diumenge, 14 de novembre de 2010

Walking with cavemen (caminando con cavernícolas)

Aquesta sèrie de l'any 2003 tracta d'evolució humana, com no podia ser de cap altra manera.
La vaig veure fa uns quants milers d'anys a TV3 i gairebé només recordava 4 cares neandertals; és una "saga" molt semblant a l'Odissea de l'espècie, però a diferència d'aquesta, WWC no té aquell toc de pols de pet de llop amb perfum de roses pansides que tant caracteritza les obres dirigides per Jaumet Mataparent, també anomenat Jacques Malaterre.



L'únic episodi que vaig veure va ser l'últim. Tal com sabeu, l'últim episodi d'una saga d'homínids acaba amb 2 característiques universals:

1: L'extinció dels neandertals.
2: L'expansió dels moderns per tot el món.

En aquest últim hi sortien, a més a més dels neandertals i els x (és que em fa mandra escriure'ls el nom) els H. (és que és molt llaaaaaarg, em costa molt d'escriure'l, no és com neandertal, que surt sol. Ho veieu? Neandertal, no costa gens d'escriure, ho podria escriure 10 vegades seguides sense cansar-me: neandertal, neandertal, neandertal, neandertal, neandertal, neandertal, neandertal, neandertal, neandertal, neandertal i neandertal. No m'he cansat gens ni mica.)

Si escriure noms d'homínids em fa mandra, el que encara me'n fa molta més és descriure la línia principal del documental; em ve molt més de gust escriure unes quantes vegades més la paraula neandertal, però si he encetat aquest post és per parlar del documental, o sigui que hauré de carregar-me les piles per descriure la "cosa".



La "cosa" viatja dins d'un Biggman que viatja dins d'una màquina del temps. En Biggman ho sap tot. Tot. Sap perquè els neandertals es van extingir, què va passar amb la ment dels x, quines rutes van fer els H, etc. Suposo que en Biggman va ser un element que es van inventar els del documental per fer-lo més... original. Van fer bé, perquè sense aquesta petita mostra d'originalitat la cosa s'hagués reduït a relacions de causa i efecte: si jo llenço una pedra daltabaix d'un penya-segat, la pedra caurà, no sortirà volant com una papallona. Si jo clavo un cop de bastó al cap d'algú intencionadament, el més probable és que aquest algú s'enfadi. Si jo condueixo amb els ulls tancats el més probable serà que no arribaré a destinació.

Els del documental han fet el mateix amb els homínids que hi surten. Han agafat el cervell dels H. sapiens (déu meu, com costa d'escriure, haig de pitjar la tecla de majúscules, escriure l'H, després el punt, després aquella paraula de 7 lletres...) i com si fos una piloteta de golf, l'han posat en un forn de 40 graus que volia simular les condicions del desert del Sàhara, a veure si es convertia en una pilota de bàsquet. I al documental, s'aconsegueix.

Després, es clar, si aquesta pilota de golf s'havia transformat en una piloteta de bàsquet era perquè la de bàsquet era més "apta". Era més apta per expandir-se pel món, per sobreviure al fred, a la sequera, als depredadors, a les glaçades, a l'escassetat d'aliments, etc. Perquè ens entenguem, era una pilota de bàsquet tant ben parida, que per més queixalada que hi clavessis, mai no feia pffffffffffffff.



I els neandertals? Doncs es van quedar a l'estadi de piloteta de golf, l'estadi en què els havien deixat els seus avantpassats H. I és clar, quan va arribar la piloteta de bàsquet, es va menjar totes les pilotetes de golf o les va fer fora del camp de golf, i les pobres pilotetes de golf, incapaces de convertir-se en pilotes de bàsquet, es van acabar extingint.

I ara que ens expliqui en Biggman què tenien aquestes pilotes de bàsquet que les feia tant invencibles. I ell ens dirà que era perquè tenien "imaginació". Que les pilotes de bàsquet sabien riure amb acudits que anaven més enllà d'un simple esternut, que sabien anticipar coses, que planejaven estratègies molt bones per caçar animals, etc. I que això, les pilotetes de golf, no ho sabien fer. Què hi farem, la naturalesa és així d'egoïsta.

-----------------------------------------------------------------------------------------
La única cosa que té d'atractiva aquest documental per mi són els homínids: no són els mateixos que els d'altres documentals, i val la pena veure'n les reconstruccions, el maquillatge, els moviments, etc. Acostumats als neandertals de silicona amb unes quantes cirurgies plàstiques per assemblar-se a un Frankenstein, els del documental tampoc no són gaire dolents si deixem de banda el nas, però tornen a fer fàstic: treuen babes per tot arreu quan mengen i van molt bruts. Com és possible que sempre mengin d'una manera tant... fastigosa? Segur que això els agradaria, a les seves parelles? Bé, tant se val; els homínids tenen sentiments, poden parlar i enfrontar-se a un ramat de mamuts. Però no creuen en el més enllà. Això només ho poden fer les pilotes de bàsquet, clar i contundentment.

Tanta contundència no és el que trobem al registre fòssil, on hi ha nombroses evidències que els neandertals enterraven els morts, i possiblement ho acompanyaven amb algun tipus de ritual; els seus avantpassats no sabem si creien en el més enllà, però sabien que tard o d'hora moririen.
Però això és igual: el documental va de relacions causa i efecte, no hi ha lloc per als detallets: els neandertals no tenien imaginació i punt, i aquesta imaginació va ser clau a l'hora de perdre la batalla davant dels africans.



EPÍLEG: Aaaaahhh ja trobava a faltar l'essència d'un bon documental de l'any de la picor. Els del 2005 normalment no són tant causa-efecte. Sempre és graciós veure aquells homínids reconstruïts, encara que siguin de mentida, i en Biggman amb la seva màquina del temps ha acabat d'inflar la bola.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada