dimarts, 16 de març de 2010

Com sonaven les llengües neandertals? (II)


No puc parar de donar voltes a tema tant apassionant com és esbrinar les característiques dels llenguatges que parlaven els neandertals fa 40.000 anys. El cert és que és una mica frustrant, perquè com que no escrivien, ni molt menys gravaven cassets, no podrem saber de cap manera com eren les seves llengües. Tenim, però, altres mètodes. El més fiable de tots és la genètica, però el mal és que encara hi ha molts dubtes sobre la naturalesa i evolució del llenguatge humà modern. I això és ben fumut, perquè si no sabem del cert quins són els gens clau pel desenvolupament del llenguatge, ben poca cosa podrem fer amb la seqüència d'ADN neandertal. Hi ha, però, uns quants candidats, el més famós dels quals és el FOXP2. Els neandertals el tenen, en la mateixa versió que els moderns, però de totes maneres s'estan descobrint nous gens, i no podem assegurar que amb només amb el FOX gen ja poguem enraonar.
Però encara que els neandertals nasquessin programats pel llenguatge, això no respon a la pregunta: com devia ser la seva llengua? N'hi ha qui pensa que era menys complexa, que tenia menys riquesa de sons, i els més extremistes creuen fins i tot que no podien parlar, sinó que només... CANTAVEN! Davant d'aquesta llista d'hipòtesis, algunes de les quals semblen força estrambòtiques, poca cosa s'hi pot fer, per ara. Si mai s'arriben a clonar, llavors podrem saber què poden pronunciar i què no, però com que això del clonatge, diguin el que diguin alguns, sembla que va per llarg, haurem d'investigar d'una altra manera, tirant enrere en el temps i observant les parles dels moderns més "ancestrals".
I els moderns més ancestrals, segons l'ADN i el Fora d'Àfrica, viuen, evidentment, a l'Àfrica, i es corresponen força amb el grup ètnic dels bosquimans. Els forad'africanistes creuen que aquesta gent són els pares de la humanitat, perquè els seus llinatges d'ADNmt i cromosoma Y són els més antics, els primers en separar-se del tronc comú.
Deixant de banda el caràcter "arcaic" de l'ADN dels bosquimans i altres tribus del desert del Kalahari, ens centrarem en les seves llengües, ben peculiars.
Les llengües dels bosquimans, anomenades llengües khoisanides, mostren una característica única que les diferencia de les llengües de la resta d'humans moderns: la presència de clics que produeixen fent petar la llengua amb alguna estructura de la boca.
Ja n'havia sentit parlar feia temps en un documental, de les llengües amb clics, però no m'ho havia arribat a creure, fins que ahir ho vaig investigar més a fons. I efectivament, existeixen, no es tractava de cap muntatge:

Per començar a practicar:
http://www.youtube.com/watch?v=c246fZ-7z1w
http://www.youtube.com/watch?v=OAPY6WkNY1A
http://www.youtube.com/watch?v=bCjm1Jv29pE

A primera vista, per un catalanoparlant, semblaria impossible poguer arribar a parlar mai un d'aquests idiomes tant plens de vida (no tinc paraules per descriure'n la bellesa), però ells, entre rialles i crits, ho fan amb tota la naturalitat del món.
I ara anem al tema que toca: els lingüistes creuen que aquestes llengües eren les que parlaven els primers humans, de fa centenars de milers d'anys, i que les parles sense clics, que avui en dia trobem a la major part del planeta, no van aparèixer fins molt més tard.
Sembla una teoria interessant i amb cert fonament, però el cert és que l'opinió d'aquests lingüistes sembla que l'han passada completament per alt els guionistes de La guerre du feu i de tots i cada un dels documentals neandertalians que he vist fins ara.
Llavors, és possible que els neandertals també parléssin amb clics? Si hem de fer cas del Fora d'Àfrica i de l'opinió d'aquests lingüistes, el que sembla segur és que és força més probable que parlessin com els bosquimans que no pas com els catalans. Però tot això només són teories, desgraciadament; els neandertals es van separar dels humans moderns fa com a mínim 370.000 anys, i durant tot aquest temps el llenguatge podria haver evolucionat molt... o potser no?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada