P. robustus va ser descobert a Sudàfrica l'any 1938, i el seu descobriment va donar lloc a la creació d'un nou gènere: el Paranthropus. No és que el nostre amic fos molt diferent dels australopitecins com la Lucy, no; és que era molt robust, almenys la seva mandíbula. I davant del dubte, van preferir encabiar-lo en una nova categoria inventada pels homínids, no fos cas que s'enfadés i decidís clavar queixalada.
P.robustus va viure fa entre 1,2 i 2+ milions d'anys; això el converteix en possiblement contemporani amb P.boisei. No sabem si es van arribar a encreuar ni quin tipus de relació filogenètica (ja no diguem amistosa) tenien aquestes dues espècies tant properes.
Si bé s'han trobat uns quants indrets, un dels quals amb més de 130 individus per cert, que testifiquen l'existència d'aquest relatiu nostre, podríem afirmar que de moment, P. robustus va ser una espècie exclusivament sud-africana. L'anàlisi de la dentició, que com sabeu, aporta moltes característiques interessants de la vida d'un individu, ha revelat que la majoria de P.robustus no passaven dels 17 anys: ja se sap que l'adolescència és molt complicada.
La característica de P.robustus que més sobresortia, després de la robustesa de la mandíbula i del crani, era la cresta sagital, i és clar, les dents. Tot plegat els donava cert de goril·la, prò les similituds no van més enllà, perquè al contrari del que es pensaven els antropòlegs al principi, P. robustus no era cap gegant, més aviat al contrari: els mascles no passaven dels 1,20 metres x 54 quilos, i les femelles feien 1 metre x 40 quilos. Tot plegat indica cert dimorfisme sexual, encara que no tant pronunciat com el dels boisei.
La capacitat cranial de P. robustus era lleugerament inferior que la del seu amic boisei: entre 410 i 530 centímetres cúbics, semblant a la del ximpanzé; en canvi, les seves dents afilades recorden més les d'un goril·la.
Aquesta capacitat cranial no vol dir que fos estúpid: estava molt ben adaptat al seu entorn i va viure durant un període de temps més que admirable, si tenim en compte que la gran majoria de robustus eren tendres adolescents amb les hormones disparades.
La dieta de P. robustus coincideix amb la de P. boisei, en què els antropòlegs sembla que no encerten els plats preferits del nostre protagonista, i és motiu de fortes discussions entre els partidaris de les llavors sense salsa i els partidaris de les arrels amanides amb fruits secs. Possiblement la dieta de P. robustus era força més flexible que les discussions dels nostres antropòlegs.
I, atenció perquè això és del 2011 i molt interessant: un estudi dels isòtops d'estronci de les dents també ha revelat que tant P.robustus com P. boisei probablement practicaven la patrilocalitat, és a dir, les femelles arribades a la pubertat abandonaven el clan on havien crescut per anar-se'n a viure al del seu company masculí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada