El vigor de l'híbrid: mite o realitat?

Corre una teoria o pseudoteoria científica que s'aguanta sobre bases més aviat dubtoses i que ens ve a dir el següent: els híbrids (és a dir, el producte de l'encruament de dues espècies diferents) solen ser més alts, més forts i més resistents a les malalties que qualsevol dels individus de les dues espècies d'on provenen. Aquesta teoria es coneix amb el nom de "vigor de l'híbrid", i la vaig sentir per primer cop al documental "Neandertal Code" de l'any 2008, on també hi sortia en Hawks recolzant aquest suposat vigor.
Tres paraules poden resumir una hipòtesi que arrenca a finals de l'any 2006 i que ha estat tombada per terra 4 anys més tard: microcephalin, Tau H2 , interbreeding.

"Microcephalin (MCHP1)" és un gen amb dos al·lels, un d'ancestral que anomenarem d, i l'altre de derivat al qual posarem el nom de D. Aquestes dues versions sembla que es van separar fa 1,1 milions d'anys, segons l'article original; això suposaria que l'al·lel derivat D, que es troba en major proporció fora d'Àfrica, fos passat per un llinatge d'homínids que es va separar de la branca moderna fa 1,1 milions d'anys. A més a més, sembla que l'al·lel D va "entrar" al genoma de les poblacions modernes d'Euràsia fa relativament poc: uns 37.000 anys.
I ara ve la pregunta del mil·lió: quin homínid hi ha, que s'ajusti bé a tots els requisits demanats?
BINGO! Els neandertals.
Aquest al·lel sembla que té algunes funcions importants en l'estructuració i creixement de l'escorça cerebral, és un gen implicat en les funcions mentals superiors, "intel·ligència" perquè ens entenguem. I tots sabem que és per la intel·ligència que els moderns es diuen H. sapiens sapiens i no H. africanensis. Si a més a més hi afegim la teoria del vigor de l'híbrid a tot això, ens queda una escena que ni pintada. Ja ho tenim! Van exclamar els de l'article. L'al·lel D va ser passat pels neandertals.
I es van quedar tant amples, fins que la cosa va començar a caure pel seu propi pes: en Pääbo i els del seu equip no han trobar cap rastre de l'al·lel D en cap dels genomes neandertals analitzats fins ara. Ho van dir l'any 2006, i ho han tornat a dir el 2010.
A més a més, ha sortit un altre treball que ens ho torna a repetir: es tracta de l'anàlisi de l'ADN nuclear d'un neandertal italià de 50.000 anys. Aquest neandertal portava l'al·lel ancestral o d i no pas el derivat, el que es troba principalment a fora d'Àfrica. És a dir, que o bé l'al·lel D no es trobava en els neandertals o bé era molt estrany.
Per acabar de desmontar definitivament aquesta teoria, només cal assenyalar un altre estudi molt interessant, on s'ha trobat relació entre les proporcions dels al·lels D i d i el tipus de llengua (tonal o no tonal). Als llocs on es parlen llengües tonals, com el xinès i moltes llengües d'Àfrica, sembla que hi ha un predomini de l'al·lel ancestral o d. En canvi, a les zones on es parlen llengües no tonals, com el català, hi predomina l'al·lel D. Els autors creuen que l'al·lel D té alguna funció implicada en el llenguatge, encara no descoberta, i que ha estat seleccionat positivament a les poblacions amb llengües no tonals.
Si això és cert, com a mínim ens podria indicar que els neandertals parlaven llengües tonals!
Aquest al·lel D per tant, no deu venir dels neandertals, i tota aquesta teoria que semblava aguantar-se sobre uns pilars tant sòlids, ha caigut amb tanta facilitat com cau castell de cartes.

Passem al següent gen: El tau H2 haplotip.
Les proteïnes tau estan implicades en l'estabilitat dels microtúbuls i són molt nombroses a les neurones del sistema nerviós central. La degeneració d'aquestes proteïnes es creu que pot tenir alguna relació amb l'Alzheimer.
D'aquestes proteïnes n'hi ha dos haplotips: l'H2 i l'H1.
L'H1 és present de forma majoritària a tot el món. En canvi, l'H2 sembla que només apareix en les poblacions europees i altres poblacions no europees però amb ascendència europea.
Segons un article aparegut l'any 2005, les versions H1 i H2 es van separar d'un tronc comú fa 3 !!! milions d'anys.
Els autors proposen que aquest H2 devia "entrar" a les poblacions europees fa uns 30.000 anys.
Quin homínid hi ha que compleixi aquests requisits?
BINGO! Els neandertals un altre cop.
Un estudi molt recent (a més a més dels genomes neandertals analitzats fins ara, on n'hi ha cap rastre) contradiu la data dels 3 milions d'anys i la fa recular fins a uns 60.000.
En aquest estudi s'han estudiat moltes poblacions europees i del sud-oest d'Àsia, on l'haplotip H2 és més freqüent (un 30%).
Aquestes dates tant recents i l'absència d'aquest haplotip al genoma neandertal suggereixen que és millor abandonar la idea d'un orígen neandertal pel tau H2.

Evidentment aquests no són pas els únics gens que s'han proposat com a resultat de l'interbreeding. L'any 2001 es va proposar que l'al·lel resposable de la pigmentació dels pèl-roigs provenia dels neandertals, la qual cosa es va encarregar de descartar en Carles L, i n'hi ha hagut d'altres de menys famosos.
L'anàlisi del genoma neandertal ha permès saber que les seqüències que compartim amb els neandertals no semblen tenir cap funció que ens doni vigorositat, sinó que parlant clar, no serveixen per res.
Tot plegat fa que la teoria del vigor de l'híbrid i que tant amablement han acollit certs multirregionalistes com ara el nostre Hawks i en Wolpoff no acabi d'encaixar. I és que aquesta teoria, en el fons, el que busca és trobar l'explicació de perquè som tant únics i especials, perquè com sabem, segons la creació i d'altres teories que corren per allà amb certa afinitat amb el forad'africanisme, intenen explicar perquè hem tingut tant d'èxit, som tant intel·ligents i tant macos. N'hi ha que s'ho tenen tant cregut que a falta de proves divines, el que fan és inventar-se teories de vigorositat d'híbrids i coses per l'estil, i que els neandertals, amb el mateix vigor i el seu ADN, s'han encarregat de desmentir.