dissabte, 31 de juliol de 2010

Les reconstruccions neandertals basades en el "DeNeÁ"

Wilma és el nom de la dona neandertal més famosa del món, i que actualment podreu contemplar al Neanderthal Museum (Vall del Düsselforf, Alemanya) al costat del seu company d'espècie masculí.

L'escultura és una altra obra d'art dels dos germans bessons Kennis & Kennis, famosos per la seva dedicació al paleoart.
La meva opinió d'aquest treball dels germans Kennis és força positiva, deixant de banda els cabells despentinats i la nuesa integral amb què s'han trobat els periodistes que en volien aconseguir unes fotos per penjar-les als seus respectius diaris, tenint en compte que els neandertals generalment vivien en un clima força fred i tenien les dentsgastades d'aguantar pells d'animals.
Wilma és una bona representació, realista (encara que es diu que els artistes van utilizar ossos d'home modern enlloc de dona, perquè eren més robustos), tendra, treballada fins a l'últim detall, no excessivament europeïtzada i lliure de possibles prejudicis que l'haguessin acabat desfigurant, com ha pasat amb tants de neandertals.

La Wilma va sortir i encara surt, ensenyant les mamelles a gairebé totes les revistes científiques prestigioses del món, i a la majoria de diaris, sota el títol de "Reconstrucció d'una dona neandertal basada en el DNA". I això últim era nou, i impactant. En el DNA tu! Devien pensar els lectors "deu estar molt bé, perquè el DNA mai no enganya, el DNA és molt sofisticat, yankee, segur, avançat, futurístic i provat empíricament com a vàlid". I és clar, és aquí on em vaig començar a gratar la barbeta. Com era possible que haguessin fet una estàtua de guix basant-se en el DNA, i encara més, en el DNA neandertal, del qual en aquella època (2008) no se'n sabia pràcticament res? L'explicació la vaig trobar a la conferència de Carles Lalueza, un genetista sense el qual, la DNA-reconstrucció no hauria estat possible.
Carles Lalueza també va mostrar la Wilma al seu power-point durant la Conferència a la UAB; en el seu cas, és perquè hi estava directament implicat. Més ben dit: hi estava implicat d'una manera vermellosa: feia poc que en Carles havia publicat els anàlisis del gen MC1R neandertal, que suggeria que hi havia neandertals pèl-roigs. Aquesta notícia no va passar desapercebuda pels Kennis, que van decidir pintar els cabells de la Wilma de color vermell.
Bé, no sé si ho van decidir o no, perquè castanys clars i una mica rossos sí que ho semblen, però vermells, allò vermells, diria que no.

És més: els ulls de la Wilma eren inicialment blaus. Va ser en Carles, qui gràcies al seu gran esperit científic i horror de pensar en les conseqüències basades en la ignorància i sobretot el DNA, va cridar l'atenció dels Kennis perquè canviessin el color dels ulls de la Wilma. El motiu? Ben senzill: es creu que els ulls blaus van aparèixer per primer cop fa només 6.000 anys, i que tota la gent que té aquest color d'ulls prové d'un mateix avantpassat comú. Resumint: és gairebé impossible que els neander tinguessin els ulls blaus. Tot havia estat una patinada dels artistes per haver associat inconscientment cabells pèl-roigs amb ulls blaus. Els ulls de la Wilma van quedar finalment de color verd, que segons Lalueza "no sabem d'on ve". Home Carles, aquí tampoc no t'acabo de donar la raó, perquè val més boig conegut que savi per conèixer, però no em queixaré més, perquè si hagués estat per mi, haurien quedat de color blanc.

Així doncs, la reconstrucció de la Wilma pot estar molt ben feta i tot el que vulgueu, però de basada en el deneá, més aviat poc, per no dir gens.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada