dijous, 4 de març de 2010

NeanderClonatge (I)


La clonació és una tècnica, que, parlant paaboianament, encara es troba “en bolquers”, és a dir, que la relació entre intents/èxits és força baixa, o dient-ho amb paraules més tangibles: no hi ha hagut gaires clons que hagin sortit a la tele, senyal que encara no se n’ha fet cap de xulo com els del Parc Juràssic. La clonació de la famosa Dolly, la primera ovella “clon”, que va envellir molt ràpidament, per causes poc conegudes, és l’únic exemple de clonació que ara mateix, a dos quarts d’una de la matinada d’un dijous qualsevol, em passa pel cap. Segurament n’hi ha hagut d’altres, per exemple, algun ratolinet amb mala sort, i ah, sí! Ara que hi penso! aquell frau que va publicar, si no ho recordo malament, un coreà, el qual ens va voler fer creure a tots que havia aconseguit clonar… HUMANS! Al principi es veu que tothom estava molt sorprès, però tot va quedar en poc més que un malentès i un intent frustrat de cridar l’atenció quan algú va dir: DONCS JO, NO M’HO CREC. I algú altre ho va comprovar, i es va veure, que, efectivament, el coreà ens havia enredat a tots, el murri.
I ara anem al tema que ens toca: els neandertals. Perquè suposo que haureu sentit dir, encara que només sigui de passada, a la ràdio, a la tele, per internet… que… ES PODRIA ARRIBAR A CLONAR NEANDERTALS.
I dic podria arribar, perquè és força dubtós o fins i tot gairebé impossible que es pugui aconseguir en un futur proper. I mira que és una pena, perquè jo amb només veure un neandertal de veritat, ja em podria ben morir/ressucitar. Bé, no pas abans d’haver-li fet una mini-entrevista, encara que fos molt curteta (4-5 preguntes) i d’haver-la penjat al blog, i després d’haver fet una festassa, i d’haver-me capbussat a la platja una nit de ple hivern, però Maria Lluïsa, sembla ser que el neandertal encara trigarà ben bé un segle en arribar a aquest món, si finalment es superen totes les barreres ètiques i científiques, o sigui que tu t’hauràs de fotre i comformar-te amb les reconstruccions de tercera d’en Boule & cia que corren per internet.

Ara parlant seriosament, haig de confessar, que després d’haver llegit les opinions dels que es fan dir experts en el tema, no puc donar cap resposta ferma sobre la Gran Pregunta, però el que sí que puc dir és que fonamentalment hi ha tres corrents de pensament: el primer, que afirma sense embuts que efectivament, els neandertals es poden clonar, mitjançant un procediment de tècniques que consten, resumidament, en introduïr un embrió amb ADN neandertal dins la panxa d’una goril•la, que li faria de mare de lloguer durant 9 mesos (i per què no una humana? Jo m’hi oferiria voluntària!).
La segona corrent, encapçalada pel mestre Hawks, es caracteritza per fer servir moltes paraules sense acabar de dir res. M’explico: al seu blog hi ha un petit i insignificant paràgraf que parla sobre la clonació, i que he llegit, però que no n’he sabut treure l’aigua clara, ja sigui perquè el nostre Hawks no en sap la resposta tampoc, o bé perquè encara no entenc l’anglès prou bé (i menys el seu, que és força complicat), o bé perquè ens vol deixar a tots impacients, com aquella vegada que va trigar ben bé 2 setmanes abans de publicar una notícia com déu mana comentant l’estudi d’en Lalueza sobre els neandertals pèl-roigs tot i sabent l’estat de nervis i de tensió que estàvem passant alguns dels seus lectors; molt greu. Vaig estar a punt de no entrar mai més al seu blog, bé no, que això és massa, deixem-ho en un parell de mesos.
La tercera i última corrent, nega rotundament que es pugui arribar a clonar un neandertal, almenys fins ara; el nostre Paabo diu que “partint de l’ADN d’un fòssil, sempre serà impossible”. Com que de neandertals, de moment, només se n’ha trobat en estat fòssil, es dedueix que “sempre serà impossible”, si no passa cap miracle, és clar.

FI de la primera part.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada