El canibalisme Antekessor era tant... inhumà

Segur que aquells formidables homínids que van viure fa més de 800.000 anys practicàven unes orgies espectaculars, si hem de fer cas dels relats pornogràfics -amb il·lustracions- que han elaborat alguns antropòlegs del segle XXI, però certament, no tot era sexe, ni amor. Hi havia altres coses a la vida dels Anteke, coses potser no tant agradables d'explicar, però què hi farem, s'ha de ser realista i acceptar-los tal com eren, no els podem canviar.

Des de l'any 1994 sabem que els Antecessors practicàven el canibalisme més elemental, de manera similar als seus successors/descendents, els heidelbergensis i neandertals. El que ens preguntem és: quines finalitats tenia, el seu canibalisme? Era purament gastronòmic o bé cultural?

Doncs bé, sembla que en el cas que ens ocupa, les raons serien tant la purament nutricional com la cultural, és a dir, que aquells Anteke caníbals mataven dos pardals d'un tret en les seves expedicions sanguinàries. El que explicaré a continuació podria ferir sensibilitats, per tant prepareu-vos bé l'estómac perquè no sentiu nàusees en llegir-ho. Una cosa que va molt bé és pensar en sexe quan la cosa es posa molt negra -o vermella, en aquest cas- amb imatges i sons.

L'equip d'investigadors del CSIC, entre els quals s'hi troben Eudald Carbonell i Juan Luís Arsuaga, ha estudiat un peculiar cas de canibalisme: l'infantil. Tot sembla indicar, que un grup d'Anteke armats amb llances i amb molt mala baba, va dedicar-se a assassinar brutalment els infants -només els infants, sembla- del grup rival. L'objectiu d'aquesta estratègia era foragitar els rivals de les terres que ells volien ocupar sense posar la seva vida en perill -perquè els nens són més fàcils de matar que un adult-, o bé impedir que es multipliquéssin. Després, per aprofitar-ho tot, perquè si una cosa tenien era que eren molt estalviadors, van menjar-se els cadàvers dels nens assassinats, perquè ja se sap que després de fer exercici va bé un bon àpat.

Aquest tipus de canibalisme no és nou, es coneix entre ximpanzés, i va ser descrit per primera vegada l'any 1977, a càrrec de la famosa primatòloga Jane Goodall. Es veu que l'edat dels ximpanzés petits que van ser assassinats i posteriorment consumits coincideix molt bé amb la del grup d'Anteke de Gran Dolina. Desconeixem si altres grups d'homínids com ara els neandertals també practicàven ocasionalment aquesta activitat, però afortunadament aquestes velles tradicions no semblen haver perdurat entre els HAM; això no vol dir que siguem perfectes, ni molt menys. Per sort, la humanitat sempre ha tingut el desig de millorar.


Fonts:

Intergroup cannibalism in the European Early Pleistocene: The range expansion and imbalance of power hypotheses

El hombre de Atapuerca practicaba el mismo canibalismo que los chimpancés

Des dels temps del neandertal, ells les prefereixen poc intel·ligents

Com n'arriba a ser de cruel, la naturalesa! Potser és per això que ens veiem obligats a inventar allò que tothom anomena cinema. Però no perquè la maquillem, la realitat deixarà de ser menys certa, i per més que ens diguin que l'amor és la cosa més meravellosa que ens pot passar, el cert és que darrere d'aquesta cortina de fum s'hi amaguen els instints més bàsics.

Mitjançant una sèrie d'experiments en què es mostraven 76 fotos de dones amb diferents expressions, els científics han trobat que les expressions valorades com a més sexys pels homes eren aquelles on les dones feien cara d'estúpides, bledes, adormides, despistades, ximples o senzillament, tontes.

L'explicació immediata és que els homes prefereixen mantenir una relació sexual amb algú que consideren inferior, és a dir, que ha de ser menys fort, menys àgil, menys valent, menys vigorós i també menys intel·ligent que ells: aquestes són les qualitats que busquen els homes en una dona; això no vol dir que una relació amb una dona "tonta" funcioni a llarg termini, però sí per un polvet d'una nit, allò que en diuen "aquí te pillo, aquí te mato", i expressions semblants.

Tant trist i depriment com ho llegiu: no hi ha màgia, no hi ha princesetes que sedueixen caçadors forçuts, només hi ha l'instint de supervivència, i les ganes de dominació de bona part per no dir tots els homes sobre la seva parella. I això, en temps dels neandertals ja passava, exactament igual que ara.



Font:


http://www.zocalo.com.mx/seccion/articulo/los-hombres-las-prefieren-tontas

ADN - coves sud de França - cavalls pintats reals

Ho sento. No sabia com titolar aquesta notícia que va sortir fa pocs dies i m'ha semblat que així com a mínim queda més o menys intel·ligible -al cap i a la fi tots els prehistoriòfils ja en deuen haver sentit a parlar-.



I és que els animals de les coves on vivien els nostres estimats "cromanyons" sempre ens han atret l'atenció d'una manera o d'una altra, i també cal dir, és clar, que són una font important d'ingressos que recauda ben alegrement l'estat francès.

Precisament me n'acabo d'assabentar que acaba de sortir una pel·lícula sobre aquestes *meravelloses* coves, "The Cave of Forgotten Dreams". M'estalvio llegir cap crítica; de moment sembla ser que no hi sortiran neandertals: ja és bon senyal.

Auel també va dedicar més de 700 pàgines a parlar d'aquestes coves "sagrades", que com sabem, estan plenes de tot tipus de fauna salvatge i d'escenes de caça, tot i que ocasionalment també de patates, plàtans, faves, kiwis, cogombres, melons i altres fruites exòtiques que els homes prehistòrics també assaborien amb molt de gust (per a més detalls veure "Per fi he practictat el sexe social, i com m'ha agradat!").

Un dubte que tenien certs desconfiats amb l'autenticitat de les pintures, és si aquell bestiari era real o bé els prehistòrics abans de pintar la paret s'empassaven una bona ració de bolets al·lucinògens que els feien perdre el món de vista.



Doncs bé, segons l'ADN, sembla que no: els homes prehistòrics eren ben conscients quan pintaven les parets de la cova, i a més a més, pintaven tot allò que veien d'una manera molt realista. S'ha pogut determinar analtizant mostres d'ADN de cavalls que van viure en aquella època: la majoria sembla ser que eren marrons i negres, però a coves com les de Pech Merle, al sud de França, també hi surten cavalls blancs amb taques negres.

L'existència d'aquests cavalls blancs tacats s'havia posat en dubte fins que s'ha analitzat l'ADN de 31 cavalls d'arreu d'Europa. Sis d'aquests cavalls tenien una mutació responsable del color tacat, que vol dir que existien en aquella època, i no eren pas cap invenció dels humans.


Font:

http://articles.boston.com/2011-11-07/news/30370534_1_chauvet-cave-horses-dna-study

Els multiusos del penis Magdalenià

Els homes prehistòrics tenien grans coneixements de la sexualitat en tots els seus aspectes: en el genital, en el reproductor, en l'esotèric, en el social i en el metafísic. Així ens ho van comunicar a nosaltres, els observadors del segle XXI, amb els vestigis de la seva cultura.



Malauradament la sexualitat neandertal no s'ha conservat fins als nostres dies, però de ben segur que va existir; per tant ens centrarem en el Magdalenià, període que va des dels 17.000 als 11.000 anys, i té lloc principalment a Europa occidental.

Durant aquest període, els genitals eren una cosa que calia exhibir, de la millor manera possible. Així, posar-se un piercing o tatuar-se el penis, era una pràctica comuna fa 15.000 anys, i ells ens ho han fet saber amb tota la quincalleria d'objectes trobats a les coves i que evidencien aquesta pràctica, com són representacions dels penis in vivo sent perforats o tatuats en petits bastonets transportables. Potser hi havia algun artista que es dedicava a vendre representacions fàl·liques pels campaments?



Aquesta sexualitat tant oberta no la trobem ni a dia d'avui, i en aquest sentit els homes prehistòrics ens demostren un cop més que sabien com treure el màxim profit de les seves belleses més... íntimes. Dit d'una altra manera: en Jondy de l'Auel encara no s'ho sabia tot, en matèria de sexe.



Font:

http://www.sciencedirect.com/science/article/pii/S0022534711045071

Milers d'encreuaments amb els arcaics?

El genetista Michael F. Hammer va publicar un estudi molt recentment, on analitzant genomes de diferents poblacions africanes, arribava a la conclusió que s'havien encreuat amb uns humans arcaics que van viure al centre d'Àfrica fa 35.000 anys, i que els haurien llegat aproximadament el 2% dels gens.



Aquest mateix genetista va dir el següent en una entrevista:

"Pensem que probablement hi van haver milers d'encreuaments; era una cosa relativament freqüent i que passava de manera extensiva".

Arribats en aquest punt, un es pregunta què vol dir exactament la paraula "milers" en aquest context: que milers d'arcaics van tenir descendència amb humans moderns? Que els moderns es van trobar milers de vegades amb altres grups d'arcaics amb els quals van tenir descendència fèrtil? Que aquests "milers" haurien tingut lloc en un espai de temps molt ampli i haurien afectat gran part de la població mundial?

Aquesta frase segur que ha causat una forta erecció en més d'un multirregionalista, el problema és: i l'evidència prové de... ?? Sense genomes de més arcaics i només utilitzant models computacionals com ha fet Hammer és gairebé impossible estar segur de res. Del que n'estem més segurs, a nivell genètic i morfològic, és:

-Qualsevol antropòleg pot distingir perfectament entre un humà modern de qualsevol part del planeta i un humà arcaic. Al mateix temps, els humans moderns són molt més similars entre sí que no pas qualsevol d'ells als arcaics.
-Les diferències genètiques van començar a aparèixer fa relativament poc (menys de 100.000 anys) entre, per exemple, europeus i asiàtics. Si hi hagués hagut continuïtat esperaríem trobar diferències molt més marcades.
-L'ADNmt i el cromosoma Y dels arcaics són molt estranys en la població moderna per no dir inexistents del tot.



Per tant, amb tota aquesta evidència a la mà, el més plausible és que si bé hi podrien haver hagut molts d'encreuaments, la immensa majoria han estat d'allò que se'n diu negligibles (volia dir menyspreables però quedava massa dur).

Noves datacions pel cavemen sex!

Els meravellosos rellotges moleculars ens poden ser de gran utilitat per datar episodis que van tenir lloc fa molts de temps, i que només han deixat rastre al nostre ADN, perquè fins fa ben pocs milenis no existien ni cassets, ni gravadores, ni tampoc escriptura. Per més atractius que fóssin aquells neandertals que ens han llegat l'1-4%, no tenim cap manera de saber com van anar les coses i quan van tenir lloc si no és fent ús d'aquestes relíquies anomenades rellotges moleculars, més precisos i puntuals que la Renfe.



Si encara no heu notat l'ironia enlloc, us deixaré amb les xifres obtingudes mitjançant els rellotges moleculars per datar el moment en què va tenir lloc el sexe cavernícola, i ja veureu com tot es tornarà més clar que l'aigua.
Primera datació: en Pääbo i els seus van datar el cavemen sex el dia 7 de maig de 2010 entre 45.000 i 80.000 anys.

Segona datació: la vaig veure al blog d'en Razib Khan fa un parell o tres de setmanes: entre 65.000 i 90.000 anys.

Tercera datació: ha aparegut en un dels resums del Congrés Internacional de Genètica Humana, i ens parla d'entre 37.000 i 86.000 anys.


Per saber quina d'aquestes datacions és la més bona, he fet la mitjana de totes tres. Heus aquí els resultats: 62.500, 77.500, 61.500. És a dir, que d'acord amb els rellotgets ens mouriem al voltant dels 67.166 anys. Aquesta data relativament recent coincideix més o menys amb la segona o tercera expansió fora d'Àfrica. La xifra en sí no ens diu gran cosa, només que coincideix més o menys amb la sortida més recent d'Àfrica [d'acord amb els rellotges moleculars], però en canvi deixa fora els altres moderns, com ara Qafzeh i Skhul, que en van sortir molt abans, fa més de 100.000 anys, i possiblement també van compartir territori amb els neander.

Jean M. Auel es fa gran

L'autora de la sèrie Els fills de la Terra, una obra referent dels neandertals on hi ha molt de sexe, s'ha guanyat el suport de gran part de la comunitat antropològica i neandertalòfila d'arreu del món, encara que l'escriptora en qüestió no tingui massa experiència amb qüestions arqueològiques (el que diguem-ne, seria agafar el pic i la pala) ni tampoc antropològiques (allò d'estudiar l'evolució dels homínids i les seves característiques) ni molt menys genètiques (l'anàlisi dels gens aplicats en l'estudi dels nostres orígens).



Nascuda el 18 de frebrer de l'any 1936 a Chicago, Auel ja porta molts anys a les seves espatlles i no està per brocs. Evidentment que pot ser una escriptora excel·lent, i una neandertalòfila exemplar, però per ella, tot això d'extreure ADN dels fòssils, fer-ne comparacions i contrastar-les amb les diferents hipòtesis d'extinció dels neandertals ja queda una mica massa lluny, i prefereix deixar-ho per la jovenalla de la nova onada.

És el que hem pogut comprovar en una entrevista molt recent que li ha fet el diari el periodico, on els neandertals són el punt estrella. Auel, commovedora amb les seves paraules plenes de filosofia i el seu desconeixement gairebé absolut de tot el que no sigui sexe prehistòric, tira pel dret en aquesta entrevista titolada "Tots tenim una mica de neandertal":


Narrador-¿Com descriuria el món prehistòric que vostè ha creat?

J.M.Auel-És la història d'una noia que va morir a l'alba de l'home modern a Europa, la història de gent com nosaltres en temps molt primitius, de com vivien, com interactuaven, com sobrevivien. I la idea que hi havia un altre tipus d'ésser humà totalment diferent però amb la mateixa intel·ligència. L'altre. És igual de fascinant avui. ¿Com respondria el món si descobríssim ara un altre poble humà i intel·ligent però diferent?

N-¿Eren tan iguals a nosaltres pel que fa a sentiments?

A-L'única diferència, segons els científics amb qui he parlat, és que l'home modern, el cromanyó, no és ni més ni menys que nosaltres però en una altra època i una altra cultura. La seva psicologia i intel·ligència eren com les nostres i per tant les seves reaccions també, és com si parléssim dels nostres rererebesavis.

N-L'encreuament entre cromanyons i neandertals que planteja en la ficció divideix els científics.

A-Fa 30 anys, quan vaig escriure el primer llibre, al neandertal se l'anomenava homo sapiens neandertalensis. Després va canviar la teoria i li van treure el sapiens perquè no se'ls va considerar totalment humans. Ara el pèndol ha tornat i diuen que també són sapiens, una altra branca primitiva.

N-¿Què va passar amb els neandertals?

A-Ells van desaparèixer, ningú sap exactament per què, i nosaltres seguim aquí. Gibraltar va ser un dels seus últims refugis. A Portugal es va trobar l'esquelet d'un nen d'uns 4 anys i a l'examinar-lo no sabien si definir-lo com a neandertal o com a cromanyó perquè tenia característiques de tots dos. Alguns diuen que s'equivoca, però el paleoantropòleg Erik Trinkaus, gran expert en neandertals, està convençut que, segons l'ADN, tota la descendència europea té entre un 1% i un 4% de gens o cromosomes de neandertal.

N-¿Què tenim de neandertal?

A-No se sap, els científics ho estan estudiant, saben que hi ha alguna cosa, però no han pogut identificar exactament el què. Jo no n'estic segura. Els neandertals eren molt forts però crec que té més a veure amb la forma de pensar. Segurament hem heretat alguna cosa útil però no sé el què.

N-Ayla té 25 anys i és una mare feliç però en la seva història d'amor amb Jondalar sorgeix la gelosia, que en la seva societat està molt mal vista.

A-No és que abans no existís, però era una societat on depenien tant els uns dels altres que si hi havia un element que l'alterés i fos causa de fricció, com la gelosia, que és tan destructiva, havien de trobar una forma d'evitar-la i no deixar que aflorés. Me'n vaig adonar a l'estudiar pobles nòrdics, com els inuit, els esquimals, que tenen lluites sempre verbals, d'insults ferotges, però mai arriben a l'agressió física perquè depenen molt els uns dels altres.

