Tots som Jebel Irhoud (I)

Us en recordeu del marroquí Jebel Irhoud i el seu clan, datats en 160.000 anys, i considerats per la gran majoria d'experts com a humans moderns, tant moderns com qualsevol de nosaltres? Us en recordeu de la plataforma que dispara humans moderns des del nord d'Àfrica en totes direccions del planeta, des de principis del 2011?



Entesos. Situats en el context, ja podem començar: ens queixàvem que no hi havia cap evidència que els Irhoud tinguessin la més mínima relació amb nosaltres, perquè molt probablement s'havien extingit: de set, calor, esgotament genètic, llet en mal estat de les mames camellenques, terratrèmols + tsunami o el que fos. Ara sembla que hi ha un paper que diu que sí, que els Irhoud molt probablement van deixar descendència al nord d'Àfrica... o bé són al·lucinacions produïdes per molecular clocs perfumats amb costo full? Descobrirem el misteri del clan Irhoud? Arribarem a saber per què fabricaven un mosterià excel·lent, però mosterià de cap a peus? Coneixerem les causes de la seva (no) extinció? Agafeu les crispetes perquè l'acció comença JA!!!!!

Resulta que cap als anys 90 els pares del molecular cloc van inventar una cosa que es diu rellotge molecular. Criticat per alguns i venerat per d'altres, ho vulgui la sort o la desgràcia, aquest rellotget s'ha fet servir per a moltes coses, entre les quals hi ha la que ens ocupa: saber d'on venim, quan vam arribar i per què encara no han vingut els ETs a oxigenar el planeta. Bé, això no. Els molecular clok no arriben tant lluny. Però poc els falta.



Resulta que aquests paios, que com podeu suposar eren molt afins al moviment OutOfAfrica, van començar a extreure mostres de sang i d'altres fluids corporals de gent de tot el món per veure quins eren els llinatges més antics del planeta (els quals obligaven a fer girar la busca del rellotge en sentit antihorari més vegades) i per tant, des d'on s'hauria originat la humanitat. És una assumpció molt simple, però que generalment parlant, funciona. O hauria de funcionar, però el món sapientíssim és massa recargolat.

Van començar a agafar de tot: marcadors masculins, femenins, bisexuals, etc. Tot. I la busca del molecular cloc, en tots els casos, apuntava cap a l'Àfrica sub-sahariana (tot i que les localitzacions variaven bastant). I ha estat apuntat en aquesta direcció fins avui. Perquè avui, dia 20 de maig és un dia especial (els ionquis diuen que demà dia 21 ha de passar alguna cosa especial). Avui, dia 20 de maig de l'any 2011, els molecular cloc del cromosoma Y, característic dels homes, han apuntat la busca cap a.................................... el nord-oest i centre d'Àfrica!!

I això encara no és tot: contràriament al que deien fins ara respecte els llinatges més antics, que a més a més de trobar-se a l'Àfrica sub-sahariana, tenien només uns 60.000 anys, l'haplogrup del cromosoma Y més antic, que ha estat anomenat A1a, podria sobrepassar els... 140.000 anys!!!!!!!!!!!! Una xifra molt propera a la del clan Irhoud.



*De color verd: A1a. De color vermell: A1b.


Podeu continuar llegint la resta d'aquesta entrada a: Tots som Jebel Irhoud (II)

Penetracions a l'Aràbia fa 75.000 anys

La ciència encara ha de respondre moltes preguntes abans que els neandertals s'extingeixin del tot. Per exemple, centrant-nos en el període comprès entre els 60.000 i 100.000 anys, aniria bé poder trobar qui va fer què, on, com i quan, perquè encara que els arqueòlegs no ho vulguin reconèixer, tenim un embolic de pedrotes impressionant.



Per començar, tenim les següents dades empíriques:

-Fa uns 125.000 anys un grup de sapientíssims probablement va arribar a l'Aràbia del sud des d'Etiòpia.
-Trobem sapientíssims a l'orient mitjà fa més de 100.000 anys fins en fa uns 80.000?
-Fa uns 60.000 anys (possiblement es pot allargar fins en fa més de 120.000) comencen a aparèixer neandertals en aquesta regió.
-Les indústries que trobem en aquest període, tant a Europa, com a l'orient mitjà, com al nord d'Àfrica, són d'un tipus anomenat mosterià, per a alguns molt relacionat amb els neandertals, però per altres no tant: tots els Skhul, Qafzeh i Irhouds sembla que quan es posaven a picar pedres, els sortia un mosterià excel·lent, malgrat que de neandertals en tinguessim més aviat poc.



Teòricament, l'Aràbia hauria jugat un paper clau en la dispersió dels humans moderns per tot el planeta. Des d'allà se suposa que van passar els modernets que van abandonar l'Àfrica, possiblement més d'una vegada, per les condicions climàtiques tant dures i els lleons. A l'Aràbia, o en alguna regió del voltant, també se suposa que és on va tenir lloc el famós encreuament que ens ha llegat a gairebé tots l'1-4%.

Un problema que hi ha, i que cal resoldre com sigui, és l'escassetat d'homínids, de pedrotes i de qualsevol cosa que se us acudeixi com a indicador de presència d'homínids a l'Aràbia, excepte el petroli. Afortunadament, un estudi molt recent sembla que aconsegueix enganxar parcialment la península aràbiga amb la resta de territoris on hi trobem indústries del paleolític mitjà.



Al desert de Nefud, al nord d'Aràbia, s'hi han trobat "dipòsits" estratificats que contenen activitat homínida probablement en forma de pedrotes meravelloses datades ni més ni menys que en 75.000 anys. I com és possible que aquests homínids visquessin en ple desert?! Tot té una explicació: per allà a la vora hi havia un riu i en aquell temps el desert era més verd que marró. Hi podrien haver herbetes i fins i tot arbres que feien ombra, tant desitjada als deserts. Durant aquest període de temps, les condicions a l'Aràbia encara eren favorables com per permetre que els homínids hi penetressin. La pregunta és: quins homínids, i des d'on?


FONT:

http://dx.doi.org/10.1016/j.quascirev.2011.04.006

Contact (1997)

L'univers és un espai desconegut i irresistiblement atractiu que a tots ens crida l'atenció. De ben segur que més d'una vegada, contemplant les estrelles, ens hem preguntat què hi ha més enllà, i si mai hi podriem arribar.



Potser és part de la condició humana preguntar-se si hi ha homenets verds que ens observen. Potser també ho és el fet de veure objectes voladors que cauen cada dos per tres a la superfície del planeta, malgrat que en el 99% de casos es tracti de poc més que d'al·lucinacions o confusions del plat volador en qüestió amb un avió o alguna sonda d'aquelles que llencen els ionquis per fer experiments dels seus.

I és clar, allà on hi ha sentiments barrejats amb al·lucinacions, és quan Hollywood fa la seva aparició: aprofitant-se dels nostres punts febles com a homínids (que en tenim, i molts) i barrejant-los amb la religió, molt present a la ment de Ianquilàndia. I com que és la primera potència mundial, ens ho hem d'empassar tots.

Estrenada l'any 1997, i dirigida per un tal Zemeckis, Contact és una pel·lícula que la majoria de mortals devem haver vist, que recull molt bé les inquietuds de les ments americanes i en fa una síntesi que dura gairebé dures (volia dir dues) hores, plena de romanticisme, al·lucinacions i homenets, però no pas verds; això és el que la majoria d'americans anomena "ciència". El fet és que la ciència, fora de Hollywood, sol ser bastant més dura. Per exemple, a diferència del que es diu a Hollywood...



-La probabilitat que dues civilitzacions intel·ligents, capaces de comunicar-se, visquin alhora a l'univers, que com sabeu, és força més gran que Ianquilàndia, és d'un 1 precedit per uns 30 o 40 zeros amb una coma a darrere del primer. Això és així, perquè les civilitzacions són transitòries: penseu en el temps que ha transcorregut entre l'aparició de vida i l'aparició del SETI: gairebé 4 bilions d'anys, com qui diu res!
-Ser intel·ligent no ho és tot per poder fer Contact: cal poder construïr antenes amb un radi de la mida d'un camp de futbol i entendre-hi de longituds d'ona, una cosa que de moment, els dofins no saben fer, per més llestos que siguin.
-Viatjar entre planetes no és possible amb un plat volador: les distàncies entre galàxies són enormes, i les nostres vides, insignificants: encara que ens embarquessim en un plat volador, ens passariem el que ens queda de vida per arribar fins a Júpiter, que queda dins del sistema solar, i no, no té homenets verds, només una gravetat que ens aixafaria el plat volador amb nosaltres dins com una llauna de Coca-cola, un fred que deixa el refugi àrtic dels neandertals en ridícul i una barreja de gasos tòxics irrespirables.



-Viatjar entre planetes amb un forat de cuc no és possible: malgrat que els forats de cuc apareguin a tot arreu (Stargate i d'altres) com la sol·lució màgica que va mig inventar l'Einstein, sembla ser que no s'han vist mai a la natura: són models teòrics, sobre el paper. I encara més: en cas de poder existir, les condicions d'un forat de cuc són tant antihumanes (gravetat i radiacions altíssimes) que no aguantaríem ni una milicentèsimasexagesimal de segon: quedaríem literalment desintegrats.
-No hi ha cap indici que els homenets verds ens hagin visitat mai. Ni tant sols que s'hagin apropat al nostre sistema solar. Ni tant sols que existeixin a la nostra galàxia. Malgrat totes les abduccions descrites, els plats voladors que ens visiten cada 5 minuts, i les previsions del SETI que ens diuen que farem Contact abans del 2025, la realitat és que estem més sols que l'últim neandertal.

Veient que potser m'he allargat massa, passaré a fer un breu comentari d'una pel·lícula (Contact) que se'ns presenta com a científica. Agafeu-vos fort: l'americana protagonista (Jodie Foster) perd el pare mentre estan observant les estrelles al balcó de casa (molt melancòlic) de gran estudia una carrera relacionada amb l'astronomia, la física, la biologia i qualsevol ciència "dura" però no vol una feina estable, sinó passar-se les hores observant el cel, encara que no en guanyi ni per comprar-se uns texans. Tothom se n'enriu fins que els homenets verds del cel li envien un senyal des d'una estrella anomenada "Vega" que la protagonista percep amb uns cascos d'escoltar música (!!!!!!!!!!!!!!!).



El senyal són uns plànols molt complicats de desxifrar per enviar un homínid dins d'una màquina, però això no se sap perquè, no s'ha de pensar en dues dimensions, sinó en tres (això tant complicat ho resol el matemàtic més llest del planeta) i... és clar, al final es construeix el vehicle espacial que un fanàtic religiós es carrega amb una bomba (això és Amèrica...), però OH! Hi ha una altra màquina igualeta al Japó, perquè tal com diu el matemàtic: la primera norma de les despeses governamentals és: no facis només una cosa si en pots fer dues pel doble de preu. Flipant!!!!
Encara flipareu més, quan a la màquina, construïda pel govern japonès, hi volen enviar un americà. I encara més quan s'obre el foradet de cuc, ningú no sap com. Potser els ETs tenen un comandament a distància? Al foradet de cuc, molts crits i tremolors del vehicle espacial fins la protagonista arriba en una platja (!!!!) on s'hi troba el seu pare (!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!). No, en principi no és el seu pare, sinó un ET que li ha llegit els pensaments i ha "vist" com era el seu pare. Li explica 4 coses, com ara que l'espècie humana és meravellosa, que així seria menys traumatitzant, i que ja és hora de tornar cap a casa, perquè d'aquesta manera és com s'ha fet durant milions d'anys (!!).



El millor és el final: tothom busca la prova (perquè els ETs s'han encarregat d'esborrar el vídeo) que la protagonista ha fet Contact, i no la troben enlloc. Voleu saber per què els ETs han esborrat el vídeo? Molt bé, us ho diré: perquè la protagonista, que en teoria no creu en Déu, revisi els seus pensaments: potser sí que déu existeix. Potser sí que les al·lucinacions són veritat. Potser sí que qualsevol cosa és possible, només perquè hi hagi gent que ho cregui fermament, encara que la ciència digui el contrari. És com si la protagonista hagués agafat una rabieta amb déu per haver-li pres el pare, i que s'hagi fet perdonar (déu) a través dels ETs.

I d'això en teoria se n'encarrega una civilització avançada que ha estat capaç de construïr antenes prou potents com per enviar missatges a uns quants anys llum de distància i de manipular forats de cuc amb un comandament, a anys llum, també. Vosaltres no ho trobeu al·lucinant, fins a quins extrems pot arribar, la ment humana?



Com és possible que una pel·lícula com aquesta tingui la barra de presentar-se com a "científica", si és un insult a la ciència? Plena d'al·lucinacions per tot arreu, romanticisme i religió, Contact només pot aspirar a ser una pel·lícula més de les milers que s'han fet sobre extraterrestres. La única ciència que hi trobo en aquesta pel·lícula és la d'aprofitar les febleses de la condició humana per fer calaix.

La Gran Caiguda (13/05/2011)

Ja ho tenen, això, els sistemes informàtics: tant bon punt surten dues notícies simultànies sobre els temps d'extinció neandertal, una protagonitzada per dos cavall(er)s anglesos i el seu mètode apodat com a nul·lafiltració i l'altra per un jaciment neandertal situat a tocar del pol nord on hi ha un fred que pela i amb dates properes als 30.000 anys, la xarxa informàtica que aguanta tot l'entramat de blogs es col·lapsa.



També cal ser comprensiu: per més màquines que siguin, els ordinadors, la xarxa, i internet queden asfixiats per tant de tràfic neandertal i discussions sobreescalfades que acaben socarrimant els circuits. Ni les fredes temperatures de l'àrtic van ser suficients per apaivagar l'incendi que van provocar Higham i els seus. Com a resultat d'això, el sistema, vulgarment parlant, va petar.

Tots els blocaires i interessants en aquest més que interessant debat de l'extinció neandertal vam quedar aïllats dels blogs i els blogs de nosaltres, durant ben bé 24 hores, temps suficient com per refrigerar els sistemes del gran curcircuit que havien patit la nit del 12 de maig de 2011. Aquesta gran caiguda de la xarxa de blogs ha deixat cremades de primer i segon grau a la majoria de blogs més o menys afiliats amb els neandertals: les entrades publicades en els darrers minuts abans de la Gran Caiguda, havien desaparegut davant dels nostres ulls, com per art de màgia, i per postres ens era impossible accedir als nostres blogs.

Afortunadament, tot va tornant a la normalitat de mica en mica, i les entrades desaparegudes han tornat a la dimensió real, després d'haver-se quedat atrapades en una dimensió desconeguda durant gairebé 24 hores. Davant la inseguretat, alguns blocaires han hagut de tornar a escriure les seves entrades i demanar disculpes pels comentaris esborrats (i que encara no han aconseguit tornat de la dimensió desconeguda, esperem que ho facin durant les properes hores).



Com a precaució, no fa cap mal demanar CALMA als neandertalòfils de tot el món, perquè aquest incident no es torni a repetir, i aquest cop amb conseqüències més greus (com ara que l'incendi acabi carbonitzant el blog sencer). Ja sé que és molt difícil, perquè és com si estiguessim a punt de veure la llum del final del camí: som a punt de conèixer per què es van extingir els neandertals, i quan ho van fer. Això és fascinant. D'una espècie humana que fa 50 anys gairebé no en sabíem res, i ara som capaços d'explicar amb pèls i senyals què va passar fa més de 30.000 anys!! És com si des d'aquí estant, els poguéssim contemplar amb els nostres ulls, a través d'una altra dimensió.

[Higham on ets] Nou jaciment neandertal a Rússia, té menys de 39.000 anys.

La ciència és així: imprevisible. Com els neandertals. Poden sortir quan menys te'ls esperes. En aquest cas, la seva aparició gairebé sembla més voluntària que fruit de la casualitat: un parell de dies després que el paper del Dr. Higham i cia fos mundialment comentat per la premsa sensacionalista -i afortunadament també pels blocaires més o menys experts en el tema- com si es tractés d'un paper interessant sobre l'extinció neandertal. Aquesta és una opinió que no comparteixo: el paper de l'Higham i els 4 gentlemen anglesos que el van ajudar, és abans de res, avorrit, i amb el seu supremacisme escup una i una altra vegada sobre un grup humà com van ser els neandertals.



El que ens venia a dir Higham és que després de 39.000 anys, ja no hi havia neandertals al planeta. S'havien extingit TOTS. Higham creu en aquest número de 5 xifres perquè utilitzant el mètode de la nul·lafiltració, que de ben segur en sentirem a parlar molt en els propers anys, tots els jaciments revisats per Ell tenen una edat superior a aquesta data.

Com a explicació, Higham proposa un avançament ràpid i implacable dels HAM (ni tant sols una paret de plom els hauria pogut aturar) en totes les direccions del domini neandertal. Després de molt poc temps de coexistència, els neandertals es van acabar extingint, perquè segons aquests gentlemen anglesos farts de mantega, eren tecnològicament i intel·lectualment inferiors.

Doncs bé: un nou jaciment neandertal descobert a Rússia, prop de les regions àrtiques, on sabeu que hi fa molt de fred durant gran part de l'any, tindria entre 31.000 i 34.000 anys, unes dates molt semblants a les que trobem a Gibraltar. Per tant, allà hi haurien viscut neandertals bastant després dels 39.000 anys d'Higham. És com si tots els neandertals haguessin cridat a ple pulmó: "NO US CREIEU L'HIGHAM, NOSALTRES ENCARA ÉREM VIUS fa 39.000 ANYS!".



Al jaciment, situat aprop del riu Pechora, a l'oest de la serralada Ural, no hi havia restes humanes, però s'hi han trobat diverses eines i artefactes que fan suposar que es tracta d'un assentament neandertal.

