Pathfinder, el videojoc

La pel·lícula Pathfinder (2007) m'ha fet reflexionar en certs aspectes profunds del sentit de les coses. Per exemple, ara mateix m'estic preguntant quin sentit té tot plegat: quin sentit té la humanitat, per què se'ns transmet el missatge que la humanitat és molt valuosa i que hem de confiar amb ella, per què hi ha milers de científics que investiguen per allargar la nostra vida, si al cap i a la fi tots hem d'acabar sent devorats pels cucs, per què hi ha gent que està en contra de l'esclavitud i nega rotundament l'existència de races dins l'espècie humana, mentre que alhora venen tot tipus d'animals engabiats a l'aparador perquè els potencials compradors puguin escollir la raça que vulguin, per què la gent se sent orgullosa de coses estúpides o perquè directament se sent orgullosa de res, etc.



Potser el meu missatge sembla molt pessimista, de bojos per tancar, el que vulgueu, però una cosa que vaig llegir fa molt de temps, em va fer obrir els ulls: resulta que quan tractaven les persones amb depressió, els especialistes se'n van adonar que no era que aquests individus veiessin el món negre sense cap raó aparent, sinó tot al contrari: eren els "feliços" els qui estaven al·lucinant, com si portessin una sobredosi de marihuana permanent. En canvi les visions del món dels depressius, eren, curiosament, ben realistes. No sé què pensar: si és una depressió el que em fa pensar d'aquesta manera tant realista, o bé si veure el món amb més realisme m'ha fet agafar una depressió (...).

La pel·lícula Pathfinder et fa obrir els ulls, encara que aquest no sigui pas el seu objectiu, ni de lluny. I és que, quin sentit té, tot plegat, que no sigui cap altre que demostrar que la humanitat no té cap sentit?



L'argument d'aquesta superproducció Hollywoodiana és el següent: els víkings arriben a les costes de nord-amèrica amb l'únic i exclusivament únic objectiu de matar els indis americans. Assassinen una tribu rere l'altra, amb les seves màscares negres, els seus 2 metres i el seu parlar que recorda un anglès borratxo. Amb una petita modificació: evidentment un nen petit dels malvats queda abandonat en un poblat indi amb una espasa. Creix amb els indis, s'identifica amb ells, s'enamora d'una índia i ens ho demostra en una cova, i quan arriben els dolents, perquè ell se sobreentén que durant tot aquest temps s'ha anat entrenant amb l'espasa i tal, comença el videojoc, molt divertit per cert:

El nostre Pathfinder sap aguantar perfectament uns quants minuts dins l'aigua glaçada parlant amb el cap de la tribu que li explica els músclus que té, el cap, que per cert, t'han ensenyat que ha mort esquarterat per 4 cavalls pocs minuts abans, i travessat per una espasa encara uns altres minuts abans.



Per animar l'ambient contra els dolentots no hi ha res millor que fer una passejadeta a tota velocitat per la neu amb trineus guardats en una caseta que ja estaven preparats. Però al final els fan presoners, a ell i a la noia: és clar, no els maten perquè són els protagonistes, encara que abans t'hagin ensenyat què bé que s'ho passaven cremant el cap d'un indi que tenien penjat de cap per avall, i que el cap de la tribu que ho estava veient tot, molt encertadament ha disparat una fletxa que ha travessat el cor d'aquell pobre company seu.

Saps que no moriran, però el desenllaç és el millor: tots lligats amb una corda, l'exèrcit de víkings i els seus dos presoners passen per un pas difícil, abans de poder arribar en un altre poblat i assassinar-los tots, com t'han ensenyat a les escenes del principi, on hi surt sang per tots cantons, juntament amb caps tallats, intestins, i cossos estirats a l'aigua amb els ulls i la boca oberts.

Tornem al pas difícil: ara és l'oportunitat: amb unes quantes cabrioles de la noia, ell aprofita la distracció dels víkings per estirar la corda i llençar-los tots daltabaix del penyasegat. Tots? NO! Queda el malvat cap viking, aquest ha quedat enganxat a la roca com una paparra, i lluitarà uns quants minuts més, abans de caure definitivament. És que sinó, seria massa fàcil, tu! I després ja ve la recompensa: veiem que el nostre Pathfinder somriu feliç en un nou poblat amb el seu fill.



Al nivell de l'AO: sembla talment com si el director també patís depressió: la humanitat no té remei, per tant em dedico a fer un videojoc insultant ple de sang i fetge per tot arreu sense cap tipus de sentit, que sé que és el que els agrada en aquesta escòria d'espècie, i a omplir-me les butxaques per viure la vida!!

Si és que els directors de cinema són molt llestos, i ens coneixen millor que ningú, exactament igual que els que intercalen missatges subliminals a la publicitat: saben allò que volem i com extreure'n el màxim profit. I encara sort que són minoria. Què passaria si els humans que ara només pensen en distreure la seva ment amb videojocs com aquest els divendres al vespre que no hi ha futbol fossin realistes, només per un moment?



Pobre Eudald! I ell que està tant capficat desenvolupant el nostre sentit com a espècie! En fi, me'n vaig a dormir, perquè una altra cosa que vaig llegir és que cada dia, després de dormir, canviem, no som els mateixos. Els nostres circuits neuronals es reordenen i l'endemà és com si fóssim una mica una altra persona. A veure si és cert i demà em llevo amb una visió menys realista del món.