N-La seva societat prehistòrica és liberal i una mica hippy, hi ha relacions sexuals molt liberals, fins i tot orgies, ritus d'iniciació sexual, divorcis... fins que descobreixen que els fills són conseqüència de l'acte sexual...

A-És l'element clau. Ja en el primer llibre vaig introduir la sexualitat però sense la concepció que serveix per procrear. El sexe era lliure, un plaer, no associaven una cosa amb l'altra. Però al descobrir que el sexe fa nens, la societat canvia per sempre. A la dona se l'allibera al saber-se que té el control de la sexualitat, de quan tenir fills o no encara que l'home no devia estar gaire satisfet amb això. Era el final apropiat per arrodonir la sèrie perquè permetia al lector pensar en com això va canviar les coses i com naixia la responsabilitat de la procreació que comporta el plaer.

N-Per a aquest llibre va visitar gairebé totes les coves prehistòriques d'Espanya però l'ha ambientat a França.

A-Vaig voler posar alguna cosa d'Espanya però ai, el llibre s'allargava molt. Em queda molt material i, qui sap, potser escric una novel·la policíaca amb un crim a la prehistòria, ha, ha.

N-¿Què sent al veure aquelles pintures?

A-En tres de les coves vaig plorar. L'art és tan perfecte... Tinc les parets de casa plenes d'art, és el meu vici, la meva debilitat. Les joies de la corona són Altamira, Lascaux i Chauvet i Ekain.

N-¿Per què creu que els paleontòlegs la respecten? ¿Pel seu rigor, per anar a jaciments, per la seva investigació, que l'ha portat a fer cursos de supervivència a l'àrtic, aprendre a fer foc o tallar la pedra?

A-No ho sé. Potser perquè empro material científic, teories en què uns estan d'acord i altres no. Crec que veuen que em baso en coses sòlides.

He marcat en vermell els punts on crec que aquesta bona dona no en té ni fava del que enraona.

En primer lloc, els neandertals no eren cap branca primitiva de l'Homo sapiens. Això és precisament el que hem descobert ara. Eren una altra branca del gènere Homo i prou. D'altra banda és molt greu dir que Trinkaus va ser qui va dir que els europeus tenen entre un 1 i un 4% de neandertal, en primer lloc perquè això no ho va dir pas ell, sinó un estudi que a ell li va semblar ridícul i que va criticar, i en segon, perquè ell diu que en portem un 20%!!

I ja per acabar-ho d'adobar, tenim que la bona dona creu que els gens neandertals serveixen per pensar, i que ens són útils. Que és com dir que ens van fer més intel·ligents. Que és com dir que els sub-saharians són més estúpids que la resta del planeta. Que és un pensament força racista i que no s'aguanta per enlloc.

Tota la part de les coves i el sexe molt impressionant. Això mateix Auel, dediqui's a escriure llibres sobre sexe prehistòric a la cova de casa seva amb les pintures rupestres de fons, que ho fa de meravella.

Font:

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/cultura-i-espectacles/20110308/jean-marie-auel-tots-tenim-una-mica-neandertal/937011.shtml

El dia que vam perdre les espines...

Una veritat que CAL absolutament reconèixer com més aviat millor, però que no es fa perquè tenim l'ego massa desenvolupat és: els sapientíssims som els pitjors follant. Som la riota del regne animal.



Els sapientissims no sabem follar, ho fem de pena. Fins i tot la paraula follar fa pena: no té cap significat especial ni una sonoritat especialment atractiva, només es una deformació de la paraula fulla, que no té res a veure amb el sexe. Per si no fos poc, es fa servir en altres contextos que no tenen res a veure amb el significat primari i que designen generalment situacions molt vulgars.

N'hi ha que ho fan tant malament, que després ploren. D'altres no s'atreveixen fins passada mitja vida per por de fer el ridícul, i és que cal un curs mitjà de 35 anys perquè un sapientíssim arribi a dominar mínimament la tècnica. Després hi ha els problemes associats als jocs de rol, que porten molts de maldecaps a la parella i refreden ràpidament l'ambient, que en alguns casos costa molt d'escalfar i en d'altres... massa poc. En definitiva: un desastre.

El més patètic de tot ve quan aquest desastre anomenat follar s'intenta maquillar i vendre com una cosa meravellosa que ens transporta al setè paradís i ens alleuja de tots els mals, a través d'anuncis, música, pel·lícules, i un etcètera infinit, i a més a més, constantment, amb l'ajut de la publicitat subliminal. Tant de parlar de sexe fa que molta gent l'avorreixi abans d'hora, i és que la pressió que ens arriba de tot arreu del sexe és abominable, pitjor que si ens caigués un mamut de 10 tonelades a sobre. És com estar d'eleccions tot l'any. Però, que ningú no se n'adona? Per què ningú no diu res? Que no hi ha cap escriptor que en pugui publicar un llibre? O ni tant sols un article de no-res al diari? La situació és realment preocupant.



Els ximpanzés se ne'n riuen, del nostre món sexinògen i anorgàsmic. Ells sí que s'ho passen bé i saben el que fan. Potser hauriem de baixar del burro i aprendre d'ells. El món ho agrairia.
Els ximpanzés són més feliços durant les relacions sexuals perquè perquè tenen "espines" al penis. Tal com ho heu llegit: espines. No sé pas què poden ser, podria provar de posar fotos dels membres d'uns quants ximpanzés per aclarir-ho, perquè si són com les espines de peix uiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii m'ha fet mal pensar-ho i tot. Es veu que aquestes espinetes serveixen per incrementar l'estimulació sexual durant el coit, però com diu la paraula, també tenen la part dolorosa: mentre que els mascles s'ho passen molt bé, les femelles acaben... ferides. Això potser explicaria per què els ximpanzés només mantenen relacions sexuals en un període molt concret del mes, que és quan la femella ovula, i els humans en canvi en tenim en qualsevol moment.

Humans, sí, perquè en això els neandertals eren com nosaltres: tampoc no tenien espines, d'acord amb el seu genoma. Potser és perquè el sexe va prendre un sentit més "social" en el gènere Homo, tal com ha proposat l'Eudald, i no està limitat només a assegurar la supervivència de l'espècie, com deu ser el cas dels ximpanzés.



En Pääbo ha comentat els resultats d'aquest estudi que no sé pas on ha aparegut, i ha dit que això reforçaria la idea de l'interbreeding, suposadament perquè si els neandertals haguessin tingut espines al penis les modernetes haguessin fugit corrents. La comparació d'aquests tres genomes ha revelat que uns 37.251 gens presents a l'avantpassat comú dels ximpanzés i els neandertals/moderns s'han perdut a la nostra línia evolutiva, entre els quals es troben els responsables de les espines i un cervell més petit.


FONT:

http://news.discovery.com/animals/primates-satisfaction-sex-anatomy-110309.html

Un arqueòleg alemany opina sobre les relacions amoroses dels neandertals

L'arqueòleg i expert en neandertals Gerd-Christian Weninger ha expressat la seva opinió sobre els encontres neandertal-modern que tantes pel·lícules, còmics i llibres han inspirat en els darrers 50 anys. Ell no sembla gens sorprès, que dos grups humans es trobin i s'enamorin els uns dels altres, és una cosa ben natural, perquè diu que els neandertals eren éssers humans normals i corrents. Aquesta entrevista m'ha semblat d'allò més sensible i entretinguda; això no vol dir que no hi hagi trobat algunes frases del dr. Weninger que m'hagin cridat l'atenció.



Entrevistador (E): Vostè és un crític conegut de l'anomenat model de dues espècies i algun cop ha escrit que "només hi ha una remota probabilitat que l'Homo sapiens neanderthalensis i l'Homo sapiens sapiens puguin ser vistos com a dues espècies biològicament diferents" Ara, l'equip d'Svante Pääbo ha descobert que entre l'1 i el 4% del genoma humà prové dels neandertals. Que potser això representa la prova definitiva que ambdues formes d'Homo sapiens pertanyen a la mateixa espècie?

Weninger (W): Sí. Em sento plenament confirmat. El més decisiu és que evidentment es van aparellaran i de forma fructífera. És a dir, van poder engendrar descendents, i d'acord amb la definició biològica, no poden pertànyer a espècies diferents.

(E): I com ens ho hem d'imaginar? Els neandertals eren més baixos, de pell més clara, i molt més musculosos. N'hi ha qui afirma, fins i tot, que eren pèl-roigs. Sent tant diferents, com va poder sorgir una atracció entre ells?

(W): Crec que a aquesta visió hi ha un petit error, i és que els neandertals no eren massa diferents fenotípicament parlant dels homes moderns. Si observem l'home anatòmicament modern de l'edat de gel, el qual va viure fa aproximadament 40.000 anys, comprovarem que no era pas gaire més alt que els neandertals. En la seva morfologia, les expressions del seu fenotip, els neandertals amb prou feines es diferenciaven d'ells. Els neandertals no eren extraterrestres, no eren mosntres, sinó éssers humans normals i corrents. Si observem les diferències que hi ha entre les diverses ètnies que poblen actualment la Terra, ja sigui un bosquimà, un nubi o un aborígen australià, podrem corroborar que hi ha diferències morfològiques enormes, i no obstant això, tots són éssers humans. I si col·loquéssin al neandertal en una fila juntament amb els altres, de cap manera cridaria l'atenció. Ell també seria un ésser humà de cap a peus. I tampoc no hem d'oblidar que la morfologia representa només una part de la nostra imatge. Encara més important per nosaltres són les característiques culturals: Quin pentinat porto? Potser el meu barret és inusual? Vaig tatuat? Totes aquestes coses resulten ser més importants que la forma de la cara en la percepció de l'altre.



(E): Creu que els aparellaments entre moderns i neandertals van succeïr de manera esporàdica o hi havia una mena d'estructura ritualitzada?

(W): Hem de recordar que estem parlant de caçadors i recol·lectors, no d'agricultors i ramaders. Els caçadors-recol·lectors són comunitats altament mòbils. Sempre són grups molt petits, d'entre vint i trenta membres, que, en part com a grup complet, en part com una part d'un grup més gran, recórren els paratges. I aquests grups troben els seus companys sexuals en altres grups, no en el propi. És un principi propi de les societats caçadores-recol·lectores que els diferents grups es trobin una i una altra vegada durant el transcurs de l'any, la majoria de vegades amb motius d'aconteixements de caça exitosos o caçeres comunes, per exemple. I en aquests encontres es busquen companys sexuals, els quals, com a regla general, són incorporats al grup per assegurar-ne l'existència. I en aquests encontres es van produïr els processos d'intercanvi sexual entre neandertals i HAM.

(E) Això vol dir que ells també van cooperar? Caçaven junts? Celebraven junts?

(W): No ho sabem. Però el que sí que sabem és que les zones de contacte, a l'Orient Mitjà, van ser ocupades per formes de vida similars i que els vestigis culturals no permeten reconèixer diferències entre les mateixes. Per tant, allà podrien haver-se trobat, i haver dut a terme aquests processos d'elecció de parella. És un esdeveniment sense cap tipus d'espectacularitat que, en el ritme de vida normal, formava part de la cotidianitat d'aquells caçadors-recol·lectors. És clar que hi havia diferències en el llenguatge i la indumentària, però es tracta de factors amb els quals els caçadors-recol·lectors sempre han de preveure. No tenia cap cosa inusual, ni era res nou.



(E) El cert és que quan l'home modern va arrivar a l'Orient Mitjà, fa entre 80 i 50 mil anys abans de la nostra era, els neandertals ja s'havien instal·lat existosament en aquella regió. Com van ser rebuts els nous veïns?

(W) El més decisiu, crec jo, és que les dades genètiques d'en Pääbo suggereixen que aquell contacte es va produïr exclusivament a l'Orient Mitjà i que, aparentment, més tard, a Europa, no es van produïr més aparellaments. Això coincideix amb les nostres concepcions arqueològiques, segons les quals, els neandertals a Europa, degut a abruptes canvis climàtics, s'haurien extingit abans que els HAM emigressin cap a aquest continent. És a dir, a Europa, tant oriental com occidental, no hi va haver cap possibilitat de contacte, o només mínima, entre neandertals i HAM. Aquest és l'escenari demogràfic amb què treballem actualment i per al qual creiem trobar forts indicis en les dades arqueològiques i historico-climàtiques.

(E): Això s'oposa a la popular hipòtesi del genocidi, segons la qual els HAM van exterminar els neandertals.

(W): Efectivament. I el més fascinant és que nosaltres treballem amb la hipòtesi de l'encontre des de fa uns quants anys, molt abans que les dades genètiques d'en Pääbo es sobreposessin a les nostres hipòtesis arqueològiques.

(E): Altres investigadors afirmen que fa 28.000 anys encara hi vivien neandertals, a Gibraltar...

(W) Això mateix. Hi ha una gran controvèrsia a la península ibèrica sobre si realment els neandertals hi van viure fins fa tant poc. Considero que aquestes datacions són molt discutibles. Actualment estem duent a terme alguns grans projectes d'investigació a la península ibèrica amb la finalitat d'aclirar aquesta qüestió, és a dir, saber si els neandertals hi van viure durant de temps, al sud d'Espanya, sense haver trobat cap indici que de moment, corrobori la hipòtesi dels col·legues de Gibraltar.



(E) Les dades de Pääbo també demostren que només els HAM que van emigrar d'Àfrica es van encreuar amb els neandertals, mentre que els que hi van romandre, els africans d'avui, no ho van fer; en altres paraules: hi ha una diferència genètica entre els africans i els no-africans. Resulta que, al cap i a la fi, no som tots iguals?

(W): És clar que tots som iguals! El que s'examina és una mínima diferència al genoma, la qual no ens diu res sobre les nostres facultats biològiques, sinó, únicament, sobre la història del nostre desenvolupament. Tots som africans, tots pertanyem a la mateixa espècie.

(E): Quin significat tenen els neandertals per la comprensió de la nostra espècie?

(W): Cada cop que reflexionem sobre els neandertals, com a regla general i en primer lloc, reflexionem sobre nosaltres mateixos. Semrpe els hem fet servir com una imatge especular de la nostra existència. Durant 150 anys vam tractar d'adjudicar-lis tot allò que desitjàvem extirpar-nos de la nostra pròpia imatge. Vam tractar de dotar-los de totes les facetes difícils i també el cantó fosc de l'existència humana, amb la finalitat de renéixer sota una llum més favorable. A aquesta perspectiva, hi hem de renunciar ara per ara. Ara som realmetn responsables del que passa. I això representa naturalment, una responsabilitat respecte al nostre futur. (Això SÍ que és una gran veritat!!!)



Les paraules d'aquest home m'han commogut, és realment digne d'escoltar. El que passa és que no ho veig tant clar això que els neandertals d'Europa s'extingissin pel clima, quan fa poc va sortir un estudi segons el qual els neandertals s'haurien d'haver recuperat si fos pel clima. Tampoc no descartaria que s'extingissin per qualsevol altre motiu, però mira que anar-se a extingir precisament quan hi van arribar els HAM...

I un altre punt: les datacions de la P.I estan malament? Espifiada!! El C14 ens ha jugat una mala passada a tots. Ho haurem de tornar a revisar tot? Les dates de Gibraltar, de l'Esquilleu, de totes les coves de fa 30-50.000 anys? I què passa amb les datacions de la resta d'Europa, allà estan bé? I per què no s'haurien pogut refugiar al sud de la península, els neandertals, quina contradicció hi ha? És cert que hi ha estudis que semblen mostrar que no es van veure les cares, però en canvi sabem gairebé del cert que fa 40.000 anys encara hi havia neandertals vivint a Múrcia. Què els va passar?




FONT:

http://www.letraslibres.com/index.php?art=15275

Tècniques de seducció neandertal: el LEVALL❤IS

Utilitzant-me a mi mateixa com a conillet d'índies, crec que acabo de descobrir una segona utilitat de les indústries paleolítiques tant característiques del gènere Homo.



No hi ha cap dubte que les pedres tenien la seva utilitat i/o utilitats clàssiques que tots coneixem: trinxar els ossos, tallar troncs d'arbre, matar animals, persones, etc. Tant cert és que de ben segur cada neandertal s'emportava amb ell les seves 3-4 eines de sílex quan se n'anava d'excursió al bosc, encara que no fos una jornada de caça organitzada. Les eines de sílex devien ser pels homínids com unes sabates per nosaltres: sovint ens n'oblidem que les portem posades, però ai! si camenissim descalços, com les trobariem a faltar!

Me n'he adonat que, a part dels simples usos pràctics, com ara obtenir menjar i defensar-se, les pedres també podrien servir per altres funcions no evidents a simple vista, però tant o més importants per la supervivència del grup que les comunament esmentades.

Es tracta del laboriós procés d'obtenir una eina, l'art de picar i fer anar amunt i avall un roc sense forma per obtenir-ne una magnífica llança o destral de sílex. Tot això requereix un aprenentatge previ, paciència, capacitat de planificació, i pràctica, molta pràctica.

Com que a la prehistòria tampoc no tenien les distraccions que tenim ara (ordinadors, internet, wifi, mp4, mp5, mp32325325, vídeo, tele, mòbil, etc) no és gens descabellat pensar que aquells homínids ocupaven bona part del seu temps fent-se eines.



El procés de fer una eina no és una cosa linial, sinó que és com un bosc: ple d'alts i baixos, de corves, d'entrebancs, de llocs desconeguts on val més no passar-hi i tornar enrera, i sobretot, de barrancs: si no vas en compte, corres el risc d'haver-te carregat el roc sense haver aconseguit el resultat esperat. És per això que un bon artesà de pedres ha de dur a sobre seu una sèrie de qualitats que van molt més enllà del simple fet de picar una pedra contra una altra. Unes qualitats com ara experiència, constància, paciència, agilitat, despresa manual, astúcia, capacitat d'aprenentatge i agudesa visual, qualitats que més o menys devien estar presents en tots els neandertals, però en diferent grau; segurament no tothom es podia dedicar a fer eines per la resta del grup.

A part de les habilitats requerides per fabricar eines, cal no oblidar la part de l'espectador/s, que es queden bocabadats observant com l'artesà duu a terme tot el laboriós procés, des que agafa el roc de sílex fins que ens ensenya la seva destral de sílex que talla més que un ganivet afilat. Aquest procés és realment agradable per tots els sentits d'observar, relaxa la ment fins a límits impensables i fa desconnectar l'espectador de totes les vivències anteriors, de tal manera que aquest només pot pensar en el roc que a poc a poc va prenent forma gràcies a les hàbils mans de l'artesà, també plenes de cicatrius i arrugades gràcies a la feina que els ha tocat fer.

Els suaus cops que se senten en picar la pedra relaxen l'espectador i li fan sentir una sensació de gran plaer que és com unes pessigolles que li recorren el cos de dalt a baix, fins i tot li recorren la ment que demana que aquell espectacle no s'acabi mai.

De ben segur que quan l'artesà començava a picar, tenia un seguit d'espectadors que observavent atentament tot el procés. Anant una mica més enllà, també es podria arribar a pensar que alguns neandertals utilitzaven les seves habilitats per seduïr. Per què no? Que potser no és el que fem ara? D'acord, amb pedres no, però sí amb altres objectes que només nosaltres sabem fer anar.



Segur que les noies neandertals se sentien molt atretes per aquelles mans artesanes i aquell esperit d'experiència, més que no pas pels músculs i alts nivells de testosterona. Segur que en observar el procés, moltes noies (i nois?) neandertals s'imaginaven com n'hauria de ser de meravellós, poder sentir que el seu cos és treballat per les mans de l'artesà com la pedra. I... necessito una dutxa d'aigua freda. Millor, glaçada.

A continuació deixo uns quants vídeos perquè pogueu gaudir d'aquest Art de seducció prehistòric:

http://www.youtube.com/watch?v=9HfwXXqK1eU&feature=related
http://www.youtube.com/watch?v=xvAjJdvvIqo&feature=related
http://www.youtube.com/watch?v=wOU_iIiZBeIhttp://www.youtube.com/watch?v=-cHM8rfmQII&feature=fvw
http://www.youtube.com/watch?v=-cHM8rfmQII&feature=fvw
http://www.youtube.com/watch?v=FgkOitTbqLo&feature=channel
http://www.youtube.com/watch?v=hbYDX7_1YVA&feature=related

D E N I S O V A

Avui és un dia d'aquells per agafar refredats. Crec que tornaré a gafar una neandertalitis -o una denisovitis- aguda, com aquella del mes de maig -nooo ara no, que és època d'exàmens!-.

L'institut Max Planck ens ha fet saber avui que la Grossa no ha caigut pas a Barcelona com han dit a la tele, sinó al Pacífic. Però no pas a l'aigua, sinó a les illes de Papua-Nova-Guinea i d'altres del voltant, habitades pels melanesis.



Potser us podria interessar saber qui són els melanesis, però abans crec que hauria de parlar de la Senyora X, aquella noieta trobada a Sibèria, en un indret anomenat Denisova, i al voltant de la qual s'havien generat tants de debats i discussions. El primer anàlisi que se'n va fer provenia de l'ADNmt, que indicava que la Senyora X provenia d'un llinatge anterior al dels humans i neandertals, que estaven més relacionats entre sí. Aquest llinatge s'hauria separat de la nostra línia evolutiva fa 1.000.000 d'anys.

Però calia analitzar l'ADN nuclear, que com sabem, aporta molta més informació que el mitocondrial, i els de la Central s'hi van posar tot seguit, i avui és quan s'ha publicat el paper a la revista Nature.

Malauradament el paper és de pagament, de manera que no puc accedir-hi encara que me'n mori de ganes, i que per més cops de puny que clavi a la paret, m'hauré de conformar amb la informació que he anat recompilant de diferents llocs, com ara el blog d'en Hawks, que ja n'ha publicat un FAQ. Dienekes també n'ha parlat al seu blog, però els seus comentaris a l'article m'han semblat tant broça, que ni em molestaré a comentar-los, no tinc cap interès en fer-li publicitat, d'això ja se n'encarregarà la premsa (oi?), com va passar la última vegada amb els neandertals.



En primer lloc: què ens diu, l'ADN nuclear, sobre la Senyora X?

Sembla ser que va divergir de la nostra línia evolutiva i la dels neandertals fa 500.000 anys, PERÒ en algunes seqüències es troba més aprop dels neandertals. Tot i així, els neandertals (Mezmaiskaya, Vindija) són molt més semblants entre sí que cap d'ells a la Senyora X. A més a més, en algunes seqüències la Senyora X és molt diferent dels neandertals i humans moderns, i s'assembla més als ximpanzés (!!!). Encara que pugui semblar un disbarat, el cert és que un anàlisi de la seva dentadura evidencia afinitats amb homínids més arcaics, com ara els H. erectus o els H. habilis; una possibilitat seria que una branca que es va separar dels neandertals/humans moderns fa 500.000 anys emigrés cap a l'Àsia i s'encreués amb els altres homínids més antics que hi vivien, perquè hem de tenir present que el registre fòssil d'homínids asiàtics és molt antic, de gairebé 2 milions d'anys.

Com que en algunes seqüències es troba més propera als neandertals, és possible que el llinatge de la Senyora X i el dels neandertals s'encreuessin unes quantes vegades un cop fora d'Àfrica, una hipòtesi força plausible si es té en compte que s'han trobat neandertals a Sibèria. En qualsevol cas, els neandertals i la Senyora X serien dues poblacions diferenciades, que van tenir la seva peculiar història evolutiva.

I ara ve la Grossa: Tal com ja va predir l'estudi de Jeffrey Long aparegut l'abril d'aquest mateix any, en què analitzava la variació de microsatèl·lits (seqüències curtes repetides) arreu del món, a part dels neandertals, hi va haver un altre encreuament amb els brutes fa 45.000 anys a l'est d'Àsia, i la branca descendent va passar al mar, una predicció que sorprenentment encaixa a la perfecció amb el que s'ha observat.



La Grossa és de 4-6.000.000 euros, que vol dir un 4-6% d'ADN denisovià en els melanesis. Ep, només denisovià! Si ara fem una simple suma amb l'ADN neandertal que ja s'hi havia afegit, ens queda que 3+5 = 8, que vol dir gairebé un 10% d'ADN no africà en els melanesis!!! Això no és pas despreciable, ni molt menys, i clarament, ens convida a abandonar d'una vegada per totes la versió "dura" del Fora d'Àfrica. Uns resultats similars van ser predits per l'Alan Templeton, que va analitzar ADN de molt diverses poblacions del món, i va trobar que hi havia un petit percentatge d'ADN que no es podia explicar amb una simple migració fora d'Àfrica fa menys de 100.000 anys.

I si jo no sóc un melanesi, no porto ADN de la Senyora X?

Desgraciadament, com he dit més amunt, no m'he pogut llegir l'estudi, però sembla ser que excepte els melanesis i les poblacions que hi estan en contacte (això inclou bona part del sud-est asiàtic i probablement tota Austràlia i les illes del pacífic) no s'ha pogut detectar presència denisoviana a l'ADN de les poblacions europees, ni africanes, ni asiàtiques. Una altra pregunta és: realment només hi va haver dos encreuaments amb els arcaics, un amb els neandertals fa 60.000 anys i l'altre amb la Senyora X, o n'hi va haver molts més que encara no s'han pogut descobrir? És possible que fins i tot hi hagi altres espècies d'homínids encara no descobertes que puguin entrar en joc, com ja ha anunciat l'equip d'en Green?

EDITAT I: En Maju ha comentat unes figures extretes de l'estudi i és possible que les poblacions asiàtiques i europees també portin un petit percentatge d'ADN denisovià (1-2%). En tot cas això és molt especulatiu, perquè entre d'altres coses, la senyora X no hi va viure mai, a Europa. Tot són qüestions que s'han d'acabar de perfilar, però en qualsevol cas, és possible que portem una petita empremta d'aquella noieta tant sexy. Com mola!



Això crida l'atenció si tenim en compte que la Senyora X que viure a Sibèria i no pas en unes illes perdudes del Pacífic, però té lògica si pensem que possiblement el llinatge de la Senyora X estava molt més estès anteriorment del que ho està ara. Un grupet d'africans s'hauria trobat amb els brutes de Denisova al centre-sud d'Àsia, hi hauria dormit, i posteriorment se n'haurien anat a colonitzar les illes. El fet que els xinesos i d'altres asiàtics que viuen aprop de Sibèria no mostrin afinitats clares amb la Senyora X voldria dir que provenen principalment d'altres grups d'africans que no s'haurien trobat aquests homínids, perquè una altra pregunta és: com es va extingir, l'espècie de la Senyora X? És possible que la seva extinció i la dels neandertals anessin lligades? I: formen tres espècies diferents, neandertals, Senyora X i humans moderns, o bé més aviat tres poblacions diferenciades de la mateixa espècie? El concepte d'espècie que tenim s'haurà de modificar durant els propers anys, una qüestió que porta de cap a molts taxonomistes que no volen abandonar la taxonomia de sàpiens sàpiens vs brutes.

Comentaris i entrevistes DenisovaInteressants són d'esperar durant els propers dies. Una altra qüestió que ningú no s'ha fet però que a mi m'exalta és: es trobaran més gens exclusius "nostres" amb el genoma de la Senyora X?

En realitat aquesta estructura arcaica dels melanesis -i possiblement els aborígens australians- no és pas tant soprenent. Diversos antropòlegs ja havien notat certes característiques arcaiques als cranis d'aquestes poblacions, i fins i tot l'anàlisi de l'ADNmt d'un individu del llac Mungo (Austràlia) va arribar a unes conclusions impactants: aquest ADNmt era diferent de tota la resta, i havia divergit dels llinatges africans feia gairebé un milió d'anys. El que va passar és que amb tota la propaganda del Fora d'Àfrica aquest descobriment va quedar mig silenciat i se'l va intentar desacreditar amb explicacions més o menys absurdes, i en última instància, es va optar per la degradació de l'ADN per culpa de les altes temperatures dels deserts australians com a explicació més realista; no cal dir que els forad'africanstes "durs" intentaran desacreditar-ho com puguin, però per mi, el fet que dos estudis independents hagin arribat exactament al mateix resultat i que els descendents de la Senyora X siguin una població que s'ha mantingut relativament aïllada de les altres i que mostra característiques arcaiques ja és més que suficient.



La Senyora X, aquella noieta amb visera que va veure a Sibèria fa més de 40.000 anys, encara no sabem quin aspecte tenia, però el que ara podem afirmar és que els africans no es van poder resistir als seus encants femenins, i que encara que s'hagi extingit, la seva progènie és mil·lionària, tant o més que el que avui s'ha emportat el primer premi de la Grossa.

Els neandertals només pensaven en ficar-la en remull (passa-ho)

La notícia dels dits (comentada a l'entrada de més avall) ha aixecat polseguera. Ara no és allò que potser la llargada dels dits pot tenir alguna cosa a veure amb la testosterona, i que la testosterona pot influir en el comportament sexual dels homínids. Ara la cosa ha fet un gir sobtat de 180 graus: ja no és que la notícia sembli, a primer cop d'ull, a-científica i completament absurda, sinó que ara també hi haurem d'afegir: infantil, malcriada, ofensiva, neandertalòfoba, nimfòmana, esquizofrènica i en definitiva, insultant per tota la comunitat científica.



El que ha passat és el que sol passar amb les llegendes i contes de tradició oral: l'any 1500, posem per cas, un pagès explica a un altre pagès que ha vist una noia despullada en un llac. Aquestaltre pagès ho explica a la seva dona, la seva dona a la veïna, etc. I l'any 1600 resulta que aquella noia se'ns ha convertit en una princesa com per art de màgia. L'any 1700 la història diu que el pagès va veure, no una princesa, sinó una fada. El 1800, la fada s'ha convertit en una deessa grega, l'any 1900 en una bruixa horrible, i el 2.000 s'hauria convertit en un extraterrestre que va caure a la Terra per culpa d'un desafortunat accident amb la nau espacial si no fos perquè hi havia coses més interessants a fer que explicar llegendes mig florides, com ara mirar el Barça.

La diferència de la història dels dits amb la història de la fada, és la velocitat amb què han ocorregut els fets: si fa 500 anys necessitàvem unes 4 generacions per modificar lleugerament una llegenda, ara amb un sol dia els neandertals han passat de ser uns individus amb una mica més de testosterona que els estrogènics sapientíssims, a uns depredadors sexuals amb un dolmen a l'entrecuix i un cervell de la mida d'una aglà.

El més greu de tot no és que aquesta llegenda se l'hagi inventada cap nimfòman del segle XXI (que també), com seria d'esperar, sinó que ja apareix a les portades dels diaris més prestigiosos dels països més evolussssionats, com ara el Telegraph. Algun periodista d'aquest diari ha escrit les següents línies:

Neanderthals really were sex-obsessed thugs

Neanderthals really did act like Neanderthals, new research suggests, as our early relatives were found to be more aggressive, competitive and promiscuous than modern man.

Thugs, thugs. Tu sí que ets un cuc, animal!! S'ha acabat. A partir d'ara, els mitjans de comunicació passaran a dir-se mitjans de des-informació. No encara millor: mitjans de putamerdació.
Davant d'insults com aquests pels pobres neandertals, insults a més a més, completament injustificats que algun simi d'aquells amb cara de lloro s'ha dedicat a redactar amb un telègraf endollat a un ipod, l'únic procediment vàlid i just és la denúncia. Una denúncia que els deixés pelats com una canya: el telegrap s'hauria de tancar, els treballadors al carrer, i els amos que revisen i autoritzen aquests titulars barbàrics, a fregar els vàters del Camp Nou el dia després del Barça-Madrid. No, massa fluix. Seria molt millor agafar-los tots per les extremitats inferiors, lligar-los amb una corda i penjar-los dalt d'un arbre; mentrestant aniria bé arreglar-los el crani amb un pic i un martell: per exemple, enxamplar-los el nas (sense anestèsia, evidentment), clavar-los un bon cop darrere l'os occipital perquè els en sortís un bony, estirar-los les galtes amb unes alicates perquè se'ls enxamplés la boca, etc.

I tot i així, encara no n'hi hauria prou. No hi ha res que pugui justificar que davant d'una notícia que ja per sí sola sembla dubtosa i poc realista, algú es dediqui, no només a fer-ne publicitat, sinó a aprofitar l'ocasió per insultar a tort i a dret els neandertals.

