El material d'Atapuerca és abundant, una característica que ens interessa que passi amb fòssils antiquíssims: com més fòssils tenim, més peces del trencaclosques Heidelbergensis podrem estudiar. Unes peces imprescindibles per saber si aquests homínids estaven preparats per parlar són les corresponents a l'orella, que es divideix en tres parts: externa, mitjana i interna.
En un estudi molt recent, s'han estudiat fragments de l'orella mitjana i externa de 5 atapuerquins, per esbrinar si podien captar el mateix espectre de sons que els humans moderns, o si bé, pel contrari, el seu espectre de sons era més semblant al del ximpanzé. Els resultats són els esperats: els heidelbergensis cauen dins del rang de variabilitat humana actual, i es diferencien significativament dels ximpanzés en l'anatomia de l'orella externa i mitjana. També s'assemblen en els humans en l'ampli espectre de sons que podien distingir; aquesta característica és fonamental a l'hora d'entendre un llenguatge parlat. Però amb entendre no en tenien prou: també havien de poder emetre aquests sons.
Precisament, a més de l'orella, els científics també han estudiat les vèrtebres cervicals que es troben molt ben conservades d'un d'aquells atapuerquins. Aquest segment els ha permès reconstruïr -o deduïr- com era el seu tracte vocal. Els resultats són que el tracte vocal heidelbergensis era molt similar al neandertal: tant l'un com l'altre eren capaços de produir l'àmplia gamma de sons que caracteritza els llenguatges humans.
Per tant, aquells homínids de 500.000 anys no només eren capaços d'entendre el llenguatge, sinó també de produïr-lo.
Font: Communicative capacities in middle pleistocene humans from the Sierra de Atapuerca in Spain
Es muy curioso, porque hace puede que ocho años, Ignacio Martínez dio una conferencia en mi Universidad,y ya esbozaba las lineas maestras de este reciente trabajo, sobre CÓMO estaban trabajando para rastrear las capacidades comunicativas de los homínidos de Atapuerca. Incluso explicó lo del oído interno, los sonidos etc. Eso me lleva a pensar que el presente artículo es como la culminación de un trabajo de mucha gente durante muchos años.
ResponEliminaMolt interessant, Dr. Mozota!
ResponEliminaJo el que trobo, després de tots aquests anys llegint notícies sobre aquest tema, és que ja fa anys que et diuen el mateix -que estaven capacitats per la parla- però a cada treball hi van afegint alguna cosa més.