The Neanderthal Parallax (V)

L’estètica neandertal és d’allò més quadrada: quadrats per tot arreu, vestits d’una sola peça i sense sabates, cases fetes a partir d’arbres que es poden okupar… i el millor de tot: un aparell petit que s’implanten des de petits al braç i que els serveix d’acompanyant: és com el seu àngel de la guarda, que vetlla per ells nit i dia, encara que els neandertals no creguin en Déu.
Per si no fos poc, els neandertals es veu que només tenen una llengua per tota la seva població mundial (185 milions), i una única ètnia, de manera que en Ponter queda bocabadat així que descobreix que al nostre món hi ha gent amb la pell fosca i d’altres que la tenen més clara, i no entén què volen dir els famosos “Je t’aime” que el metge jamaicà xiuxiueja repetidament a les orelles de la seva estimada Louise. I aquests se suposa que són els bons de la pel•lícula, Sawyer? T’HAS TORNAT BOIG O QUÈ???!? Ah no, que els bojos som els lectors, ell és ben llest.
El sistema econòmic del món neandertal és la única cosa que l’autor ha passat per alt completament, i no crec pas que ho hagi fet perquè se n’hagi oblidat, sinó probablement per no embolicar més la troca o perquè no sabia què inventar-se.
El següent punt a comentar és el del romanticisme:
Si fins aquí en Sawyer ja ens havia fet dubtar sobre la seva qualitat d’escriptor, en el tema del romanticisme podríem dir, sense cap dubte, que un nen de parvulari li passaria la maneta per la cara, o com a mínim no deixaria el lector amb ganes de matar algú. El romanticisme de l’autor es caracteritza per copiar exactament l’estil de les novel•les passades de moda, ensucrades, avorrides, previsibles, odioses i plenes de tòpics odiosos que fan per allà les 4 de la tarda, però amb uns dos altres elements: la perversió i el supermantisme.
El primer element es manifesta en forma de menstruacions, ereccions de membres de violadors, olors, pudors de peus i fregaments als armaris per la picor d’esquena.
El supermantisme afecta bàsicament els neandertals, i es caracteritza per atribuir-los unes qualitats sobrenaturals: boca de la mida d’un cocodril, força de superman, cigala que deixaria la d’en Nacho Vidal en ridícul, musclus de culturista (els iaios i tot), quantitat de pelatge semblant al d’un ós (però com que és ros, no es nota tant), i a tot el cos, de manera que les dones neandertals tenen els pits… peluts! i cicatrització increïblement ràpida: en Ponter estava cavalcant ferotgement amb la Mary pocs dies després de rebre uns quants trets que li van perforar l’espatlla.

Resumidament: pitjor IMPOSSIBLE. Però molt llegible, gràcies a la droga, es clar. Ah sí, i també, perquè tal com diuen, el tot és més que la suma de les parts: curiosament, el supermantisme barrejat amb la perversió i les mancances de l’autor, hi ha vegades que et fa riure. QUÈÈÈ?
Per més increïble que sembli, hi ha moments en què davant de tanta ximpleria junta se t’escapa alguna rialla, ara bé, el que em pregunto jo és si en Sawyer se’n va adonar o no, que el seu romanticisme era de per riure-se’n, és a dir, si ho ha fet expressament o sense voler. Una gran pregunta que espero que algun dia en pugui conèixer la resposta.

La següent temàtica que el nostre conegut autor incorpora a la trilogia és la policíaca. Durant els dos primers volums, el lector es queda amb una sensació força digerible d’aquesta temàtica, bàsicament perquè en Sawyer ha tornat a copiar descaradament, aquesta vegada de les novel•les policíaques de baix pressupost; com que aquestes novel•les ja tenien la fórmula de l’èxit més o menys consolidada, en Sawy en copiar-les no va causar cap ensurt, excepte en algun petit punt on intenta innovar: quan innova, es nota, i molt. Es tracta d’una acceleració dels fets i la seva resolució de la manera més absurda, infantil i perversa imaginable, hauria de dir inimaginable.

Però encara no ha arribat el pitjor: a Híbrids la cosa es complica de tal manera que hi ha punts on el lector obre els ulls com unes taronges, s’estira els cabells fins a arrencar-se’n la meitat i bada la boca, tant com un neandertal afectat de supermantisme. El desenllaç final es converteix en una autèntica tortura per aquells innocents autors que només volíem passar una estona entretinguda: en Sawyer ha d’acabar la triology, amb el límit de pàgines establert (menys de 240), i a més a més amb un final d’aquells que fan història. Podem dir que ho ha aconseguit tot: acabar la trilogia, amb el límit de pàgines correcte (239) i amb un final que ha fet història: un genocidi planificat a última hora i corrents per posar la pell de gallina al lector hahaha i a més a més innovant completament, és a dir, que el resultat va ser explosiu. El lector se sent com si una bomba atòmica li hagués esclatat a les mans, i el pitjor de tot, no pot demanar ajuda a ningú. La quantitat de disbarats, com per exemple, la imatge del genocida a punt de destapar una bombona on hi ha el virus que matarà a tota la població neandertal i cridant amb totes les forces: I ELS TORNEM A LIQUIDAR, AQUÍ, UNA VEGADA MÉS, 37.000 ANYS DESPRÉS DE LA PRIMERA VEGADA PERQUÈ SOM ELS MILLORS, que fan passar vergonya al lector i tot, i la magnitud d’aquests disbarats (n’hi ha de més grossos, això només és un exemple molt light) que en Sawyer va fer al final d’Híbrids per tal d’entaforar totes les seves boges idees en un nombre limitat, limitadíííssim de pàgines, juntament amb escenes de sexe lesbià entre espècies, descobriments sobre la SawyGenètica neandertaliana d’última hora, les noves del nou papa de Roma sobre la píldora i postulats pensats i dits a corre-cuita per la Louise sobre la inversió dels camps magnètics de les dues Terres mereix l’entrega d’almenys cinquanta premis Hugos més i una pàgina dins del Guiness dels Rècords amb el títol: Prodigis de l’ésser humà: Híbrids, per Robert J. Sawyer.

Un fort aplaudiment per l’autor, sí senyor!!

Valoració: No em veig en cor de posar una nota davant d'una deixalla de dimensions tant considerables. Probablement la meva nota tindria la longitud del número pi, però sense la coma i amb un negatiu a davant de tot. Hi ha un comentari que un dia va fer l'Arsuaga en una entrevista sobre els neandertals i que es podria aplicar molt bé a la trilogia; va comparar la mida del cervell neandertal amb "un ferrari, però que té un motor de cotxe antic, per tant, no tira, per més bo que sembli a la vista". Doncs bé, amb la trilogia passa 3/4 del mateix: tens la sensació que tot està molt ben col·locat, molt ben guarnit, acolorit, que hi ha de tot, que està ben documentat, que l'autor és un bon escriptor, però... te n'adones que tot això és fals; la trilogia és com un ferrari, amb un motor, no ja de cotxe antic, sinó de moto. Imagineu-vos una cursa on el ferarri que vol representar la trilogia competeix amb altres cotxes de carreres que representen novel·les de ciència ficció més o menys normaletes. Doncs això, a primera vista, el ferrari no fa cap mala impressió, però, ai! quan comença cursa, quin espectacle: en fer el senyal de sortida, tots els cotxes arrenquen, més o menys bé, però el nostre fantàstic ferrari d'últim model no hi ha manera que s'engegi, es queda allà parat, a la línia de sortida; no pot avançar ni un sol mil·límetre, només fa pets i fumeja.