Triologia: The Neanderthal Parallax (I)

Títol original: The neanderthal parallax (el paralatge (què coi vol dir això) neandertal).
Autor: Robert J. Sawyer
Any: 2003
Nº de pàgines: consta de 3 volums, cada un amb un nombre aproximat de 235 pàgines.
Observacions: va guanyar el premi Hugo com la millor novel·la de ciència ficció (...)

(Recomanació: llegeix-ho tranquil·lament, és força llarg, però m'ho havia de treure de dins)

Quan em van dir que havia sortit una trilogia que tractava de neandertals, i a més a més de neandertals de carn i ossos, i a més a més que era de lectura ràpida i a més a més que l’autor de la novela havia guanyat un premi GROS de tan bé que ho havia fet i que per tant, no era cap amateur escrivint novel•les d’sci-fi, vaig moure cel i terra per aconseguir-la.

Ara que ja l’he llegida un parell de vegades, haig de dir que bé, sí, no em faria enrera, ara he adquirit una informació molt valuosa, informació que faré servir la propera vegada que tingui la necessitat de tornar a remoure cel i terra per aconseguir una trilogia de característiques… semblants: primer de tot, concienciar-me, que probablement la gran qualitat de la novel•la ha estat inflada d’una manera descarada pels fans de l’autor (si es que en té).
La segona cosa que faré serà pensar en una frase molt cèlebre: el saber no ocupa lloc i menys si es tracta de neandertals i que si durant els dies que em queden de vida em penedeixo mai d’haver llegit això (i a més a més dues vegades), la recordi i la digui en veu alta tres vegades.
Havent fet la introducció, ara passaré a vomitar explicar la impressió que m’han fet aquests tres manuscrits.
La trilogia em recorda molt als famosos tres mosqueters; dels tres mosqueters no en recordo gairebé res, només que eren tres i que eren mosqueters, o sigui, que feien anar espases.
Els tres mosqueters sempre lluitaven en equip i s’ajudaven mutuament; doncs bé, de la trilogia en puc dir més o menys el mateix: els tres volums van agafadets de la mà, i estan redactats d’una manera gairebé idèntica, amb temàtiques en diferents proporcions depenent del volum, però no prou diferents com per dir: oh! El primer volum és molt millor que el segon, i el tercer ja és força dolentot. No, no, què va; amb la trilogia, com amb els tres mosqueters, en podem dir el següent:
El primer lluita com un desesperat perquè el lector s’hi enganxi i no el llenci a la paperera de reciclatge. Homínids, que és com es diu, fa servir una pega d’enganxar llefiscosa i de color rosa que fa que te’n vulguis desfer, però no pots, perquè quan creus que ja no podràs aguantar més, patapum! s’ha acabat!

I llavors et queda la següent opció: llegir-te el següent volum o plegar. Com que en Sawyer ho sabia, que molts ja n’haurien tingut més que prou i de sobres amb el primer volum, va haver de fer una mica de publicitat, i de vaaa, que el segon (encara) serà millor, vaaa que descobrirem moltes coses interessants dels neandertals, vaaa que em donaran un premi perquè que jo sóc un escriptor molt bo, i amb tants de vaaa, vaaa, i afegint-hi que els humans som l’espècie més estúpida del planeta, molts (no tots) hi vam caure, i ens vam llegir Humans, el segon volum.
Humans, com era d’esperar, fa servir, ara ja no pega-dolça, sinó calmants molt potents amb una certa dosi de cafeïna per mantenir els ulls del lector ben oberts, clavats davant el llibre, i la mà dreta (o esquerra) ben apunt per canviar de full quan sigui l’hora de passar pàgina. La lluita de Humans encara és més descarada i dura que la d’Homínids, i hi ha certs moments de claror mental en què et preguntes: però què hi faig jo llegint això? Que potser m’he tornat boig? I si, potser sí que ens havíem tornat tots bojos en aquells moments d’èxtasi per sobredosi.
Per sort, Humans s’acaba amb la mateixa rapidesa que Homínids.
I ara tocava prendre una decisió molt difícil, ja que la tercera entrega, Híbrids, no es va fer pregar. Com molts ja haureu endevinat, la majoria de lectors va abandonar, però n’hi va haver d’altres afectats pels estimulats sawyencs que no eren conscients dels seus actes, entre els quals m’hi incloc, i que van fer una cosa que no haurien d’haver fet mai: obrir la tapa d’Híbrids i enfocar la vista a la primera línia (després de passar pàgines i pàgines d’informació adicional d’en Sawyer).
Per si els dos volums ens havien fet dubtar en algun aspecte, Híbrids ens treu tots els dubtes: és el tercer i últim volum, el que dóna l’estocada final, una estocada difícil d’oblidar; aquesta vegada les substàncies empleades per mantindre el lector atrapat, gairebé encadenat, en les 239 pàgines escasses del volum és un combinat molt nociu que frega la il•legalitat: es tracta ni més ni menys que d’una barreja de pastis amb l’holograma d’en shin chan, amb els següents ingredients: coca (i no pas de Sant Joan), matarrates i ous podrits en pols, per dissimular-ne el gust; el següent ingredient són les pastilles que es pren l’avi pel cor i les de l’àvia pel reuma; tot això empassat amb un bon glop de calimocho per païr-ho bé.

Aquest verí, injectat en altes dosis, havia de deixar per força els lectors amb seqüel•les permanents, però que variaven depenent del temps d’exposició, i que podríem classificar en tres grups:
-El primer grup, el de lectors sensats, va encendre un llumí i va cremar Híbrids quan anava per la pàgina 50. El mal que han patit aquests és molt lleu: potser només una mica d’estrenyiment i dificultats per agafar el son les nits caloroses.
-El segon grup va parar cap a la pàgina 120, i tot i que les seqüel•les s’han deixat veure més, no es poden ni comparar amb el del tercer grup; van aixafar Híbrids saltant-hi al damunt, el van trencar en bocinets petits i després ho van llençar tot a la claveguera; tenen mal de caps constants i s’han enganxat als videojocs; a més a més, discuteixen sovint amb la parella i els fa pudor l’alè.
-El tercer grup, i sens dubte el més afectat de tots, tant afectat que molts dels seus integrants corrien o corren perill de mort, es caracteritza per la lectura sencera d’Híbrids.
Aquestes persones només sentir alguna síl•laba que comenci per “nean…” se’ls enrampen les cames i comencen a saltar com si fossin mones; seguidament surten corrents al jardí a esclafar formigues, que es menjaran tot seguit acompanyades amb un bon got de Fanta. Després de vomitar-ho tot al vàter 5 minuts més tard, truquen el metge per demanar hora. Pateixen aracnofòbia i disfunció sexual greu, s’han tornat adictes al tabac (15 cigarrets diaris com a mínim) i no es corden mai el cinturó quan condueixen.
Per si no fos poc, des de fa 2 anys tenen el costum de menjar-se, un darrere l’altre i en menys de 2 minuts, 4 iogurts ben freds marca danone plens de sucre fins dalt, just abans d’anar a dormir; això els relaxa.

FI de la primera part.