Richard Klein ja hi ha donat la seva opinió: potser sí que eren neandertals, però no ho podem assegurar, i a més a més, no s'hi havien trobat mai neandertals en aquesta àrea, i menys en temps tant recents. Amb les seves paraules, en Klein ens dóna a entendre que qualsevol nou descobriment no pot ser correcte, simplement pel fet de ser nou. No hi ha cap motiu per pensar que els neandertals no haguessin pogut ocupar aquell espai, si van arribar fins a Sibèria. No hi ha cap motiu per pensar que no haurien pogut sobreviure en aquell indret fins aquestes dates, que no sigui la nul·lafiltració i la suposada inferioritat neandertal que els defensorrrs de l'espècie volen veure a tot arreu.

Eric Delson, un altre antropòleg de Nova York, creu que aquest jaciment, juntament amb els del sud de la península ibèrica, representen els refugis dels últims neandertals, en quedar arraconats a les àrees més marginals per l'avanç de les espardenyes o dels peus descalços plens de polls dels HAM.



El temps dirà qui té la raó. De totes maneres, em tranquil·litza que els neandertals ja s'hagin pronunciat davant la indecència dels gentlemen anglesos, i els hagin deixat gairebé en ridícul, tot just un parell de dies després de la seva Aparició a la premsa rosa.

FONT:

http://www.sfexaminer.com/news/2011/05/russian-site-may-show-late-neanderthal-refuge

Mezmaiskaya amunt, Mezmaiskaya avall: Noves Datacions!

Com sabeu, una de les qüestions més discutides de l'antropologia és quin van ser el destí dels neandertals i què va ser el que va extingir uns cervells més grans que els nostres. Una peça clau a l'hora d'estudiar el període d'extinció són les datacions. Unes datacions més que problemàtiques que s'han de revisar una i una altra vegada, perquè poden donar lloc a intepretacions completament desfasades d'ona.



Algú va llençar el dia 7 de maig de l'any passat, un antropòleg que comentava el genoma i que podria haver estat perfectament Chris Stringer, que les dates dels neandertals utilitzats per l'estudi podrien ser més antigues del que pensem. Això ajudaria, entre d'altres coses, a explicar per què cap dels neandertals analitzats no porta ni una sola gota d'ADN modern, una cosa força estranya amb les datacions prèviament donades, d'uns 38.000 anys pels fòssils de Vindija i uns 29.000 pels de Mezmaiskaya: en aquestes dates els moderns ja es movien per aquestes regions.

Les restes de Mezmaiskaya, que seran les que ens ocuparan la resta del post, corresponen a un infant neandertal de només 2 anys que ha estat curosament analitzat pel Dr. Higham, un expert en datacions amb C14 de la univerisitat d'Oxford.

Higham ha extret molècules de col·làgen purificades de contaminants dels ossos de l'infant. Les concentracions de C14 passats els 30.000 anys són molt escasses, però es veu que n'hi ha hagut prou per re-datar el fòssil. La nova datació és de ni més ni menys 39.000 anys, 10.000 més del que es pensava.



Higham no s'ha quedat només amb l'infant de Mezmaiskaya, sinó que ha anat més lluny i ha afirmat que, revisant les datacions neandertals europees "no hi ha cap jaciment neandertal datat amb seguretat que tingui menys de 39.000 anys". D'aquí s'extreu la conclusió que el contacte amb els humans moderns va ser molt breu, i que, com el mateix Higham pensa, l'extinció dels neandertals va tenir per força alguna cosa a veure amb l'arribada dels africans al vell continent, però en qualsevol cas, els contactes devien ser molt ocasionals.

Richard Klein, un defensorrr de l'espècie juntament amb Paul Mellars, ha tret la llengua de dins la cavitat bucal per expulsar que les datacions del dr. Higham eren "excel·lents" i que s'adiuen al seu model que ens diu que "els humans moderns eren intel·lectualment i tecnològicament a anys llum dels neandertals" i , per postres "això els hauria permès d'avançar molt depressa i de condemnar els neandertals a l'extinció amb només una breu presa de contacte". Siusplau, que algú li foti un espardenyot a la boca perquè no haguem de sentir més els seus missatges supremacistes i anti-neandertals que insulten la ciència antropològica.

Això és tot el que tenim, de moment. Potser d'aquí un parell d'anys tindrem una versió completament diferent. Tot depèn del C14 i de l'opinió subjectiva de cada investigador. De moment, tot sembla indicar que els nostres avantpassats només van compartir foguera a la terra promesa (Israel) i tot i així encara hi ha dubtes, perquè deixant de banda la genètica, l'arqueologia no sembla pas que acabi de trobar indicis clars de solapament en el temps i l'espai dels dos grups humans en aquesta zona fa 100.000 anys, com defensa l'equip d'en Pääbo.



Tot plegat se'm fa molt estrany. I què passa amb les datacions de Gibraltar, també estan malament? Com és possible que, si deixem de banda el supremacisme d'en Klein, els africans desplacessin amb aquesta facilitat una espècie intel·ligent i ben adaptada, i no pas inferior en nombre tal com creuen els arqueòlegs que hi treballen actualment?


FONT:

http://www.nytimes.com/2011/05/10/science/10neanderthal.html

La foto més vista de la setmana

No és un neandertal menjant espinacs amb les mans d'acer, ni tant sols una neandertal fotografiada a mig striptease. No: és un saló gris ple de cares grises amb barbeta i arcs superciliars poc marcats assajant el fragment d'una obra de teatre:



Així funciona el món sàpiens: era el dia de la diada de Catalunya, 11 de setembre. M'estava menjant tranquil·lament un plat de cigrons acompanyats de carn de be amb la família, quan de sobte els de TV3 van tallar la pel·lícula de 3/4 de 4 de la tarda que fan cada diumenge per passar a quelcom encara més fictici: davant dels nostres ulls van aparèixer aquells famosos gratacels que descriuen molt bé Amèrica: majestuosos, pàl·lids, immòbils i calcats. Posats a fer, crec que els avions s'haurien pogut estavellar contra l'estàtua de la llibertat.

Tots ens esperàvem que els ionquis acabarien desplegant l'artilleria pesada tard o d'hora. El que no ens esperàvem es que donguessin excuses tant barates i falses com les que van donar, per enviar una colla de desgraciats a fer destrosses a l'Iraq. Davant dels milers de civils iraquians afusellats, el pillatge, els atemptats, les tortures, les gravacions esgarrifoses i les baixes de milers de soldats americans, els peixos grossos del govern ionqui ho justificaven tot amb unes armes biològiques que haviem vist tant com el propi Déu (o Alà). D'altres deien que era el petroli. D'altres, que era per escarmentar els talibans, que continuen apallissant tranquil·lament a qui els plau.



Absurd. I mentrestant, recordo aquell vídeo que ens va enviar l'Osama on hi sortia ell passejant-se per la muntanya com si fos una cabreta. En aquell moment vaig riure: la situació era tant irònica! Els ionquis disparant les metralletes de dies i omplint els prostíbuls que tenien a la base de nit, i l'Osama ensenyant la seva barba quilomètrica a la tele, com dient: encara no m'heu caçat, inútils!

Però, què hi té a veure tot plegat amb el World Trade Center? I el bon amic de la família Bush, en Saddam, per què ens van ensenyar les imatges de com li posaven la soga al coll? Que potser volien assegurar-se de trencar-li l'hioides, perquè no pogués parlar i explicar el cantó fosc de la família Bush?

Aquest entramat fosc i ple d'interrogants sense resoldre va arribar al punt culminat encara no fa ni una setmana, quan als titulars dels diaris de tot el món hi va sortir una notícia que podríem resumir en les següents línies: un parell de commandos, entre els quals un era de la CIA, van entrar dins la residència de l'Osama, van fer una carnisseria i finalment li van clavar un tret al cap. Després se'l van endur amb helicòpter (???) per llençar-lo al fons del mar, per, segons els ionquis, respectar els rituals d'enterrament islàmic (???????). I ara ens hem de creure que està sopant amb el plàncton.



El més bo de tot és quan ni ells mateixos es posen d'acord: segons algunes versions, en el moment de disparar l'Osama, la seva dona s'hi va posar al davant i la van ferir a ella. En canvi, segons una filla de l'Osama, que té 12 anys, el seu pare va ser assassinat davant seu, agenollat i clavant-li un tret al clatell. També hi havia un avio que feia voltes a la casa i que segons alguns, es va estavellar en fer un aterratge de risc. La seva funció era desconeguda. La única cosa que s'ha salvat del desastre, pel que es veu, era un troç de ferro que subjectava un soldat amb la mà. Al·lucinant.

Míster Obama i una bona part de seguidors seus s'han posat d'acord amb què el món ara és un lloc molt més segur. El món, ara és millor. És a dir,, el món, avui, és millor que fa una setmana. Al mateix temps que diu això, míster Obama i mig món està en ple estat d'alerta per la possibilitat de rebre cap atac dels extremistes islàmics. No em digueu que no faci gràcia.

I les fotos, on són? Mig món demana veure les fotos de cadàvers plens de sang i la cara de l'Osama amb la massa encefàlica que va sortir disparada de la cavitat cranial quan la bala americana va trucar la porta. De moment, ningú no ha vist la cara de l'Osama, només el ferro de l'avió, sang en un llit i el cadàver del seu fill envoltat de sang.



Però el que és de pel·lícula del tot és el diàleg que va mantenir míster Obama amb els caps de l'operació anomenada "Gerónimo" en hora punta:

"Gerónimo EKIA"- va dir el cap del commando a l'Obama, quan l'Osama ja era mort. Gerónimo era el diverit nom de pila que els americans havien posat a l'Osama, i EKIA vol dir "Enemy Killed In Army". Resposta de l'Obama: "Ja és nostre."

Segur que tot això donarà molt bons resultats a míster Obama: la seva popularitat ja ha pujat un 60% pel que he llegit. Arribats en aquest punt, encara em pregunto: per què està tant contenta la gent? No aconsegueixo entendre-ho. Els peixos en canvi, sí que haurien d'estar contents.



Com a conclusions generals: els americans viuen convençuts que la vida és com una pel·lícula made in Hollywood i el món sàpiens és realment estúpid.

Un any de genoma neandertal. Què hem après?

Avui fa un any que va sortir a la llum l'estudi de l'esborrany del genoma neandertal, que va causar reaccions de tot tipus. L'article va cridar l'atenció de bona part de la població mundial perquè trencava una paradoxa que s'havia generat des dels inicis de l'antropologia: que els humans som una espècie completament aliena a totes les altres amb les quals vam compartir el planeta.



Aquesta paradoxa que se'ns havia repetit diverses vegades, ens creava una sensació que era com una barreja de solitud i culpa: potser els nostres avantpassats van assassinar cruelment aquells homínids tant humans com quasevol de nosaltres? Ara hi havia un estudi força sòlid (perquè comparava el genoma sencer) que semblava indicar que no, almenys no del tot.

Aquest estudi també ens connectava una mica amb el món de la ficció: recuperar el genoma d'un cavernícola que va viure fa 40.000 anys era impensable fins fa ben poc, i només s'havia vist a les pel·lícules com ara Jurassic Park. Saber què ens fa "únics" i què no és una altra cosa que el genoma neandertal ens ha ajudat, o podria ajudar, a definir.



Tot i així, la realitat va ser ben diferent. Ràpidament van començar a sortir veus que deien que els neandertals havien contribuit a la suposada superioritat intel·lectual de certs grups humans enfront d'altres grups, ja fos a favor o en contra. També van començar a sortir altres veus que volien veure una herència neandertal en certs trets característics de les poblacions no-africanes. Tot això ha quedat en res, perquè, malgrat faci mal admetre-ho, estem igual que fa un any. Exactament igual.

Un any després de la publicació de l'esborrany del genoma, que com sabem només té una cobertura del 60%, encara no podem contestar cap de les preguntes que ens vam fer aquell 7 de maig del 2010. Les úniques 4 dades que tenim de més, és que sembla ser que els neandertals no van ser els únics que van contribuir a les poblacions modernes (va per la Senyora X), un model molt complex per explicar el % d'encreuament, el famós 1-4%, que hi ha un haplotip del cromosoma X, el B006, que té una freqüència mundial del 9%, que és ben probable que sigui d'orígen neandertal, i que d'acord amb els anàlisis d'en Hawks que no ha publicat en cap estudi oficial, els fragments d'ADN d'orígen neandertal sembla ser que difereixen notablement en poblacions força allunyades, com ara europeus i xinesos, encara que el % sigui el mateix en els no-africans (o no sub-saharians).



Tot això ens diu ben poca cosa. Les crítiques que ha rebut l'estudi han estat favorables en alguns aspectes i desfavorables en d'altres. Alguns forad'africanistes "durs" es continuen oposant a l'encreuament amb els brutes i creuen que tot deu tenir una explicació ben simple, però que Green et al. no van saber veure perquè van utilitzar unes mostres més aviat escasses.

I és ben cert. Per aquest motiu, Carles Lalueza, que va participar a l'estudi, va dir que calia fer més comparacions amb genomes que estarien disponibles tant bon punt el projecte 1000 genomes haurà finalitzat, encara no sabem quan.

Mentrestant, sembla que ningú no se'n recorda: ningú no celebra el dia de l'amor neandertal, ningú no fa cap recull de la informació que hem pogut conèixer, ni dels projectes futurs, ni del pressupost, ni d'altres teories, ni de res.



I si això és pel que fa als neandertals, no cal ni que digui que els denisovans estan completament oblidats. Quan haurem d'esperar fins que torni a sortir un estudi amb cara i ulls sobre aquests parents nostres tant propers? És cert que tot plegat és culpa de la crisi, o bé a ningú no li interessa continuar endavant? O és que cal guardar bé la informació perquè potencials clonadors no la facin servir per violar els drets dels neandertals en un futur molt proper? Ni idea. La única cosa que sembla certa, es el que va dir en Carles poc després d'haver sortit l'estudi: el projecte neandertal ha "finalitzat".

Sempre podria ser pitjor, és clar. Per exemple, podriem tenir pel·lícules remakejades de la Guerre du Feu cada setmana a la cartellera del cinema.

Lliçons del genoma del millor amic de l'Homo (Canis lupus familiaris)

A hores d'ara segur que bona part del món mundial ja deu haver vist els morros d'aquest doberman: l'esborrany del genoma del gos va treure el cap a finals de 2005 i juntament amb el neandertal és un dels projectes més interessants, des d'un punt de vista, no només mèdic i científic, sinó també sociològic.



Des que van ser domesticats, fa uns 15.000 anys (hi ha qui diu més de 30.000!) els gossos no han parat d'atraure la nostra atenció i d'acompanyar-nos en tot moment: des de la cova fins al pis, passant pel tipi i la casa de pedra. Com és possible que una sola espècie que va començar a evolucionar separadament dels llops fa tant poc pugui tenir una gamma tant àmplia de mides, formes, comportaments i qualsevol cosa que us passi pel cap? I malgrat tot, ningú no posa en dubte que tots els gossos pertanyen a la mateixa espècie, que compateixen fins i tot amb els llops.

Els gossos, com qualsevol altre ésser viu d'aquest planeta, també han patit tot tipus de prejudicis per part dels humans. Un exemple molt clar és la capacitat que mostren tots els gossos d'entendre vocabulari de qualsevol llenguatge humà que pot arribar a les 200 paraules. Actualització a data de gener del 2011: ja en són 1.022!! No podent acceptar que aquestes coses de 4 potes que babegen i aixequen la pota per embrutar les parets puguin entendre paraules, la gent va començar a donar excluses de tot tipus, com ara que els gossos no és que entenguessin les paraules, sinó que, senzillament, associaven uns sons a una acció concreta (!)



I és aquí on n'hi ha per fer un daltabaix: i què és el que fan exactament els nens petits quan aprenen a parlar?!? Doncs exactament el mateix: associen sons amb accions. Per això quan algú ens diu "calla!" nosaltres parem de parlar i no ens rasquem l'esquena. Per això quan algú diu "poma" a nosaltres ens ve el cap un fruit generalment de color vermellós i no pas una pera amorfa, perquè "poma" no sona igual que "pera". Si enlloc de dir "poma" algú digués "pema" segur que dubtariem. Doncs amb els gossos passa igual: quan algú els diu "jau!" el gos ha après a plegar les potes del darrere i tocar de cul a terra, i no pas a fer salts, i així amb moltes altres paraules. Una altra cosa és que en facin cas o no: això ja depèn més del context. Si per exemple el gos té una cuixa de pollastre al davant i l'amo li diu "jau!" el més probable és que li entri per una orella i li surti per l'altra.

Parlant d'orelles: ja sabem que en oïda, els gossos ens superen de lluny. Com evidentment també ens superen en l'olfacte, la percepció visual, l'agilitat i unes quantes coses més. Un aspecte molt interessant, és que gràcies a la seva antropofàgia, hem pogut reconstruïr més o menys quina és la visió del gos, que no és pas en blanc i negre com es pensava, sinó en groc i blau. Els gossos només tenen dos tipus de pigments visuals a la retina, a diferència dels neandertals, que en tenien tres. Potser la seva visió en aquest aspecte és més pobra, però no pas en d'altres: un gos pot detectar el seu amo estant un quilòmetre lluny només guiant-se per com es mou.



Els gossos no són tant causa i efecte com molts voldrien creure. També tenen capacitat per fer comèdia i fingir, com aquells jugadors de futbol que simulen una lesió perquè l'arbitre ensenyi la targeta vermella al de l'altre equip (els humans som tant cruels quan volem...). Us ho asseguro. Quan té la pilota a la boca i el persegueixo, el meu mastí sap fer molt bé el paper de jugador de fubtol comediant: tant bon punt li poso la mà a damunt del llom per prendre-li la pilota, el mastí fa un crit agut de dolor perquè em faci ràpidament enrere. No és que li hagi fet gens de mal: sap que aquest és el millor camí per continuar amb el trofeu a la boca.

Parlant d'aspectes més científics, com ara de l'esborrany del genoma fet a partir de les mostres d'una còquer, haig de confessar que gairebé no n'he sentit a parlar més des de l'any 2005. Em pensava que el genoma del gos causaria més impacte!

Un parell de curiositats: els gossos i els humans compartim més del 90% dels gens (97% amb el ximpanzé) i el nostre avantpassat comú, que era semblant a una rateta amb la cara deformada, va viure fa més de 90 milions d'anys. Tot i que els ratolins siguin una mica més propers als humans que els gossos, els científics es van trobar amb què els gossos eren més semblants a nosaltres que un ratolí blanc de laboratori. Com a explicació, van dir que el genoma del ratolí presentava una evolució accelerada. Bé, ho deixo pels genetistes, que per alguna cosa tenen el títol.



Fa poc es va publicar l'esborrany del genoma de l'orangutan, que segur que ben aviat desprendrà dades ben interresants, i també es va trobar que comparteixen més gens amb nosaltres, els humans, que els mateixos ximpanzés, tot i que no hauria de ser així. Són coses que xoquen una mica a simple vista, i que també caldria tenir-les en compte a l'hora de comparar homínids.

Per acabar: què és el que tenen els gossos, com perquè els haguem adoptat com a un més de la família? La resposta és segurament la seva plasticitat: plasticitat morfològica, temperamental, intel·lectual... i és que cada gos és un món. Qui sap, potser si no fóssim tant sapiencèntrics podriem descobrir molts aspectes desconeguts dels animals que ens envolten, i que ens sorprendrien!



El que sempre hem de tenir en compte, per no caure en el mateix error que ells, que es pensen que nosaltres som gossos, és pensar que ells són tant recargolats com qualsevol de nosaltres. Els científics jutifiquen el pressupost dient que amb aquests genomes podrem conèixer millor què és allò que ens motiva a posar rulos al cap dels nostres petaners.


+ informació:

Esborrany del genoma complet, estudi publicat a la revista Nature (2005)

La patrilocalitat neandertal posada en dubte?

La patrilocalitat és un mecanisme reproductiu social present en el 70% de les societats humanes modernes, i que consisteix en intercanviar les nenes quan arriben a la pubertat amb altres grups diferents d'on s'han criat. Aquesta pràctica, malgrat dolorosa per les joves adolescents, ajudava a evitar l'endogàmia.



Gràcies als estudis d'ADNmt del Sidrón, sabem que molt probablement els neandertals també practicaven aquest sistema. No sabem si les nenes eren intercanviades amb grups més o menys amics, no sabem tampoc si aquests esdeveniments tenien lloc quan s'ajuntaven diversos grups per fer una gran cacera, ni com s'ho prenien les mares neandertals. El que sabem és que, el grupet de neandertals del Sídrón, que segurament constituien el que ara anomenem vulgarment "família" (però que d'altres prefereixen els termes "grup reproductor" pels neandertals, que queden més adequats amb l'estatus de brutes que no pas una paraula tant delicada com és família) molt probablement es va intercanviar femelles d'un altre grup. Això és així perquè mentre que els mascles mostraven vincles clars entre ells, és a dir, que segurament els havien parit una o molt poques mares, les femelles en canvi no semblaven estar relacionades entre sí. Això podria voler dir que provenien d'altres famílies, què caram.

Un estudi que AAAAGHHH no té ni abstract o resum (això sí que em fa ràbia) i que per postres és de pagament, com no podia ser de cap altra manera, perquè la llei de Murphy és certa i ben certa, porta el següent títol: Inconclusive evidence for patrilocality in Neandertals



No sabem si un grup de tant pocs individus ens serveix per poder obrir-nos una finestra dins del món neandertal, ni si l'ADNmt sol és suficient per arribar tant lluny, però això és tot el que tenim. Fins que les boques neandertals no ens ho expliquin, i tot indica que no faran, haurem de treballar amb les eines de què disposem.

Per part seva, Lalueza ja ha contestat als de l'Inclonclusive amb el següent article: Reply to Vigilant and Langergraber: Patrilocality in Neandertals is still the most plausible explanation

Aquest, com podeu suposar, tampoc no té resum, però no li cal pas: fixeu-vos en la claredat, la transparència, la lluentor dels títols dels articles: parlen per sí sols, és com si els poguessis palpar, és com si gairebé els sentissis bramar de tant expressius que són.



I doncs, al final els neandertals tenien patrilocalitat o no? No ho sabem, però si haig d'apostar, aposto per en Carles. Al cap i a la fi ell és qui va elaborar l'estudi, i bah, si al final resulta que no feien servir la patrilocalitat, aquells que els van titllar de pederastes quan va aparèixer la notícia ara s'hauran d'empassar la llengua. I és que la torrada quan cau, sempre toca primer a terra pel lloc ple de mermelada.

Noves Datacions!

A tots ens agradaria saber com van anar les coses fa entre 30.000 i 40.000 anys, que és quan els neandertals van desaparèixer del registre fòssil. Saber els moviments demogràfics i culturals dels homínids que van habitar l'extrem occidental d'Euràsia de ben segur que ens hi ajudaria, i molt, però sense unes datacions acurades és impossible estar segur de res.



Un nou estudi ha tornat a redatar el registre fòssil que tenim durant aquest període tant complicat del qual només en sabem el seu desenllaç final.

Aquestes són les noves datacions obtingudes amb C14:

-Fa uns 38.000 anys per les restes dels últims neandertals.
-Les datacions més antigues dels primers HAM a Europa són de fa menys de 35.000 anys, però els HAM possiblement ja hi eren en fa 38.000.
-Les indústries anomenades de "transició" com ara el Chatelperronià i l'Uluzzià van finalitzar fa entre 38.000 i 41.000 anys, i possiblement extenent-se fins en fa només 34-35.000.
-Les datacions de les primeres indústries associades amb els HAM, com ara el Bohuncià i el ProtoAurinyacià han estat datades fa entre 35.000 i 39.000 anys.
-L'Aurinyacià més antic segurament no supera els 35.000 anys, mentre que el primer tipus d'art figuratiu associat als HAM en tindria com a màxim 32.500.



Bé, jo no sé exactament com interpretar les dates, i evidentment que aquestes dates no són definitives, però en qualsevol cas, crec que culpar un canvi climàtic brusc de l'extinció neandertal i deixar els HAM lliures de qualsevol responsabilitat en aquest assumpte em sembla arriscat. Com diu en Hawks: si jo fos un defensor del clima o qualsevol altre fenòmen natural per explicar l'extinció dels neander, començaria a suar.

Dit això, que cadascú n'extregui les conclusions que li semblin més encertades.


FONT:

Radiocarbon Dating the Middle to Upper Palaeolithic Transition: The Demise of the Last Neanderthals and the First Appearance of Anatomically Modern Humans in Europe (2011)

Pathfinder, el videojoc

La pel·lícula Pathfinder (2007) m'ha fet reflexionar en certs aspectes profunds del sentit de les coses. Per exemple, ara mateix m'estic preguntant quin sentit té tot plegat: quin sentit té la humanitat, per què se'ns transmet el missatge que la humanitat és molt valuosa i que hem de confiar amb ella, per què hi ha milers de científics que investiguen per allargar la nostra vida, si al cap i a la fi tots hem d'acabar sent devorats pels cucs, per què hi ha gent que està en contra de l'esclavitud i nega rotundament l'existència de races dins l'espècie humana, mentre que alhora venen tot tipus d'animals engabiats a l'aparador perquè els potencials compradors puguin escollir la raça que vulguin, per què la gent se sent orgullosa de coses estúpides o perquè directament se sent orgullosa de res, etc.



Potser el meu missatge sembla molt pessimista, de bojos per tancar, el que vulgueu, però una cosa que vaig llegir fa molt de temps, em va fer obrir els ulls: resulta que quan tractaven les persones amb depressió, els especialistes se'n van adonar que no era que aquests individus veiessin el món negre sense cap raó aparent, sinó tot al contrari: eren els "feliços" els qui estaven al·lucinant, com si portessin una sobredosi de marihuana permanent. En canvi les visions del món dels depressius, eren, curiosament, ben realistes. No sé què pensar: si és una depressió el que em fa pensar d'aquesta manera tant realista, o bé si veure el món amb més realisme m'ha fet agafar una depressió (...).

La pel·lícula Pathfinder et fa obrir els ulls, encara que aquest no sigui pas el seu objectiu, ni de lluny. I és que, quin sentit té, tot plegat, que no sigui cap altre que demostrar que la humanitat no té cap sentit?



L'argument d'aquesta superproducció Hollywoodiana és el següent: els víkings arriben a les costes de nord-amèrica amb l'únic i exclusivament únic objectiu de matar els indis americans. Assassinen una tribu rere l'altra, amb les seves màscares negres, els seus 2 metres i el seu parlar que recorda un anglès borratxo. Amb una petita modificació: evidentment un nen petit dels malvats queda abandonat en un poblat indi amb una espasa. Creix amb els indis, s'identifica amb ells, s'enamora d'una índia i ens ho demostra en una cova, i quan arriben els dolents, perquè ell se sobreentén que durant tot aquest temps s'ha anat entrenant amb l'espasa i tal, comença el videojoc, molt divertit per cert:

El nostre Pathfinder sap aguantar perfectament uns quants minuts dins l'aigua glaçada parlant amb el cap de la tribu que li explica els músclus que té, el cap, que per cert, t'han ensenyat que ha mort esquarterat per 4 cavalls pocs minuts abans, i travessat per una espasa encara uns altres minuts abans.



Per animar l'ambient contra els dolentots no hi ha res millor que fer una passejadeta a tota velocitat per la neu amb trineus guardats en una caseta que ja estaven preparats. Però al final els fan presoners, a ell i a la noia: és clar, no els maten perquè són els protagonistes, encara que abans t'hagin ensenyat què bé que s'ho passaven cremant el cap d'un indi que tenien penjat de cap per avall, i que el cap de la tribu que ho estava veient tot, molt encertadament ha disparat una fletxa que ha travessat el cor d'aquell pobre company seu.

Saps que no moriran, però el desenllaç és el millor: tots lligats amb una corda, l'exèrcit de víkings i els seus dos presoners passen per un pas difícil, abans de poder arribar en un altre poblat i assassinar-los tots, com t'han ensenyat a les escenes del principi, on hi surt sang per tots cantons, juntament amb caps tallats, intestins, i cossos estirats a l'aigua amb els ulls i la boca oberts.

Tornem al pas difícil: ara és l'oportunitat: amb unes quantes cabrioles de la noia, ell aprofita la distracció dels víkings per estirar la corda i llençar-los tots daltabaix del penyasegat. Tots? NO! Queda el malvat cap viking, aquest ha quedat enganxat a la roca com una paparra, i lluitarà uns quants minuts més, abans de caure definitivament. És que sinó, seria massa fàcil, tu! I després ja ve la recompensa: veiem que el nostre Pathfinder somriu feliç en un nou poblat amb el seu fill.



Al nivell de l'AO: sembla talment com si el director també patís depressió: la humanitat no té remei, per tant em dedico a fer un videojoc insultant ple de sang i fetge per tot arreu sense cap tipus de sentit, que sé que és el que els agrada en aquesta escòria d'espècie, i a omplir-me les butxaques per viure la vida!!

Si és que els directors de cinema són molt llestos, i ens coneixen millor que ningú, exactament igual que els que intercalen missatges subliminals a la publicitat: saben allò que volem i com extreure'n el màxim profit. I encara sort que són minoria. Què passaria si els humans que ara només pensen en distreure la seva ment amb videojocs com aquest els divendres al vespre que no hi ha futbol fossin realistes, només per un moment?



Pobre Eudald! I ell que està tant capficat desenvolupant el nostre sentit com a espècie! En fi, me'n vaig a dormir, perquè una altra cosa que vaig llegir és que cada dia, després de dormir, canviem, no som els mateixos. Els nostres circuits neuronals es reordenen i l'endemà és com si fóssim una mica una altra persona. A veure si és cert i demà em llevo amb una visió menys realista del món.