Contact (1997)

L'univers és un espai desconegut i irresistiblement atractiu que a tots ens crida l'atenció. De ben segur que més d'una vegada, contemplant les estrelles, ens hem preguntat què hi ha més enllà, i si mai hi podriem arribar.



Potser és part de la condició humana preguntar-se si hi ha homenets verds que ens observen. Potser també ho és el fet de veure objectes voladors que cauen cada dos per tres a la superfície del planeta, malgrat que en el 99% de casos es tracti de poc més que d'al·lucinacions o confusions del plat volador en qüestió amb un avió o alguna sonda d'aquelles que llencen els ionquis per fer experiments dels seus.

I és clar, allà on hi ha sentiments barrejats amb al·lucinacions, és quan Hollywood fa la seva aparició: aprofitant-se dels nostres punts febles com a homínids (que en tenim, i molts) i barrejant-los amb la religió, molt present a la ment de Ianquilàndia. I com que és la primera potència mundial, ens ho hem d'empassar tots.

Estrenada l'any 1997, i dirigida per un tal Zemeckis, Contact és una pel·lícula que la majoria de mortals devem haver vist, que recull molt bé les inquietuds de les ments americanes i en fa una síntesi que dura gairebé dures (volia dir dues) hores, plena de romanticisme, al·lucinacions i homenets, però no pas verds; això és el que la majoria d'americans anomena "ciència". El fet és que la ciència, fora de Hollywood, sol ser bastant més dura. Per exemple, a diferència del que es diu a Hollywood...



-La probabilitat que dues civilitzacions intel·ligents, capaces de comunicar-se, visquin alhora a l'univers, que com sabeu, és força més gran que Ianquilàndia, és d'un 1 precedit per uns 30 o 40 zeros amb una coma a darrere del primer. Això és així, perquè les civilitzacions són transitòries: penseu en el temps que ha transcorregut entre l'aparició de vida i l'aparició del SETI: gairebé 4 bilions d'anys, com qui diu res!
-Ser intel·ligent no ho és tot per poder fer Contact: cal poder construïr antenes amb un radi de la mida d'un camp de futbol i entendre-hi de longituds d'ona, una cosa que de moment, els dofins no saben fer, per més llestos que siguin.
-Viatjar entre planetes no és possible amb un plat volador: les distàncies entre galàxies són enormes, i les nostres vides, insignificants: encara que ens embarquessim en un plat volador, ens passariem el que ens queda de vida per arribar fins a Júpiter, que queda dins del sistema solar, i no, no té homenets verds, només una gravetat que ens aixafaria el plat volador amb nosaltres dins com una llauna de Coca-cola, un fred que deixa el refugi àrtic dels neandertals en ridícul i una barreja de gasos tòxics irrespirables.



-Viatjar entre planetes amb un forat de cuc no és possible: malgrat que els forats de cuc apareguin a tot arreu (Stargate i d'altres) com la sol·lució màgica que va mig inventar l'Einstein, sembla ser que no s'han vist mai a la natura: són models teòrics, sobre el paper. I encara més: en cas de poder existir, les condicions d'un forat de cuc són tant antihumanes (gravetat i radiacions altíssimes) que no aguantaríem ni una milicentèsimasexagesimal de segon: quedaríem literalment desintegrats.
-No hi ha cap indici que els homenets verds ens hagin visitat mai. Ni tant sols que s'hagin apropat al nostre sistema solar. Ni tant sols que existeixin a la nostra galàxia. Malgrat totes les abduccions descrites, els plats voladors que ens visiten cada 5 minuts, i les previsions del SETI que ens diuen que farem Contact abans del 2025, la realitat és que estem més sols que l'últim neandertal.

Veient que potser m'he allargat massa, passaré a fer un breu comentari d'una pel·lícula (Contact) que se'ns presenta com a científica. Agafeu-vos fort: l'americana protagonista (Jodie Foster) perd el pare mentre estan observant les estrelles al balcó de casa (molt melancòlic) de gran estudia una carrera relacionada amb l'astronomia, la física, la biologia i qualsevol ciència "dura" però no vol una feina estable, sinó passar-se les hores observant el cel, encara que no en guanyi ni per comprar-se uns texans. Tothom se n'enriu fins que els homenets verds del cel li envien un senyal des d'una estrella anomenada "Vega" que la protagonista percep amb uns cascos d'escoltar música (!!!!!!!!!!!!!!!).



El senyal són uns plànols molt complicats de desxifrar per enviar un homínid dins d'una màquina, però això no se sap perquè, no s'ha de pensar en dues dimensions, sinó en tres (això tant complicat ho resol el matemàtic més llest del planeta) i... és clar, al final es construeix el vehicle espacial que un fanàtic religiós es carrega amb una bomba (això és Amèrica...), però OH! Hi ha una altra màquina igualeta al Japó, perquè tal com diu el matemàtic: la primera norma de les despeses governamentals és: no facis només una cosa si en pots fer dues pel doble de preu. Flipant!!!!
Encara flipareu més, quan a la màquina, construïda pel govern japonès, hi volen enviar un americà. I encara més quan s'obre el foradet de cuc, ningú no sap com. Potser els ETs tenen un comandament a distància? Al foradet de cuc, molts crits i tremolors del vehicle espacial fins la protagonista arriba en una platja (!!!!) on s'hi troba el seu pare (!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!). No, en principi no és el seu pare, sinó un ET que li ha llegit els pensaments i ha "vist" com era el seu pare. Li explica 4 coses, com ara que l'espècie humana és meravellosa, que així seria menys traumatitzant, i que ja és hora de tornar cap a casa, perquè d'aquesta manera és com s'ha fet durant milions d'anys (!!).



El millor és el final: tothom busca la prova (perquè els ETs s'han encarregat d'esborrar el vídeo) que la protagonista ha fet Contact, i no la troben enlloc. Voleu saber per què els ETs han esborrat el vídeo? Molt bé, us ho diré: perquè la protagonista, que en teoria no creu en Déu, revisi els seus pensaments: potser sí que déu existeix. Potser sí que les al·lucinacions són veritat. Potser sí que qualsevol cosa és possible, només perquè hi hagi gent que ho cregui fermament, encara que la ciència digui el contrari. És com si la protagonista hagués agafat una rabieta amb déu per haver-li pres el pare, i que s'hagi fet perdonar (déu) a través dels ETs.

I d'això en teoria se n'encarrega una civilització avançada que ha estat capaç de construïr antenes prou potents com per enviar missatges a uns quants anys llum de distància i de manipular forats de cuc amb un comandament, a anys llum, també. Vosaltres no ho trobeu al·lucinant, fins a quins extrems pot arribar, la ment humana?



Com és possible que una pel·lícula com aquesta tingui la barra de presentar-se com a "científica", si és un insult a la ciència? Plena d'al·lucinacions per tot arreu, romanticisme i religió, Contact només pot aspirar a ser una pel·lícula més de les milers que s'han fet sobre extraterrestres. La única ciència que hi trobo en aquesta pel·lícula és la d'aprofitar les febleses de la condició humana per fer calaix.