Autisme <--> Neandertals?

Hi ha un parell o tres d'evidències que suggereixen que els neandertals podrien haver tingut un tipus de personalitat similar a la dels autistes.



Què és l'autisme? És un transtorn que els qui el pateixen es caracteritzen per, entre d'altres coses: ser poc sociables, mostrar interès exagerat per temes trivials, gaudir de repetir la mateixa rutina dia rere dia, tenir greus dificultats a l'hora de relacionar-se amb els altres, buscar patrons a totes les coses, tenir algunes dificultats motores, etc. En els casos més severs, l'autisme pot venir acompanyat de retard mental; en els més lleus, com ara els qui pateixen un transtorn molt similar anomenat Asperger, no necessàriament, o fins i tot, ben al contrari: normalment són més intel·ligents que la mitjana.

Qui decideix qui és autista i qui no? El llistat de característiques títpiques del trastorn poden variar considerablement d'un individu a l'altre. En els casos de més bon pronòstic, com ara el síndrome d'Asperger, és fins i tot difícil de diagnosticar. Les noies passen força desaparcebudes perquè tendeixen a adoptar un rol diferent del dels nois, i amaguen més i millor la seva autistïtat o aspergicïtat, per això molts cops s'ha dit que l'autisme és una malaltia de nois.

Quina relació hi ha entre l'autisme i els neandertals? Tot són teories. La primera, llegendària per cert, prové d'un lloc anomenat RDOS, i prediu que els autistes/aspergians han heretat gens neandertals que explicarien les seves característiques. Al principi l'autor, un tal Leif Ekblad (també aspergià) va ser criticat fortament pels pocs que no el van ignorar, i alguns el van titllar de racista per voler relacionar els autistes amb els neandertals (???). Jo també el vaig titllar de boig el dia 7 de maig de 2010 en veure la seva reacció, més avall explicaré per què.



7 de maig de 2010? Sí, aquesta és la data en què l'equip d'en Green va publicar l'esborrany del genoma neandertal. Si us en recordeu, a banda del cavemen sex, hi havia una llista de gens (uns 80) que diferien entre neandertals i HAM, i que es creuen típics dels humans moderns.
80 gens? Entre aquests gens, n'hi havia un de relacionat amb l'esquizofrènia i un parell més relacionats amb l'austime: AUTS2 i CADPS2.

I? En veure el comentari que ha fet avui Razib Khan sobre aquest tema: "some genes implicated in autism seem to exhibit Neandertal vs. modern human differences (with the Neandertals carrying the autism-implicated variants)" he començat a buscar-ne més informació. Encara que no hi hagi cap estudi que vinculi l'autisme amb els neandertals, sí que n'he trobat un que dóna cert sentit a la teoria: a diferència del que passa avui en dia, els austistes podrien haver gaudit de certs avantatges a la prehistòria: als austistes els agrada molt classificar coses i veure patrons a tot arreu, també tenen bona memòria, concentració i intel·ligència espaial. Aquestes característiques són molt interessants per als caçadors-recol·lectors que viuen en grups petits, com els neandertals.

Alguna cosa més? Malgrat que en encara no en sapiguem res, és interessant que els neandertals mostrin diferències en aquests gens. Potser una diferència fonamental entre els HAM i els neander és que els primers eren més sociables i capaços de crear grups més grans.



No ho entenc. Quina relació té tot això amb aquells dos gens? Aquells dos gens podrien ser exemples paral·lels de l'MC1R i els pèl-roigs. Els pèl-roigs tenen una versió diguem-ne defectuosa del gen que fa que no funcioni, per això no es produeix pigment i el resultat són cabells vermells. A molts neandertals sembla que els passava exactament el mateix, malgrat que la versió del seu gen no correspon amb la dels pèl-roigs actuals. Podria ser que versions defectuoses d'AUTS2 i CADPS2 resultessin en allò que anomenem autisme, en neandertals i en HAM.

Però el més segur és que tot això sigui una trola, oi? Segons en Pääbo, no podem afirmar si ho eren o no, però el fet que mostressin diferències en aquests gens i que, d'acord amb en Razib, aquestes diferències siguin compartides amb les que trobem en els autistes, dóna certa credibilitat a l'existència de neandertals anti-socials. És clar que, segurament no ho arribarem a saber mai.

Què passa amb en Leif Ekblad? En Leif va començar a dir que els resultats donaven suport a la seva teoria. Com que els meus coneixements de gens i genètica no són d'allò més desenvolupats, vaig pensar que interpretava els gens exclusius d'orígen modern com a herència neandertal, el vaig prendre per boig, i me'n vaig oblidar.



I per què havien de ser autistes, els neandertals (i altres homínids arcaics)? Ser autista els hauria pogut conferir certs avantatges en el seu món ple de plantetes, sílex, llops i mamuts silvestres, però no pas a la nostra societat, on ser autista és un GRAN maldecap. Tampoc no podrien haver estat 100% autistes, perquè és clar, els autistes es caracteritzen per ser uns negats amb la parella, i ja sabem que sense parella, s'acaba l'espècie! Espera't... els neandertals no estaven extingits?!?

La Senyora X ens ensenya un dit del peu

Primer va ser un dit de la mà i una dent, i ara un dit del peu. Què hi farem, és de les que volen temps, de les que necessiten que Svante Pääbo (el noi) vagi amb calma i perseverància. Paciència, que tard o d'hora acabarem recollint els fruits d'una seducció que ja fa anys que dura i que amb un pressupost que fa patxoca avança cada dia més depressa fins que tard o d'hora arribem al desenllaç final, el moment en què podrem explorar cada racó del cos de la dama. Però per ara, ens haurem de conformar amb el que ella ens vulgui ensenyar.



De moment tot sembla indicar que SÍ!!! D'AQUÍ POC TINDREM MÉS NOTÍCIES DELS ARCAICS, com ara si els denisovans eren una espècie apart, si es van encreuar amb els neandertals, i de quina manera, perquè a la Max Planck saben que el temps fuig molt ràpid, i ja han recuperat bona part de l'ADN d'aquest ditet, però volen reservar el regal explosiu pel final.

El que ens ha indicat Maria Mednikova, la descobridora de la Primera Dama, és que malgrat que l'individu al qual pertanyia el peu va viure relativament aprop en el temps (fa 40.000 anys) i en l'espai de la Senyora X (la propietària del dit i de la dent) segurament pertanyia a un altre individu. És a dir, que ja no parlariem de Dama, sinó de Dames, i fins i tot de dames força diferents: potser una era Miss Denisova i l'altra Miss Neandertal. O Miss Denisova x Neandertal, o Miss Denisova x Sapiens.

La morfologia del dit del peu és robusta, i cau entremig dels neandertals i els humans moderns, però és clar, un dit és ben poca cosa per endevinar l'aspecte del propietari, si no és que s'analitza l'ADN que duu a dins, el que està fent el conegut Pääbo, però de moment "no hem arribat a cap resultat definitiu", hi està treballant. Mednikova ens alegra el dia dient que de part del seu equip encara no ens pot explicar res, però que d'aquí poc tindrem unes quantes notícies bomba.



Tot fa pensar que l'ADN del dit del peu no és ni modern ni neandertal, però no sabem quina relació té amb nosaltres, els humans contemporanis. Fins ara, tot el que sabem dels denisovans és que van viure fa aproximadament 40.000 anys a Sibèria i probablement gran part d'Àsia, es van separar dels neandertals fa 300.000 anys i van deixar descendència a Melanèsia. D'acord amb en Hawks, la senyora X probablement era morena.



Font:

http://www.newscientist.com/article/mg21128254.000-stone-age-toe-could-redraw-human-family-tree.html

L'univers... és una cosa molt gran

Els humans som capaços d'imaginar-nos una quantitat gairebé infinita de coses; només cal agafar un volum de la col·lecció "Els fills de la Terra" per adonar-nos que la nostra imaginació és gairebé il·limitada, malgrat que encara hi hagi una cosa que se'ns escapa de la ment: l'univers.



Què és l'univers? L'univers ho és tot. Tot. Nosaltres, els virus, els articles broça, el nostre egocentrisme, el canvi climàtic, els eclipsis, els neandertals passats, presents i futurs, en Mellars, l'Auel, en Sawyer, en Wolpoff, la radiació, el fred, els mosquits, internet, la neu, la por, la imaginació il·limitada... tot.

O potser no? I si el nostre univers que no ens podem imaginar, realment no és amo i senyor de totes les coses, sinó que també forma part d'un conjunt? Aquestes preguntes se les estan fent constantment els físics, preguntes que per cert, també se les planteja un nen de 10 anys: què és l'univers, com va començar, quina forma té, podrem viatjar mai fins l'altre extrem, hi ha més universos?

Les hipòtesis que han intentat trobar forma al nostre univers s'assemblen força a les hipòtesis d'extinció neandertal en quantitat i qualitat: n'hi ha de tots colors i per a tots els gustos, i en la seva major part són d'allò més sensacionalistes i poc creïbles. La forma, i no ho oblidem, la mida, dos conceptes claus en el nostre univers, el dels sàpiens: som tant petits i insignificants com ens imaginem o bé això de l'univers infinit és un conte de la vora del foc? I ens ha tocat viure en un embut, una pilota de futbol o més aviat una massa poc definida? Amb o sense companyia d'altres universos?



Preguntes com aquestes s'estan intentant contestar de la millor manera possible, especialment la de la Companyia, és a dir, l'existència no d'un, sinó de múltiples universos. Si bé aquesta hipòtesi inicialment s'havia proposat dins del camp de la ciència-ficció, ara sembla ser que hi ha un grup de científics disposats a posar-la a prova seriosament.

De moment, tot el que han obtingut els físics que hi treballen, són grans quantitats de dades extretes de paràmetres del cel, com ara col·lisions còsmiques que van tenir lloc a l'inici del Big Bang, preses amb una sonda de la nasa. Tot plegat és molt complicat, i fins ara no ha estat possible trobar evidència a favor o en contra dels múltiples universos.



En cas que existeixin múltiples universos, crec que ja no seria adequat anomenar "univers" al nostre, ja que llavors ja no ho seria "tot". L'aspecte d'aquests multiuniversos escapa de la nostra imaginació (i de la de J.M. Auel també, si serveix de consol), però en qualsevol cas hi ha una cosa certa, i que els neandertals ja coneixien: l'univers és un lloc molt gran.


+ informació:

http://universitam.com/academicos/?p=10682
http://forwhattheywereweare.blogspot.com/2011/08/many-more-interesting-short-news.html

Tutankamon, el jove faraó europeu

Ni leprós, ni coix ni hermafrodita: el jove faraó era europeu. La seva regionalitat no ens l'ha pas revelat el cadàver (que com sabem, va ser trobat a la tomba 62 de la vall dels reis, a Egipte), tampoc les inscripcions reials, ni les estàtues ni els dibuixets a color pintats fa més de 3.000 anys. Si no hagués estat per la doble hèlix, a hores d'ara ningú no hagués sospìtat que el faraó-nen és més europeu que el president de la UE.



Una doble hèlix, que per cert, no ha estat estudiada en la seva integritat -perquè l'estudi de l'ADN de Tutankamon es troba en una fase encara més preliminar que el de Neandertal 1- sinó només un petit bocinet del cromosoma Y, específic dels mascles, perquè és clar, encara que en algunes reconstruccions surti amb mamelles, en Tut segurament era un home. Segons el mateix ADN que diu que era europeu, cal tenir-ho en compte.

El llinatge del cromosoma Y del rei-nen ha resultat ser ni més ni menys que l'R1b1a2, d'acord amb uns experts científics d'un laboratori de Zurich, a Suïssa, país més famós pels rellotges que no pas per l'ADN. Aquest conjunt de lletrotes es coneix com a "haplogrup" i és de vital interès en els estudis de paternitat, genètica antiga i moviments de poblacions, entre d'altres. Aquests haplogrups poden indicar, amb cert marge d'error, la regió d'orígen d'una persona.



El cas és que si la informació donada pel laboratori suís és correcte, ens trobem davant d'un cas singular: R1b1a2 és relativament freqüent entre els homes europeus de l'oest (50-70%) però molt estrany entre els egipcis pròpiament dits (< 1%). Per tant, hi ha dues, no tres, possibles hipòtesis per explicar les anomalies d'en Tut:

-La primera és que en Tut tingués avantpassats francesos (o suïssos) del cantó de l'avi patern o de qualsevol altra regió del món on aquest llinatge és més freqüent que no pas a Egipte. Això sense excloure la possibilitat que el mateix Tut fos d'orígen francès, espanyol o britànic, cosa que tampoc no consta a la documentació. De fet els forenses l'han classificat com a "caucàsic nord-africà" que encaixa força bé amb el lloc on està situat Egipte.

-La segona és que els egipcis d'ara i els de fa 3.000 anys no siguin els mateixos. Potser els egipcis de fa 3.000 anys eren molt més semblants als europeus de l'oest (però no als de l'est!) per motius que la genètica encara no pot explicar ni imaginar, i en algun moment desconegut van ser ferotgement atacats, absorbits, reduïts i posteriorment reemplaçats per una nova població.

-La tercera és que hi hagi alguna altra explicació MANIPULACIÓ que no tingui res a veure MANIPULACIÓ amb extincions MANIPULACIÓ ni francesos MANIPULACIÓ ni europeus MANIPULACIÓ ni egipcis MANIPULACIÓ sinó amb coses que escapen MANIPULACIÓ del nostre abast MANIPULACIÓ i del d'en Tut.



Com que en ciència sempre s'ha d'agafar la possibilitat que requereix donar menys voltes a l'assumpte, el principi anomenat "Navalla d'Ockam" que tantes vegades ha explicat l'amic Millán, potser seria convenient fer-ne ús en aquest cas, abans que ens clavem la navalla a l'ull: què és més probable amb un faraó de les característiques d'en Tut? Viatges extremadament llunyans, problemes de nacionalitat per a un faraó egipci al seu país, extincions brutals de les quals no se n'havia dit res fins avui en aquest post i relacions molt pròximes entre dues poblacions que no es troben amparades pel registre fòssil, l'arqueologia ni aparentment "res" ?

... O BÉ... contaminació i/o manipulació de l'ADN d'en Tut (del qual, per cert, se n'han dit moltes coses, i els seus orígens estan més que discutits) al laboratori i/o en qualsevol moment de tota la seva "vida" post-mortem, on curiosament hi ha hagut molts europeus?



Pobre Tut, quin futur que t'espera!


FONTS:

http://socyberty.com/history/tutankhamun-ancestor-of-70-of-all-britons/
http://blogs.discovermagazine.com/gnxp/2011/08/the-king-tut-dna-story/

Superioritat numèrica? Els sàpiens una mica més i ens extigim (!)

El genoma és com la Bíblia: n'hi ha moltes versions per a tots els gustos i edats. Cada dia diu una cosa diferent, i és que la realitat supera la ficció. Sense endinsar-nos gaire en la doble hèlix, un dels últims estudis dedicat de ple a l'èxode africà, l'orígen de l'espècie dominant del planeta, les rutes per visitar les mines de Salomó, el Kilimanjaro, la jungla del Congo i Madagascar en un pack que inclou pensió completa ha arribat a la conclusió que la població ancestral dels individus no-africans era de ni més ni menys 1.200 individus (!!!) que és superat de molt pels 5.000 neandertals que hi havia a Europa a les seves acaballes.



Els avantpassats dels africans sub-saharians tampoc no és que estiguessin gaire millor amb 5.700 individus, i és que els números són una cosa tant freda! Quan ens preguntem: d'on han tret aquesta informació? Del registre fòssil? NOOO! De l'ADN de (atenció) 7 individus: en Crazy Venter, aquest ja el deveu conèixer perquè se li va comparar el genoma amb el neandertal, i 6 africans i asiàtics, una mostra que no brilla per la seva magnitud.

Una altra cosa que ha revelat aquest anàlisi són encreuaments, però no amb els arcaics, sinó entre sub-saharians i no-africans. La cosa és complicada si partim del supòsit que els avantpassats dels europeus i asiàtics van viure per allà Aràbia i els dels sub-saharians per sota del Sàhara, però tot té la seva explicació: aquestes dues poblacions van començar a mostrar diferències fa 100.000 anys, quan van experimentar també, una forta davallada en la seva població.



El millor de tot és que el genoma ha dit (o els científics han entès que deia) que els no-africans i els africans van continuar practicant relacions sexuals fins fa 20.000 anys; llavors van quedar aïllats. Les crítiques, força raonables per cert, provenen de certs sectors que no es creuen que hi pogués haver encreuaments entre els aborígens australians (que ja habitaven Austràlia fa 40.000 anys) i qualsevol pastor del Serengeti. Senzillament, si no és que apareixen navegants desconeguts que van travessar l'ocèa Índic en temps remots, és molt difícil de creure. Com la Bíblia.

Però aquí també hi ha per quès: Mr. Durbin ha explicat que hi van haver unes quantes onades d'expansió fora d'Àfrica després de la primera, que va tenir lloc fa uns 60.000 anys, i que explicarien aquests encreuaments detectats al genoma.

Chris Stringer, el ferm partidari del fora d'Àfrica es fa l'escèptic i no ho troba creïble, perquè aleshores les poblacions no-africanes vivien en grups molt petits i dispersos. Una altra utilitat d'aquests estudis podria revelar-nos quan van començar a aïllar-se les poblacions neandertals i les denisovanes.



Si aquest estudi fos cert... això voldria dir que som vius de pura casualitat! Imagineu-vos l'efecte que hauria tingut sobre aquell petit grup d'humans una catàstrofe natural, una sequera prolongada o bandes de lleons famolencs. Ara potser us estaria parlant una neandertal de l'extinció d'uns africans de cames llargues.



Font:

http://www.dailymail.co.uk/sciencetech/article-2015673/First-humans-Africa-shrunk-just-1-000-soaring-rebounding-rapidly.html

La crisi dels 30

Contràriament a les estadístiques d'en Trinkaus, que suggerien que 1 de cada 4 neandertals passava de 40 anys, un nou estudi indica que els neandertals i altres homínids arcaics patien fortes crisis quan arribaven als 30.



Aquestes crisis no eren com les nostres, que ens les passem mirant-nos la cabellera al mirall per veure si ens ha sortit algun pèl blanc, fent recompte d'arrugues o preguntant al mirallet màgic si encara som els més atractius o bé ja ens han tret el lloc; ben al contrari, les crisis arcaiques acabaven en un forat ple de terra. Pitjor encara ho tenien els homínids de fa 130.000 anys; segons la dra. Caspari, que ha analitzat 768 individus exactes, "ni Déu passava dels 30".

Això abocava aquestes societats arcaiques a un greu problema: pràcticament ningú no tenia avis, els avis no existien, eren tant estranys com els cabells blancs, però a diferència dels cabells blancs, els avis compleixen un paper molt important dins del grup: són els més (s)avis de tots, els més experimentats. I si tenim en compte que als 35-40 anys un homínid encara està en plena forma, també els més bons caçadors.



Les coses canvien dràsticament quan s'examinen les poblacions de HAM del paleolític superior; els avis augmenten exponencialment. Perquè ens en fem una idea, si entre els neandertals només 4 de cada 10 adults arribaven als 30, entre els primers HAM europeus per cada adult jove n'hi havien 2 que ja havien passat els 30. Aquesta diferència és important respecte els neandertals i altres arcaics, i com mai no es fan pregar, ja han sorgit les primeres explicacions extingionistes-supremacistes del triomf absolut dels HAM sobre els neandertals: són com els bolets dolents a la tardor.

Deixant de banda aquests explicacions, els autors de l'estudi no saben com argumentar aquest augment exponencial d'avis en les societats HAM, que ja han batejat com a "autèntic indicador de modernitat", que els fa concloure, per tant, que els HAM eren "més grans i savis" respecte els brutes, tant plens d'adolescents inexperimentats i amb els nivells hormonals massa elevats.



Llavors, l'estudi d'en Trinkaus està malament? Que vingui algun HAM gran i savi i que m'ho aclareixi, perquè jo encara no he arribat als 30 i no gaudeixo de tant d'enteniment!!



Font:

http://www.dailymail.co.uk/sciencetech/article-2016759/Life-expectancy-Grandparents-rare-breed-30-000-years-ago.html?ito=feeds-newsxml

Internet coloca les teves neurones

Cada vegada som més els mortals que ens passem gran part de la nostra vida enganxats davant de la pantalla de l'ordinador durant més hores. La causa és que, cada cop més, els ordinadors són omnipresents i imprescindibles per poder funcionar amb normalitat al nostre entorn. Internet és una eina amb uns avantatges innegables, com ara permetre'ns l'accés a una quantitat infinita de dades i la possibilitat d'intercanviar coneixements en un instant amb algú de l'altra punta del planeta. Però també deu tenir els seus desavantatges.



Tot això no s'havia vist mai en la història de la humanitat: els desplaçaments i la comunicació amb gent de molt lluny, així com l'accés a informació detallada de tot tipus era cosa d'uns pocs privilegiats: la gran majoria de la població s'havia de limitar a llegir-se un llibre si volia viatjar, i això si tenia prous coneixements per poder fer-ho, perquè fins fa poc, gran part de la població era analfabeta.

En aquest sentit, internet ha provocat un gran xoc en la nostra cultura, ja que que va marcar un abans i un després: fins i tot molt més que el Facebook. Les conseqüències d'aquest canvi radical en l'estil de les nostres vides, en què ens passem gran part del temps obtenint tot allò que volem amb un senzill clic, no han estat gaire avaluades, en part per la rapidesa amb què hem passat de tenir un ordinador per poble a un ordinador per habitació. Saber com internet pot afectar les nostres funcions cerebrals és una pregunta que ens hem fet tots alguna vegada, mig atemorits pensant que potser allò d'escriure qualsevol pregunta al Google perquè ens en doni la resposta immediata ens estava converint en uns perfectes inútils.

Un nou estudi ha analitzat les particularitats en la capacitat d'emmagatzemar informació -allò que anomenem memòria- en els subjectes que es passen gran part del temps fent anar el Google.
Les conclusions més interessants són, que si bé les màquines no han arribat a dominar el nostre món i a convertir-nos en els seus esclaus com passa a Matrix, sí que han iniciat el procés, que comença per relaxar-nos les neurones.



Com que internet cada cop més es troba a tot arreu i el Google gairebé mai no falla, el resultat és que la memòria perd pes: per què necessito memoritzar coses, si amb un parell de clics ho tinc tot a l'abast? No cal fer treballar gaire la memòria si aquesta no és necessària. Aquestes persones, entre les quals ens hi podríem incloure molts de nosaltres, confiaven en Internet com si el Google fos algú amb qui mantinguessin una relació a llarg termini, el que anomenem més o menys parella.

El Google potser no és massa atractiu a simple vista per a un homínid, però, de la mateixa manera que la nostra parella, hi confiem perquè se'n recordi de les coses que se'ns obliden a nosaltres, una mica com el nostre despertador a l'hora de llevar-nos. Aquest fenòmen es coneix com a "interdependència cognitiva".

Una altra dada que ha revelat l'estudi és que les parelles virtuals del Google memoritzen millor tot allò que saben que desapareixerà: és a dir, quan se'ls diu que certs fitxers en un ordinador seran esborrats, la informació que contenen es memoritza millor que no pas la que contenen altres fitxers de vida "eterna".



Internet encara ho ha estirat les potes del tot: noves tecnologies com ara els Iphones, ens hi permeten l'accés les 24 hores del dia. Ja no ens cal dirigir-nos a casa, a la biblioteca ni a cap espai determinat. La qüestió és: arribarem a Màtrix algun dia o abans tornarem als arbres?



FONT:

http://www.gizmodo.es/2011/07/21/internet-cambia-la-naturaleza-de-nuestra-memoria.html

Finalment absorbits?

Un gran intèrpret una vegada va dir que no és que les cançons que surten contínuament de la mà de molts artistes ens agradin, sinó que més aviat, el que ens agrada és el fet que estiguin repetides i ens recordin cançons anteriors, o dit més musicalment: plagiades. Plagis descarats no, però sí certa semblança amb les rumbes que escoltaven els nostres avis a la discoteca. No s'ha de ser dur amb els cantants: al cap i a la fi ells es guanyen la vida com qualsevol de nosaltres, i també és cert que les combinacions per compondre una cançó que no tingui res a veure amb una altra, malgrat elevades, són finites, i ja estan començant a presentar evidències d'un clar procés d'extinció.



Pel que fa a l'extinció neandertal, direm que, si bé les hipòtesis que tracten d'explicar-la no ens agraden, és totalment cert que es repeteixen. És el cas de l'absoptrion: com una vella cançó de discoteca, l'absroption ha anat aguantant el pas dels anys amb prou bona salut. S'ha fet vella, és cert, ha passat de moda unes quantes vegades, l'han trepitjada ferotgement i fins i tot hi han hagut moments en què es temia per la seva vida: però sembla ser que ara podria experimentar allò que en diem una revifada.

Al cap i a la fi, l'asrbtion és una de les hipòtesis més antigues, i alhora simple per explicar l'extinció neandertal. De fet, és potser la millor: el sexe és a vegades molt més efectiu per assimilar un grup humà que no pas les llances, la marginació o la superioritat intel·lectual; i és que d'altres hipòtesis que han intentat trobar certes deficiències dels neandertals en algun camp, tard o d'hora han acabat topant amb la realitat: amb les dades de què disposem ara, no hi ha res que ens faci pensar que els neandertals no estaven ben adaptats allà on vivien, que eren curts de gambals, privats de pensament simbòlic, amb uns braços que no podien girar en un angle prou ampli per disparar bé una llança, maldestres, dotats d'un sub-llenguatge inefectiu per sobreviure les glaciacions o massa antisocials per estar oberts a nous coneixements d'altres grups.



També és totalment cert que simulacions de la densitat poblacional que hi havia en temps dels neandertals i en temps dels humans moderns del paleolític superior i mitjà, no ha revelat grans diferències; és a dir, no és possible que uns 5.000 neandertals a tot Europa fossin absorbits sense deixar cap rastre, senzillament perquè eren tant nombrosos com els primers HAM (~5.000) que van arribar a Europa, o almenys això és el que diuen diferents estudis, fins que...

... en Mellars ha ficat la pota. En Mellars és un ésser de quatre potes, dos ulls, una llengua i sense cua que ha publicat el següent text:

European Neandertals were replaced by modern human populations from Africa ~40,000 years ago. Archaeological evidence from the best-documented region of Europe shows that during this replacement human populations increased by one order of magnitude, suggesting that numerical supremacy alone may have been a critical factor in facilitating this replacement.



En aquest insignificant paràgraf, en Mellars -que suposadament ha analitzat evidència arqueològica d'Occitània, on hi ha un registre arqueològic molt important- pensa que el més probable que va passar amb els neandertals és que es van veure superats en nombre pels nouvinguts: una mica com amb els indis americans i els immigrants provinents de la resta del món, principalment d'Europa. Aquesta diferència de magnitud hauria estat d'1:10 a favor dels moderns; és a dir, per cada neandertal, hi havia 10 humans moderns al sud de França fa uns 40.000 anys.

És clar que primer de tot, i assumint, cosa difícil, que en Mellars ha interpretat correctament el registre arqueològic, caldria explicar per què els humans moderns es van multiplicar per 10 mentre que els neandertals es quedaven igual; això fa pensar que, efectivament, eren capaços d'explotar els recursos d'una forma més eficient, o bé que els neandertals tenien dificultats per sobreviure i la seva població va caure en picat, tot plegat per raons desconegudes.

També cadria explicar per què no hi ha cap rastre genètic que els neandertals d'Europa hagin arrivat fins a nosaltres: i sinó, que en Mellars ens expliqui per què els aborígens Australians porten el mateix % que un francès -del sud-.



Segons el nostre primat estimat, aproximadament la meitat d'aquests poquets neandertals s'haurien barrejat amb els moderns, i els que s'haguessin volgut resistir als encants d'una barbeta afilada i un front pla, haurien quedat aïllats, que vol dir morts.

Em cansen les cançons repetides, i les hipòtesis repetides encara més. I les hipòtesis repetides que generen més preguntes que les que responen... n'hi ha per exterminar-les. A cops de llança.


FONT (trobat a can Dienekes):

http://www.sciencemag.org/content/333/6042/623.abstract

Reconstruccions dels nostres avantpassats!

Certament no podrem saber mai quina cara feien els nostres remots avantpassats que van viure fa 100.000 anys, però ens hi podem aproximar: això és precisament el que fa Hartmut Zänder, un dibuixant alemany, des de fa temps.



Entre la seva col·lecció s'hi troben gairebé totes les celebrities homínides que ens poden passar pel cap, des de la bèstia dels Alps fins a Turkana, passant per les mares mitocondrials de qualsevol llinatge modern, neandertals i erectus, entre d'altres.

Avui mateix, surfejant per internet (sempre va bé surfejar a l'estiu) m'he trobat unes quantes reconstruccions molt interessants que en Zänder ha penjat a la seva nova web: http://www.myspace.com/haplogroupk/

Les reconstruccions són dibuixos en blanc i negre, i pel meu gust, força encertades. Amb força encertades em refereixo evidentment a què Zänder és abans de tot un dibuixant aficionat a l'antropologia, que els cranis estan molt fragmentats però que tot i així no hi ha hagut cap reconstrucció que m'hagi fet posar les mans damunt del cap -de moment-. Però, jutgeu-les per vosaltres mateixos, aquí en van unes quantes:



Aquesta és una neandertal: amb el seu gorret neandertal pel fred, nas gros, arcs superciliars, orelles petites i pits descomunals. Serà el meu pròxim avatar!!



Una dona d'Skhul, els misteriosos llevantins que van viure fa gairebé 100.000 anys dels quals se'n sap molt poc. Zänder ha dibuixat la nostra Skhul amb els cabells força encrespats, com els de molts africans.



Una noia de Turkana (i jo que em pensava que era un noi!), que va viure fa 1,5 milions d'anys. Ha estat només veure-la i l'he reconeguda de seguida! No sé què tenen els Turkana que sobresurti tant... potser són els cabells?



Una dona de Jebel Irhoud (fa 160.000 anys). Dels Irhoud se n'han dit moltes coses: primer que eren neandertals, després que eren moderns molt arcaics i fa poc que podrien estar relacionats amb alguns humans moderns. El que crida més l'atenció d'aquest dibuix és que crec que no hi ha res que em pogués cridar l'atenció si un dia qualsevol anant pel carrer passo pel costat d'aquesta persona.



Una dona idaltu (caram, veig que a en Zänder no li atrauen gaire els mascles). D'aquests africans també se n'han dit moltes coses. La versió més acceptada és que eren una subespècie (!) dels H. sapiens, és a dir, que s'escriurien H.sapiens.idaltu. Els idaltu van viure fa uns 150.000 anys i alguns proposen que es van extingir per causes desconegudes. El que no acabo d'entendre és per què es classifiquen com a una altra subespècie, i després se'ns diu que les races no existeixen en H. sapiens. Se sobreentén que com que estan extingits, se'n poden dir totes les beneiteries que calguin, com amb els neandertals.



I aquest us el deixo per vösaltres!

Coses que cauen pel seu propi pes: la dieta de les neandertals prenyades

Actualment alguns sabem que la dieta neandertal no estava composada exclusivament de carn magre, com s'havia suggerit prèviament, sinó que sembla que els neander també eren uns excel·lents xefs de la verdura.



Dic alguns, perquè per descomptat, els que defensen que als neandertals els faltaven les connexions necessàries al cervell per poder incloure verdures al seu menú diari, cosa que els hauria abocat a l'extinció, tenen fe en els grans mamífers terrestres per alimentar ex-clu-si-va-ment les poblacions neandertals del pleistocè; segons aquesta versió, un neandertal normal i corrent hauria consumit diàriament unes 5.500 quilocalories de carn vermella, que representen el doble de les que (hauria de) consumir un humà modern adult de talla promig.

Aquest forat als estómacs neandertals s'explicaria per una sèrie de motius que aguanten tota la plataforma d'estupideses que els defensors de la branca lateral han anat creant i alimentant al llarg de les dècades sense cap tipus d'evidència directa. Per exemple, aquests intel·lectuals defensen que els neander haurien tingut un metabolisme molt elevat, s'haurien hagut de desplaçar constantment a buscar els ramats, haurien estat menys eficients regulant la temperatura del seu cos i també uns caçadors força maldestres. De tot això, no n'hi ha cap evidència directa (real), però s'ha fomentat tant que malauradament molta gent s'ho ha acabat empassant.

Doncs bé, un nou estudi ha agafat com a model una mostra de neandertals ben peculiar: les embarassades. Aplicant una perspectiva ecològica nutricional en una neandertal embarassada, una dieta que consistís en devorar 5.500 quilocalories diàries de carn vermella hauria causat la mort de la mare i del fetus.



Per tant, se sobreentén que els neandertals no podrien haver sobreviscut amb aquesta dieta tant magre com la ment dels nostres melliatosfèrics, i molt menys causar-ne l'extinció. Els autors arriben a la conclusió que tot el que creiem saber dels neandertals, no només pel que fa a la seva dieta, sinó les seves relacions socials, mobilitat i dinàmica de grup podria estar tant equivocat com la dieta de 5.500 calories.


FONT:

http://www.sciencedirect.com/science/article/pii/S1040618211003776

Fins aquí podiem arribar

Un article que porta com a títol "Finjo que entiendo pero no" ha estat publicat a el diari El País el dia 17 del mes de juliol de l'any 2011.



L'article té com a protagonista un neandertal que descriu el món que l'envolta, i entre moltes altres perles, ens trobem els següents paràgrafs, farts de simbolisme canibalesc:

"La primera sospecha de que yo era un neandertal me atacó en el colegio, porque los niños sapiens, que son unos cabrones, me miraban raro. "

"Tenía que llevar a cabo unos esfuerzos heroicos para ocultar mi neandertalidad, así que me pasaba la vida observándolos para imitar su comportamiento y no me quedaba tiempo para dedicarme al estudio. Suspendía todo, lo que me volvía más neandertal, si cabe. "

"No me atreví a preguntar en qué consistía la capacidad simbólica, pero consulté la enciclopedia y aprendí lo que era un símbolo. Las banderas, por ejemplo. A mí me parecían unos símbolos de mierda, pero fingí interesarme por ellas para hacerme pasar por sapiens."



"(...) Pero a ellas les gustaban los jóvenes con capacidad simbólica, es decir, que conocieran el significado de poseer un renault. No había manera, en fin, de intercambiar material genético con ninguna. Aceptaban que las invitara a merendar, pero cuando les ofrecía una porción de semen salían corriendo."

"Así que cuando enciendo la tele y veo, por poner un ejemplo de hombre sapiens de gran éxito, a Mario Conde, me siento un desplazado."

Comentaris, queixes i reclamacions a l'autor de l'escrit, un tal Juan José Millas.



Aquest escrit és molt important per un motiu, i aquest motiu és que CAL que acabem d'una vegada per totes amb aquell estereotip més fals que una galeta digital que predica que els neandertals no tenien pensament simbòlic, i si en tenien, com per exemple els penjolls de la Grotte du Renne, era perquè ho copiaven dels humans moderns, sense saber ben bé què feien. El que predica aquest esterotip és que aquells neandertals van anar a buscar les petxines o el que fos fins l'indret adequat, es van aprendre la tècnica, van confeccionar els pigments d'orígen natural per decorar els objectes i van utilitzar algun material, com ara cartílag, per lligar-se'ls al coll. Tot això, senyors, SENSE ADONAR-SE'N.

Ara sóc jo qui no entenc res de res. Com és possible que els neandertals perdessin el temps i els recursos d'una manera tant inútil? Si no sabien per què havien de fer servir els penjolls, PER QUÈ COI els feien!?!?!?! Us ha passat mai, a vosaltres, que de cop i volta us trobeu fent una cosa inconscientment, sense saber per què la feu, i repetiu el vostre comportament dia rere dia, només perquè no teniu res millor a fer? Us ha passat mai que inconscientment us poseu a cosir un mitjó trencat sense saber per què, us cordeu una sabata sense entendre la tècnica o de cop i volta us llegiu un llibre escrit en xinès mandarí sense entendre absolutament res del que hi diu, fins al final?

Oi que la cosa no té ni cap ni peus? Estem d'acord amb què, si els neandertals es feien penjolls, potser inicialment van intercanviar coneixements amb altres grups, potser inicialment no entenien ben bé què eren, potser els van fer servir per altres usos que el purament estètic, potser fins i tot els van robar, els van copiar o el que vulgueu, però NO TÉ CAP SENTIT afirmar que no sabien el que feien, que eren la màxima expressió de l'instint, o que tenien una consciència que podríem definir com a "inconscient", només perquè a alguns de la vella escola els sembla que "no hi arribaven"? Hi ha cap animal que malgasti el seu temps i energies realitzant tasques completament inútils?



No senyor; acceptar la teoria de la ment insconscient seria com acceptar que els penjolls de la Grotte du Renne no són reals, sinó fruit de la imaginació d'algun sonat, que va voler veure penjolls decorats allà on només hi havia pedrotes rovellades per l'acció de la pluja àcida.

