dimecres, 9 de juny de 2010

La bellesa de les dones neandertals


Les dones neandertals, aquestes caçadores formidables, representen la cara més amagada i inexplorada del món neandertal.
Ens agradi o no, moltes de les reconstruccions i fòssils que han saltat a la fama són de sexe masculí, per culpa de la viril·litat de l'antropologia en temps passats. Només els homes tenien dret a tocar aquelles relíquies del passat, només els homes podien inventar la Boule-mania, només els homes podien escriure la teoria de la (in)volució humana.
La cara (i el que hi ha per sota del coll) de les dones neandertals ha passat per tota una sèrie d'estadis, el primer dels quals va quedar impregnat d'un aroma pudent i insoportable de Boule-mania, fent joc amb aquell retratet tant adorable i pelut de la Capella:

Això era a principis del 1900; des de llavors, i en poc més de 100 anys, l'aspecte d'aquestes fembres ha canviat més que els seus 825.000 anys d'aïllament des que van abandonar la línia sàpiens i amb una mà a davant i l'altra al darrere van conquerir Europa i part d'Àsia.No ens ha d'estranyar gens, perquè la historia moderna ja ho té això, i al final tot acaba donant una sensació de pengim-penjam de la ciència antropològica.

Si bé les primeres reconstruccions podrien semblar ofensives, pels trets simiescos d'aquelles dones, les últimes tampoc no es queden enrere: ara les neandertals han canviat, no només de trets facials, sinó també de color de pell i de cabells: ara gairebé podrien passar per una actriu pornogràfica d'europa del nord. I això de pornogràfic no ho dic perquè sí: les mamelles neandertals són la única cosa del seu aspecte que no ha variat: senyal que la ment pervertida i plena de racons foscos i inexplorats d'alguns moderns no evolucionarà mai.

Quin era, doncs, l'aspecte real d'aquestes dones? Ningú no ho sap, perquè gairebé totes les representacions estan carregades de prejudicis i remordiments. Però si que ens i podem aproximar força, ajuntant totes les reconstruccions possibles que se n'han fet fins ara. Com si fos una equació probabilística, les probabilitats de caure en l'error després de revisar desenes o centenars de reconstruccions de diferents paleo i neoartistes són molt menors que si agafem una sola reconstrucció a l'atzar.

El que cal mirar són les faccions que es mantenen entre les diferents reconstruccions, i sobretot, que tenen una base genètica o esquelètica al darrere, com ara el color de la pell o l'absència d'aquest bony a sota la boca que en diuen barbeta.

El principal obstacle de les reconstruccions de dones neandertals és que van agafadets de la mà del racisme: a principis de segle es representaven amb faccions més "negres" i ara que ser racista està molt mal vist, els progres europeïstes volen reconstruïr els neandertals basant-se amb la morfologia dels europeus actuals, la qual cosa està tant o més malament, perquè com sabem el crani d'un neandertal i el d'un europeu modern són força diferents (llegir treball de comparació de cranis en 3D de la dra. Harvati).

En qualsevol cas, sabem del cert que en comparació amb una moderna, la dona neandertal tenia una sèrie de trets molt propis, com ara el front més curt, el nas més gros, la barbeta molt poc pronunciada, la boca més grossa, el bony occipital, etc.
Ara bé, aquestes característiques no ens diuen quin era l'aspecte de les dones neandertals, perquè la carn i els pèls no fossilitzen. Llavors, podrem saber mai quin aspecte tenien aquestes senyoretes, o sempre ens quedarem amb el dubte? És una pena, perquè si la Clonació no tira endavant, és probable que no ho poguem arribar a saber mai. Desgraciadament les característiques neandertals no s'han conservat en la població moderna actual, i per tant ben poca cosa podem fer estudiant els nostres cranis.

Altres aspectes més metafíscis, com ara el caràcter o tasques que feien dins del seu clan ens són completament desconeguts, només tenim teories, i la majoria fan riure per no dir plorar.
Al llibre de la Gemma Aguilera, hi vaig llegir que aquestes dones tenien fills més joves i que la seva fertilitat era molt alta. La Gemma ho va treure del suposat madurament precoç dels neandertals i de la fertilitat no en tinc ni idea, però tampoc no seria massa estranya, si tenim en compte que els condons encara no existien (o no s'han trobat fins ara en cap cova, tampoc no fossilitzen), i que molts fills se'ls devien morir abans d'arribar a l'edat adulta.
Diversos antropòlegs han especulat que en la societat neandertal no hi havia divisió de feines segons el sexe: tant homes com dones caçaven, i això podria haver suposat un desavantatge enfront dels moderns.

