The Neanderthal Parallax (IV)

(post nº 4 de la trilogia, Mª Lluïsa, modera't)

Què més hi pot haver, doncs?
Bé, no massa més. La part més salvable tot i que també és PREVISIBLE i més aviat poc original, és la part teòrica. No és res de l’altre món, ni té cap misteri. Es tracta ni més ni menys que retalls de fragments de teories pseudo-científiques caigudes en l’oblit, teories de móns paral•lels, teories de la formació de l’univers alternatives al Big Bang, quatre dades del magnetisme terrestre, teories de psicoauditació i dianètica, una mica de bruixeria blanca i negra, una mica de física quàntica, una mica d’història del camp magnètic de la Terra, uns quants retalls de per aquí i per allà d’esquelètica i anatomia neandertal, 4 dades catastròfiques de la història sàpiens, quatre conceptes bàsics de genètica i el record de la mítica sèrie STARGATE que en Sawyer molt probablement mirava i mira.
Per fer encabir tot el menú elaborat, el que va fer va ser agafar totes les dades i les va barrejar. NO. No només les va barrejar. Les va retallar, i les va tornar a barrejar. Després va transformar- les, se’n va inventar d’altres, les va retallar i les va barrejar amb les que ja hi havia. Per acabar, ho va maquillar tot amb maquillatge d’aquell que et fa tossir tant, i en alguns casos ho va EXAGERAR de mala manera.
La finalitat d’aquesta massa de composició indescriptible em sembla que és la única cosa decent i interessant de tota la triologia (tot i que també està més vista que el TBO): relacionar la religió amb els mals d’aquest món i reduïr-la a una al•lucinació mental. Per desgràcia, em temo que aquesta finalitat haurà passat gairebé desapercebuda, i és una pena, per una cosa mínimament interessant que hi havia... Ah sí, va, abans que me n’oblidi, n’afegiré una altra: la ridiculització dels moderns per part dels neandertals (perquè al seu món es veu que els moderns es van extingir, i només se’n van trobar alguns fòssils, com ha passat aquí amb els neandertals); els antropòlegs neandertals de l’altra Terra, per explicar la “nostra” extinció al seu món, van acabar postulant unes quantes teories carregades de prejudicis i que deixaven els sàpiens amb una molt mala imatge. En aquest punt vaig riure força, i trobo que és una de les poques coses que fan pensar de tota la trilogia. MOLT BÉ SAWY! TU SÍ QUE EN SAPS! (se’m noten massa els remordiments?)

Però tornem a posar els peus a terra: I el resultat final? Com és possible que sortís bé? No, no hauria d’haver sortit bé. Hi havia una possibilitat d’entre 10exponencial81 que sortís bé. Com que ell ho sabia, el que va fer va ser: retallar la massa que havia obtingut del procés anterior en bocins de 20 línies cadascun i entaforar-los en un text amb altres elements de temàtiques més tangibles (crims, romanticisme…), però que generalment parlant eren força pitjors, molt pitjors, i en alguns casos, de tant pitjors, podien arribar a ser molt nocius per la salut mental del lector.
Per tal que el lector no se n’adonés, d’aquesta enganyifa, en Sawyer el que va fer va ser mantenir-lo hipnotizat amb droga. La droga és la única cosa que mereixia aquell premi Hugo: és realment eficaç, tant que el lector no se n’adona de res i continua llegint tant feliç durant els tres volums. Desgraciadament té efects secundaris (veure punt I).
Els invents pròpiament sawyencs són escassos, i més aviat poc agraciats. Es tracta de coses com per exemple els noms neandertals, l’estètica neandertal i els neandertals mateixos, perquè en aquesta obra els neandertals no són humans. No. Els neandertals són un creuament entre el prototip neandertal subhumà amb un goril•la (la prova és que tenen 48 cromosomes), amb un parell de retocs: força, no de goril•la, sinó de superman, i CI de 150. Això vol dir que són capaços de crear portes interestel•lars i sistemes de descontaminació làser, però que al mateix temps senten una passió ancestral per la carn crua, carn que mengen hora sí i hora també, i caçar al més pur estil de l’edat de pedra: amb llances i de cos a cos amb bèsties ferotges.
A més a més tenen un sentit de l’olfacte tant bo com el del millor amic de l’home, i el més sawyenc de tot: el fan servir constantment.

En Sawyer ha incorporat algunes dades extretes d’algun paper d’en Trinkaus o d’en Tattersall, si no és que se les ha inventat directament, com ara que no podien pronunciar la vocal i, que tenien els dits com botifarrons i altres aspectes anatòmics combinats amb el supermantisme i la imaginació sawyenca, de manera que al final, de neandertals només els en queda el nom. Parlant de noms: tenen uns noms amb moltes Ls i en alguns amb una semblança més que sospitosa amb noms terrestres: Tukana (Turkana, el nom d’un erectus) Bandra (Branda) Jasmel (Jasmina), etc.
No sé pas com en Sawyer es deu haver inventat aquests noms. Per mi que deu tenir algun programet informàtic per crear noms neandertals: ja ens l’ensenyaràs, eh, Sawy!.

CONTINUARÀ...

The Neanderthal Parallax (III)

Després d’haver-me desfogat, passaré a descriure (si se’n pot dir així…) els tres volums del P.N., d’una manera que intentaré que sigui més formal que la del review 1 (però no garanteixo res, eh!).
En primer lloc, vull que quedi clar que la meva opinio és subjectiva, és a dir, que en principi no s’hauria d’interpretar en sentit literal, ni generalitzar-la a totes les obres d’en Sawyer (perquè no n’he llegit cap més), ni al propi Sawyer perquè res no és el que sembla, ni treure-la del seu context (els tres papirs).
En segon lloc haig de dir que en Sawyer m’ha semblat boníssim, insuperable, insubstituible, en definitiva, un geni en... la capacitat d’entabanar el lector que té: és a dir, la capacitat de fer passar elefant gros per mamut, d’ensarronar-nos, de fer-nos creure que estem llegint una novel•la de qualitat de sci-fi, que té com a protagonistes els neandertals, quan la única veritat que hi ha és que ens està ajuntant fragaments retallats, retocats, guarnits i emmascarats fins a l’últim detall de:
1: Uns personatges CALCATS a la moda estàndard de personatges de les tele-novel•les nord-americanes de la dècada dels 60, és a dir:
1.1: Una dona casada amb el marit més avorrit, gandul, lleig, impotent sexualment i religiós a mort (d’aquells que es creuen literalment els textos en la Bíblia) que us pogueu imaginar: la pobra no n’estava segura de casar-s’hi, però al final ja deu fer cap a 20 anys que l’aguanta, bé, no, perquè està en procés de separació, bé no, que el papa de Roma impedeix el divorci… en fi, en Sawyer ha emplomat un bon mort a la dona de gairebé 40 anys, insegura, sexualment insatisfeta, tímida, religiosa (però que fa de genetista!), gelosa, nirviosa, impulsiva i el pitjor de tot: PREVISIBLE fins a extrems insospitables: pots saber què farà, quan, com i perquè durant els propers 2 volums de la triologia. És un personatge completament pla, com tota la resta, la previsibilitat del qual t’acaba posant nerviós, i per si no fos poc: a mesura que vas avançant encara s’hi torna més.
1.2: El violador: tota la crueltat sawyenca reservada per la trilogia s’ha concentrat en tres punts, i un és el violador: es tracta d’una entitat desconeguda (només se sap que té els ulls blaus i que fuma), que viola la Mary (me n’havia oblidat del nom) al primer volum; entitat que no es revelarà fins al final de la segona entrega, Humans. Durant tot aquest temps, el paper del violador és torturar mentalment la Mary a través del trauma provocat per la violació més sawyenca que us hagi pogut passar mai pel cap, i fer que els seus petits defectes esmentats al punt 1.1 s’exagerin fins a extrems inhumans: en altres paraules, el lector acabant sent el greument torturat.

1.3: El neandertal: es tracta de l’home més meravellós del món (vegi’s la previsibilitat sawyenca pels personatges): un pare modèlic, un ciutadà modèlic, un amant modèlic (tranca de 25 cm com a mínim i inesgotable, musclus de Schw…, boca prou grossa com per ficar-se tota una mamella de la Mary dins…) perquè com ja deveu haver endevinat, en Ponter (mmm quin nom més sexy…) i la Mary tenen una petita història: bé, no, petita no, de fet és perfecta, sense cap error: s’estimen tant l’un a l’altre que durant el dia no els passa res més pel cap que pensar què faran durant la nit. Tan exagerat, increïble, superficial, PREVISIBLE, i en definitiva, sawyenc com us ho explico.
1.4 Els amics de treball de la Mary: Entre els quals hi ha un jamaicà morenet molt sexy que fa de metge: aquest seria la reencarnació de Jesucrist si no fos perquè practica sexe oral amb… una canadenca del Quebec, que parla l’anglès amb aquell accent francès tant sexy: ho heu encertat, aquests dos seran parella des del primer volum: amb la seva talla 100 la Louise és el sex symbol de la trilogia, i la Mary ens ho fa saber cada dos per tres, perquè ella d’agraciada ho és més aviat poc; la Louise a més a més compta amb una altra cara totalment oposada: quan parla de ciència, es converteix en una màquina expenedora de dades, teories i hipòtesis gairebé incompresibles pel lector estàndard i que en teoria són l’essència de la trilogia, però que no duren mai més de 20 línies.
1.5: La família neandertal! d’en Ponter: la família més modelica que us hagueu pogut imaginar: una filla gran que estima molt el papà (e.m.e.p) i és molt llesta, una filla petita que e.m.e.p i és molt simpàtica, el seu company que e.m.e.p i és molt treballador, la cangur de les nenes que també e.m.e.p però que és una mala pècora… i algun neandertal més que surt per allà que també e.m.e.p.
1.6: El conjunt de la població neandertal: Es tracta d’un conjunt de 185? milions de persones que s’estimen molt els uns als altres, són bisex, que sempre procuren fer el bé, que els encanta la caça, són molt savis, cuiden molt el medi ambient… en fi, que aparentment són uns sants.
1.7: El conjunt de la població del nostre món: la majoria són desconsiderats, dolents, assassins, extremistes religiosos, heteros, masclistes, ho contaminen tot, extingeixen espècies, etc,etc,etc. Uns criminals, parlant clar.
1.8: El genocida: Aquest es diu Jock i apareix a la última entrega. El motiu pel qual en Sawyer el fa aparèixer és només un: matar tots els neandertals. Així de simple.
1.9: AH SÍ! Me n’oblidava! Alguns famosos (Wolpoff, Trinkaus…) apareixen anecdòticament a les conferències, per donar sensació de credibilitat (llest, en Sawyer, oi?)

Amb aquest repertori de personatges que en principi pot haver semblat una mica pintoresc i fins i tot ridícul i passat de moda, i avorrit, i exagerat, i simplista, i previsible, i pla i passat de moda (ja ho he dit?) amb això, sí senyor, en Sawyer farà anar TOTA la trilogia. Com ja es veu d’una hora lluny, d’aquesta colla no se’n pot treure gaire suc, ni molt menys fer miracles. I és que jo no li demanava cap miracle a en Sawyer, però ell me’n va concedir un: el miracle d’endevinar el futur. Si hagués sigut només pels personatges, ho hagués puntuat amb un tortell de reis (una xifra neutre al cap i a la fi), però no, en Sawyer no es va quedar aquí.

FI de la tercera part.

The Neanderthal Parallax (II)

Després del primer paragràf dedicat a l'obra mestra d'en Sawyer, us preguntareu: i com es que sent tant terrible, et vas llegir la trilogia dues vegades?
La resposta és: per necessitat, per pura necessitat, perquè ja feia tres anyets que me l’havia llegida i necessitava recordar-la (bé, no, no volia expressar-ho amb aquesta paraula…) mínimament per fer els reviews aquí (ja m’ho podeu ben agrair!!) i, sobretot, advertir d’aquest perill públic que circula lliurement en qualsevol llibreria.
Però ep! No me l’he llegida pas tota, de dalt a baix i sense apartar la vista dels volums com havia fet la primera vegada; no, no, aquesta vegada he fet servir protecció: lluminositat més aviat baixa, per no paral•litzar els ulls, pausa de lectura cada 2,5 minuts; i en arribar a híbrids, ulleres de sol, perquè el verí penetri en menor proporció, un paquet de galetes al costat per anar picant i distraient-me de la lectura sawyenca durant certs instants, i en acabar la sessió, un bon glop d’aigua amb llimona per purificar la sang.
Seguint aquest procediment, sembla ser que aquesta vegada no m’ha afectat tant; evidentment alguna petita molèstia m’ha causat –insomni i mal d’esquena—que espero que passi amb el temps.

Bé, i això és tot, espero que tot aquest rotllo serveixi per alguna cosa, i si no serveix, és a dir, si tot i havent llegit la meva explicació de la trilogia encara teniu ganes de llegir-la, vol dir que esteu bojos per tancar o bé que sou uns suïcides jo ja només us puc recomanar la protecció que he fet servir la segona vegada i que ha estat força eficaç, però ja sé que hi haurà algun boig que no em farà ni cas, i es llegirà els tres mosqueters sense cap protecció: doncs ja l’aviso --i qui avisa no és traïdor—que les conseqüències són imprevisibles, podent arribar a ser molt perilloses. Ah sí, i si en haver-vos llegit Híbrids no sentiu cap malestar, COMUNIQUEU-HO D’IMMEDIAT A LA CIA (voldrà dir que veniu d’una altra galàxia i sou immunes als verins d’aquest planeta): https://www.cia.gov/

CONTINUARÀ...

Triologia: The Neanderthal Parallax (I)

Títol original: The neanderthal parallax (el paralatge (què coi vol dir això) neandertal).
Autor: Robert J. Sawyer
Any: 2003
Nº de pàgines: consta de 3 volums, cada un amb un nombre aproximat de 235 pàgines.
Observacions: va guanyar el premi Hugo com la millor novel·la de ciència ficció (...)

(Recomanació: llegeix-ho tranquil·lament, és força llarg, però m'ho havia de treure de dins)

Quan em van dir que havia sortit una trilogia que tractava de neandertals, i a més a més de neandertals de carn i ossos, i a més a més que era de lectura ràpida i a més a més que l’autor de la novela havia guanyat un premi GROS de tan bé que ho havia fet i que per tant, no era cap amateur escrivint novel•les d’sci-fi, vaig moure cel i terra per aconseguir-la.

Ara que ja l’he llegida un parell de vegades, haig de dir que bé, sí, no em faria enrera, ara he adquirit una informació molt valuosa, informació que faré servir la propera vegada que tingui la necessitat de tornar a remoure cel i terra per aconseguir una trilogia de característiques… semblants: primer de tot, concienciar-me, que probablement la gran qualitat de la novel•la ha estat inflada d’una manera descarada pels fans de l’autor (si es que en té).
La segona cosa que faré serà pensar en una frase molt cèlebre: el saber no ocupa lloc i menys si es tracta de neandertals i que si durant els dies que em queden de vida em penedeixo mai d’haver llegit això (i a més a més dues vegades), la recordi i la digui en veu alta tres vegades.
Havent fet la introducció, ara passaré a vomitar explicar la impressió que m’han fet aquests tres manuscrits.
La trilogia em recorda molt als famosos tres mosqueters; dels tres mosqueters no en recordo gairebé res, només que eren tres i que eren mosqueters, o sigui, que feien anar espases.
Els tres mosqueters sempre lluitaven en equip i s’ajudaven mutuament; doncs bé, de la trilogia en puc dir més o menys el mateix: els tres volums van agafadets de la mà, i estan redactats d’una manera gairebé idèntica, amb temàtiques en diferents proporcions depenent del volum, però no prou diferents com per dir: oh! El primer volum és molt millor que el segon, i el tercer ja és força dolentot. No, no, què va; amb la trilogia, com amb els tres mosqueters, en podem dir el següent:
El primer lluita com un desesperat perquè el lector s’hi enganxi i no el llenci a la paperera de reciclatge. Homínids, que és com es diu, fa servir una pega d’enganxar llefiscosa i de color rosa que fa que te’n vulguis desfer, però no pots, perquè quan creus que ja no podràs aguantar més, patapum! s’ha acabat!

I llavors et queda la següent opció: llegir-te el següent volum o plegar. Com que en Sawyer ho sabia, que molts ja n’haurien tingut més que prou i de sobres amb el primer volum, va haver de fer una mica de publicitat, i de vaaa, que el segon (encara) serà millor, vaaa que descobrirem moltes coses interessants dels neandertals, vaaa que em donaran un premi perquè que jo sóc un escriptor molt bo, i amb tants de vaaa, vaaa, i afegint-hi que els humans som l’espècie més estúpida del planeta, molts (no tots) hi vam caure, i ens vam llegir Humans, el segon volum.
Humans, com era d’esperar, fa servir, ara ja no pega-dolça, sinó calmants molt potents amb una certa dosi de cafeïna per mantenir els ulls del lector ben oberts, clavats davant el llibre, i la mà dreta (o esquerra) ben apunt per canviar de full quan sigui l’hora de passar pàgina. La lluita de Humans encara és més descarada i dura que la d’Homínids, i hi ha certs moments de claror mental en què et preguntes: però què hi faig jo llegint això? Que potser m’he tornat boig? I si, potser sí que ens havíem tornat tots bojos en aquells moments d’èxtasi per sobredosi.
Per sort, Humans s’acaba amb la mateixa rapidesa que Homínids.
I ara tocava prendre una decisió molt difícil, ja que la tercera entrega, Híbrids, no es va fer pregar. Com molts ja haureu endevinat, la majoria de lectors va abandonar, però n’hi va haver d’altres afectats pels estimulats sawyencs que no eren conscients dels seus actes, entre els quals m’hi incloc, i que van fer una cosa que no haurien d’haver fet mai: obrir la tapa d’Híbrids i enfocar la vista a la primera línia (després de passar pàgines i pàgines d’informació adicional d’en Sawyer).
Per si els dos volums ens havien fet dubtar en algun aspecte, Híbrids ens treu tots els dubtes: és el tercer i últim volum, el que dóna l’estocada final, una estocada difícil d’oblidar; aquesta vegada les substàncies empleades per mantindre el lector atrapat, gairebé encadenat, en les 239 pàgines escasses del volum és un combinat molt nociu que frega la il•legalitat: es tracta ni més ni menys que d’una barreja de pastis amb l’holograma d’en shin chan, amb els següents ingredients: coca (i no pas de Sant Joan), matarrates i ous podrits en pols, per dissimular-ne el gust; el següent ingredient són les pastilles que es pren l’avi pel cor i les de l’àvia pel reuma; tot això empassat amb un bon glop de calimocho per païr-ho bé.

Aquest verí, injectat en altes dosis, havia de deixar per força els lectors amb seqüel•les permanents, però que variaven depenent del temps d’exposició, i que podríem classificar en tres grups:
-El primer grup, el de lectors sensats, va encendre un llumí i va cremar Híbrids quan anava per la pàgina 50. El mal que han patit aquests és molt lleu: potser només una mica d’estrenyiment i dificultats per agafar el son les nits caloroses.
-El segon grup va parar cap a la pàgina 120, i tot i que les seqüel•les s’han deixat veure més, no es poden ni comparar amb el del tercer grup; van aixafar Híbrids saltant-hi al damunt, el van trencar en bocinets petits i després ho van llençar tot a la claveguera; tenen mal de caps constants i s’han enganxat als videojocs; a més a més, discuteixen sovint amb la parella i els fa pudor l’alè.
-El tercer grup, i sens dubte el més afectat de tots, tant afectat que molts dels seus integrants corrien o corren perill de mort, es caracteritza per la lectura sencera d’Híbrids.
Aquestes persones només sentir alguna síl•laba que comenci per “nean…” se’ls enrampen les cames i comencen a saltar com si fossin mones; seguidament surten corrents al jardí a esclafar formigues, que es menjaran tot seguit acompanyades amb un bon got de Fanta. Després de vomitar-ho tot al vàter 5 minuts més tard, truquen el metge per demanar hora. Pateixen aracnofòbia i disfunció sexual greu, s’han tornat adictes al tabac (15 cigarrets diaris com a mínim) i no es corden mai el cinturó quan condueixen.
Per si no fos poc, des de fa 2 anys tenen el costum de menjar-se, un darrere l’altre i en menys de 2 minuts, 4 iogurts ben freds marca danone plens de sucre fins dalt, just abans d’anar a dormir; això els relaxa.

FI de la primera part.

Neanderthal Code

Títol original: Neanderthal Code.
Any: 2008
País: França
Durada: 60 minuts
Antropòlegs destacats: John Hawks, Ian Tattersall, Katerina Harvati.

Documental molt interessant, no només perquè tracta sobre l'extinció dels nostres protagonistes, sinó perquè... HI SURT EN JOHN HAWKS EN PERSONA!!!!!! Ell i també molts altres antropòlegs, com ara en Tattersall i una tal Harvati, tots dos ferms partidaris dels neandertals "sense descendència". El documental és força llarg i es pot arribar a fer pesat si no domines bé el francès parlat (com em passa a mi), però molt interessant gràcies als comentaris d'aquests antropòlegs.
Els hominids disfressats que hi surten -un grup de moderns i un altre de neandertals que es troben- ocupen un espai força petit i els plans on hi surten es repeteixen moltíssim, o sigui que si el que voleu veure són caçadors musculats i sexys, aquest documental no fa per vosaltres.
El convidat estrella és, sens dubte, en Hawks, on hi exposa fermament i clarament el seu gen preferit: un tal microcephalin que segons un estudi del 2006 seria prova... d'hibridació!! (ara enteneu perquè hi està tant interessat?).
Ell n'està convençut que aquest gen, implicat en la mida del crani, ens el van passar en una ocasió molt estranya, gairebé única, els neandertals, fa uns 37.000 anys, i que gràcies a les seves propietats, ha estat seleccionat positivament (vol dir que la seva freqüencia ha augmentat exponencialment entre generacions) fins que a dia d'avui prop del 70% dels humans moderns el portem.
El més frustrant de tot és que l'equip d'en Pääbo no n'ha trobat cap rastre, d'aquest gen, al genoma neandertal; però això no és prova definitiva per en Hawks, ja que "en 37.000 anys, el gen pot haver canviat molt i ser irreconeixible".

Valoració: 8; val la pena mirar-lo, encara que no entenguis el francès, només per sentir parlar en Hawks!

X2

Títol original: X2 (X-men 2)
Director: Bryan Singer
Any: 2003
País: Estats Units
Càsting principal:
Patrick Stewart com a Professor Charles Xavier
Hugh Jackman com a Logan / Wolverine
Ian McKellen com a Eric Lensherr/ Magneto
Halle Berry com a Ororo Munroe / Storm
Famke Janssen com a Jean Grey / Phoenix
Durada: 133 minuts

La volia tornar a mirar, perquè ho vaig fer per primera i única vegada ja fa gairebé 4 anys, però hi ha hagut un petit problema: quan (finalment!) he trobat el CD d'entre la pila dels mals endreços, unes taques grogues i rodones que hi havia a sobre m'han cridat l'atenció. Però això no ha sigut el més llefiscosament fastigós, no. El més frustrant ha vingut quan la torre de l'ordinador ha començat a vibrar fent un sorollet molest TRRRRzZ tant bon punt l'he ficat a dins. Per postres, el reproductor del windows també em volia fer la punyeta. Els fongs no només m'han semblat fastigosos a mi, sinó que en aquest ordinador de pa sucat amb oli també li han fet venir ois, i després de l'orquestra, l'ha escopit com si fos un pinyol d'oliva. O sigui, que no he pogut veure la pel·lícula, ni tant sols el trocet del principi, i per tant hauré de fer molta memòria.
L'únic troç que recordo mínimament bé és el del principi, perquè, com us podeu imaginar, hi surten neandertals. Els neandertals no hi tenen res a veure amb la pel·lícula; potser el director va tenir algun brot de neandertalofilia mentre feia el rodatge.
Recordo unes imatges borroses d'una escena d'uns nens que feien una visita en un museu. La guia del museu els va fer parar davant del que semblava la recreació d'una escena de pessebre, amb pastorets inclosos, però en versió neandertal.
I ara ve el més interessant, les paraules de la guia, que van anar més o menys així: "i ara sabem que els neandertals no es van extingir, sinó que es van creuar amb els Homo sapiens, donant lloc als humans moderns".
El fet que aquesta pel·lícula fos orientada al futur em va fer emocionar i tot: qui sap, si això podria ser cert; d'aquí poc el genoma neandertal serà "desxifrat" i en Pääbo haurà de donar la cara davant de tot el món amb una conferència de les seves.
La resta de la pel·lícula consta dels elements propis del gènere anomenat vulgarment "americanada": tiroteigs, efectes especials, història d'amor sense substància, i sobretot mutants, molts de mutants. Tot aquest tema i el fet que hi apareguessin els neandertals em va semblar força interessant: potser d'aquí pocs anys podran extreure ADN neandertal sense contaminar i injectar-lo als humans de carn i ossos, creant així mutants de veritat.

Valoració: No li puc posar nota, perquè no me'n recordo de gairebé res. Només puc dir que l'escena dels neandertals i les paraules d'aquella guia del museu (o potser era un home) em van captivar. Tota la resta no deixa de ser una americanada més de ciència ficció, ni millor ni pitjor que la majoria d'americanades d'aquest mateix gènere.

Genetistes: Carles Lalueza

Carles Lalueza és un genetista català famós a nivell mundial que treballa a la UPF. És expert, no només en neandertals, sinó també en tot tipus de fòssils; el seu últim treball es centra en el jove faraó Tutankamon, i en revela detalls ben interessants sobre la seva família i de què va morir.
A la UPF només hi he estat un parell de vegades: petita, atapeïda, i, diuen, el·litista. Amb aquestes característiques, és normal pensar que aviat li va quedar petita, al nostre genetista, i que decidís provar fortuna a l'estranger, amb, per què no, els neandertals.
Ja havia començat a potinejar l'ADN neander i també d'un mamut congelat l'any 2003 com a mínim, però la primera vegada que s'hi va capbussar de ple no va ser fins el 2007, quan van sortir els resultats d'aquell controvertit FOXP2: "The derived FOXP2 variant of modern humans was shared with neandertals" era el títol del treball que el va catapultar a la fama. Ara, cada dos per tres apareix en primera portada dels últims estudis sobre genètica neandertal, juntament amb el seu company Svante Pääbo. Aquest estudi va cridar molt l'atenció dels neandertalòfils i dels que no ho eren tant. Semblava com si el món s'hagués posat d'acord per un moment: guaita tu! Aquells troglodites sembla que podien parlar!
Veient l'èxit del primer estudi, en Carles va decidir continuar la recerca dins la doble hèlix neandertal, aquesta vegada amb l'MC1R dels neandertals sidronencs; els resultats no podien pas ser més acolorits: sí, es veu que n'hi havia de pèl-roigs i rossos.
Però no són pas els únics, ni molt menys: ha participat en una desena d'estudis amb investigadors de tot el món; el que sí que podem dir és que aquest parell han estat els més vistosos.

Així doncs, amb la suor del seu treball el nostre genetista pompeià s'ha guanyat un lloc dins els NeanderExperts; fins i tot ja li han fet unes quantes entrevistes, alguna d'elles on també hi ha participat l'Arsuaga, formulant les preguntes més cridaneres relacionades amb els neander: que per què es van extingir, si hi podria haver hagut interbreeding, en quines coses es diferenciaven de nosaltres, etc.
Però no ens enganyem: a en Carles, i m'atreveixo a dir, tots els genetistes que hi ha, encara els falta molta experiència amb l'ADN neandertal per arribar a considerar-se veterans; el dr. Lalueza, però, ha estat un dels pocs genetistes catalans afortunats en poder sentir l'essència d'aquests Caçadors molt més aprop que la resta de mortals, i es situa a la primera línia d'investigació, juntament amb els de la Central. Amb una mica de sort potser d'aquí uns anys el sentirem parlar de... Clonació!

Capellades: El dormitori neandertal

Els dedicats i reconeguts arqueòlegs de Capellades no aixequen el cap del terra d'aquella cova des de fa més de 100 anys per tal de poder conèixer la resposta d'algunes preguntes relacionades amb els seus habitants. Cada dos per tres surten als diaris explicant alguna troballa, participant en alguna entrevista, fotografies d'aficionats, etc. Aquesta vegada l'equip s'ha pronunciat per donar a conèixer detalls del que seria un "dormitori" neandertal.

Tota l'explicació ben detallada la trobareu al web de l'IPHES, que val la pena d'anar visitant dia sí, dia també, com el blog d'en Hawks.
Els arqueòlegs han descobert que els neandertals distribuïen els espais de la cova d'una manera semblant a la de cultures humanes primitives (?), i que ja tenien un espai per cada cosa: menjador, sala d'estar, dormitori, etc. Només els faltava el WC, i no exagero.
Als neandertals no els feia pas cap angúnia dormir ben juntets, perquè al dormitori, es veu que hi cabien almenys 6-8 individus. Eren ben intel·ligents, amb el fred que feia.
Els investigadors també han explicat que han trobat "dues maneres diferents de fer foc", que varien entre el dormitori i la sala d'estar.

Llit?


Els arqueòlegs també han trobat una empremta de fusta a l'habitació de dormir: "Potser és una resta que pertanyia a una arquitectura orgànica de la zona de dormir i descansar. És a dir, un element d'una construcció, que es va fossilitzar en estar sota una gotera de l'abric". El que és segur és que no dormien damunt les pedres; n'estic convençuda que tenien els seus coixinets i mantes.

Fer una queixalada a mitjanit:

S'han trobat restes de menjar dins del dormitori, la qual cosa fa pensar que quan se n'anaven a dormir, s'emportaven una mica de menjar per si els roncaven els budells.
Tot plegat reforça la hipòtesi de l'equip de Capellades, que postula que els neandertals tenien un comportament social molt complex i semblant al dels moderns. Aquesta hipòtesi ja es deu haver reforçat unes quantes desenes de vegades, però es veu que mai no n'hi ha prou.



Fonts:
http://blocs.tinet.cat/blog/el-bloc-de-les-activitats-de-liphes/category/90/recerca/2010/02/16/els-neandertals-de-l-abric-roman-fa-uns-55.000-anys-ja-tenien-un-espai-d-s-nic-com-a-dormitori-i-de-descans

Llenguatge: Com sonaven les llengües neandertals?

Un dels temes més controvertits i desconeguts sobre l'anatomia i essència neandertal és el de si podien parlar com nosaltres. Durant els últims 5-10 anys les noves tècniques d'estudi han permès fer tot tipus d'anàlisis genètiques i reconstruccions del tracte vocal que han donat lloc a moltes i molt diferents especulacions entorn a aquesta propietat tant única i humana com és el llenguatge. D'especulacions n'hi ha per donar i per vendre. N'hi ha que s'aguanten amb una sòlida base experimental, i d'altres que s'aguanten sobre una bona pila de prejudicis.
La conclusió més raonable a la qual un arriba, després d'examinar una mica totes aquestes hipòtesis, és que en aquest moment de la història, mitjans de febrer del 2010, la humanitat no pot donar una resposta clara a la Gran Pregunta.
Tenim, però, unes quantes hipòtesis, formulades per NeanderExperts, i que podríem agrupar en 3 categories:
1-Els neandertals no podien parlar. El seu sistema de comunicació devia incorporar sons, però no parlaven, sinó que potser, cantaven; es tracta d'una hipòtesi molt graciosa recollida en un llibre de títol "The singing neanderthals". L'autor, Steven Mithen, creu que "en aquells temps, la parla i el cant encara no s'havien separat" i que per tant "els neandertals devien tenir una veu molt musical".

2- Els neandertals podien parlar, però no exactament igual que nosaltres, encara que el seu hioides sigui gairebé idèntic al nostre. Algunes reconstruccions del tracte vocal posen de manifest que potser només podien pronunciar tres vocals, a, i, u. Els autors diuen que "comparat amb altres primats, això és un gran avenç". També és possible que les llengües neandertals (perquè n'hi devia haver unes quantes) tenien una complexitat estructural menor, menys riquesa de vocabulari, etc; això és el que vaig llegir al llibre "Una humanitat extingida" de Gemma Aguilera, i és consistent amb l'estatus "d'humans no evolucionats del tot" que molts antropòlegs tenen pels neandertals. No podrem saber mai com van ser les seves llengües; el que és segur, és que si parlaven, bé havien de tenir paraules pels arbres, animals, emocions, temps, parts del cos...
3-Els neandertals podien parlar com nosaltres. És el que pensa Trenton Holliday, un NeanderExpert que va participar en la construcció del Nt-Frankenstein; ho vaig trobar en un article molt recent sobre Clonació, on ell creia que un neandertal clonat parlaria i actuaria d'una manera molt semblant a qualsevol ésser humà modern. Però caldria matitzar-ho una mica més: què vol dir parlar "com nosaltres"? Hi ha milers de llengües, i la diversistat és enorme, tant pel que fa al vocabulari, com els sons, la sintaxi, etc. Per exemple, el fet que les parles neandertals només tinguessin tres vocals no vol dir gran cosa, perquè hi ha moltes llengües vives que tenen aquestes mateixes tres vocals, com ara l'àrab.

La genètica, de moment, ha respost amb un SÍ a aquesta interessant qüestió, amb el famós FOXP2, idèntic a la versió "moderna". Aquest gen està implicat en processos cognitius relacionats amb el llenguatge, i per tant, sembla clar que des d'aquest punt de vista, eren tant xerraires com nosaltres .Però no sabem si és l'únic gen imprescidible per poder parlar, perquè al blog d'en Hawks hi vaig llegir que s'havia trobat un altre gen, i els de la Central no n'han dit res, encara. Caldrà esperar.

Els documentals i pel·lícules, conscient o inconscientment, també hi han aportat la seva opinió: a la del Clan de l'Ós de les Cavernes, els neandertals parlaven barrejant paraules amb gestos. A "el verdadero neandertal", els protagonistes parlen d'una manera ben "normal", com és també el cas d'Homo sapiens (2005) i a Neandertal (2001), també parlen "normal", però poc i més a poc a poc. A Neandertal (BBC), se'ns diu que podien parlar, i que tenien la veu molt forta i aguda. Per últim, a La guerre du feu, els neandertals que hi surten, barregen paraules amb crits de simi, o sigui que l'opinió d'aquesta pel·lícula no sembla prou realista com per tenir-la en compte.

Com he dit abans, no podrem escoltar mai aquelles llengües que es van perdre per sempre fa més de 30.000 anys, però potser en podem saber alguna cosa si analitzem com parlaven els moderns més antics, de fa, per exemple, 100.000 anys. La major part dels científics creu que és impossible saber com parlaven aquests moderns, però hi ha alguns lingüistes, que estan gairebé convençuts d'haver trobat el significat d'unes quantes desenes de paraules, d'una llengua que s'ha anomenat "proto-Sapiens", i que es va parlar fa centenars de milers d'anys; la reconstrucció es basa en 27 paraules, que els autors creuen que són compartides per totes les famílies lingüístiques del món; aquí us deixo 11 paraules del "proto-sapiens" amb la seva traducció al català:


Ku = qui
ma= què
pal= dos
akwa = aigua (aquesta s'assembla!)
tik = dit
kanv = braç
boko = braç
sum = cabells
putv = vagina
cuna = nas

Però la majoria de lingüistes es mostren escèptics, i creuen que reconstruÏr una llengua de més de 5.000 anys d'antinguitat és "perdre el temps".
De totes maneres, és temptador pensar que alguna d'aquestes paraules potser tindria una semblança més que casual amb alguna paraula d'alguna llengua neandertal, qui sap.
És possible, també, tal com es mostra a Homo sapiens (2005), durant l'escena d'intercanvi lingüístic, que algunes paraules neandertals passéssin a les llengües que parlaven els moderns. De fet, sempre que dos grups humans que parlen llengües diferents coexisteixen, hi ha intercanvi de paraules, per tant, no gens descabellat pensar que això mateix va passar entre moderns i neandertals, però fos com fos, jo crec que les paraules neandertals deuen haver seguit una mica el mateix camí que els seus gens que, tal com sabeu, "no han arribat fins nosaltres".

Homo sapiens (2005)

Títol original: Homo sapiens.
Any: 2005
Director: Jacques Malaterre.
País: França
Durada: 90 minuts.

Jo era allà, davant del televisor, quan el van estrenar per la tele. Era un fred dia de desembre de 2005, i la meva passió neandertaliana tot just acabava de començar. Vaig descobrir, gairebé per casualitat que per TVE1 hi feien un documental "d'homes prehistòrics", dirigit pel famós Jacques Malaterre, anomenat Homo sapiens. Amb aquest nom ja me'n vaig adonar de seguida que els neandertals no en serien pas els protagistes, però no em podia fer enrere, millor això que res, vaig pensar. I em vaig asseure davant del televisor a l'hora programada. Al cap de 5-10 minuts, després de la publicitat, va començar el show.
Primer hi va sortir la Lucy, després els Habilis, fent una petita pausa amb els Boisei i d'altres, per tornar continuant pujant, fins a arribar a l'aparició del primer modern. No ho oblidaré mai: el part d'aquella dona erectus, que li va sortir, com per intervenció divina, un fill d'una altra espècie. I tant, era intervenció divina, la dona representava que s'havia quedat embarassada de l'esperit sant, perquè no hi ha cap explicació científica que pugui explicar aquest fenòmen. Primera ficada de pota. M'aixeco, me'n vaig a la cuina i agafo un paquet de galetes per anar matant el cuc de la ràbia.
Ara tocava l'expansió d'aquella espècie tocada per la mà de déu per tot el globus terrestre. Pel camí, s'hi troben els erectus, i s'entenen força bé, tant bé que els del docu deixen anar "i aquestes dues poblacions separades per gairebé dos milions d'anys, van deixar descendència fèrtil". Bé, perfecte. Vol dir que hi havia algun multirregionalista que remenava papers darrere les càmeres.

I finalment els va tocar el torn als neandertals. L'encontre va ser força amistós:
Com era d'esperar, hi va haver historieta romàntica interespècies pel mig, i aquesta vegada, amb GRUNYS, vaig haver de córrer a abaixar el volum de la tele per no despertar el personal.
Però els neandertals no van tenir tanta sort com els erectus, i entre gruny i gruny, el narrador anava explicant "aquestes espècies, separades per més de dos milions d'anys, no podien donar cap descendència fèrtil" QUÈ? D'on han tret aquesta dada dels dos milions d'anys? O sigui, que amb els neandertals no, però amb els erectus sí. Algú es pot imaginar a quina mena d'antropòlegs havia anat a demanar consell, el director?!?
Fins i tot hi va haver intercanvi lingüistic i una escena de caçera amb els mamuts com a preses. Però poca cosa més, perquè els neandertals van començar a caure com mosques, d'un mal desconegut que els feia... SAGNAR PEL NAS. Ahhh de què em sonava? D'alguna pel·lícula de sci-fi de sèrie B? M'era igual. Mastegava fortament la setzena galeta, perquè ja havia arribat l'hora de... l'EXTINCIÓ. O més ben dit, del suïcidi: la dona neandertal, veient que l'hora li arribava, va decidir llevar-se la vida per ella mateixa, llençant-se dins d'un llac i morint ofegada. I aquí es va acabar. Es van acabar els neandertals, i es va acabar el documental per mi, perquè vaig pitjar el piuet vermell del comandament i l'aparell es va apagar fent un suau "PFFF".

Valoració: 4. Un documental que vol arribar a les grans masses i sobretot, ser diferent. I per ser diferent i arribar a les grans masses, sap que ha de canviar l'estètica clàssica: per tant, es dedica a explotar l'aspecte comercial, l'aspecte imaginari, poc creïble, artificial, gairebé insultant per la ciència, però el millor de tot és que tot aquest esforç ha estat en va: des de l'estrena d'Homo sapiens, al 2005, el món ha continuat menjant, fornicant i cagant com si res no hagués passat.

És Lo Mostièr i La Ferrassia, no Le Moustier i La Ferrassie (!)

Revisant alguns noms neandertals me n'he adonat que no es diuen com em pensava i crec que seria més correcte escriure'ls el nom en la llengua del lloc on es van trobar: en els dos casos que he pogut esbrinar (però probablement en molts més) la llengua original seria l'occità, i no pas el francès, de manera que el nom de pila original d'aquell jovenet de nas enOOOOrrrrmeee seria Lo Mostièr, i el neandertal més famós del món que va morir fa 60.000 anys d'un càncer maligne l'hauríem d'anomenar La Ferrassia. Aquestes terminologies ja les vaig trobar al llibre de la Gemma Aguilera, però mai no m'havia parat a pensar-ho seriosament fins ara.
Encara que a molts els pugui semblar una ximpleria, el cert és que no ho és, almenys per mi; se'm faria estrany que un bon dia la meva estimada cova canviés el nom de "l'abric romaní de Capellades" i passés a anomenar-se "el abrigo romero de Capilladas", per posar un petit exemple.
És una gran sorpresa, que aquests noms que tenia tant profundament enclavats dins la meva ment ara me n'hagi adonat que no són els "autèntics".I el més sorprenent de tot és que segurament n'hi ha molts d'altres, perquè Occitània, l'àrea històrica on s'hi parla aquesta llengua és una mina d'or neandertaliana: moltes de les restes més famoses i importants del món són d'allà.
O sigui que molts dels nostres estimats i conegudíssims neandertals, encara que continuin amb els mateixos arcs superciliars, el mateix bony occipital i l'espai retromolar, ara les seves calaveres ens somiuran en occità, un idioma ben neandertalià i per tant, interessant.

Saps que t'agraden massa els neandertals quan...

-La carn crua et sembla deliciosa.
-Entres al blog d’en Hawks 3-4 vegades cada setmana.
-De cop i volta t’has tornat intolerant a la lactosa. Quan veus llet, fuges corrents.
-Ets una noia i has perdut tot l’interès per depilar-te.
-No passa cap dia sense que revisis si hi ha novetats de la Central de Leipzig o no.
-La vostra lluna de mel la passarieu dins d’una cova perduda del pre-pirineus.
-Pel carnestoltes et disfressaràs d’ós o de mamut, encara no ho saps.
-Et sents feliç de ser dretà, perquè la majoria d’ells es veu que també ho eren.
-Si tens els pits caiguts no passa res. Elles també els hi tenien i ells les volien igual.
-Et toques constantment la part de darrere del cap per notar si tens el bony o no.
-Com que ben poques vegades fan documentals sobre neandertals, has perdut tot l’interès per veure la tele.
-Estàs aprenent a parlar neandertalià gràcies a les pel•lícules i documentals on hi surten.
-Un projecte molt interessant seria escriure’n un llibre. O dos. Tens tantes coses per explicar-ne!
-Saps que tard o d’hora hauràs de sortir de l’armari i confessar que ets NeanderSexual, encara que això et pugui convertir en un marginat social.
-El teu secret més ben guardat és que sovint tens fantasies sexuals amb els antropòlegs/òlogues dedicats de ple a la causa neandertal.
-Hi havia una temporada en què tant bon punt afagaves el diari anaves directament a la secció d’antropologia, encara que no n’hi hagués.
-Ara que ja saps que tots es van extingir, has perdut la por a la mort; qui sap, potser hi ha una altra vida, i en aquesta altra vida, hi ha neandertals!!!!
-Promets que cuidaràs més el teu aspecte personal. Per exemple, tens pensat comprar-te collarets de petxines de colors, que segur que et quedaran molt bé.

[CLONACIÓ]: s'està estudiant seriosament la possibilitat de clonar neandertals!

Certs científics (ben) informats de les últimes tecnologies en clonació creuen que clonar un neandertal és gairebé bufar i fer ampolles.

Qui ha dit això són ni més ni menys que tres biotecnòlegs de noms Gerald Irzyk, Jason Affourtit i Thomas Jarvie instal·lats en un laboratori de localització desconeguda i apodat amb el nom de pila 454 Life Sciences; ho han explicat detalladament i calmadament a la revista Archaeology.
Resumidament, per ells, portar al món un Caçador de Mamuts no seria pas massa complicat: només qüestió de manipular 4 cel·luletes, introduïr-hi l'ADN neandertal i fer-les créixer. I ara que els de la Central de Leipzig tenen el genoma gairebé seqüenciat del tot (sí, això és el que van dir ja fa més d'un any, oi, Pääbo?) podríem dir que els obstacles que fins ara ho havien fet del tot imParcJurassible, són gairebé inexistents.

Pels tres experts, però, els obstacles més difícils de vèncer serien els ètics: per què s'haurien de clonar, els neandertals, extingits des de fa gairebé 30.000 anys? Si m'ho pregunten a mi, de seguida començaria a enumerar raons a favor, una darrere l'altra, fins que algú em posés un esparadrap a la boca. Però es clar, per sort o per desgràcia decidir això no depèn de jo, i segur que molta gent hi estaria en contra. Després també hi ha el tema filosòfic: els neandertals tindrien els mateixos drets que nosaltres? I aquí és on hi han aparegut alguns bioeticistes, (?) entre els quals hi ha Trenton Holliday [un vell conegut d'un documental] i Lori Andrews. Tots dos han puntualitzat que els neandertals, encara que fóssin molt semblants a nosaltres, segurament serien tractats d'una manera força especial; per exemple, com si fóssin uns conillets d'índies per fer tot tipus d'experiments que no es permeten fer amb humans. Terrible, oi?

Fonts:
http://www.archaeology.org/1003/etc/neanderthals.html
http://blogs.discovermagazine.com/80beats/2010/02/10/could-we-clone-neanderthals-soon-probably-yes-should-we-no/

Neandertal (BBC)

Títol: Neanderthal
Any: 2005
Durada: 50 minuts.
Narrador: Joe Duttine

NeanderExperts:
Gary J. Sawyer (expert en ossos antics)
Trenton Holliday (expert en neandertals)
Chris Stringer (antropòleg)
Leslie Aiello (experta en biologia humana)
George Havenith (antropòleg)
Steven Churchill (antropòleg)
John Shea (antropòleg)
Ralph Holloway (expert en cranis antics)
Bob Franciscus (antropòleg)
Patsy Rodenburg (professora de música i drama)
Elliot (simulador de veu neandertal)
Clive Finlayson (antropòleg)
Fred Spoor (antropòleg)

Aquest excel·lent i interessantíssim documental de la BBC intenta donar una resposta amb dades científiques de qui eren i per què van morir els neandertals.
Per fer-ho, es van consultant diferents especialistes, perquè ens responguin una sèrie de preguntes, de les moltes que planteja un esquelet reconstruit a partir de diferents neandertals, també anomenat el "Frankenstein" neandertal:

A més a més, per variar una mica el paisatge, comptem amb l’actuació estelar d’un neandertal reconstruit, que de tots els neandertals que he vist, aquest m'ha semblat el més estúpid: fa una cara que recorda en Neo quan el van “rescatar” de Matrix, i que no sabia què estava passant; doncs el neandertal igual: té la boca permanentment oberta, no parla, només emet algun crit de tant en tant com si es tractés d’un mico, no mostra cap emoció, babeja, camina mig geperut i…. és CLAVAT a la Carmen de Mairena! Es podria dir que és un parent llunyà d’aquesta… dona:

Però deixem de banda l’aspecte d’aquest poc agraciat neandertal i centrem-nos en les explicacions dels diferents especialistes que van apareixent. Després d’una petita introducció històrica, un dels primers de sortir en pantalla és Gary Sawyer, un antropòleg expert en reconstruccions d’ossos antics: en Gary serà l’encarregat de reconstruir el fòssil a partir de diferents parts (perquè no se n’ha trobat mai cap de complet) d’esquelets a partir de tres neandertals: Kebara, Neandertal 1 i La Ferrassie. El resultat és satisfactori: un esquelet complet que servirà per revelar els secrets dels nostres protagonistes.
De secrets se’n revelen uns quants:

-Els neandertals tenien el cervell amb la mateixa estructura que el nostre, però un 20% més gran en promig, cosa que indica unes capacitats cognitives similars, encara que tinguessin el crani amb aquella forma tant estranya. Sembla ser que la majoria eren dretans.
-Els neandertals podien parlar (ja ho veus, quina sorpresa!), i atenció, segons la nostra especialista, tenien una veu aguda i potent.
-Els neandertals tenien els músculs ben marcats, segons sembla, de tant fer servir la llança per clavar-la a animals situats a pocs metres de distància.
-Les seves llances estaven tant altament especialitzades per caçar dins d’un bosc, que quan s’havien de fer servir a camp obert, no servien per res.
-Els neandertals estaven especialitzadííííssims (ja veureu perquè) en caçar dins de boscos espessos, i caçaven en emboscades.
-Els neandertals tenien les extremitats curtes i la pelvis ampla; d’aquí se’n dedueix que no eren gens àgils, i saltaven i corrien amb més dificultat que els humans moderns. Per acabar de confirmar-ho, l’estructura de l’orella interna revela que els neandertals tenien poc desenvolupat el sentit de l’equilibri.

Després d’aquests descobriments, es fa un intent per explicar perquè es van extingir: resumidament, la conclusió a la qual arriben és que un període de fred terrible va obligar els neandertals a abandonar la caça dins dels boscos i començar a caçar als prats i valls; això els va abocar a la seva extinció ja que: els neandertals no eren gens àgils --> els neandertals caçaven en llocs on s’havia de fer servir més la força que l’agilitat, com per exemple el bosc --> els neandertals fabricaven eines útils per caçar dins del bosc i no a les planes --> en el moment en què no van poder caçar dins del bosc, se’ls va acabar l’aliment --> perquè no podien perseguir i matar animals que en espais oberts podien córrer molt més depressa que dins del bosc --> es van quedar sense menjar --> es van extingir.

Personalment em sembla una hipòtesi agafada pels pèls, ja que s’ha trobat evidència que els neander caçaven animals grossos com per exemple mamuts, i els mamuts no vivien pas dins d’un bosc! Aquesta teoria que els neandertals no eren gens bons corredors i poc àgils, doncs, no sembla massa encertada; a més a més, s’ha trobat evidència que també menjaven animals marins, com per exemple tortugues.
D’altra banda, també s’ha de tenir en compte que no tots els neandertals vivien al mateix lloc, o sinó digueu-me si el clima que pot fer les costes d’Israel s’assemblaria gaire al del nord de França, o bé si el de Gibraltar tindria alguna cosa a veure amb el de l’actual Rússia… D’altra banda, se sap que no es van extingir pas tots de cop; per exemple, hi ha evidència que al sud de la Península Ibèrica, els neandertals hi van sobreviure durant uns 8000 anys més que a la resta d’Europa, però suposo que el documental ha de donar alguna explicació convincent, i fent una mica de poti-poti amb l’esquelet i amb el fred intens, aquesta sembla la més lògica.
D’altra banda, com que els neandertals eren forts, intel•ligents, podien parlar, bla, bla, bla, sembla poc probable que la seva extinció fos deguda a l’arribada dels humans moderns, sinó el fet que aquests sobreviquessin i no els primers, era perquè estaven acostumants, al revés dels neandertals, a caçar animals en espais oberts i no al bosc; per tant eren més agils i fabricaven armes útils en aquest context.
Ja se sap, el fred ho mata tot, i fa 35000 anys els va arribar el torn als neandertals, encara que fes tants mil•lenis que estiguessin adaptats a les glaçades.
I ja hem arribat al final: veiem com la neu comença a caure damunt del nostre neandertal mentre apareixen les lletres…

Valoració: 9. Un documental imprescindible, interessant, amb bona música i esperit "detectivesc", ben elaborat i treballat i documentat en els nous descobriments dels NeanderExperts d'arreu del món. El final potser és una mica massa precipitat per explicar l'extinció de tots els neandertals i encara que pugui ser raonable, no m'ha acabat de convèncer.

Neandertal (segona part)

La segona part d’aquest documental tracta de l’extinció dels neandertals: no és que una força sobrenatural se’ls emportés a l’altre barri de cop i volta, sinó que se’ns vol mostrar que va ser tot un seguit de factors, que combinats tots alhora van posar les coses molt magres als nostres protagonistes.


Potser el principal factor o culpable de la seva extinció va ser l’entrada de nous personatges en escena, que tot seguit descriurem: en el documental ens apareixen tres homes més aviat alts, prims i força morenos de pell, tots ben vestits i maquillats al que sembla ser l’última moda del Paleolític Superior; tenen les dents blanquíssimes i van armats amb llances ben afilades, però la seva característica més destacada és que: SÓN CALBS!!!!!! Sí senyor, tenen el cap completament pelat. Entre això i la depilació camal i braçal dels neandertals un ja no sap què pensar: hi havia màquines d’afeitar a la prehistòria? S’arrecaven els pèls un per un? O bé era alguna crema preparada a partir de plantes silvestres? Segurament no ho sabrem mai…
Al documental aquests tres individus (per cert, on són les seves dones i criatures?) són anomenats de diferents maneres: Homo sapiens sapiens, homes de cromanyó, humans anatòmicament moderns… com que no tinc ganes d’embrutar el teclat de suor mentre escrigui els seus noms cada vegada que em vulgui referir a ells, en faré una retallada a semblança del que han fet ells amb els seus cabells i els anomenaré C1, C2 i C3 (que són abreviatures de Calb 1, Calb 2 i Calb 3, respectivament). C1 serà el que tindrà el paper més destacat de tots tres.

Però tornem a la cova: el temps ha passat i la noia segrestada està esperant un fill. El nen petit ha desaparegut (possiblement per donar aquest aire de destí fatal que els espera). El germà petit està enfeinat copiant: i què copia? Doncs una dent que ha caigut del collaret que portava en C1, durant la primera presa de contacte. I és aquí on se’ns fa una petita revelació: després de repetir i repetir les mateixes eines durant centenars de milers d’anys, sembla que fa 35000 anys, coincidint amb l’arribada dels Cs, la tecnologia dels neandertals va començar a canviar (l’anomenat aurinyacià); s’han plantejat diverses hipòtesis; el documental creu que la més probable es que els neandertals no van inventar aquesta nova tecnologia, sinó que la van copiar (o robar!) dels Cs, perquè d’altra manera, això implicava una revolució en l’estructura del seu cervell en massa poc temps.

Al cap de poc temps (de pocs minuts de cinta), presenciem un dolorós part neandertal. Però el nounat no té possiblitats de sobreviure l’hivern (o això pensa la femella dominant) i decideix posar fi a la seva existència. Com a resposta, la seva mare només fa un gest de malestar, i la resta dels membres del clan (entre els quals hi deu haver el pare), ni s’ha immutat. Tot just una mica freds, aquests neandertals.

C1 i els seus dos companys d’equip són uns nois espavilats i molt oportunistes; saben que en aquestes terres on la teca va escassa, hi ha un rival que cal tombar.
Com a resposta a això, els tres decideixen preparar una emboscada al germà gran mentre passeja tot xino-xano.
Per sort o per desgràcia, C1 és un as de la llança, i entre crits i corredisses, el germà gran resulta ferit de mort d’un cop de llança que li perfora el pulmó (aaaaaghhhh).
Com és de preveure, aquest, que feia de cap del clan, mor al cap de poc, malgrat els esforços dels seus per revifar-lo.

Els nostres intel•ligents i forts neandertals sembla que no ho eren tant, doncs, i el marge que tenen per reaccionar va disminuint a mesura que l’hivern avança, i a més a més ara tenen competència: de cop i volta, es troben que tot els va cap a pitjor: després de la mort del germà gran, i veient que el lloc on vivien ja no és segur, el petit grup decideix abandonar el seu refugi. Pel camí, la noia, veient que el futur del clan és molt negre, decideix abandonar-los i retorna a la cova, ara ocupada pels Cs. Per si això no fos prou, a l’avi li arriba l’hora d’abandonar aquest món poc després (amb només 40 anyets!).
Però tranquils! Entre tanta negror ve una mica d’alegria, o el que és el mateix: l’escena porno del documental. De porno no en té gaire, de fet és més insípida que res, però després de tres morts seguides, va bé canviar una mica de tema; i és aquí on C1 ens farà una demostració magistral de com era el sexe a la prehistòria: la noia ha estat acollida i ara menja deseperadament en un racó de la cova. Amb la poca feina i el fred que fa, C1 té ganes de posar l’òrgan reproductor en remull; C2 comença a tocar amb gràcia un tam-tam, i C1, sense dir ni piu s’acosta a la noia… pel darrere, i entre grunys, i ella que no deixa de menjar en cap moment, jo em faig una pregunta: amb les grenyes a la cara, la molsa que té a les dents i tapada amb 4-5 capes de pells com va, que com ha sabut en C1 que era femella i no mascle (ara que, potser li era igual…).

I ja hem arribat al final: el moment en què tot, absolutament tot queda penjat: no sabem què ha passat amb el clan, però se suposa que no duraran gaire; no se sap què passarà amb els Cs, però se suposa que perviuran fins a l’actualitat (això segur…), i ens queda la noia: la pregunta que ens plantegen els del documental és si s’haurà quedat embarassada d’en C1 (!!), i la resposta és molt aclaridora: ens diuen segurament no ho sabrem mai (guionistes….); seguidament se sent una musiqueta semblant a la que havia fet en C2 amb el tam-tam feia poc, però en rotllo discotequer, i… s’ha acabat la funció!

Valoració: 6.5. La segona part és més animada que la primera gràcies a l'aparició dels moderns i totes les escenes que se'n deriven (sexe, atacs, robatoris...) però et sents una mica desil·lusionat quan veus el paper que els ha tocat fer als neandertals: 4 miserables amb cervell de mosquit que la única cosa que saben fer és jeure a la cova i fugir perquè no saben com enfrontar el perill, i que estan condemnats a l'extinció des del primer moment. Deixant de banda si això va ser veritat o no, cal tenir en compte que el documental és del 2001, i que hem evolucionat molt des de llavors, en la manera de tractar els neander.

Tres dents trobades en una cova polonesa.

Un grup d'arqueòlegs polonès liderat per Mikolaj Urbanowski ha comunicat que han trobat en una cova de nom Stajna tres dents neandertals, eines i ossos de mamut i rinoceront, que sense cap dubte assenyalen la presència neandertal en aquelles regions. L'edat d'aquestes restes, però, és de moment desconeguda.

Polònia ja tenia constància de presència neandertal, però fins ara no se n'havia trobat cap resta humana.

Font:
http://www.winnipegfreepress.com/life/sci_tech/83252697.html