Com que no m'he llegit el llibre, òbviament no puc descriure'l tal com es mereix, per la qual cosa em limitaré a fer 4 comentaris basant-me en tres coses: el títol, la portada i els comentaris que n'han fet els altres, l'autor inclòs.
En primer lloc, el títol, composat de dues paraules molt estranyes. Comencem per la primera: Catalanisme. Del catalanisme tothom n'ha dit moltes coses, alguns l'han exalçat i d'altres l'han intentat destruïr. Pel que fa a mi, diré que no arribo a entendre el significat de la paraula. En principi suposo que l'Eudald -i pel que he llegit- pretén donar 4 consells d'autoajuda als catalanistes, perquè si una cosa està clara, és que sense catalanistes no hi pot haver catalanisme.
Primer punt: què és un catalanista? Doncs bé, un catalanista, pel que entenc, és algú que es dedica a exalçar, protegir, magnificar, estimar, etc, totes les coses que van acompanyades de l'adjectiu "català". En aquest sentit, doncs, catalanista no equival a català. Perquè entenguem la diferència, només cal que fem la pregunta "tu què ets?" a un espanyol, un japonès i un argentí. En la immensa majoria de casos, aquestes persones ens respondran : espanyol, japonès i argentí, respectivament, i ben poques vegades, per no dir mai, sentirem que ens diguin "espanyolista, japonesista i argentinista". Per si encara no ha quedat prou clar, és com si un gos dotat de parla i de raonament un bon dia us dongués la següent informació: "Perdona xato, però jo no sóc un animal, jo sóc un animalista". No és el mateix, oi que no?
Segon punt: si l'Eudald dirigeix aquest llibre als catalanistes enlloc dels catalans propiament dits, és perquè aquests últims no deuen existir. Sinó, no té cap sentit que dediqui esforços pels catalanistes, que exerceixen el seu amor a tot allò català per pròpia voluntat. Bé, rectifico: potser l'Eudald s'ha vist commogut per aquest grup de catalanistes que dedica tants d'esforços, llàgrimes i suor per aquest racó envoltat d'una banda per les aigües putrefactes del mediterrani i de l'altra per països profundament submergits en crisis de tots tipus. Un racó de món del qual el 99,9% del planeta no sap ni que existeix, i que si desaparegués en aquest mateix instant ni s'immutaria. Per tant, els catalanistes són com aquells missioners evangelistes que es dedicaven a cristianitzar els indis de l'amazones per amor a un ésser immaterial del quan ningú no en té constància, una tasca ben difícil, en què es necessiten molts de consells i molta fe, i si vénen d'un antropòleg millor que millor.
Uops! M'oblidava de la paraula Evolutiu, que s'assembla molt a altres paraules que acaben en -iu: constructiu, decoratiu, positiu, additiu, perdiu, caliu, progessiu, etc. És clar que, amb aquesta paraula, l'Eudald dóna a entendre als catalanistes que han d'evolucionar, no es poden quedar on són. Deu ser que hi ha problemes.
Veient que m'estic allargant molt, passaré a comentar la portada. La portada és com un quadre d'en Dalí, per la quantitat de missatges subliminals amagats que porta -afortunadament no són de tipus satànic ni perversos, com ho acostumen a ser habitualment- però déu n'hi do.
Comencem per l'ombra: representa el caos, la foscor, la ignorància, la desesperació, el desordre, els instints que vam heretar de la Lucy i que tots ens esforcem a reprimir... aquesta ombra simbolitza el catalanisme tal com és avui en dia. Un catalanisme que per tant "no va per bon camí", i necessita evolucionar, necessita canviar. Aquí serveix l'eslògan electoral tant conegut de "Comença el canvi".
El camí a seguir ens el representa l'homenet amb el martell: petit, decidit, eixerit, treballador, treballa sempre, mai no es cansa, i es qüestiona qui és, què fa, i què hauria de fer per ser millor: mai no reposa: treballa en diumenges, a la matinada, quan no té res a fer, amb pluja, amb neu, amb les vacances pagades... sempre treballa. Aquest homenet ja no és una ombra, sinó que porta roba amb colors molt vius i positius: representa la Vida, el camí que ha de seguir el catalanisme si vol Viure. I per viure, el catalanista ha de treballar i evolucionar. No pot quedar-se on és: com els Antekessors.
Seguim amb el color vermell que envolta tota l'escena: el color vermell simbolitza la sang. Això m'ha recordat un proverbi d'en Gandhi que deia més o menys "la llibertat vindrà amb la nostra pròpia sang". És a dir, el catalanista és responsable dels seus actes, ell i només ell, i que haurà de fer moltes operacions -que podrien requerir hemorràgies- per evolucionar.
Continuem amb els núvols: els núvols són passatgers i sovint ens tapen la Llum. Els núvols podrien enfosquir els pensaments del catalanista i fer-lo anar pel camí de la involució. En aquest sentit, el cel s'hauria d'aclarir, i els núvols haurien de desaparèixer perquè el catalanisme pogués evolucionar. Tots. FORA!!
Finalitzem amb el nom que porta l'editorial: ARA. M'imagino que l'Eudald no l'ha triada per casualitat: l'ARA simbolitza el moment: és ARA que el catalanisme s'ha de posar les piles i fer el canvi evolutiu. No pot ser demà, ni d'aquí mitja hora, ni ahir. És ARA o mai.
Continuem amb els comentaris que s'han fet al llibre: en primer lloc, n'hi ha que alaben l'estil de l'Eudald però critiquen l'escassetat de pàgines, que passa en un obrir i tancar d'ulls. Així doncs, els consells són útils però no es poden assaborir bé, a diferència del desig sexual de Jean M. Auel.
I l'Eudald, què hi diu ell, del seu llibre? Al seu blog ens ha acompanyat el títol del llibre amb paraules molt maques i bensonants, com són: comunisme, esquerres, integració sense homogenïtzació, cohesió, nova estructura social, diversitat, pensament conceptual, catalanisme crític, intel·ligència, i la que m'ha fet més gràcia: mala llet.
Segons l'Eudald, el catalanisme necessita mala llet, suposadament contra ell mateix. No sabem exactament què vol dir això, malgrat que l'expressió contrasti força amb les paraules bensonants. Una altra frase de l'Eudald que m'ha fet gràcia és quan diu que "els catalanistes han de donar exemple al món", com si representessin l'ideal del Bé, enlloc de ser éssers humans de carn i ossos com tots els altres -cosa que ja he començat a dubtar quan he vist que mai no feien vacances- i que confirma un cop més l'efecte "missionari".
És clar que tothom és lliure de fer el que vulgui. Que els catalanistes treballin i evolucionin amb mala llet tot autolesionat-se. Que l'Eudald escrigui llibres curts plens de consells bensonants. Que els núvols tapin el sol. Que es continuin trobant Antekessors a la serra d'Atapuerca. Que les perdius continuin menjant cucs. Que el sol continui sortint cada dia.
Jo, personalment, prefereixo jeure tranquilament a la cova, tot això és massa complicat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada