El país de les coves pintades - Jean M. Auel

Segurament tothom n'haurà sentit a parlar, de l'últim "volum" de la col·lecció Els fills de la Terra, i si no n'heu sentit a parlar només cal dir-vos que es tracta de l'última obra que Jean M. Auel, una neandertalòfila consumada, ha llegat a la humanitat.



Potser llegar no seria la paraula exacta; al cap i la fi Auel escriu perquè li ve de gust, perquè té moltes estones lliures (va tenir els seus 5 fills abans dels 25) i perquè així fa treballar la ment i reviu amb passió el passat, recent i arcaic.

Haig de confessar que és la primera obra que llegeixo de l'Auel, i ho confesso amb una mica de vergonya. Abans només havia vist la pel·lícula de l'any 1986 on hi sortia Daryl Hannah encarnant l'Ayla, i llegit 4-5 entrevistes de l'autora. I també haig de confessar que és millor del que m'esperava, és a dir, és millor que la trilogia d'en Sawyer, fins a tal punt que mentre el llegeixo (encara no he acabat, però em queda poc!) no em vénen rampells d'agafar un misto i cremar-lo, o començar a saltar-hi a sobre. De moment, tampoc no he tingut cap atac de nàusees. Potser la única incomoditat que he sentit a l'hora de llegir-lo, és que pesa com si estigués fet de plom, i és que té gairebé 800 pàgines.

Malgrat que sigui millor que la trilogy, això no vol dir pas que no contingui passatges que m'hagin fet obrir els ulls com unes taronges, o que hagi tingut la temptació de passar unes quantes pàgines més endavant per veure si hi havia res de més interessant. Corre el rumor que el llibre es repeteix més que l'arròs bullit. Aquest rumor he pogut comprovar que és cert: cada dos per tres surten vivències del passat que l'Ayla recorda constantment; potser el passat ocupa un 40% del llibre, sense exagerar.



Tenir records és bo, però estar-hi massa enganxat no ho crec pas. De totes maneres, com que no m'he llegit els volums anteriors, no se m'ha fet gens pesat, i a més a més, els records és l'únic moment on hi surten neandertals (anomenats "el Clan"), perquè ara només hi ha moderns, dividits en moltes tribus escampades arreu de França que porten noms ben curiosos: Zelandonii, Lanzadonii, Mamutoï, etc. La tribu de l'Ayla, la prota, és la dels Zelandonii, i ella està intentant esdevenir una Zelandoni, que vol dir més o menys fer carrera de metge (o curandero). Acompanyant l'Ayla hi surten la seva filla Jonayla i, evidentment, el noi de les colònies: en Jondalar.

Els coneixements que té Auel sobre les societats nòmades dónen més realisme al relat, però també hi ha punts massa ficticis. Que tots els Zelandonii siguin rossos, d'ulls blaus i medeixin a la vora de 2 metres costa de creure però pot passar. Però que l'Ayla ja hagi domesticat -ella sola- tres cavalls i un llop, a més a més de parlar no sé quants idiomes, poder caçar tot el vulgui quan vulgui amb no sé quantes armes, i fer grans descobriments que ningú de l'entorn sospita -com ara que els nens no vénen sols ni per obra d'una força sobrenatural- és una mica massa.

Els culebrons i el sexe tampoc no podien faltar, com a tots els altres volums de l'Auel, però com que -afortunadament- l'Ayla està ocupada amb la seva carrera de Zelandoni, no té massa temps per amanyagar la cigala d'en Jondalar, que tant enyora quan no la té aprop. No sé pas com acabarà tot plegat, perquè el rumor que he sentit és que el final és sobtat i imprevist. Auel no va deixar clar si encara escriuria un volum adicional, però en realitat no hi ha cap motiu que ho impedeixi: l'escriptora està en plena forma, i amb més ganes de reviure el passat que mai.



De totes les lliçons que he après llegint aquest llibre, potser la més important de totes, és que aquells homes prehistòrics de fa 30.000 anys que pintaven animals a les parets de les coves i creien en les forces de la natura, estarien d'allò més entretinguts escoltant les històries inventades de Jean M. Auel al voltant de la foguera.