dissabte, 22 de setembre de 2012

Jean M. Auel: El clan de l'ós de les galetes (I)

No és que acostumi a llegir gaire, però de tant en tant una mica de lectura em fa sentir útil. El problema que tinc és que de llibres sobre prehistòria (i més específicament, sobre neandertals) que no siguin purament científics, se n'han escrit pocs. Pocs, i de mala qualitat, a més a més. No es pot demanar gran cosa quan un està extingit, però certament això és un problema per tots aquells que encara no hem passat a l'altre barri i volem matar l'estona endinsant-nos dins d'aquella època meravellosa (això últim es pot interpretar irònicament o no).


És per això que veient les opcions disponibles, he fet el cor fort i he decidit continuar amb la soga de Jean M. Auel, perquè ja la tinc mig començada. M'ha costat fer l'esforç d'anar fins a la biblioteca a buscar el primer exemplar d'aquesta autèntica soga, però com que al primer és on hi surten neandertals i tampoc no estic obligada a continuar, he dit, va.



Més de 500 pàgines va necessitar Auel per escriure el primer exemplar (d'una sèrie de 6), aparegut l'any 1.980, que la va catapultar a la fama. Realment, n'hi havia per tant? No ho sé. És un llibre normalet: té coses bones, coses no tant bones, i coses horribles.

Però ho descriuré tot ben detalladament: l'argument m'ha semblat mínimament interessant per tots els mínimament interessats en la prehistòria. Els paisatges els he trobat ben reconstruïts. La societat neandertal, bastant realista, almenys d'entrada i tenint en compte que tot és inventat. La moralitat, encara que bastant tocada, hi és present, i els missatges que es transmeten no són malèvols (almenys). Les 500 pàgines no se m'han fet pesades. Les coses purament inventades sobre els neandertals es poden arribar a perdonar, excepte 3 o 4 invencions massa bèsties, massa indigeribles, massa surrealistes per ser imaginades. Els personatges hi són ben posats: tots tenen la seva història, el seu rerefons, la seva personalitat i el seu rol dins la història.

Llavors, què és el que falla?

No ho sé dir exactament, però ho intentaré: el que m'ha semblat que falla, és aquella sensació de: i ara ja sé què vindrà. I ara ja sé què farà. I ara ja sé què diran. I ara ja sé per què ha passat això. Em sembla que aquest acabarà d'aquesta manera. Aquest i aquest altre acabaran morint segur. Aquell obtindrà una recompensa per bon jan.

Per si no m'he explicat prou bé: falla la previsibilitat en totes les situacions, els personatges són dotats d'una personalitat tant plana que tens la sensació que ja n'has conegut 30 d'iguals abans, personatges que ja saps què faran, per què, com i quan acabarà la seva vida amb un 90% de probabilitats havent llegit només un 5% del llibre. I és una pena, perquè aquest feia la pinta de ser un llibre com déu mana sobre neandertals. Però noi, no ha pogut ser, no hi ha pogut arribar per poc, s'ha quedat a les portes.

És molt d'agraïr, que a diferència d'altres exemplars, Auel no hi hagi incorporat porno prehistòric: això s'hauria carregat del tot aquest primer volum. La meva pregunta és: ara què faig? Continuo amb el segon, o paro? Diuen que les segones parts mai no són bones (ni les terceres, ni les quartes, ni les cinquenes, etc), però potser hi ha algú a qui li interessa llegir opinions sobre l'obra de l'Auel, cosa que donaria utilitat i sentit a aquests escrits.


Puntuació: 6.5/10

6 comentaris:

  1. És el que passa amb els best-sellers, que tenen por a dir coses massa noves, a buscar solucions massa atípiques i a remoure sentiments de maneres poc ortodoxes, no fos cas que els lectors se sentissin desubicats.

    Entre els escriptors, hi ha artistes que es proposen fer una obra d'art literària, i hi ha artesans que es limiten a aplicar fòrmules estereotipades. No cal que et digui a quin dels dos grups pertany l'Auel.

    Els best-sellers són entretinguts per definició; són còmodes perquè no t'obliguen a aprendre noves claus d'interpretació. Ara bé, sempre et deixen un regust de "más de lo mismo".
    Les obres d'art, en canvi, t'obliguen a caminar per terrenys novedosos, desconeguts, et fan treballar, no són còmodes. Ara bé; et fan progressar i, sobretot, t'eduquen els sentiments com res més no podria fer-ho.
    Si et va aquest pla, passa de l'Auel.

    ResponElimina
  2. Vaja,

    Doncs jo sóc un lector empedernit i alguns familiar, al veure'm tot el dia enganxat a llibre, ja m'havien recomenat aquest llibre que els havia agradat molt... però no sé per què mai he sentit la necessitat de llegir-lo. O potser es deu a que fa anys ho vaig intentar i no em va agradar el que vaig llegir a les primeres pàgines...

    Caldrà que escriguis tu mateixa una bona història!!! Una de subtil, amb personatges complexos, ni bons ni dolents, amb matissos, REALS! I amb una cultura i unes habilitats per sobreviure que sorprenguin als lectors ( amb plomes al cap!!! Ho vas veure que utilitzaven les plomes els de Gibraltar?)!

    Ara mateix estic llegint un llibre que potser t'interessarà com a matèria prima: "Los pigmeos, el pueblo de la selva". Es tracta d'un llibre d'un antropòleg que fa 60 o 70 anys se'n va anar a viure 3 anys amb una comunitat pigmea de Mbuti a la selva de l'Est del Congo, prop d'Uganda. Estic impressionat. Crec que era un anglès ric i homosexual, etnomusicoleg. M'agrada, m'agrada molt, encara que em recorda molt als llibres de simis de la mateixa època, com el de "Goril·las en la niebla" o "A través de la ventana": comunitats petites normalment cordials i pacífiques però plenes de amistats i tensions familiars entre els seus components, que es poden ajudar i esbarallar en la seva lluita per la subsistència familiar. I no pretenc dir que els pigmeus siguin més micos que persones esclar ( són persones admirables, honestes i amb valors de veritat, capacies de tombar un elefant senes ajuda i de fer una música i unes dances conmovedores), però el fet de viure en la selva en comunitats petites fa que em recordin una mica a les comunitats de grans simis selvàtics.

    Per cert acabo de llegir que quan es casaven els homes es solien unir al grup de la seva dona. Es completament diferent del que diuen els anàlisis genètics dels neanderthals oi?

    Tot i així em sembla molt rellevant, per que es considera que els pigmeus són un poble molt antíc i segurament han viscut exàctament al mateix lloc ( a les selves equatorials africanes) des de fa MOLTS MOLTS milers d'anys, i hi algunes possibilitats que durant tot aquest temps, al viure en condicions similars, les seves costums no hagin canviat massa.


    De totes maneres es un llibre de la biblioteca d'Igualada que tornaré, espero, després d'haverme'l acabat. És, però, un tresor antic que se m'està fonent a les mans, i tot i la cura que hi poso m'és molt difícil passar les pàgines que encara es mantenen unides sense arrancarles de soca-rel.

    No sé si el jubilaran als quarters subterranis dels llibres exclosos de prèstec quan jo el retorni en fascicles, per a que els peixets de plata l'acabin de devorar en la foscor.

    http://www.youtube.com/watch?v=LW2lv7_2KQg
    http://www.youtube.com/watch?v=0CiOA0rBdtk&feature=related
    http://www.youtube.com/watch?v=kZVlbrPaccY&feature=related

    ResponElimina
  3. Hablando de la serie en general y no tanto del primer libro, siempre he pensado que a Auel que le pasa lo mismo que a (Ken Follet) Los Pilares de la Tierra: Simplemente, hay ciertos autores que se consideran de novela histórica, pero que no son capaces de evitar que, en el fondo, sus personajes piensen y se comporten como franceses, ingleses o yankis del S. XX o el S. XXI.
    Por ejemplo hay otros autores, como Lindsey Davis (serie de Marco Didio Falco) que aceptan ese handicap y lo aprovechan para crear complicidad con los lectores, a base de lugares comunes reconocibles -en ese caso, de la novela negra "de toda la vida", tipo Hammet, Chandler...). Y unos pocos -privilegiados en mi poinión- son capaces de crear -a veces, no siempre- personajes de otras épocas suficientemente creíbles (Pérez-Reverte, Frank Baer, Bernard Cornwell).
    Y bueno, como opinión personaol, aparte de que me parecen turistas del siglo XX, además los personajes principales de la saga me resultan increíblemente insufribles y antipáticos.

    ResponElimina
  4. El comentari d'en Millan m'ha fet recordar dues pel·lícules on es notava l'esforç perquè els personatges pensessin i actuessin com corresponia a la seva època: The Go-Between (El Missatger), de Joseph Losey, per la naturalitat amb que l'aristòcrata accepta que assassinin el seu amant plebeu per tal de preservar el seu honor, i The Piano (El Piano), de Jane Campion, per la naturalitat també amb que planteja que el marit castigui la infidelitat de la dona tallant-li una mà.
    Dues solucions bèsties per a problemes d'honor que quasi semblen calderonianes, tot i mostrar-les en ambients anglo-saxons. Bèsties, però que segurament s'acosten als que en aquelles èpoques consideraven just i decent.

    No oblidem que una cançó amb una lletra criminal com "la maté porque era mía" van ser un èxit a totes les ràdios del nostre país fa només cinquanta anys, sense que ningú protestés. Al contrari, ho consideraven una prova d'amor.

    ResponElimina
  5. Pensando en el tema de la "inmersión histórica", que comenta FXavier, me he acordado tb. de una novela de aventuras "ligera", La Ciudad de las Bestias, de Isabel Allende. No es su mejor obra, pero me gustó mucho cómo presentaba el modo de ver el mundo, de pensar y de actuar de los indígenas "no contactados" de la Amazonía. La recomiendo :)

    >>>una lletra criminal com "la maté porque era mía"

    No sabía que era una canción ^^
    La verdad es que es más fácil mantener una visión antropológica "neutra" y "no-prejuiciada" (apreciative que dicen los ingleses) con los sajones de hace 1000 años que con los maltratadores de hace 50 ^^

    ResponElimina
  6. la meva mare -90 anys- recorda com a anècdota que a la seva joventut, quan neixia un nen, el comentari, joiós, era "un altre per al rei", o sigui, un futur soldat defensor del rei.Tot i que es considerava una sort tenir fills varons.
    I després diuen que no hem avançat.

    ResponElimina