Com a notícia pseudocientífica, l'anàlisi dels dits d'una mà neandertal va fer pensar als autors que els neandertals mantenien sexe "indiscriminat", és a dir, que eren molt propensos a la indifelitat, i això de la parella probablement no existia.
La cerca de polls al cap que s'ha proposat en diferents documentals i que no sé perquè ha estat acceptada universalment (perquè resulta que els ximpanzés també ho fan!) com una evidència (treta d'on?) ferma, activitat a la qual els neandertals es diu que dedicaven unes 4 hores al dia (i aquest temps!?) també caldria anar en compte abans que els prejudicis ens facin ficar de peus a la galleda, com ha passat i passa tantes vegades.
La majoria d'aquestes teories caldria agafar-les amb pinces, perquè no tenen cap base realment sòlida com per ser acceptades universalment.

El color de pell i de cabells de les neandertals és probable que fos variat i que variés en funció de la latitud, com trobem en els europeus actuals. N'hi devia haver de pèl-roges, rosses i morenes.

Hi ha tantes coses que no sabem d'aquestes amazones del paleolític! Com m'agradaria poder veure'n una (o un) abans d'anar-me'n a l'altre barri. Les dones neandertals havien de ser molt fortes i valentes, i també llestes: sabien fer vestits amb pells d'animals, remeis a partir d'herbes amb què cuidaven els malalts, segurament també es feien collarets amb petxines, i moltes, moltes coses més que mai no podrem saber (sanglots). Com que segons el genoma, eren molt semblants a nosaltres, també es devien enamorar, treure foc pels queixals, i, és clar, tenir prejudicis, perdonar, riure, amoïnar-se, espantar-se, i en definitiva, totes les emocions que ens caracteritzen com a humans.

Passin 40.000, 100.000 o 1.000.000.000 anys, les dones neandertals sempre conservaran la seva bellesa única i indescriptible, desconeguda per nosaltres però no per això menys real. Bellesa que sempre ens cridarà l'atenció, com ha passat amb en Roudier, que als seus còmics les representa com unes autèntiques princeses envoltades de fauna exòtica i pintades de dalt a baix a les quals moltes modernes s'hi (ens) hi voldríem assemblar. Però no és la bellesa exterior el que més compta en el meu cas, sinó la interior: què feliç em sentiria si pogués parlar només 5 minuts amb una d'elles!

2 comentaris:

  1. jajaja no t'acabo d'entendre amb lo de les mamelles, però no em sembla tant pervertit posar-les-hi, bé n'havien de tenir per alimentar els seus fills i la forma i la mida podien variar fins a cert punt fins i tot entre elles i cóm és un caràcter que mai podrem conèixer ja s'entén que l'artista hi ha posat part de la seva imaginació i gust.

    A mi em costa imaginar-me una persona sense barbeta o amb aquesta molt reduïda, de dones amb arc occipital força marcat n'hi ha algunes a Australia i també a Àfrica crec ( i menys freqüentment a arreu), però suposo que les neanderthals els trindrien ebncara força més.
    Per altra banda els rostres devien canviar en cada persona i n'hi hauria de lletjos i de més bells, així com dius pel que fa al color de la pell. Tampoc sabem fins a quin punt tenien barba o pèl al cos.

    Però dubto molt que compartissin les tasques homes i dones, doncs el dimorfisme sexual és tant pronunciat com en nosaltres ( per molt que les dones també fossin més robustes i fortes que les nostres), i el valor reproductor d'uns i altres també és diferent, pel que no ho crec pas.

    I molt menys crec que es treguessin els polls els uns els altres com els micos, perquè aquseta és un comportament molt important per a reforçar llaços entre individus d'una societat de primats, però en humans més evolucionats com nosaltres i els neanderthals el llenguatge i moltes altres activitats socials serien molt més importants. Que els neanderthals passessin 4 hores fent morros i encreuant els ulls per buscar polls per encertar-los amb les ungles i després menjar-se'ls ho trobo una gran bajanada.

    ResponElimina
  2. Ostres Adrià, ara me n'acabo d'adonar dels comentaris d'aquests posts més vells, perdona si no t'he fet gens de cas fins ara :P

    Això dels polls va sortir en un documental molt famós i "científic" de l'any 2001. No sé perquè, però molta gent ho té com assumit, que es treien els polls del cap, i no n'hi ha cap evidència. Deu ser cosa dels prejudicis, perquè sinó no m'ho explico, els humans moderns també agafem polls!

    ResponElimina