1% de contribució denisovana als asiàtics de l'est

Primer de tot: no em mateu, no m'arrenqueu el cap, no em culpeu si us dic que l'estudi de Reich et. al que va sortir fa poc sobre la contribució denisovana en els melanesis, australians i filipins podria estar equivocada.



Això és el que sembla indicar un altre estudi que ha comparat el genoma dels denisovans amb el de molts grups humans del planeta. Utilitzant uns anàlisis més detallats, l'equip de Matias Jakobsson ha trobat que, molt probablement, encara hauríem d'ampliar més el rang de contribució denisovana.

D'acord amb els autors, el rang hauria d'incloure bona part de les poblacions d'est d'Àsia (Xina, Taiwan, Tailàndia, Japó, etc), perquè mostren una afinitat amb el genoma denisovà que no pot ser deguda a la casualitat, sinó a contribució directa. Aquesta afinitat no s'observa en els europeus, ni asiàtics del sud-oest, ni africans, i curiosament tampoc en els indis americans.

Segons les estimacions, aquest flux gènic hauria tingut lloc fa entre 14.000 i 30.000 anys si acceptem que els indis americans n'han quedat exclosos, i entre 35.000 i 40.000 si realment els indis sí que porten aquesta contribució, però per motius de divergència, falta de mostres, etc, no seria detectable.

Ja ho sé, ja ho sé que això contrasta amb l'estudi d'en Reich, que predeia un 0% de contribució fora d'Oceania, però què voleu que hi faci, la ciència és així, i aquests autors han trobat que un model de només encreuament amb els neandertals no funciona del tot bé amb els asiàtics del sud-est.

De totes maneres, tampoc no n'hi ha per tant, si tenim en compte que la contribució estimada dels denisovans a aquest grup és gairebé negligible: al voltant de l'1%, tot i que m'agradaria remarcar que un 1% de la població que té la Xina ja és molta gent, molta més de la que els denisovans haurien pogut somiar mai.



Una altra possible explicació seria flux gènic des d'Oceania, però en la meva opinió el més normal i esperable és que aquest 1% acabés apareguent tard o d'hora, perquè d'altra banda els models migratorials i extingacionals dels arcaics i dels moderns a l'Àsia quedarien massa complicats i surrealistes.

En fi, ja m'imagino que en Hawks deu estar ballant en pilotes la cançó de la Lucy acompanyat del seu mestre Wolpoff i els foradafricanistes "durs" estovats amb febre al sofà.

Font:

http://www.pnas.org/content/early/2011/10/24/1108181108.full.pdf


(ACLARIMENT IMPORTANT: un 1% NO es nota, per tant no aneu buscant arcs superciliars marcats als cantants de manga japonès ni bonys occipitals als perruquers xinesos, etc, de bon rotllo).

Més evidència que els Hòbbits eren Erectus esquifits

Diferents teories han intentat explicar l'existència d'aquells dos cranis minúsculs que van aparèixer fa relativament poc a l'illa de Flores, a Indonèsia, i que no sobrepassaven la vintena de milenis.



El descobriment de l'Home de Flores, també apodat Hòbbit o simplement "Flo" l'any 2003 va marcar un abans i un després en l'era antropològica, i és que en aquell indret hi hagués pogut aparèixer de tot: erectus, sapiens-erectus, sapiens arcaics, sapiens moderns, neandertals evolucionadíssims, homes de Java que han perdut els seus trets distintius, denisovans insulars i heidelbergensis aïllats. De tot, menys una calavera minúscula i somrient.

El metre d'alçada que s'ha calculat pels Hòbbits deixa en evidència que, en qualsevol cas, eren una població ben diferenciada de la resta del planeta, perquè fins llavors, tots els homínids de l'època es movien al voltant 1,50 metres.

Potser va ser aquesta alçada intrigant la que va fer pensar a certs antropòlegs que no es tractava d'homínids arcaics com a tals, sinó d'algun humà modern amb patologies semblants a l'enanisme o fins i tot d'alguna forma d'australopitecus que per casualitats de la vida havia emigrat des d'Àfrica a l'illa de Flores.

Un estudi molt recent ha analitzat el crani dels dos Hòbbits principals que es coneixen i els anàlisis, malgrat que oberts a les noves troballes que es puguin fer a l'illa, apunten cap a la direcció que seria més plausible: es tractava molt probablement d'una població d'Homo erectus, descendents de l'Home de Java, que va arribar a Indonèsia fa almenys 1,7 milions d'anys, que haurien quedat aïllats amb el pas del temps a l'illa de Flores i haurien adquirit aquestes mides tant petites. Per les característiques del crani, els Hòbbits pertanyien al gènere Homo, és a dir, són més semblants a nosaltres que no pas els H. habilis, i d'altra banda, també presenten trets arcaics que els situen molt aprop de l'Home de Java.



La qüestió és: quin va ser el destí d'aquells minúsculs homínids? Coneixent que fa 1,7 milions d'anys fins en fa menys de 20.000 encara vivien en aquesta part del món, mentre que actualment ja no, tot apunta com a culpable de la seva extinció l'arribada dels humans moderns.


Font:
http://www.sciencedirect.com/science/article/pii/S0047248411001941

Neandertals amb transtorn bipolar, o mala ciència?

Hi ha la tendència generalitzada entre certs aspirants a científic a atribuïr transtorns psíquics estranys als neandertals, i a pensar que ells també en patien. Entre molts d'aquests transtorns, hi trobem l'autisme, l'ADHD, l'esquizofrència i el desordre bipolar.



Malgrat que tots tenen les seves webs pseudocientífiques que expliquen com, quan i on van entrar aquests gens al "pool" sàpian' des dels neandertals, ben poques han pogut fer el pas d'arribar a algun mitjà més o menys seriós, ni que sigui del nivell de la viquipèdia, i ja no cal ni dir que les revistes científiques no en volen saber res, d'aquestes teories.

Això és el que em pensava, perquè fa menys de 5 minuts acabo de llegir el resum d'un article publicat a la base de dades "ScienceDirect". Els temes principals d'aquest article són el transtorn bipolar de personalitat, i els neandertals, és clar.

El transtorn bipolar es caracteritza principalment pels canvis d'humor de la persona: en alguns moments del dia pot trobar-se molt alegre, enèrgica i positiva, mentre que en d'altres és tot el contrari: la persona se sent depressiva i sense ganes de fer res. Aquests estats psíquics poden canviar sobtadament, i els canvis poden ser de gran intensitat. Aproximadament un 2% de la població mundial pateix aquest transtorn. Què és el transtorn bipolar?



Si us enrecordeu, el genoma neandertal mostrava diferències en una vuitantena de gens, un dels quals estava relacionat amb el transtorn bipolar (també n'hi havia d'altres relacionats amb l'autisme).

El que proposa aquest article és que els neandertals patien transtorn bipolar sense que per ells fos cap malaltia, és a dir: ser bipolar era normal en els neandertals. Aquesta bipolaritat, diuen, els hauria estat avantatjosa en els climes freds, és a dir: durant els mesos d'hivern, els neandertals es sentirien depressius, i durant els mesos d'estiu, eufòrics, una mica com els animals que hivernen, que a l'estiu són molt actius però l'hivern se'l passen dormint.

Com que el transtorn bipolar sembla ser (però no ho he trobat enlloc) més comú entre els europeus del nord i molt estrany a l'Àfrica, els autors hi han volgut veure un lligam amb els neandertals, i per això han fet dues prediccions: 1: que els genomes de la gent amb transtorn bipolar seran més semblants als dels neandertals que els dels altres humans moderns sense transtorn, i 2: que els humans moderns sense bipolaritat seran més semblants als africans com ara San i Ioruba, sense ADN neandertal, que no pas els moderns amb bipolaritat.



Tot això, senyors, sense aportar cap dada empírica, només 4 frases disperses d'altres estudis de l'any de la picor i 4 teories que algú es va inventar un dia que estava molt avorrit. És per això que em sorprèn tant que aquest article hagi arribat a cap revista científica; potser el misteri es troba en la bona voluntat dels objectius, que volen veure una connexió de la bipolaritat amb els neandertals perquè potser així aquest transtorn semblarà més interessant i s'hi dedicaran més recursos. Què hi farem, deu ser culpa de les retallades.



Resum de l'article:

http://www.sciencedirect.com/science/article/pii/S0306987711005184

Neandertals sans i estalvis fa menys de 24.000 anys

Comentaris, queixes, dubtes a en Millán, que ha fet un magnífic resum explicant l'article acabat de sortir sobre les datacions a la cova de l'Esquilleu, un dels últims refugis dels neandertals, sinó l'últim: Neandertales de "anteayer" (22.000 a.C.) en las montañas de Cantabria.



No és la primera vegada que sentim parlar de l'Esquilleu, i de ben segur, no serà la última. Aquesta cova de Cantàbria (nord de la península ibèrica) es caracteritza per tenir una sequència d'estrats mosterians que van des dels 50.000+ anys a tot just 22.000 abans de Crist. Abans de llençar els petards i celebrar-ho com cal, hem de calibrar aquestes dates obtingudes amb C14, que vol dir introduir-les en un programet de nom "OxCal", que generalment els hi afegeix uns 2.000 anys més. Per tant, la datació real de l'últim estrat seria de 24.000 anys abans del present. Per practicar amb aquest programa, només cal fer clic aquí.

Tal com he dit abans, ara toca llençar els petards i obrir les ampolles de vi (o de Fanta, si ho preferiu), perquè en cas de ser certes, aquestes dates serien les més recents trobades fins ara que testifiquen la presència neandertal (...).



Altres dates recents les trobem als Balcans, Gibraltar i prop de les regions polars, a Rússia, voltant els 30.000 anys. En certa manera, un podria dir que els neandertals es van refugiar als "laterals" de la seva àrea d'ocupació, per motius encara desconeguts; de ben segur que la hipòtesi d'extinció ens ha passat pel cap: potser els de l'Esquilleu eren els últims. Potser. Però primer, anem a veure com eren i sobretot, què feien.

Els autors, que han analitzat millor les restes òssies i lítiques de la cova, opinen que aquells neandertals s'havien tornat encara més culs inquiets que els seus predecessors: en altres paraules, anaven amunt i avall, canviaven de lloc constantment i vivien del que collien o caçaven pel camí. Els motius d'aquestes corregudes són desconeguts, però podrien estar relacionats amb el clima advers o els homenets verds, vull dir negres.

Aquests neandertals, d'altra banda, només feien mosterià: única i exclusivament mosterià, la indústria que els va acompanyar durant tant de temps. Ni rastre de les indústries relacionades amb l'aculturació dels HAM o els HAM mateixos. Això no vol dir ni molt menys que el mosterià fos sempre igual, sinó que, ben al contrari, s'observen canvis al llarg de tota la seqüència.



Tot plegat ens indica que, fa 24.000 anys els neandertals molt probablement encara vivien. Fragmentats i nòmades, però n'hi havia, almenys a l'Esquilleu, perquè en altres àrees, com ara Catalunya, els neandertals semblen absents des de fa gairebé 40.000 anys, una dada que contrasta força amb Cantàbria: potser els HAM van colonitzar el nord-est de la península i es van aturar a l'Ebre? Potser les datacions són més antigues del que ens volen fer creure? Potser aquells neandertals havien construït una fortalesa? Potser eren HAM aculturats pels neandertals?

Els multiusos del penis Magdalenià

Els homes prehistòrics tenien grans coneixements de la sexualitat en tots els seus aspectes: en el genital, en el reproductor, en l'esotèric, en el social i en el metafísic. Així ens ho van comunicar a nosaltres, els observadors del segle XXI, amb els vestigis de la seva cultura.



Malauradament la sexualitat neandertal no s'ha conservat fins als nostres dies, però de ben segur que va existir; per tant ens centrarem en el Magdalenià, període que va des dels 17.000 als 11.000 anys, i té lloc principalment a Europa occidental.

Durant aquest període, els genitals eren una cosa que calia exhibir, de la millor manera possible. Així, posar-se un piercing o tatuar-se el penis, era una pràctica comuna fa 15.000 anys, i ells ens ho han fet saber amb tota la quincalleria d'objectes trobats a les coves i que evidencien aquesta pràctica, com són representacions dels penis in vivo sent perforats o tatuats en petits bastonets transportables. Potser hi havia algun artista que es dedicava a vendre representacions fàl·liques pels campaments?



Aquesta sexualitat tant oberta no la trobem ni a dia d'avui, i en aquest sentit els homes prehistòrics ens demostren un cop més que sabien com treure el màxim profit de les seves belleses més... íntimes. Dit d'una altra manera: en Jondy de l'Auel encara no s'ho sabia tot, en matèria de sexe.