Ui!!! Obsessionats amb el sexe, diuen aquests simis llepafils. No m'ho crec, com és possible que diguin una cosa que ni tant sols el propi "estudi" esmenti enlloc!?!? D'on ho han tret, que els neandertals estaven obsessionats amb el sexe? Dels dits, segur que no. Per tant, hi ha d'haver alguna explicació, i la més simple que se m'acut ara és que el periodista que ha escrit això és qui està obsessionat amb el sexe, i no pas els neandertals. Hi posaria les mans al foc i no em cremaria, que la nostra Chita es mor de ganes que un grup de 8-10 neandertals l'agafessin per la força, el despullessin, el fessin ajupir i li introduissin a dins de l'anus una banya de mamut (va, que en siguin dues) de 6 metres de llargada i 1 d'amplada fins que li sortissin per la boca.



És que no hi ha dret!!

♥♥♥ Sexe d'Antekessor ♥♥♥

Avui s'ha emès l'últim capítol del Sota Terra (sanglots), que com ja sabeu anava de deixalles. Sense manies, uns quants arqueòlegs amb mascareta han començat a remenar les deixalles d'un dels abocadors més famosos del principat (sanglots).



I mentrestant, s'hi anaven intercalant imatges d'altres episodis anteriors, com per exemple el de la Boella (sanglots) on una colla d'Antekessors van atrinxerar cruelment un pobre hipopòtam que s'havia quedat encallat en una bassa plena de fang, fa més de 800.000 anys (sanglots).

Desgracidament el més probable és que no tornem a veure cap més Sota Terra (sanglots, sanglots, sanglots) i almenys a mi, això m'entristeix moltíssim, tanta companyia que em feien, tant divertits que eren, tant depressa que m'han fet bategar el cor, tantes vegades que m'han fet viatjar en aquells móns perduts de fa desenes de milers d'anys. És per aquest motiu, que per alleujar la nostra gran tristor, he pensat que el millor seria una bona ració de sexe Antekessòric (i també neandertal) que vaig trobar un dia, no sé com (bé si, buscant informació sobre els neandertals), en aquesta pàgina:

http://www.quo.es/var/quo/storage/fckeditor/File/sexo_Atapuerca.pdf

Una pregunta que ens hem fet tots algun cop és: què feien els Antekessors quan tornaven a la seva cova o campament, després d'una dura jornada de caça, o els neandertals de l'Abric Romaní, aquelles nits d'hivern a la vora del foc? Uns quants arqueòlegs molt imaginatius han volgut calmar la nostra sed de curiositat amb un relat titolat "Paleosexo" que es situa al pòdium de "relats pornohistòrics" i que no només inclou sexe, sinó també sexe amb sang i canibalisme, sexe desenfrenat, orgasmes, etc (no apte per a ments sensibles).

La meva opinió és que, encara que ens hi poguem aproximar, no podrem saber mai com s'ho feien aquells Antekessors de fa 800.000 anys a la serra d'Atapuerca (sanglots), i el que ha fet qui ha escrit això és:

1-Suposar que els Antekessors eren molt semblants, tant mentalment com físicament a nosaltres.
2-Projectar-hi els seus desigs reprimits després d'haver sentit tantes vegades el soroll del pic i la pala al jaciment, tenir les mans plenes de butllofes, i no haver sentit mai la pressió física d'un altre ésser humà damunt o a sota seu.

Quines són algunes preguntes ens fem sovint, els fans dels neandertals i amics també dels Antekessors, referents al tema del sexe entre aquests homínids, i què ens diu l'evidència de què disposem?



1-Tenien orgasmes o bé patien d'anorgàsmia (pobrets!)?
-Els ximpanzés es veu que també senten sensacions agradables, semblants a un orgasme mentre practiquen sexe. Per tant, és de suposar que aquests homínids que encara se'ns assemblen més anatòmicament, tenien uns orgasmes que els deixaven ben a gust. La funció de l'orgasme seria que la femella no s'aixequés ràpidament després del coit, perquè el semen no es perdés. Llegiu aquest fragment si no em creieu: Por lo tanto, Lucy, si es que en algún momento de su vida llegó a tener un encuentro sexual, gimió como la que más. S'HAN PASSAT, la Lucy no en té cap culpa de la vostra frustració sexual!!!

2-Ho feien de cara, d'esquena, o en totes les posicions possibles?
-Els Antekessors ja tenien la pelvis preparada per fer-ho de cara. De fet, fins i tot la Lucy ho podria haver fet de cara. I els bonobos ho fan de cara, d'esquena i de costat. D'altra banda, molts moderns ho fan d'esquena. Per tant, crec que els Anteke i els neandertals provaven totes les posicions possibles.



3-Abans de fer-ho, es treien la roba?
-Tampoc no anaven gaire vestits, si feia calor el més probable és que portessin un parrac a l'entrecuix i poca cosa més. Durant les glaciacions, els neandertals devien anar més tapats, però no crec que els costés tant treure's la roba com a nosaltres, perquè tot això de les calces i els sostens és molt posterior. I suposo que si no tenien molta pressa, els agradava explorar el cos de l'altre, per tant sí que s'havien de destapar una mica.

4-Els petons amb llengua existien?
Els bonobos es fan petons amb llengua, i els humans de totes les cultures també. Ara bé, a la Guerre du feu, els homínids protagonistes no se'n fan, i a la majoria de documentals que he vist, els neandertals i els moderns són els cavalcadors més avorrits del regne animal.
Els orígens del petó podrien ser molt més recents del que es creu, perquè de fet a moltes cultures de l'Àfrica les parelles no se'n fan, sembla ser que és una cosa típica del món occidental.

5-El sexe oral existia?
No hi ha cap raó per pensar que no. En els bonobos existeix, i seria molt poc lícit pensar que aquesta homínids no sentien certa curiositat per tastar les parts íntimes del seu estimat/da.



6-S'enamoraven i es deien "T'estimo"?
Els neandertals parlaven. I si disposaven del do de la parla, perquè no haurien de poder dir "T'estimo"? (què dolç, seria tant bonic sentir-ho d'alguna boca neandertal això...).
També és força probable que s'enamoressin com nosaltres. El motiu seria que a diferència de les femelles ximpanzés, que quan es troben en el moment de màxima fertilitat ho ensenyen mitjançant els genitals als mascles, les femelles humanes (i hem de suposar que les d'altres espècies del nostre gènere) no ensenyen en quin moment són més fèrtils. Això podria tenir a veure amb altres estratègies d'aparellament, i també amb l'enamorament. En qualsevol cas, els Antekessors eren morfològicament molt més semblants a nosaltres, i també cal dir que els neandertals de La guerre s'enamoren (d'una manera molt poc realista, però s'enamoren).

7-També hi havia sexe entre persones del mateix sexe? I estava ben vist?
El sexe homosexual ha estat descrit, no només en primats, sinó també en moltes altres espècies d'animals. Segurament els Anteke homosexuals eren més estranys, tant segur com que també n'hi devia haver. I a més, qui no sent atracció, sigui mascle o femella, per un d'aquells cossos? nyam.

8-Sabien associar sexe amb fecundació?
Els moderns que van pintar les coves de fa 15.000 anys sembla que sí que sabien associar sexe i fecundació. Però res no indica que els homínids d'en fa 800.000 ho sabessin. De fet, hi ha societats recol·lectores/caçadores actuals que encara no ho saben, o no ho sabien fins que no hi van arribar els colonitzadors, fa relativament poc. A les pel·lícules prehistòriques, com ara el Clan of the Cave Bear, els personatges no ho saben tampoc.



9-Tenien parella estable, o bé s'ho feien amb qui els anava millor?
És molt difícil respondre aquesta pregunta tenint en compte la quantitat de variació que trobem en les societats humanes (poligàmia, poliginia, monogàmia...) i en altres espècies de primats, on els mascles d'algunes espècies, com ara els goril·les, viuen en harens. També cal dir que fins i tot els periquitos semblen triar una parella estable, per tant el comportament d'aquests homínids ens és desconegut. Tant possible es que visquessin en harens, com que escollissin una parella per tota la vida (i li fossin infidels de tant en tant).

10-Preferien la cova o el bosc?
Als documentals que he vist fins ara, ho feien a la cova o tenda de campanya. Sempre és més net i va millor que a l'aire lliure. Però també cal pensar que els neandertals i els seus avantpassats passaven molta estona al bosc buscant aliment, i com que al "Paleosexo" hi diu que ho feien unes 3 o 4 vegades al dia.... Com ho podien saber? Un altre cop, utililizant l'explicació 2; 3 o 4 cops al dia és el que creuen aquests arqueòlegs que els aniria bé per tornar a sentir-se moralment sencers i espiritualment satisfets.



11-Practicaven el sexe anal?
El sexe anal és força dolorós si no es fa servir la precaució adequada, per exemple, amb una crema. Com que els Anteke no en tenien, de cremetes, hem de suposar que si mai van practicar el sexe oral, aquest els devia fer força mal. Si tenim en compte la quantitat de cops, esquinços, talls i fractures que portaven els neandertals, no seria gaire lògic pensar que quan tornaven a la cova, la cosa que els venia més de gust era que els acabessin de donar pel cul, literalment.

12-Els feia vergonya fer-ho davant d'altres?
Una qüestió que m'intriga molt. Els agradava fer-ho davant d'altres, o bé se n'amagaven? El cert és que ens pot semblar de molt mala educació fer-ho davant de tothom, però també es cert que hi ha cultures que viuen de manera que podríem dir primitiva, a les quals no els fa res fer l'espectacle allà on sigui. No hi ha cap raó per pensar que aquests homínids se n'amagaven, i més tenint en compte com n'eren d'estretes les coves i com de juntets dormien tots, almenys a l'Abric Romaní, i que la vergonya pel sexe és un prejudici força recent i arrelat en les societats del primer món.



Me n'oblidava! El "Paleosexo" també tracta de sexe entre neandertals i humans moderns. Però no val la pena ni llegir-s'ho, de tant soso que és!! Només diuen que aquests aparellaments "mai no van tenir lloc". Encara sort de la il·lustració, que ho salva una mica... perquè si hem de fer cas dels documentals i pel·lícules que s'han fet fins ara i que han tractat el tema de l'Encontre, n'hi ha per vomitar.

Més preguntes? Sempre en queden, i no hi hauria ningú millor que un neandertal o antecessor d'aquella època per contestar-nos-les totes amb pèls i senyals, fins i tot per fer-nos-en una demostració de viu en viu. Però desgraciadament no és possible, i mentre no hi torni a haver Sota Terra, és a dir, la resta del temps que queda abans que hi hagi un altre Big Bang i l'univers comenci de nou, ens haurem d'acontentar llegint relats pornogràfics escrits per arqueòlegs sexualment frustrats.

Per fi he practicat el sexe social, i com m'ha agradat!

Avui mateix he acabat l’última novel•la de l’Eudald Carbonell, que porta un títol ben provocatiu: el sexe social.
Amb el llibre es poden contestar moltes preguntes que ens fem tots: Els neandertals també s’enamoraven? Hi pot haver sexe sense amor? El sexe només serveix per tenir fills? És cert que el món cada cop es virtualitza “més”? Com pot afectar això al nostre futur com a espècie? Les dones prefereixen els homes sexys, o més aviat els que els diguin paraules amables i les tractin amb afecte?
Com tots sabem, el sexe ocupa tots i cada un dels nostres espais vitals. És present constantment a la nostra vida i a tot arreu, i el llibre de l’Eudald només fa una petitíssima introducció al paper que ha jugat en la nostra sociabilització com a espècie.
Però què és això de sociabiltizació? En sentir la paraula “sexe” seguida de “social” la primera imatge que em ve a la ment és allò que vulgarment anomenem orgia.
Però no, el sexe social és molt més que un grupet de gent despullada que ha decidit passar una estona gaudint dels plaers carnals. El sexe, present en les primeres etapes de l’evolució de la vida a la Terra, i que tenia com a primera finalitat assegurar la transmisió de gens a la descendència, sembla com si darrerament aquesta finalitat a l’ordre dels primats, i sobretot en els primats humans, l’haguem transformada talment que gairebé ha acabat adoptant un paper secundari. Ara el sexe (i sobretot al futur) tindrà molt poc a veure amb la reproducció i molt més amb la sociabilització.
El llibre m’ha semblat només una breu i refrescant introducció per a gent inexperta d’un tema com el sexe, del qual se’n podrien escriure enciclopèdies senceres.

Un petit defecte que possiblement hauran trobat alguns lectors es és que el llibre de l’Eudald no és massa sensual, per no dir gens.
Això no és ben bé cert; de totes maneres, queda clar que el nostre expert no ha volgut fer un autèntic manual sobre postures eròtiques, sinó una sèrie de minitemes repartits en capítols, molts dels quals no superen les dues pàgines i mitja, del rastre del sexe en l’ordre dels primats, el paper que podria arribar a tenir al futur i com tot plegat afectaria la nostra consciència d’espècie, perquè l’Eudald deixa bastant clar durant tot el llibre la seva moralitat: en realitzar qualsevol acte, hauriem de tenir a la ment tota l’espècie i assegurar-nos que és el millor per a tots i que no ha de perjudicar l’entorn. Unes paraules que poden semblar molt maques i plenes de maduresa intel•lectual, i és que com l’Eudald reconeix, ell escriu sobretot per fer reflexionar el lector.

Tornant al tema de la sensualitat, no és cert que es passi completament per alt. Hi ha un capítol magnífic, on l’Eudald transporta el lector dins d’una cova del paleolític superior, anomenada Pont de l’Arc, al sud de França, plena de dibuixets que alguns artistes van pintar i que conviden a l’acte sexual, com són vagines, animals ferotges copulant i tot plegat envoltat de les parets d’aquella profunda i màgica cova. Segons l’Eudald, en aquell forat és on hi perdien la virginitat els més joves del grup. Doncs si era així, quina enveja, ells sí que s’ho passaven bé, trobo que hem involucionat molt en aquest tema, però això ho deixo per un altre llibre de l’Eudald.
Deixant de banda les escasses pinzellades sobre estratègies reproductives en homínids anteriors a l’home modern, és una pena que els neandertals gairebé ni s’hi esmentin. Ja ho sabem que ells encara no pintaven vagines excitades a les parets de les coves, però bé que havien de tenir alguna mena de sexe social, també.

Un detall de més a més del llibre és que l’autor fa servir la seva família com a exemple de l’evolució que està patint el paper del sexe. Em vaig posar tant sentimental, quan vaig llegir que ell tenia la seva àvia mitificada! Tranquil Eudald, tots sabem que tu has heretat moltes coses d’aquesta meravellosa àvia que vas tenir, i que t’han convertit en un home mític.
El tema que més m’ha fet reflexionar personalment, és la visió futura. Actualment, com no és gens difícil comprovar, ens trobem en plena evolució sexual. La gent obté plaer sexual sense ni aixecar-se de la cadira de l’ordinador, o fent servir només un programet per mòbils que permet veure qualsevol dona en roba interior fent només un clic. I és clar, això només és el principi, el futur no es pot ni imaginar. Segons l’Eudald, en un futur el sexe, l’estimació i l’enamorament quedaran completament “dissociats” de la finalitat reproductora, i ja no caldrà que les dones es quedin prenyades, es farà ús extensiu de la reproducció in vitro i també... de la clonació!!!

Ara bé, jo crec que l’erra quan diu que el sexe virtual i l’ús de màquines per satisfer el nostre desig sexual serà el més comú, perquè desenvolupant mètodes per clonar, qui preferirà una màquina abans que un neandertal de carn i ossos!? Miri Eudald, amb els meus més humils pensaments, jo crec que al futur la gent estarà envoltada d’espècies que es van extingir al passat, i que els neandertals es passejaran per les passarel•les marcant els últims cànons de bellesa.
Resumint, és un llibre que pot semblar un pèl curt i introductori d’un tema molt interessant, el qual sempre estarà present i canviant en la nostra història com a espècie, explicat amb l’estil de l’Eudald: directe i ple de moralitat i consciència d’espècie. Un altre exemplar per afegir-lo a la col•lecció de llibres per a neandertalòfils.