, sinó també per la pulmonia que podria haver agafat, i total, per l'èxit que ha tingut la pel·lícula... sembla que no, però la vida d'actor és molt dura.

    http://www.ugcdistribution.fr/ao/

    En aquesta pàgina hi trobaràs molts vídeos de com es va fer la pel·lícula i comentaris d'en Malaterre i els actors.

    ResponElimina