El racó de l'Australopitecus: P. robustus

Si en aquesta vida hi ha alguna cosa certa, és que després del boisei sempre ve el robustus.
P. robustus va ser descobert a Sudàfrica l'any 1938, i el seu descobriment va donar lloc a la creació d'un nou gènere: el Paranthropus. No és que el nostre amic fos molt diferent dels australopitecins com la Lucy, no; és que era molt robust, almenys la seva mandíbula. I davant del dubte, van preferir encabiar-lo en una nova categoria inventada pels homínids, no fos cas que s'enfadés i decidís clavar queixalada.

P.robustus va viure fa entre 1,2 i 2+ milions d'anys; això el converteix en possiblement contemporani amb P.boisei. No sabem si es van arribar a encreuar ni quin tipus de relació filogenètica (ja no diguem amistosa) tenien aquestes dues espècies tant properes.



Si bé s'han trobat uns quants indrets, un dels quals amb més de 130 individus per cert, que testifiquen l'existència d'aquest relatiu nostre, podríem afirmar que de moment, P. robustus va ser una espècie exclusivament sud-africana. L'anàlisi de la dentició, que com sabeu, aporta moltes característiques interessants de la vida d'un individu, ha revelat que la majoria de P.robustus no passaven dels 17 anys: ja se sap que l'adolescència és molt complicada.

La característica de P.robustus que més sobresortia, després de la robustesa de la mandíbula i del crani, era la cresta sagital, i és clar, les dents. Tot plegat els donava cert de goril·la, prò les similituds no van més enllà, perquè al contrari del que es pensaven els antropòlegs al principi, P. robustus no era cap gegant, més aviat al contrari: els mascles no passaven dels 1,20 metres x 54 quilos, i les femelles feien 1 metre x 40 quilos. Tot plegat indica cert dimorfisme sexual, encara que no tant pronunciat com el dels boisei.

La capacitat cranial de P. robustus era lleugerament inferior que la del seu amic boisei: entre 410 i 530 centímetres cúbics, semblant a la del ximpanzé; en canvi, les seves dents afilades recorden més les d'un goril·la.
Aquesta capacitat cranial no vol dir que fos estúpid: estava molt ben adaptat al seu entorn i va viure durant un període de temps més que admirable, si tenim en compte que la gran majoria de robustus eren tendres adolescents amb les hormones disparades.



La dieta de P. robustus coincideix amb la de P. boisei, en què els antropòlegs sembla que no encerten els plats preferits del nostre protagonista, i és motiu de fortes discussions entre els partidaris de les llavors sense salsa i els partidaris de les arrels amanides amb fruits secs. Possiblement la dieta de P. robustus era força més flexible que les discussions dels nostres antropòlegs.

I, atenció perquè això és del 2011 i molt interessant: un estudi dels isòtops d'estronci de les dents també ha revelat que tant P.robustus com P. boisei probablement practicaven la patrilocalitat, és a dir, les femelles arribades a la pubertat abandonaven el clan on havien crescut per anar-se'n a viure al del seu company masculí.

L'avantbraç neandertal explicat al detall

Tots sabem que els avantbraços neandertals són coneguts per la seva fortalesa: certament, hauriem de buscar entre boxejadors i pagesos consumats per trobar algú amb unes insercions musculars tant fortes com les de Feldhofer: que ens ho diguin els mateixos descobridors, que encara que siguin morts, de ben segur que es van emportar el record d'aquell humà amb ossos del gruix d'un os dels que mosseguen a la tomba.



Arribats en aquest punt, hauriem de poguer explicar per què: és que els neandertals feien més exercici, o bé ja neixien amb aquests avantbraços de popeye? Un nou estudi ha examinat exhaustivament els avantbraços d'uns quants exemplars neandertals, moderns antics i moderns moderns.

Un detallet abans de continuar: els avantbraços neandertals no estaven formats d'espinacs ni de sílex, sinó que consistien en un radi i un cúbit, com els nostres. Els autors han trobat que quan s'examinen el radi i cúbit per separat, i es comparen les dels tres grups d'homínids, les diferències no són significatives. És a dir, si demà mateix anant pel camp us trobeu un radi, no podríeu dir a simple vista si va pertànyer a un caçador del pleistocè o a un pagès del segle XIX. Increïble però cert.

Ara bé, quan els avantbraços s'analitzen en tota la seva complexitat, és a dir, ajuntant cubit i radi tal com passa en la vida real, sí que s'observen certes diferències: els avantbraços neandertals encaixen d'una manera lleugerament diferent entre l'espai que va des de l'húmer fins a la mà.



Les causes d'aquestes petites, però apreciables diferències entre ambdues poblacions tenen dues explicacions complementàries: d'una banda, l'adaptació als climes subàrtics on vivien els neandertals durant gran part de la seva existència; sabem que els animals que viuen en climes freds tendeixen a tenir les extremitats més curtes que els que viuen a la sabana, i els neandertals no n'eren pas l'excepció. L'altra causa és senzillament l'herència: els neandertals i humans moderns hem heretat certes característiques diferencials dels nostres avantpassats homínids, que van viure fa entre 500-1.000 milenis.



FONT:

http://www.sciencedirect.com/science/article/pii/S0047248411001370

El racó de l'Australopitecus: P. boisei

Un dels humanoides (en contraposició a hominids per als membres del gènere Homo) que més m'ha cridat l'atenció és el P. boisei. Potser és perquè el vaig veure per primer cop a L'Odyssééeè de l'espécé pescant termites i alhora formant part d'una trama romantico-dramàtica que en Malatterre havia escrit específicament per aquests humanoides, que el seu nom m'ha quedat gravat per sempre a la memòria.



El fet que els australopitecins (excepte la Lucy, és clar) siguin relativament menys coneguts que els nostres conegudíssims erectus i neandertals, es deu segurament a l'antropocentrisme: allò que no ens afecta, no ens importa. És per això que he pensat en dedicar-los uns quants posts. I és que s'ho mereixen. Encara que, malauradament, ja siguin història, aquests humanoides són senzillament fascinants.

El regnat dels boisei va començar en algun lloc de l'Àfrica subsahariana fa més de 2.600.000 anys, com gairebé tot lo homínid d'aquest món, i va finalitzar, perquè si vau llegir el Rei Lleó, sabeu tant bé com jo que tots els reis i regnats tard o d'hora acaben finalitzant, fa 1.200.000 anys. Encara que els boisei ens puguin semblar poca cosa més que una branca morta, aïllada i allunyada d'una de tant central com la nostra, el cert és que com a espècie no ens hem acostat ni de lluny a la supervivència dels boisei, que va ser de més d'1,4 milions d'anys com a mínim. Dit d'una altra manera: els boisei van ser uns homínids molt afortunats, amb una llarga història.