Font:

http://www.sciencedirect.com/science/article/pii/S0022534711045071

Petites diferències cognitives entre neandertals i humans moderns

La paraula gen està de moda. Molta gent, encara que no sàpiga ben bé què vol dir ni quins significats abarca, l'utilitza pertot. I no obstant això, ens oblidem que les diferències entre humans moderns i neandertals podrien ser més nombroses que aquella llista de 78-83 gens que es va publicar amb el desxiframent del genoma.



Això és així perquè a part dels gens, hi ha moltes altres coses que controlen qui som i per què som així. Entre aquests moltes altres coses, hi ha els microARN. Aquestes molècules relativament petites s'encarreguen, en termes generals, de modular l'expressió dels gens, sobretot de la seva no-expressió. Què és un microARN?

Per més "micro" que semblin, el cert és que sense aquestes molècules probablement nosaltres no seriem aquí. Em refereixo a la humanitat, és clar, però segurament també a la resta d'éssers vius. Imagineu-vos doncs, com en són d'importants. Carles Lalueza a la conferència a la UAB no s'equivocava quan deia que hi podrien haver altres "factors" decisius que podrien marcar diferències substancials en el comportament dels neandertals i els humans moderns, de la mateixa manera que el marquen entre els humans moderns i els ximpanzés. I un d'aquests factors, és clar, podrien ser els microARNs.

Un estudi molt recent ha analitzat 5 microARNs que difereixen entre els humans moderns i altres espècies de primats, i que semblen estar implicats en el desenvolupament del neocortex (l'àrea del cervell que ens serveix per "pensar") i d'entre aquests 5, n'hi ha un d'anomenat miR-34c-5p en què els neandertals presenten la mateixa versió ancestral dels ximpanzés i macacs rhesus, mentre que és substancialment diferent en els humans moderns.



Aquesta petita diferència probablement va tenir lloc després que els llinatges dels humans moderns i dels neandertals es separessin, fa més de 500.000 anys. I com que aquest microARN està relacionat amb la modulació de gens implicats en el desenvolupament de les funcions cognitives superiors, no és descabellat pensar que hi hagués alguna petita diferència cognitiva entre neandertals i humans moderns. Potser no molt important, però sí prou significativa com perquè aquest microARN s'hagi conservat fins als nostres dies com a tal.

Font:
http://www.plosgenetics.org/article/info%3Adoi%2F10.1371%2Fjournal.pgen.1002327

Neandertals muntanyistes

Els darwinistes sempre han de trobar una utilitat a tot. A les cames curtes dels neandertals, també, per sort o per desgràcia. Per aquest motiu, no paren de sortir estudis que intenten explicar el motiu de l'escassa longitud de les cames neandertals respecte el tronc. Ja n'han aparegut diversos: els més famosos són els que correlacionen les cames curtes amb un clima fred: els animals de clima fred tendeixen a tenir unes extremitats més curtes per mantenir-les més aprop del cos, i així no perdre tanta escalfor, a diferència dels animals de clima càlid.



Aquest model no acaba de funcionar del tot amb els humans moderns -els suecs i els danesos tenen unes cames ben llargues, per exemple- però s'acceptava com a vàlid fins que no ha aparegut un estudi liderat per John Hopkins, un antropòleg de renom, que ha examinat l'assumpte amb més calma i amor.

Hopkins aquest cop ha fet córrer els neandertals, no en el pla -on quedaven clarament derrotats pels humans moderns, de cames més llargues- sinó en un terreny muntanyós, ple de pujades i baixades. Aquest cop, els resultats han estat els contraris: els neandertals eren els qui arribaven abans a la meta.

Però Hopkins no s'ha quedat només amb humans, sinó per comprovar si el seu model servia o no, ha estudiat diferents espècies de bòvids, que inclouen animals com ara cabres, antílops i ovelles.



Els resultats suggereixen que el model de muntanya de Hopkins també val per aquests animals: les espècies de bòvids de muntanya presentaven unes cames més curtes que no pas els bòvids que vivien en terrenys més aplanats.

Ara el que caldria respondre és per què malgrat haver viscut en terrenys similars, els humans moderns no tenim les cames tant curtes com els neandertals. És clar que un podria dir: perquè la muntanya ja no la pugem caminant, sinó amb cotxe o a cavall. Però i fa 40.000 anys?


Font:

http://www.sciencedaily.com/releases/2011/10/111019172103.htm

Discontinuïtats homínides a l'Europa meridional

Els primers anglesos van arribar a les illes britàniques fa més de 900.000 anys. Aquests anglesos segurament no van fer servir la flota de guerra, sinó que més aviat van passar per sobre el glaç, o com a molt van arribar a les majestuoses illes amb quatre pals lligats amb cartílag de bisó.
La cara d'aquests anglesos tampoc no s'assemblava massa a l'actual, i en carta manera, és una incògnita saber d'on van arribar: si de l'est o del sud.



De l'est, perquè es creu que la majoria d'homínids que van arribar a Europa, van passar per l'Àsia, i del sud, perquè sembla que alguns, com ara Orce, podrien haver travessat l'estret de Gibraltar. En qualsevol cas, aquells britànics van haver d'arribar d'algun lloc. La teoria predominant és que els britànics nou-cent-milenaris van arribar de la península ibèrica, que es creu que estava habitada des de fa més o menys 1,5 milions d'anys.

Aquest estudi revisa les dades del registre fòssil de la península, i arriba a la conclusió que no "és", sinó potser "era", perquè de fet, la península no va estar contínuament habitada des de fa 900.000 anys a l'època dels neandertals. En unes altres paraules: és possible que aquells britànics no arribessin del sud, sinó de l'est, o de qualsevol altra banda. La qüestió és: què els va passar als primers pobladors de la península ibèrica, que es van extingir? I no, aquest cop no va ser per culpa dels homenets foscos de cames llargues. O sí?



Font:

http://www.sciencedirect.com/science/article/pii/S1040618211005829

Ser autista et canvia la cara!

L'autisme és un transtorn psico-motor de causes desconegudes. Hi ha moltes explicacions que intenten aportar una mica de llum als principals factors que determinen si una persona serà autista o no: entre moltes altres, hi trobem les que han relacionat l'autisme amb algunes vacunes, d'altres que han trobat que tot era culpa de les mares, que eren massa "fredes" amb els nadons, i això els provocava certa antisocialitat de grans, les que hi han volgut veure un cervell hipermasculinitzat -tenint en compte que els homes són una mica menys socials que les dones- i finalment, les causes purament genètiques: hi deuen haver uns gen(s) que causen l'autisme.



A data d'avui, es pot confirmar -fins on sé- l'existència de dos gens, l'AUTS2 i el CAPSD2, que estarien relacionats amb l'austime. Curiosament, aquests gens també presenten diferències entre neandertals i humans moderns, per tant una altra possibilitat és que els neandertals fossin una mica autistes, i que els moderns s'haguessin tornat més marujas, o sigui, que els agradés més parlar i fer-se notar.

Un nou estudi suggereix que no només es tracta d'aquests dos gens, sinó que gairebé podriem dir, que ser autista, més que un trastorn, és una manera diferent de ser. És una forma de vida, com qualsevol altra. Els autistes no només mostren comportament social, sinó que també tenen cara d'autistes.

Tal com ho llegiu: cara d'autistes. En aquest estudi s'han pres models en 3D del crani i cares de 64 nens austistes d'entre 8 i 12 anys, i 41 nens sense autisme d'aquestes mateixes edats. Els resultats suggereixen que, a diferència dels nens neurotípics, els autistes presenten:

-La part superior de la cara més ampla, ulls inclosos.
-La part del mig de la cara, que inclou les galtes i el nas, més curta.
-La boca més gran i el solc que hi ha entre el nas i la boca, més ample.



Tot això no ens diu massa, però podria ser interessant per saber quan comença a desenvolupar-se l'autisme, les seves causes, i per què no, si els neandertals també comparteixen alguns trets facials amb els autistes, com ara la boca més gran.

Font:

http://www.sciencedaily.com/releases/2011/10/111020105914.htm

Examinen l'ADN de l'Ötzi

La bèstia dels Alps sempre ens sorprendrà, i sempre ens quedaran secrets per conèixer. Però gràcies a les noves tècniques d'exploració -a tots els nivells- d'individus que van viure fa desenes de milers d'anys, podem afirmar que la privacitat de l'Ötzi està sent vulnerada fins al nivell més íntim.



És clar, només una mòmia de 5.300 anys podria deixar-se examinar els seus budells, cervell, músculs, i fins i tot ADN sense posar-hi cap entrebanc. Afortunadament, ja no sent res.

Amb el projecte de seqüenciació del genoma de l'Ötzi que s'està duent a terme en un laboratori austríac, cada cop tenim més informació de qui va ser aquest Yeti. Deixant de banda la dada que molt probablement tenia els ulls de color marró i que vam saber fa ben poc, sembla ser que la bèstia dels Alps, igual que els neandertals i a diferència d'un bon nombre d'europeus, era intolerant a la lactosa. Pel que fa als parents vius més propers de l'Ötzi, hi trobem els europeus del sud, com ara sards, sicilians i bascos. Aquestes similituds no sorprenen gens si tenim en compte que l'Ötzi vivia relativament aprop en l'espai i en el temps d'aquests poblacions. El que en canvi sorprèn més, és l'haplogrup del cromosoma Y de l'Ötzi, G2a4, que és força estrany a tot Europa.

Altres dades que han estat revelades, és que en cas de no haver mort d'una pallissa, la bèstia dels Alps segurament ho hagués fet per un atac de cor, i és que tenia problemes amb la pressió arterial. També era portador d'un bacteri que causa la malaltia de Lyme. Una altra curiositat és que sembla que -pels anàlisis d'estómac- abans de morir, l'Ötzi s'havia menjat tranquilament una cabra montesa al seu refugi. La mort es va produir per un fort cop de cap, però no se sap si va se causa de l'impacte que va rebre en caure a terra després que li clavessin la llança... o bé un cop de gràcia del seu "metge", quan va veure que ja no hi havia res a fer.



Més informació:

http://ngm.nationalgeographic.com/2011/11/iceman-autopsy/hall-text

Homenatge al Basajaun

Avui és tard i m'estic morint de son, però no me n'aniré a dormir sense abans haver homenatjat amb 4 paràgrafs de no res al Basajaun. No, no em vull esperar a demà: el Basajaun es mereix un homenatge ara i aquí.



El Basajaun, que porta un nom que només pronunciarlo i tancar els ulls és com si ens teletransportessim a les profunditats del bosc, és un personatge de la mitologia basca, la personalitat del qual va canviant de boca en boca: per a alguns, és un protector, ajudant, bonàs; per d'altres, és poc més que un monstre ideal per espantar els nens petits quan no fan bondat.

Aquest personatge, que no sabem si va arribar a existir mai o no, es caracteritza -com gairebé tots els personatges mitològics- per una sèrie de trets físics que sobresurten del boscatge basc: alçada de gegant, pelut com un ós (dels que esgarrapen) i fort com un roure.

També es caracteritza, a diferència dels ogres, per ser savi i protector. Per exemple, es diu que el Basajaun avisa amb un xiulet als pastors quan s'acosta una tempesta perquè recullin el ramat i el guardin a l'estable. També es diu que va ser el Basajaun qui va transmetre grans coneixements d'agricultura i sedentarisme al poble basc.



Amb totes aquestes característiques, ja us podreu imaginar que el Basajaun ha aparegut en diverses discusions centrades, no en la mitologia basca, sinó en els neandertals. D'una banda hi ha gent que pensa que el Basajaun podria haver estat l'últim neandertal, i es justifica en tres coses: el físic d'aquest àrbitre climàtic, els seus grans coneixements i el fet que formi part de la mitologia basca.

Aquest últim punt no és irrellevant, perquè els bascos són uns dels pocs pobles que parlen una llengua no relacionada amb la dels seus veïns. En el pensament ignorant, tant abundant a Ionquilàndia, però també en alguns llocs de la península i el continent europeu, sovint ens imaginem els bascos com una màquina del temps. Certament, els bascos ens poden ensenyar coses del passat, però no hi estic d'acord amb què ells siguin més pròxims als neandertals que els pobles indo-europeus ni qualsevol altre poble d'Euràsia occidental, territori neandertal.



Malgrat la seva saviesa i poderositat, l'agricultura i el sedentarisme no fan massa per un neandertal, que desconeixia completament el significat d'aquestes paraules. Tot plegat ens indica que no, el Basajaun gairebé segur que no era un neandertal. Això no vol dir que no pogués ser intel·ligent, previsor, protector, fort, i de vegades, una mica dolentot.

El sucre que va originar el gènere Homo

La realitat supera la ficció. Aquesta és la conclusió a la qual he arribat després de llegir fins on poden arribar els sucres.



Sí, els sucres, tal com ho sentiu. Els sucres que ens posem al iogurt per fer-lo més dolç, els que ens mengem amb les gominoles, amb la coca, la crema, la xocolata, etc. Aquests sucres, també es troben a la membrana de les nostres cèl·lules, i són responsables d'aconteixements de gran importància per l'espècie, com és la reproducció.

Perquè veieu que els sucres no només serveixen perquè ens surtin càries o perquè se'ns acumuli greix als glutis, només cal que comenti el que diu aquest estudi, i que una mica més i em fa caure de cul a terra, de tant extraordinari com és: ni el món d'en Sawyer portat a la realitat, ni les novel·les de Jean M. Auel, ni l'Ao vestit d'Otzi, ni l'Ozzy clonat i treballant en un parc prehistòric d'Àustria ho podrien superar.

El cas és el següent: fa 3 milions d'anys, un sucre de la membrana de les cèl·lules dels pre-homínids, anomenat àcid siàlic NeuGc, cansat que els microbis de la malària s'hi enganxessin a sobre i se n'alimentessin, va decidir canviar, i passar a ser un àcid siàlic Neu5Ac. Amb aquest canvi, sembla que la cosa va anar per bon camí: als microbis de la malària això ja no els va fer tanta gràcia, i van deixar una mica de banda aquest grup de pre-homínids.

Però resulta que, una cosa que Neu5Ac no va tenir en compte, i és que el sistema immunitari de la femella que havia de ser fecundada pel semen d'un mascle portador del Neu5Gc a la membrana dels seus espermatozoides, reconeixeria aquest sucre com a "estrany" i n'atacaria els espermatozoides i/o l'embrió resultat, impedint la fecundació. Sí, tot per un pobre sucre. Però això va ser decisiu, perquè a partir de llavors, les femelles i tota la població de pre-homínids Neu5Ac ja no es podria reproduir amb els altres pre-hominids que portaven el Neu5Gc, o les dificultats eren molt grans. D'aquesta manera, aquests dos grups, que posteriorment van originar el gènere Homo i els ximpanzés (Pan) es van anar aïllant.



Aquesta és la teoria que defensen uns científics de la universitat de San Diego, i en cas de ser certa, significaria que els humans devem la nostra existència a un sucre. Si no hagués estat per aquest petit sucre, potser les coses haurien estat molt diferents. Recordeu-ho cada cop que afegiu aquesta substància màgica al iogurt.


Font:

http://www.sciencedaily.com/releases/2011/10/111010173015.htm (gràcies Maju!)

Més diferències entre dues subespècies de ximpanzés que entre neandertals i moderns?

L'estatus que haurien de tenir homínids arcaics com ara els neandertals respecte nosaltres, els humans moderns, és un tema molt discutit que podriem resumir de la següent manera: els neandertals, els denisovans els anteke i els erectus, entre d'altres, eren la mateixa espècie que nosaltres, els H. sapiens, o més aviat unes quantes espècies molt properes, però diferents?



El dogma de la genètica humana actual és que tots els humans contemporanis som molt semblants entre nosaltres, perquè, se'ns diu, vam aparèixer com a espècie fa relativament poc, en comparació amb altres espècies més antigues. És per això que les races, paraula que equival més o menys a subespècies, no tenen massa sentit, perquè no hi ha hagut prou temps per diferenciar-nos des que vam abandonar el continent africà: és el famós "el 90% de la variació correspon a diferències entre individus del mateix grup, i només un 10% a diferències entre dos individus de grups diferents".

I els neandertals, on quedarien? Segons l'ADN i el registre fòssil, es van separar del nostre llinatge fa almenys 500.000 anys. Ara bé, sabem que no erem espècies completament separades, perquè la descendència podia ser fèrtil, almenys de tant en tant. El que passa és que no sabem si ja hi havia diferències importants que dificultaven la reproducció: si els nostres avantpassats respectius van evolucionar a dos llocs molt diferents, com són l'Àfrica i Euràsia occidental, i presentaven diferències morfològiques importants, a més a més que, parlant clar, no es trobaven gaire "macos" entre sí, potser podriem parlar de dues espècies molt properes, però diferents?

És un tema molt complicat; en qualsevol cas, he trobat un arbre procedent d'un estudi en què s'analitza la distància genètica entre diferents grups d'humans moderns, neandertals i espècies de primats. Desconec quin tipus d'ADN han fet servir, però les conclusions són força clares: els humans moderns són molt homogenis, i les diferències entre neandertals i humans moderns són iguals o fins i tot inferiors a les que trobem entre dues subespècies de ximpanzés, orangutans i goril·les:



Potser ens hi estem trencant massa el cap amb híbrids, mules, esterilitat, fetus amb el cap massa gran, etc. Potser el que passava era senzillament, que no hi havia prou "química".

Neandertals a Sardenya !?

Cada cop són més les troballes que ens animen a expandir el rang d'ocupació neandertal. Aquest cop, però, es podria tractar d'un territori força especial: l'illa de Sardenya.



Sardenya es troba al bell mig del mediterrani, i en estreta connexió amb Còrsega, l'illa llegendària. De Còrsega, el millor que recordo és un llibre de l'Asterix: aquest cop Uderzo i Goscinni havien dibuixat els corsos com uns sanguinaris imitadors de porcs senglars armats amb ganivets, enamorats del formatge verd i practicants d'una religió anomenada migdiada.

Això, però és Còrsega. De Sardenya, malauradament no en sé gairebé res tret que hi ha l'Alguer i que els sards són una població força especial genèticament parlant. I en aquest sentit potser els arcaics em podran donar un cop de mà: quins van ser els primers humans en habitar Sardenya, i quina cara feien? Fins ara, les restes més antigues no sobrepassaven els 20.000 anys. Però una troballa excepcional d'una falange del dit gros de la mà a la cova de Nurighe, aprop de la ciutat de Sassari, obre moltes expectatives.

El propietari de la falange hauria viscut fa entre 250.000 i 300.000 anys, i el que és gairebé segur, és que no estava sol. Probablement en aquella època era més fàcil passar de la península itàlica a Còrsega, i seguidament a Sardenya. O això o bé aquells homínids ja anaven amb barca. O vaixell.



Aquestes dates es corresponen al període anomenat heidelbergensis, enlloc del neandertal, que vindria una mica després. Malgrat tot, el propietari de la falange també hauria pogut ser algun erectus que s'hauria quedat aïllat. El que és intrigant és saber què va passar amb aquella població homínida: es va extingir? En van venir més? I fins quan?



Font:
http://news.bioscholar.com/2011/10/ancient-human-remains-found-in-sardinia.html

Ets un rhesus positiu o negatiu?

Els grups sanguinis són un dels aspectes amb què podem estudiar les poblacions humanes, malgrat que ben poca gent en faci un bon ús.



Amb bon ús em refereixo a què no es comencin a omplir pàgines i pàgines on et classifiquen en un "caçador", "agricultor" i "pastor" depenent de si ets A, B o O. És clar que aquesta classificació tant famosa, que ja haureu vist en més d'una pàgina i que us dóna consells alimentaris basats en res, no té en compte que els agricultors també eren grangers, és a dir, pastors. Però en fi, d'on no n'hi ha, no en raja.

Abans de parlar del factor rhesus, que també és com un grup sanguini sense estar relacionat amb els factors ABO, m'agradaria tirar per terra 4 mites:

-No és cert que el grup O aparegués fa 40.000 anys, l'A en fa 20.000 i el B en fa 10.000, com també expliquen algunes pàgines web.
-No és cert que si ets del grup O et vagi millor menjar grans quantitats de carn, i si ets del grup A, que hagis de fer una dieta gairebé exclusivament vegetariana, o del grup B, una dieta basada en el peix. I de l'AB ja no me'n recordo, però segur que tenien la seva dieta especial.
-No és cert que els grups sanguinis estiguin associats a un caràcter concret (per exemple, que les persones del grup O tinguin aires més "primitius" o els del grup A més "agricultors"). Això són ximpleries sense cap fonament.



Del grup rhesus negatiu també se n'han dit moltes coses. De fet, la gran majoria d'humans del planeta són Rh+; aquest factor rep el nom de "rhesus" perquè es va descobrir primer en aquesta classe de micos. El factor rh- (és a dir, l'absència de factor rhesus) ha rebut molta atenció per diversos motius. El primer és que és escàs: només el 15% de la població europea és rh negativa, sent els bascos els que s'emporten la medalla, amb un 33%. A l'Àsia, Àfrica i Amèrica, els percentatges no solen superar l'1%.

La segona raó té a veure amb la gestació: una mare rh negativa té risc de tenir un fill amb problemes si es casa amb un home rh positiu. Els problemes solen afectar més el segon fill, i poden variar des de no presentar-se a acabar amb la mort del nadó; això és així perquè després d'haver tingut el primer fill rh positiu, la mare crea defenses contra el segon, com si es tractés talment d'un microbi infecciós.

Sent tant perjudicial per una cosa tant bàsica com la natalitat, hi ha molts experts que es pregunten com és possible que l'rh negatiu hagi perviscut fins als nostres dies, quan de fet, hauria d'haver desaparegut. Potser confereix algun avantatge desconegut, ser Rh negatiu?



Els científics no ho saben. El que sí que sabem, és que a diferència del que diuen les pàgines web, l'rh negatiu no prové dels extraterrestres ni els bascos són els últims neandertals, perquè és clar, també hi ha la possibilitat que els arcaics fossin Rh negatius; dic possibilitat, perquè fins ara, ningú no ho ha comprovat: ni amb els arcaics ni amb qualsevol població antiga. Senzillament, no sabem ni quan, ni on ni per què va aparèixer i s'ha mantingut fins ara el factor rh negatiu.

De moment, no he pogut trobar cap explicació científica raonable, però continuaré buscant. Si algú en sap alguna cosa més d'aquest grup sanguini tant problemàtic i alhora intrigant, les aportacions seran molt benvingudes.

Internet o la foguera? Internet a la foguera?

Com més temps passa, més me n'adono de com n'és de certa la frase "cada vegada en som més [d'humans al món] però cada vegada estem més sols".



Costa de creure, però ahir hi vaig estar pensant: cada dia tinc ganes d'arribar a casa per connectar-me i intercanviar opinions d'antropologia, d'homínids, d'ADN, del que sigui, amb un altre ésser o éssers dels quals només en conec un nom de pila. D'aquesta manera, tinc la sensació com si estigués acompanyada, com si tingués coneguts i amics que cada dia o uns quants dies a la setmana, m'esperessin per fer tertúlia dels meus temes preferits.

Amics i coneguts que ni tant sols coneixo, ni he vist mai. Ells tampoc no en saben res de mi, i aquest anonimat segurament continuarà per sempre més. És a dir, fins que la connexió falli. Perquè un cop la connexió a internet ja no funcioni, no tindré cap mitjà per comunicar-me amb ells, ni que sigui per dir-los que la meva absència eterna no és perquè m'hagi mort, sinó perquè la connexió no funciona per x problemes trivials (la crisi, el mal estat de les torres d'electricitat, una tempesta, etc).

Ja no és com al temps dels neandertals: ells s'explicaven les coses cara a cara, reien, s'enfadaven, es discutien, i es tornaven a fer amics. Però sempre sabien quins eren els seus amics, coneixien la gent del seu entorn, no eren noms de pila amagats darrere d'un avatar representant els nostres desigs més reprimits.

En aquest sentit, hem evolucionat molt. Potser és cert que gràcies a internet i als blogs podem intercanviar opinions amb gent de l'altra banda del món, cosa que els neandertals no podien fer, però també és cert que internet ens té a tots atrapats i hipnotitzats a la seva xarxa com si fos una taràntula intentant devorar la seva presa: com que ens sentim molt sols, internet és el nostre únic mitjà per socialitzar-nos una mica.



Un mitjà, és clar, depenent de molts altres factors. Un mitjà que cal pagar, i que es pot acabar en qualsevol moment. Un mitjà que ens obre els seus braços de bat a bat perquè li donem tot: les nostres pors, els nostres desigs, les nostres inquietuds, a canvi d'oblidar-nos de nosaltres mateixos i del món real i convertir-nos en un avatar amb un nom de pila.

Davant de tot això, què fem? Continuem connectats o... tornem a la cova?

Els sàpian' VENI, VIDI, VICI al sud-oest francès

La famosa cita d'en Juli Cèsar es podria aplicar també a l'extinció neandertal i l'arribada dels humans moderns al seu territori, si és cert el que diu un article molt recent, que ha estudiat l'arribada del Protoaurinyacià (PA) al sud-oest de França i la seva relació temporal amb les indústries típicament neandertals, com són el Mosterià (M) i el Chatelperronià (CH).



El jaciment estudiat porta el nom de "Les Cottés" i és de gran importància per entendre aquest període, precisament perquè conserva tota la seqüència d'esdeveniments que van des del període en què els neandertals vivien en pau i tranquilitat amb el seu M, fins que van arribar els immigrants africans portant el PA, potser no negres del tot, però si de cames llargues i la barbeta molt punxeguda i poc després de crear el CH, els neandertals van desaparèixer.

Segons la cronologia d'aquesta cova, feta a partir de restes òssies de mamífers, el PA, associat als primers humans moderns, va arribar en aquesta zona fa 39.500 anys, com a mínim. El Chatelperronià de la cova s'ha datat en uns 1.000 anys més antic, però analitzant restes d'altres jaciments escampats per França, es troba una sobreposició entre una indústria i l'altra: això voldria dir que els neandertals encara eren "vius" a l'arribada dels HAM, i a més a més, segons els autors, aquests primers podrien haver estat aculturats pels nouvinguts.



Els autors també han notat que la transició en aquesta àrea del sud-oest francès va ser "ràpida", que no sabem ben bé com interpretar en termes generals, però el que queda clar és que després del PA va vindre l'Aurinyacià, i ja no hi trobem més CH, ni molt menys M. Tot plegat ens indica que els HAM podrien haver estat el factor decisiu de l'extinció neandertal, almenys en aquesta regió.



FONT:

http://www.sciencedirect.com/science/article/pii/S0305440311003463

El catalanisme evolutiu (Eudald Carbonell)

El nou llibre de l'amo de l'Hostal dels Neandertals, i atapuerquí de naixement i adopció, que va veure la llum el passat 13 de setmbre i que personalment m'agradaria llegir, porta l'enigmàtic títol de "El catalanisme evolutiu", i ja és un dels més venuts, comentats i criticats a les llibreries de Catalunya, el país dels catalanistes.

Com que no m'he llegit el llibre, òbviament no puc descriure'l tal com es mereix, per la qual cosa em limitaré a fer 4 comentaris basant-me en tres coses: el títol, la portada i els comentaris que n'han fet els altres, l'autor inclòs.

En primer lloc, el títol, composat de dues paraules molt estranyes. Comencem per la primera: Catalanisme. Del catalanisme tothom n'ha dit moltes coses, alguns l'han exalçat i d'altres l'han intentat destruïr. Pel que fa a mi, diré que no arribo a entendre el significat de la paraula. En principi suposo que l'Eudald -i pel que he llegit- pretén donar 4 consells d'autoajuda als catalanistes, perquè si una cosa està clara, és que sense catalanistes no hi pot haver catalanisme.

Primer punt: què és un catalanista? Doncs bé, un catalanista, pel que entenc, és algú que es dedica a exalçar, protegir, magnificar, estimar, etc, totes les coses que van acompanyades de l'adjectiu "català". En aquest sentit, doncs, catalanista no equival a català. Perquè entenguem la diferència, només cal que fem la pregunta "tu què ets?" a un espanyol, un japonès i un argentí. En la immensa majoria de casos, aquestes persones ens respondran : espanyol, japonès i argentí, respectivament, i ben poques vegades, per no dir mai, sentirem que ens diguin "espanyolista, japonesista i argentinista". Per si encara no ha quedat prou clar, és com si un gos dotat de parla i de raonament un bon dia us dongués la següent informació: "Perdona xato, però jo no sóc un animal, jo sóc un animalista". No és el mateix, oi que no?

Segon punt: si l'Eudald dirigeix aquest llibre als catalanistes enlloc dels catalans propiament dits, és perquè aquests últims no deuen existir. Sinó, no té cap sentit que dediqui esforços pels catalanistes, que exerceixen el seu amor a tot allò català per pròpia voluntat. Bé, rectifico: potser l'Eudald s'ha vist commogut per aquest grup de catalanistes que dedica tants d'esforços, llàgrimes i suor per aquest racó envoltat d'una banda per les aigües putrefactes del mediterrani i de l'altra per països profundament submergits en crisis de tots tipus. Un racó de món del qual el 99,9% del planeta no sap ni que existeix, i que si desaparegués en aquest mateix instant ni s'immutaria. Per tant, els catalanistes són com aquells missioners evangelistes que es dedicaven a cristianitzar els indis de l'amazones per amor a un ésser immaterial del quan ningú no en té constància, una tasca ben difícil, en què es necessiten molts de consells i molta fe, i si vénen d'un antropòleg millor que millor.



Uops! M'oblidava de la paraula Evolutiu, que s'assembla molt a altres paraules que acaben en -iu: constructiu, decoratiu, positiu, additiu, perdiu, caliu, progessiu, etc. És clar que, amb aquesta paraula, l'Eudald dóna a entendre als catalanistes que han d'evolucionar, no es poden quedar on són. Deu ser que hi ha problemes.

Veient que m'estic allargant molt, passaré a comentar la portada. La portada és com un quadre d'en Dalí, per la quantitat de missatges subliminals amagats que porta -afortunadament no són de tipus satànic ni perversos, com ho acostumen a ser habitualment- però déu n'hi do.

Comencem per l'ombra: representa el caos, la foscor, la ignorància, la desesperació, el desordre, els instints que vam heretar de la Lucy i que tots ens esforcem a reprimir... aquesta ombra simbolitza el catalanisme tal com és avui en dia. Un catalanisme que per tant "no va per bon camí", i necessita evolucionar, necessita canviar. Aquí serveix l'eslògan electoral tant conegut de "Comença el canvi".



El camí a seguir ens el representa l'homenet amb el martell: petit, decidit, eixerit, treballador, treballa sempre, mai no es cansa, i es qüestiona qui és, què fa, i què hauria de fer per ser millor: mai no reposa: treballa en diumenges, a la matinada, quan no té res a fer, amb pluja, amb neu, amb les vacances pagades... sempre treballa. Aquest homenet ja no és una ombra, sinó que porta roba amb colors molt vius i positius: representa la Vida, el camí que ha de seguir el catalanisme si vol Viure. I per viure, el catalanista ha de treballar i evolucionar. No pot quedar-se on és: com els Antekessors.

Seguim amb el color vermell que envolta tota l'escena: el color vermell simbolitza la sang. Això m'ha recordat un proverbi d'en Gandhi que deia més o menys "la llibertat vindrà amb la nostra pròpia sang". És a dir, el catalanista és responsable dels seus actes, ell i només ell, i que haurà de fer moltes operacions -que podrien requerir hemorràgies- per evolucionar.

Continuem amb els núvols: els núvols són passatgers i sovint ens tapen la Llum. Els núvols podrien enfosquir els pensaments del catalanista i fer-lo anar pel camí de la involució. En aquest sentit, el cel s'hauria d'aclarir, i els núvols haurien de desaparèixer perquè el catalanisme pogués evolucionar. Tots. FORA!!

Finalitzem amb el nom que porta l'editorial: ARA. M'imagino que l'Eudald no l'ha triada per casualitat: l'ARA simbolitza el moment: és ARA que el catalanisme s'ha de posar les piles i fer el canvi evolutiu. No pot ser demà, ni d'aquí mitja hora, ni ahir. És ARA o mai.



Continuem amb els comentaris que s'han fet al llibre: en primer lloc, n'hi ha que alaben l'estil de l'Eudald però critiquen l'escassetat de pàgines, que passa en un obrir i tancar d'ulls. Així doncs, els consells són útils però no es poden assaborir bé, a diferència del desig sexual de Jean M. Auel.

I l'Eudald, què hi diu ell, del seu llibre? Al seu blog ens ha acompanyat el títol del llibre amb paraules molt maques i bensonants, com són: comunisme, esquerres, integració sense homogenïtzació, cohesió, nova estructura social, diversitat, pensament conceptual, catalanisme crític, intel·ligència, i la que m'ha fet més gràcia: mala llet.

Segons l'Eudald, el catalanisme necessita mala llet, suposadament contra ell mateix. No sabem exactament què vol dir això, malgrat que l'expressió contrasti força amb les paraules bensonants. Una altra frase de l'Eudald que m'ha fet gràcia és quan diu que "els catalanistes han de donar exemple al món", com si representessin l'ideal del Bé, enlloc de ser éssers humans de carn i ossos com tots els altres -cosa que ja he començat a dubtar quan he vist que mai no feien vacances- i que confirma un cop més l'efecte "missionari".



És clar que tothom és lliure de fer el que vulgui. Que els catalanistes treballin i evolucionin amb mala llet tot autolesionat-se. Que l'Eudald escrigui llibres curts plens de consells bensonants. Que els núvols tapin el sol. Que es continuin trobant Antekessors a la serra d'Atapuerca. Que les perdius continuin menjant cucs. Que el sol continui sortint cada dia.

Jo, personalment, prefereixo jeure tranquilament a la cova, tot això és massa complicat.

Fortes discrepàncies genètiques entre els catalans actuals i els de fa 8.000 anys

En el món de l'antropologia i la genètica humana aprèns moltes coses. Una d'elles és que hi ha una classificació jeràrquica de poblacions humanes en funció de la seva exoticitat, amb les més exòtiques al capdamunt de la llista; i és que malgrat el missatge que se'ns repeteix constantment, no tots som iguals; parlant clar, hi ha grups humans més interessants que d'altres, i que mereixen ser millor preservats i estudiats.



Els criteris que regeixen aquest interès no els he inventat pas jo, però hi són. Són uns criteris subjectius, però que s'accepten mundialment com a vàlids: en primer lloc, les poblacions més exòtiques són aquelles que han preservat millor la seva cultura, que parlen una llengua aïllada, que mostren un clar sentiment diferencial respecte els seus veïns o que viuen en una àrea geogràfica molt ben definida. Exemples serien: els bascos, els sards, els aborígens australians, els indis de la patagònia, els pigmeus, els bosquimans i els negritos d'Andaman, entre d'altres. En el segon grup, hi trobem les nacions amb estat: italians, francesos, espanyols, alemanys, xinesos, japonesos i romanesos. En el tercer, hi trobem grups que, parlant clar "no importen a ningú", i s'estudien ocasionalment sempre que el pressupost ho permeti: serien alguns països del tercer món i grups ètnics poc coneguts i definits. És aquí on hi trobaríem els marroquins, els somalís, els ugandesos, els occitans, els gallecs, els bretons, els escocesos, els hondurencs, els mexicans, els catalans, els andorrans, els andalusos i els corsos, entre molts altres.

Si us he clavat tot aquest rotllo ha estat perquè avui he trobat un estudi de grangers que pinta molt interessant en què s'ha analitzat l'ADN de 13 individus del neolític primerenc, que va començar fa més de 9.000 anys a l'orient mitjà, i s'han comparat amb individus del neolític mitjà (fa uns 4-5.000 anys) d'aquests mateixos jacimets i amb individus actuals.



La meva indignació ha vingut quan no he sabut localitzar mentalment els tres jaciments d'on provenen aquests 13 individus, i que porten els següents noms: Can Sadurní, Chaves i Sant Pau. Doncs bé, com que al títol de l'article hi posava només que aquests jaciments eren del "NE peninsular" no he pogut trobar de quina àrea concreta provenen. Tant costava dir si eren de Catalunya, l'Aragó, o València? Què és el NE peninsular i on finalitza!?
Us imagineu que estudien una població d'indis americans de l'estat de Nevada (EEUU) i posen com a localització al títol "NW North America"!? Per tornar-se boig.

Tornem a l'article en sí, o més aviat a l'ADN mitocondrial, transmès únicament de mares a fills, que s'ha extret, purificat i comparat entre aquestes tres poblacions: segons els autors hi ha diferències remarcables entre la població del neolític inicial, la del neolític mitjà i els "NE peninsulars" actuals. Això voldria dir pels autors que després de l'arribada dels primers grangers hi va haver un canvi genètic en la població. En unes altres paraules: no som els mateixos ara que fa 8.000 anys.



Aquests canvis tant dràstics revelen que malgrat no tots siguem igual d'interessants i dignes d'estudi, sí que bona part d'Europa (sobretot el NE peninsular) va ser colonitzada per aquests grangers provinents de l'orient mitjà, que van brotar com bolets a la tardor.



Extret d'aquí: http://www.mnhn.fr/mnhn/ecoanthropologie/Porto2011/Porto2011_program.html#GAMBA