Els neandertals eren ràpids, però es cansaven de seguida.

Som a l'era de les parts neandertals: tot el que ens puguin dir les seves parts corporals és interessant, ja siguin les mans, els peus, les cames, la pelvis, les costelles, el crani o les dents. Cada peça de l'anatomia neandertal és estudiada amb màxima curositat per diferents experts que volen esbrinar com eren. Qualsevol part neandertal, per més feta malbé que estigui, és interessant per l'antropologia i mereix un respecte. Qualsevol neandertal de 50.000 anys es pot convertir en un individu famós a nivell mundial que serà estudiat per tots els estudiants d'antropologia i altres ciències humanístiques des de les seves incòmodes cadires. Cada petit fragment d'ADN neandertal podrà generar centenars de notícies sobre aquestes icones de l'actualitat, perquè crec que ara ja ningú no discuteix que els neandertals són famosos i també són motiu de disputes i passions de molts éssers humans d'arreu del planeta.



Després d'haver viscut en aquelles condicions tant dures i d'haver-se extingit per causes encara desconegudes, crec que és el que es mereixen, que els treguem la pols de sobre i els fem sortir a la portada de les més prestigioses revistes, reconstruïts o no. El cas és parlar-ne i endinsar-se dins l'essència neandertal, per poder viatjar en el temps i situar-nos en el camps verds plens de feres exòtiques del pleistocè.

Aquest cop la part estudiada del cos neandertal no han estat les dents i les micropartícules que hi quedaven enganxades per culpa de la ineficiència dels raspalls prehistòrics, sinó les cames i la pelvis, que ja es van estudiar fa poc (m'imagino que hi deu haver llista d'espera per examinar les cuixes neandertals); uns investigadors russos han comparat la musculatura esquelètica (en els neandertals se sobreentén que s'ha hagut de reconstruïr) i la locomoció entre esquelets neandertals i 80 humans, dones i homes, i com es pot aplicar tot plegat a la caça neandertal, que sabem que era cos a cos.



Les conclusions són que els neandertals es podien moure molt depressa, però que aguantaven poc, a diferència dels sapientíssims, que poden recórrer llargues distàncies fent footing. Els neandertals sembla que eren molt ràpids en distàncies curtes, però en canvi quedarien dels últims a les curses d'atletisme de 10.000 metres. És clar que tot això és parlant en termes molt generals, entre els neandertals hi havien diferències, però sembla que allò que s'ha afirmat de la màquina de matar neandertal que quan menys s'ho esperava el cèrvol o l'animal que fos, el neandertal li saltava a sobre amb la llança afilada i la musculatura de Terminator recorrent 15-20 metres en 1-2 segons , que vol dir que la pobre bèstia no tenia temps ni de dir ui! comença a ser cert. En canvi, els sapientíssims eren més d'anar a passejar, fer footing i caçar a llarga distància que queda més net i refinat...

I com afectava tot això a la caça? Ja sabem que s'accepta gairebé universalment que els neandertals no llençaven les llances a llarga distància, sinó que les clavaven directament al cos de l'animal. Aquest tipus d'estratègia la podrien haver practicat en grups de 3-4 persones o sols. Sols davant d'una presa que podria pesar fins a 5 vegades més que ells.



Però els caçadors neandertals eren molt bons: les llances pesades són molt més eficaces a curta distància que la javelina estil·lística que s'havia posat de moda entre els corredors de footing. Per tant, podríem dir que l'estratègia de caça neandertal era: fot-li fort, és o ara o mai! M'agrada, però... em preocupa; com seria tenir un neandertal enfurismat a menys de 20 metres?
Hagués aprofitat qualsevol distracció per calmar la seva ira, i el seu atac hagués estat, sens dubte, letal.

FONT:

http://www.russia-ic.com/education_science/science/breakthrough/1261/