El nom científic dels nostres humanoides és força complicat i n'hi ha diferents versions. La més acceptada es Paranthropus boisei. L'adjectiu boisei prové del cognom d'un tal Boise, que era l'antropòleg fundador de l'equip que va descobrir l'humanoide el 17 de juliol de 1959, a Olduvai (Tanzània). Així doncs, els mèrits se'ls va acabar emportant el qui posava la pasta per poder continuar amb les exacavacions i no una tal Mary Leakey, la descobridora. Com gairebé sempre.



Els boisei feien una alçada i pes comparable a la resta d'australopitecins, i presentaven un clar dimorfisme sexual, que vol dir que els homes són molt homes, i les dones molt dones. En el cas dels boisei, els homes feien 1,30 metres i pesaven 68 quilos, però no patien pas d'obesitat, tot eren bíceps. Les femelles es quedaven en 1,05 metres i 45 quilos de mitjana. La capacitat cranial es movia al voltant dels 500-550 cc. Les dents eren d'allò més grosses, de tal manera que els podríem anomenar afectuosament Dentotes.

Aquestes dents tant grosses i afilades van fer pensar a molts homínids que els boisei potser menjaven fruits molt durs (se sobreeentén que trencaven la closca dels fruits secs amb les dents, i no pas amb una pedra com hem de fer nosaltres), però l'anàlisi detallat de les dents l'any 2005, que com sabem gràcies als neandertals, hi poden quedar micropartícules enganxades, va revelar que els homínids estaven equivocats, i que el nostre australopitecí probablement menjava grans quantitats de verdura fresca.

Hi ha uns 6-7 fòssils de boisei ben preservats que es mouen al voltant dels dos milions d'anys, però no tenen pas nom de pila, a diferència d'en Nandy, la Pierrette, en Bouchra, en Moshe o el menino. Això es deu probablement a què els boisei no són gaire coneguts; han aparegut un parell o tres de vegades en algun documental multiepisòdic malaterrenc i prou. De ben segur que els devoradors de crispetes no han tingut en compte les meravelloses qualitats que van permetre als boisei allargar la seva existència en un període de temps més que envejable per a uns homínids que no arriben ni als 200.000 anys com és el nostre cas.



Són tantes les coses que ens falten per descobrir d'aquests humanoides que no ens les podem ni imaginar. Espero que en un futur proper els guionistes hi dediquin més atenció. Des de NeanderFollia, un aplaudiment per la mil·lionària saga dels Boisei!!!

La cançó de l'estiu (2011)

Aquest 2011 que sigui diferent. Que la cançó de l'estiu no sigui el nou remix d'en King Àmfora, una cançó plagiada d'ella mateixa de la Lady Kaka, un tema enganxifós i descafeïnat de la Fregonna o qualsevol delicadesa de la seva estimada Whinney Pears ni dels Brack Aid Pets. Que tampoc no sigui cap tema d'alguna Pablina Moreno o Shauny Brawn Caracola o un remake d'alguna cançoneta dels '70. Que sigui... L'HOME DE CROMANYÓ!!!!!!!!!!! Vinga, cantem plegats:



Era el temps de la prehistòria, DZUM DZUM DZUM
ara farà dos-cents mil anys, TURURURURU
un home es va cobrir de glòria, nananaanannana
fill de dos orangutans. YEEEEEEAHHHH
Dret amb les potes del darrera, YUUUUHUUUUU
amb calçotets de pell de visó, IIIIIIIIIIIIIIIIIAAAAA
va començar la seva carrera TINTONTONTONTIN
el famós home de CromanyóÓÓÓÓÓÓÓÓÓÓÓÓÓÓ

L’home de Cro, l’home de ma, HEY!
l’home de nyó,l’home de Cromanyó, pim, pom. HEEEEYYY!!!!
L’home de Cromanyó no està fet de llautó ni de ferro colat (bis). FOT-LI FORT!!!

L’home de Cro... (repetir)



Tenia rampells de poeta CANYAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA.....
i a voltes feia el saberut; .....AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
deia a la seva Marieta: SHSHSHSHSMSHSHMSHSM
Ets més bonica que un mamut; UT UT UT UT UT
si vols venir a la meva cova NANANANANANA
hi veuràs pintures murals, SIIIIIIIIIIIIIIII
més bones que les d’en Picasso, MMMMMMMMMMMMMM
que ni en Dalí en pinta d’iguals. NONONONONONO

L’home de Cro... (repetir)

Portava una destral de pedra VINGA RITME!!
i un ganivet al cinturó, l'home de cro, l'home de ma,
caçava l’ós i la pantera, WOWYEAHHHHHHHH
amb molt de canguelo i ple de por; UUUUUUUUUUUUU
si li sortia un diplodocus ai quina por!
deia dintre del seu cervell, FOT-LI!!!
ara mateix sembla que ja és hora SIIII!!!!!!
de que algun savi inventi el fusell. YUPIIIIIIIIIIIIIIIIIII



L’home de Cro... (repetir) l'HOME DE MA, L'HOME DE CRO-CRO-CRO-CRO-MANYOOOOOOO NO ES DE CANYA NI DE LLAUTÓ, NO ÉS CAP MAMUT NI TAMPOC CAP BISÓ!!! (ja se m'ha enganxat)

Dos-cents mil anys després nosaltres l'home de Croooo, l'home de maaaaa
com ell encara ens engresquem no està fet de fusta
mirant la mar i la muntanya ni de llautó
però si ell tornava prou sabem, l'home de nyóóó
això de treballar deu hores ... ni de llautó
durant sis dies com esclaus YEAAAAHHHHSIIIIIIIIIIIIIII
segurament que ell ens diria: cro-ma cro-ma croc-mac-nyó
" Prò homes, no sigueu babaus". NOOOOOOOOOOO

L´home de Cro... (repetir)



La calor m'està començant a afectar. No, ara seriosament: és bona! Aquest tema tant refrescant va ser punxat alguna vegada en algun lloc. És una de les cançons més instructives que he vist mai, mereix ser cançó d'estiu del 2011, però segur que molts s'hi oposaran, perquè al cap i a la fi, a la gent li encanta la música barata i plagiada, que s'escau molt bé per al nostre món decadent.


http://mitjaisuperior.blogspot.com/2009/12/lhome-de-cromanyo-era-el-temps-de-la.html