dijous, 9 de setembre de 2010

Richard Dawkins - El conte del neandertal

Richard Dawkins (1941) és un prestigiós biòleg evolutiu conegut arreu del món. Ha escrit diversos llibres sobre evolució i genètica, amb títols tant coneguts com The selfish gene o The ancestor's Tale.



Compta amb una pàgina web que deu rebre milers de visites cada dia, i amb un fòrum on val la pensa participar-hi si us interessen aquests temes tant apassionants.

The ancestor's Tale -o El cuento del antepasado, en la seva versió traduïda al castellà- era un títol que ja havia vist sovint a diferents llocs que parlaven, no només sobre neandertals, sinó d'evolució humana i animal en general. La possibilitat de fer un viatge a través del temps començant l'any 2003 (o el 2010 si preferiu, 7 anys són insignificants, en aquest llarg viatge) i acabant en el moment de l'aparició de la vida a la Terra, fa gairebé 4 bilions d'anys, em fascinava des d'un primer moment. És per això que fa poc més d'un mes em vaig llençar a la seva cerca a les biblioteques: i cal dir que vaig tenir molta sort. Em vaig poder emportar l'únic exemplar que hi havia! Quan el vaig tenir a les mans vaig sentir una profunda satisfacció. que alhora va calmar el mal que em feia haver d'aguantar amb una mà els 3-4 quilos que deu pesar. I és que també cal dir-ho: és ENOOOOOORMMEEE, el més gran que he tingut mai a les meves mans (879 pàgines per ser exactes), però una cosa vaig tenir clara des del primer moment: ME'L LLEGIRÉ SENCER, encara que m'hi hagi d'estar un any, o dos.



De moment vaig pel capítol que tracta de l'encontre dels nostres avantpassats (quan dic nostres em refereixo als primats, conills, rosegadors, etc) i dels Laurasiateria (un grup que inclou mamífers tant variats com gossos, gats, balenes, camells, porcs, ossos, vaques, hipopòtams, etc), que va tenir lloc fa uns 100 milions d'anys, i per tant això vol dir, que efectivament, ja m'he llegit el Conte del neandertal (a cada "encontre", Dawkins hi afegeix un Conte, n'hi ha uns 40 durant tot el llibre, i el dels neandertals era el primer o el segon).

El Conte del neandertal el podríem definir en dues paraules: curt i contundent. Només ocupa una pàgina i mitja, i gairebé no en diu res, de qui eren els neandertals, ni de com es van extingir. Però és contundent, i dóna una lliçó que no haurien de passar per alt aquells que mitjançant els ànalisis d'ADNmt van arribar a la conclusió que "no tenim avantpassats neandertals", i m'agradaria que ens ho expliqués ell amb les seves paraules. Dawkins, NeanderFollia és tot teu:

"Degut a què aquest testimoni genètic (l'ADNmt) indica que els encreuaments fructífers entre neandertals i moderns van ser estranys, es sol afirmar que es van extingir sense deixar descendents. No obstant això, no hem d'oblidar l'argument del 80% que tant ens va sorprendre a "El Conte del Tasmanià". Tot immigrant que hagués aconseguir introduir-se a la població fèrtil de Tasmània hauria tingut un 80% de probabilitats de passar a formar part del conjunt d'avantpassats universals, és a dir, dels avantpassats de tots els tasmanians que visquessin en un futur llunyà. De la mateixa manera, si un sol mascle neandertal s'hagués introduït en un cercle reproductor sapiens, això li hauria otorgat unes altes possiblitats de convertir-se en avantpassat comú de tots els europeus actuals, i això seria cert fins i tot en el cas que els europeus no portessin ni un sol gen neandertal. Una possibilitat fascinant.
Així doncs, encara que pocs dels nostres gens, per no dir cap, provinguin dels neandertals, és possible que algunes persones tinguin molts avantpassats d'aquesta espècie."


Comparteixo plenament la postura de Dawkins en aquest tema. Em sembla senzillament raonable i ben possible. Per tant, quan per exemple en Pääbo i Green van dir que no van trobar rastres que els neandertals i moderns s'haguessin tornat a encreuar a Europa un altre cop, fa 40.000 anys perquè no van trobar un % d'ADN neandertal més elevat al genoma del francès, no vol dir ni molt menys que no siguem descendents directes de La Ferràssia o Sant-Cesaire. Ara mateix podríem tenir molts avantpassats neandertals, però en canvi no assemblar-nos-hi gens, ni per fora ni per dins. Aquest és també el cas dels africans sub-saharians. Encara que les proves genètiques indiquessin una aportació neandertal del 0%, és segur que tant els San com els Yoruba tenen avantpassats neandertals. I per què? Només cal pensar quantes generacions representen 60.000 anys. I quantes possibilitats hi ha, que durant tot aquest temps, algun avantpassat dels San o dels Yoruba tingués fills amb algun no-africà que portés ADN neandertal: les possibilitats indiquen que és gairebé inevitable, encara que no n'hi hagi cap rastre en els africans d'avui en dia.



No sé si això ja cau dins de la genètica o de la NeanderFilosofia, però realment, els semblaria gaire agradable als neandertals, el fet que els seus descendents no se'ls assemblin gens, i que per aquest motiu durant molt de temps els hagin considerat una branca morta del gènere Homo, sense cap relació amb els humans moderns? Crec que se'ls faria estrany, veure'ns a tots amb aquestes barbetes, sense els seus arcs superciliars o amb una força ridícula comparada amb la seva.

Tornant al The ancestor's Tale, cal dir que és un llibre que val molt la pena de llegir: una obra mestra de l'evolució, com poques se'n troben. A més a més, els Contes que apareixen a cada capítol el fan molt agradable de llegir i entenedor per qualsevol persona inexperta en genètica molecular, com jo. Dawkins no només és un gran biòleg, sinó també un excel·lent escriptor.

1 comentari:

  1. Jo vaig tenir el plaer de llegir-lo sencer fa dos anys, i no sóc biòleg ni paleontòleg. El vaig trobar fascinant. De fet, està tan ben escrit que el vaig llegir amb la mateixa intensitat que un llibre de ficció. Molt recomanable, i per qui tingui l'oportunitat de llegir-lo en la llengua original, una autèntica delícia de prosa argumentativa.

    ResponElimina