divendres, 22 d’abril de 2011

Neandertals de color verd

A hores d'ara molts ja haureu endevinat de què us parlo: de l'ogre més famós de la gran pantalla, evidentment!! Tard o d'hora sabia que hauria d'acabar confrontant el front de l'Shrek amb el front d'un neandertal, però encara no tenia cap data prevista, fins que ahir vaig mirar la quarta i última entrega d'aquest ogre, que odiem o estimem, tots coneixem gràcies a les massives campanyes publicitàries.



La tetralogia d'Shrek la resumiria amb una frase: la gallina dels ous d'or de Hollywood s'ha assecat, i ja no pon més ous d'or, perquè la naturalesa humana va explotar les capacitats de la gallina al màxim a la seva joventut, i ara ja no s'aguanta ni els pets: no fa gràcia, ha perdut originalitat, i el pressupost perquè el consumidor amb la canalla pagui les entrades cada any augmenta. Conseqüència: s'ha de sacrificar.

La primera pel·lícula trencava els tòpics del món dels ogres: ja no eren bèsties ferotges sinó éssers plens de sentiments i bon cor, extremadament sensibles, que pateixen pel que diguin els altres i que no els agrada la solitud. Tot això envoltat del paquet de moralitat que ja tenien lligat i ben lligat, la pel·lícula va ser un èxit. A la segona hi havia tants de personatges que l'espectador acabava tornant-se boig -i d'aquí passava a adormir-se- i a la tercera la gallina ja estava ben esgotada: recordo que ens els 20 primers minuts de pel·lícula vaig notar el mal de Hollywood: els ulls se'm van començar a tancar, però no podia dormir gràcies a un mal de panxa horrorós que em va acompanyar durant tota la pel·lícula.



A la quarta, que vaig mirar ahir... s'intenta tapar tot l'avorriment amb situacions completament inversemblants, surrealistes i massa abstractes com perquè el públic infantil les pugui entendre: fixeu-vos que l'Shrek busca la seva estimada a la torre i no la troba. Què fa? Se'n va a passejar pel bosc amb el ruc, i de cop i volta el ruc cau en un forat de sota terra. L'Shrek el segueix, i OH! Què es troba? Un món ple d'ogres anomenat la "Resistència" dirigit per la seva estimada Fiona, que s'ha transformat en una valquíria de melena pèl-roja i molt mal caràcter. Pffffffffffffffffffff....

L'important és que ja ha passat, la gallina ja s'ha jubilat i no haurà de fer més el ridícul ni avorrir el públic. I ara que ja he vomitat tot el que volia dir, passem a la qüestió important: la primera vegada que el vaig veure, l'Shrek em va cridar l'atenció: no pas perquè fos un holograma atractiu, sinó més aviat perquè té una retirada als neandertals que el meu sisè sentit no ha passat per alt.



La gallina dels ous d'or de Hollywood té: una boca enorme, el nas de patata, arcs suprciliars marcats, prognatisme, front fugisser, mandíbula robusta i la barbeta s'esmuny cap endins. Totes aquestes característiques són un diagnòstic força bo del que coneixem com a "aspecte neandertaloide". Si continuem amb el post-crani, veurem que les similituds no s'acaven aquí:



L'Shrek és molt forçut, té el cap gran respecte el cos, la cara llarga, les cames curtes i lleugerament separades, la part de cintura cap amunt molt desenvolupada, els dits que semblen botifarres embotides, un caminar peculiar i les mans són enormes. Tot plegat fa que tingui un aire neandertal molt més realista que el de molts actors i actrius que els intenten representar als documentals.

La pregunta ara és si el director estava pensant en els neandertals quan va dissenyar l'Shrek, o bé només pensava en un ogre normal i corrent. Si fos això últim, aleshores caldria pensar per què els ogres tenen un aspecte tant semblant al dels neandertals. És clar que l'Shrek també té unes orelles força peculiars, és de color verd i la seva alçada supera la de qualsevol humà, però, i si no fos casualitat que els ogres s'assemblin tant als neandertals?



Fins ara, l'orígen dels ogres no s'ha carificat del tot. N'hi ha que els relacionen amb els vàndals i altres pobles amb fama de saquejadors i assassins, però, per què han de tenir aquest aspecte tant neandertal, si aquests pobles van viure milers d'anys després que els neandertals s'haguessin extingit? Seria possible que aquesta percepció dels ogres hagués perviscut fins als nostres dies en forma de records difuminats que ens haurien estat transmesos pels primers humans moderns que els van veure amb els propis ulls? És clar que han passat més de 2.000 generacions, però... qui sap.

Si realment hi ha alguna connexió entre els neandertals i els ogres aleshores això voldria dir que en aquells moderns no els van fer massa gràcia, els neandertals. Els ogres, tal com sabem, són criatures típicament ferotges i malvades, temudes per tothom i que solen menjar-se els nens petits. És clar que tot això només són especulacions, i posats a especular, encara hi ha una qüestió més interessant que ens podria relacionar amb els neandertals: les nostres cares. Aquest tema el vaig estar discutint amb l'autor del For what they were...we are. Ell pensa que és possible que aquestes cares tant atractives que tenim els europeus actuals (amb la barbeta tant pronunciada, el nas esquifit, etc) i que fan que m'hagi tornat al·lèrgica als miralls, podrien ser degudes a cert racisme contra les cares neandertals, que entre els modernets es consideraven terriblement lletges. Així , per racisme, s'haurien seleccionat les cares que menys s'hi assemblessin, resultant en uns trets facials ben diferents.



És clar que tot això només són especulacions, i personalment continuo pensant que amb prou feines es van veure les cares. I encara que no fos així, és molt improbable que una llegenda hagi passat 2.000 generacions i hagi arrivat als nostres dies amb la vitalitat que tenia l'Shrek, almenys a la primera pel·lícula. A més a més, tots els pobles del món en tenen, de personatges estranys per espantar els nens petits, com ara els trolls i les bruixes, i moltes vegades no cal buscar un orígen neandertal, sinó que potser tenen el seu orígen en persones que van patir malformacions i/o transtorns mentals. Els pobles de l'antiguitat encara no coneixien l'orígen d'aquests transtorns, i potser els van associar a algun tipus de poders màgics, ja fossin benignes o malignes.

Pel que fa a les bruixes, però, hi ha un altre detallet, extret de les característiques que permeten identificar una bruixa de veritat:

3.- Las brujas tienen los agujeros de la nariz ligeramente más grandes q las personas normales, para oler mejor. Las brujas tienen un olfato realmente asombroso. Y para una bruja los niños desprenden un hedor espantoso. Mientras más limpio esté, más olor desprende. Un niño olería para ellas a caca de perro.

Extret de: Cómo reconocer a una bruja



Tenir els forats del nas més grans i un olfacte més bo també són característiques que podriem trobar en els neandertals, que si hem de jutjar per la mida dels seus nassos, segurament tenien aquesta capacitat més desenvolupada que qualsevol de nosaltres.

De moment, no he vist ningú que hagi estudiat el tema a fons per intentar aclarir l'orígen de les cames curtes i els botifarrons que té com a dits l'Shrek. Potser els neandertals no s'han extingit del tot, i els tenim més aprop i més vius del que mai ens hauríem imaginat.

4 comentaris:

  1. Carl Sagan, en un dels seus llibres, deia que les llegendes de nans i esperits dels boscos podien relacionar-se amb una memòria pre-històrica de quan hi havien, no una ni dues, si no, probablement, moltes espècies humanes.

    Els Australopitecus, baixets i habitants dels boscos, vàren sobreviure fins fa uns 100000 anys. Els Neandertals, 30000, i fan pensar molt en els ogres dels contes i en els trolls.

    La gent abans no tenia TV, i les rondalles vora el foc passàven de generació en generació, sense gaires canvis. Es clar que no hi ha manera de demostrar-ho.

    No és el mateix, però us adjunto un fragment del Zhuang Zi, llibre taoista xinès de aprox. 800 anys a.c., a veure que us sembla. En castellà, que no tinc ganes de traduir:

    "Tengo oido que en los tiempos remotos muchas eran las bestias y los hombres pocos, por lo que las gentes vivian en los árboles, como en nidos, por escapar de ellas. Por el día recogían bellotas y castañas, y de noche dormían en los árboles...En la remota antigüedad las gentes no sabían de vestidos, en verano hacían provisión de leña para calentarse en invierno....En tiempos de Shennong dormían tranquilos y se levantaban contentos. Se conocía a la madre, pero no al padre. Vivían en compañía de los grandes ciervos y de los pequeños...y nadie pensaba en hacer mal a su vecino. Fué la época en la que floreció la suprema virtud"

    En Shennong sembla ser un personatge llegendari que els van ensenyar la agricultura i les plantes medicinals.
    I es que els xinessos sempre han estat molt espavilats.

    ResponElimina
  2. És molt interessant que tots aquests personatges fantàstics ens puguin portar milers d'anys enrera, però em costa de creure que una rondalla, per més bona que sigui, hagi aguantat 30.000 anys. D'altra banda, si els neandertals i els altres homínids no haguessin existit mai, segurament també tindriem els nostres monstres i altres bèsties. D'alguna manera hem d'espantar els nens petits i els hem d'entretenir explicant-los contes on hi surten éssers fantàstics.

    Què bonic aquest fragment del Zhuang Zi! En alguns punts potser la prehistòria està una mica idealitzada, aquells homínids també tenien els seus problemes i picabaralles. Per exemple, la mortalitat infantil era molt alta en aquells temps, i perdre un fill que has portat a la panxa durant 9 mesos no ha de ser massa divertit.

    És curiós perquè en la mitologia basca crec que hi ha el "Basahaun" o de nom semblant, que igual que en Shennong era un home molt savi que va transmetre molts coneixements de l'agricultura i les plantes, però almenys a mi no em sembla massa neandertal, perquè els neandertals encara no coneixien l'agricultura :P També hi ha altres personatges de la mitologia basca, com ara un que violava noies joves i aquestes acabaven morint en els parts (i llavors la persona que ho va explicar va dir que potser això era un record del que va passar amb els neandertals: parts molt difícils perquè tenien els nadons tenien el cap massa gros).
    Amb les reconstruccions de la pelvis neandertal s'ha vist que totes aquestes històries tenen més de mentida que de veritat.

    ResponElimina
  3. No crec que en Shennong tingui res de neandertal, solament volia fer esment de com la forma de vida de la prehistòria -fixa't que es coneixia la mare, no el pare, que antic ha de ser això- es recordada, encara que idealitzada, uns mil.lenis després mitjanç.ant la transmissió oral

    ResponElimina
  4. Això de no conèixer el pare no sé ben bé què vol dir: potser la mare s'ho muntava amb tots els mascles que volia i després cuidava el fill ella sola? Home doncs tampoc no em sembla massa fàcil per la mare. El pare moltes vegades cuida i protegeix la família, i en la majoria de cultures que viuen d'una manera diguem-ne primitiva, coneixen els seus familiars, fins a no sé quantes generacions, tenen una memòria molt llarga.

    També és cert que alguns grups "primitius" encara no hagin associat el coit amb l'embaràs, i llavors la dona es quedava embarassada per un bé dels déus, i el sexe només era una manera de passar-s'ho bé. Llavors la figura del pare tal com la coneixem no tindria massa sentit, però vaja, per les pintures que hi ha dibuixades a les parets de les coves de fa uns 15.000 anys, aquella gent ja havia associat sexe i fecundació, però els neandertals potser encara no :P

    ResponElimina