El nom de Manuel López Naval pot ser que no us digui res. No és cap antropòleg reconegut a nivell mundial, encara que certament, del que en podem estar segurs és que certa curiositat pels neandertals sí que deu sentir. En Manuel és biòleg, i fa poc va fer una conferència tractat el tema estrella de l'any: els neandertals.
Ara el Periòdic d'Andorra li ha fet una entrevista prou interessant, que podeu llegir fent clic aquí.
L'entrevista porta aquest títol tant cridaner: "Avui no distingiríem un neandertal pel carrer".
La pensada de ficar un neandertal al metro per veure si algú giraria la cara quan passés pel seu costat o bé que fes estirar els cabells a alguna senyoreta molt finolis, corre pels caps de tota la comunitat antropològica. Encara que n'hi hagi alguns que creguin fermament que i tant, que ens na'donariem, jo penso com els que creuen que no, que a la nostra societat hi ha molta diversitat i coses que ens farien girar el cap ben abans que un neandertal arreglat i vestit com qualsevol de nosaltres.
L'entrevista consta només de 6 miserables preguntes. Les preguntes, però, no són tant miserables, o almenys, comprensibles. I sinó, llegiu això:
-Tenien cultura? Els neandertals parlaven?
-Sembla que pintar, pintaven, però tiraven cap a l'abstracció. res a veure amb Altamira i Lascaux. S'han detectat indicis de cerimònies funeràries, i sembla que tenien el mateix gen que a nosaltres ens permet fer el plural afegint només un fonema ?????????????, la essa en el nostre cas. Inferir d'aquí que parlaven és aventurar-se en el desconegut.
Aquest home crec que sí que fa servir unes paraules una mica massa abstractes perquè l'entenguem. No acabo d'entendre si fa broma o parla de veritat, i si això us ha deixat tant sorpresos com a mi, prepareu-vos, perquè ara ve el més fort de tot:
-Si ens topéssim un neandertal pel carrer, ¿el distingiríem?
-Amb la varietat que hi ha avui, no ho crec. Així que és possible que hi hagi algun infiltrat...
Ostres, seria tant refotudament collonut! Que hi haguessin neandertals entre nosaltres, passejant pel carrer d'incògnit. Us ho imagineu!?!? Un dia al metro vaig veure un home amb uns arcs superciliars molt marcats i uns dits molt gruixuts, i a més a més, molt poca barbeta. Me'l vaig quedar mirant... i de seguida vaig descartar el que em va passar pel cap "és impossible", però ara, amb les paraules d'aquest biòleg... qui sap! M'hi haig de fixar més, només de pensar que hi ha una remota possibilitat que això sigui veritat em fa saltar d'alegria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada