dijous, 6 d’octubre de 2011

Internet o la foguera? Internet a la foguera?

Com més temps passa, més me n'adono de com n'és de certa la frase "cada vegada en som més [d'humans al món] però cada vegada estem més sols".



Costa de creure, però ahir hi vaig estar pensant: cada dia tinc ganes d'arribar a casa per connectar-me i intercanviar opinions d'antropologia, d'homínids, d'ADN, del que sigui, amb un altre ésser o éssers dels quals només en conec un nom de pila. D'aquesta manera, tinc la sensació com si estigués acompanyada, com si tingués coneguts i amics que cada dia o uns quants dies a la setmana, m'esperessin per fer tertúlia dels meus temes preferits.

Amics i coneguts que ni tant sols coneixo, ni he vist mai. Ells tampoc no en saben res de mi, i aquest anonimat segurament continuarà per sempre més. És a dir, fins que la connexió falli. Perquè un cop la connexió a internet ja no funcioni, no tindré cap mitjà per comunicar-me amb ells, ni que sigui per dir-los que la meva absència eterna no és perquè m'hagi mort, sinó perquè la connexió no funciona per x problemes trivials (la crisi, el mal estat de les torres d'electricitat, una tempesta, etc).

Ja no és com al temps dels neandertals: ells s'explicaven les coses cara a cara, reien, s'enfadaven, es discutien, i es tornaven a fer amics. Però sempre sabien quins eren els seus amics, coneixien la gent del seu entorn, no eren noms de pila amagats darrere d'un avatar representant els nostres desigs més reprimits.

En aquest sentit, hem evolucionat molt. Potser és cert que gràcies a internet i als blogs podem intercanviar opinions amb gent de l'altra banda del món, cosa que els neandertals no podien fer, però també és cert que internet ens té a tots atrapats i hipnotitzats a la seva xarxa com si fos una taràntula intentant devorar la seva presa: com que ens sentim molt sols, internet és el nostre únic mitjà per socialitzar-nos una mica.



Un mitjà, és clar, depenent de molts altres factors. Un mitjà que cal pagar, i que es pot acabar en qualsevol moment. Un mitjà que ens obre els seus braços de bat a bat perquè li donem tot: les nostres pors, els nostres desigs, les nostres inquietuds, a canvi d'oblidar-nos de nosaltres mateixos i del món real i convertir-nos en un avatar amb un nom de pila.

Davant de tot això, què fem? Continuem connectats o... tornem a la cova?

15 comentaris:

  1. Pues habrá que seguir conectados, no? A mi me pasa lo mismo, en algunos momentos del día me acuerdo de los blogs, de las opiniones, de los posts que me han resultado interesantes, y también creo que podemos considerar amigos a todas las personas que intercambian ideas, opiniones, críticas...del mismo modo que si vemos físicamente a un amigo nos alegramos, también nos da alegría que alguien comente un post, o responda a un comentario, etc...para mi es una experiencia muy positiva y un reto para seguir aprendiendo; el mundo de los blogs y las tertulias lo considero una especie de "universidad urbana, callejera, del pueblo, de casi todos". Sólo falta que el acceso a internet y a la información en general sea gratis y transparente para que los "casi" se conviertan en todos en sentido amplio.

    Un saludo!!

    ResponElimina
  2. Hola David!!

    Hi estic d'acord, internet ens aporta molts avantatges: ens podem comunicar amb gent de l'altra banda del món, discutir els temes que volguem, a l'hora que volguem, durant el temps que volguem, també ens permet trobar una gran quantitat d'informació, etc.

    El que passa és que cada cop més, ens acostumem a parlar amb persones gairebé anònimes i ens oblidem de les reals, com si internet fos el nostre amic invisible. No sé si això és positiu o negatiu; potsr alguns diran que és normal i que no passa res, però a mi em continuaran semblant més divertits, creatius, imaginatius i reconfortants els debats a la vora del foc :)

    ResponElimina
  3. Uf, M.LLuisa, he aconseguit pujar un comentari per fi, però per el Firefox.Al final aprendre informàtica i tot.Tot plegat per posar cullerada i comentar que jo, SI, vull seguir connectada. Als meus 57 anys he trobat per fi on compartir les meves follies, de Paleontologia, Antropologia, etc. No es que siguem rars, però si quantitativament escasos, i per Internet ens podem posar en contacte. Per mi es una gran alegria poder-me connectar cada dia amb els cinc o sis blogs que segueixo. Jo crec que això, malgrat, o a més a més, de les converses vora el foc, també els hauria agradat també als neandertals.

    ResponElimina
  4. Hola Gabriela!

    Me n'alegro que hagis pogut comentar, és estrany perquè dels altres "amics virtuals" que comenten, de moment cap no m'ha dit que tingui problemes.

    Comparteixo el teu punt de vista, perquè està clar que sense internet moltes d'aquestes coses no les podriem fer. També, és clar, als neandertals els agradaria intercanviar idees, el que passa, és que, segons el meu punt de vista, cada cop som més depenents de la tecnologia; això fins a cert punt no és un problema, però a llarg termini potser sí: arribarà un moment en què potser ens oblidarem de les persones reals i de la vida real, perquè internet ja ens proveirà tot allò que necessitem per ser "feliços", però que malgrat tot ens sentirem sols, perquè no és el mateix parlar amb algú en una conversa virtual que cara a cara... però bé, l'evolució no es pot parar, si ens equivoquem ja rectificarem.

    ResponElimina
  5. Els amics reals i els virtuals no són incompatibles, de fet no he llegit abans aquest articles perquè estava amb amics i familiars reals.
    Potser és difícil no enganxar-se a Internet, però és preferible tenir també amics virtuals amb els que pots compartir coses que no pots fer-ho amb els amics reals, o quants amics reals tens interessats en els neandertals?.
    Pensa en el que haguessin fet els neandertals amb comunicacions instantànies: els descobriments d'un es passarien a tota la comunitat, es dirien on eren els grups de bisonts, sabrien que hi ha uns homes llargs prims que venen de l'est, ...
    De cap manera crec que s'ha de tornar a la cova. Estic convençut de qe qualsevol temps passat va ser pitjor.

    ResponElimina
  6. "o quants amics reals tens interessats en els neandertals?. "

    Cap. :'(

    "Pensa en el que haguessin fet els neandertals amb comunicacions instantànies: els descobriments d'un es passarien a tota la comunitat, es dirien on eren els grups de bisonts, sabrien que hi ha uns homes llargs prims que venen de l'est, ..."

    jajajajja boníssim!

    "De cap manera crec que s'ha de tornar a la cova. Estic convençut de qe qualsevol temps passat va ser pitjor. "

    Jo el que crec és que eren més feliços. Ja sé que es morien més i vivien menys, però tampoc no havien de pagar hipoteques, no els feien fora de la feina, no estaven obligats a seguir un horari laboral, no vivien en una societat consumista i material com la nostra, etc. Penso que tots els canvis porten avantatges i desavantatges.

    ResponElimina
  7. Aquí tens unes dades de com era el passat:
    http://lapizarradeyuri.blogspot.com/2010/03/el-pasado-era-una-mierda.html

    Sembla que al paleolític era una mica millor, però en canvi sempre et podia matar una hiena, viuries en grups més petits, el món estaria ple d'incultura, prejudicis i por al desconegut. En fi, que crec que tenim sort de viure com vivim.
    També crec que la gent es preocupava més per la supervivència que per la felicitat, que potser ni existia el concepte de felicitat.

    ResponElimina
  8. És un document interessant :) Tens raó amb què moltes vegades ens imaginem un passat ideal (els homes prehistòrics ocupats pintant bisons a les parets de la cova i ballant al voltant del foc, els del neolític explicant contes de bruixes i elaborant pocions màgiques, etc) que no té massa a veure amb la realitat. En això suposo que hi han ajudat les pel·lícules i llibres que ens representen la prehistòria com si fos el paradís.

    L'esperança de vida al neolític era molt curta, encara més que al paleolític, malgrat que el nombre d'éssers humans era molt més gran. A més, amb la domesticació dels animals i les plantes van venir moltes malalties que generaven veritables epidèmies.

    Jo penso que les societats del paleolític vivien més o menys com algunes tribus de l'Àfrica. És a dir: viuen d'allò que els proporciona la terra, en grups força petits, depenen del temps que farà avui o demà, pateixen episodis de gana i set, de tant en tant una banda de lleons se'ls cruspeix 2-3 criatures, les dones tenen fills a partir dels 16, etc. No és gaire agradable tampoc, i suposo que ben pocs voldrien canviar-ho o fins i tot viure-hi més d'un parell o tres de dies.

    ResponElimina
  9. M'ha fet gràcia això de beure aigua, és a dir, que a l'edat mitjana ho evitaven sempre que fos possible: m'ha recordat una tieta que tinc, que ella tampoc no en beu mai d'aigua; quan té set, beu vi. Suposo que deu ser un costum ancestral :P

    ResponElimina
  10. la meva avia tb desaconsellava totalment beure aigua si no era absolutament necessari

    ResponElimina
  11. ... a diferència d'ara, que tothom beu no sé quants litres d'aigua al dia. Veus esportistes corrent amb l'ampolla d'aigua, gent a la classe de la universitat (sobretot noies) amb l'ampolleta d'aigua al costat de la llibreta, etc. El que pot arribar a fer la publicitat i les ganes de tenir un cos "danone"!!

    ResponElimina
  12. Aquest cap de setmana he estat a una exposició sobre l'Orinoco (dels nadius que viuen a la selva, a la conca de l'Orinoco) al museu etnogràfic de Ljubljana i m'ha meravellat. És un tresor preciós aquesta exposició itinerant. No sé si es pot comparar gaire la vida de les tribus de la selva amb la vida de les persones del paleolític, per començar a la selva d'elements lítics no en fan servir, però per què no hi ha pedres. Ho fan servir tot de fusta o os. També cultiven platans, "mandioca" i altres vegetals. La quantitat d'eines i instruments que fan servir, des de construir-se els poblats, a trenar fibres vegetals per fer cordes i cordills ( per exemple per fer hamaques, t'hi podies estirar a l'exposició), o altres vegetals per fer cistells, plats o trampes per a pescar. També fan tamburets de fusta ( amb formes animals) i del tronc d'un arbre esculpeixen canoes de 10 metres, perfectes, i els rems. Amb bambú i pells fan estuigs per a desar-hi diferents objectes, com per exemple les drogues al·lucinógenes que es prenen. Es decoren amb corones de plomes iridiscents i es fan collarets increíbles combinant diferents llavors, urpes, ullals, closques de moluscs, etc... Fan instruments i disfresses per a les danses cícliques on expliquen la seva història i creences. Saben obtenir diferents tints amb els que es pinten les cares amb linies ondulades i punts amb diferents significats, diferents dibuixos que es fan el cos amb pintures expliquen la historia de les seves vides o dels seus ancestres. Es fan pearcings hiperchulos on hi posen varetes de canyís a les orelles, nas o llavis. En fi, són persones fortes i enginyoses que amb les seves mans extreuen de la natura tot el que necessiten, és complicat i han de dedicar les seves videa a aprendre a viure amb seguretat a la natura. Tot i que molts d'ells no s'imaginen el món més enllà de les tribus veínes, o es pensen que són les úniques persones a la terra són ents conscients i jo crec que feliços, feliços per què no és vanal el que ells fan amb les seves vides, trevallen dirèctament amb el que la natura els ofereix, nus, i en el procés han de conèixer i entendre l'hàbitat en el que viuen, la seva jungla, i és prou misteriosa per entretenir durant tota la vida al millor dels filòsofs, i dels científics.

    Vivim a escales completament diferents, la nostra supervivència no depèn tant de la comprensió del que ens envolta, ni del nostre contacte amb la natura. No ens hem d'espavilar tots sols per a crear i caçar tot el que necessitem. La nostra vida es molt més cómoda i fàcil, molts cops les nostres feines són molt especiques i sense una utilitat verdaderament real ( moltes son imaginaries i es podríen suprimir si el sistema funcionés de manera més justa). Ara sí, la nostra comprensió global del món pot ser força més acurada i des que estem al costat d'un ordinador o una enciclopedia la nostra intel·ligència es multiplica per 4. Però la nostra comoditat i ambició s'està carregant el planeta, per una banda el sustent dels pobles "primitius" com els de la conca de l'Orinoco, i per altra la biodiversitat, estem extingint moltes espècies vives, parents amb les quals compartim gran part del nostra genoma, però d'una gran riquesa ( mesurada en millons d'anys de selecció natural i adaptació a l'ecosistema). Aquest és un dels motius que pot produir càrraga de consciència a les persones "civilitzades" i per tant un dels possibles motius de depresió, doncs no és cap secret que cada vegada hi ha més persones deprimides a la nostra societat i que als tests de felicitat ens superen moltes persones de països del tercer món amb molta més pobresa i més contacte amb les epidemies i la mort.

    ResponElimina
  13. Ets a Eslovènia!? Ostres tu, si que viatges!

    Molt interessant tot això que expliques d'aquests indis sudamericans. Jo el que crec és que hauriem de conèixer millor les altres cultures humanes: així potser les aprendriem a valorar i a valorar la nostra també. La ignorància moltes vegades ens fa pensar que són 4 matats que viuen penjats dels arbres i es passen el temps dormint a l'hamaca.

    Parlant en termes de civilització, no crec ni molt menys que siguin menys civilitzats que nosaltres, ja que sovint els valors morals són la última cosa que s'ensenya a les escoles.

    En la meva opinió el nostre món, el "civilitzat" pot arribar a ser còmode i segur, però no vol dir que no sigui complicat, i moltes vegades frustrant, i cada vegada s'està homogeneitzant més: amb prou feines trobem diferències entre un que visqui a Nova York i un que visqui a Barcelona. De vegades aquests caçadors-recolectors em fan enveja, perquè ells com a mínim tenen cultura.

    ResponElimina
  14. jejeje si es molt idílic pensar en estirar-se en una hamaca... el que jo no m'havia plantejat mai és la feina que porta fer-la! I lo genials que queden!!! Dedebó! Encara hi penso! Fins i tot i havia un vídeo que ensenyava com un home en expedició de caça es feia una hamaca a l'estic ràpid i cutre ( el teixit no era tant compacte com les bones, que les fan amb mil cordills i mil nusos): allí mateix es posava a arrancar un tipus de planta, dividia la tija en "cordills" ( aquests no eren trenats a partir de la fibra com en l'hamaca bona crec) feia alguns nusos ajudant-se amb els dits dels peus i les dents i voilà!

    No, jo tampoc crec que no sigui complicat viure a la nostra societat. I sí, és un altre punt però la seva cultura es molt particular, i en un món en constant globalització això també la fa més bonica!

    A eslovenia només hi vaig anar a passar el pong per visitar una amiga que és allí d'erasmus :D!

    ResponElimina
  15. Interessant! És una pena que aquestes cultures s'estiguin perdent tant depressa, crec que és un empobriment per la humanitat :'(

    ResponElimina