Els mamífers ancestrals pesaven més d'un quilo i vivien uns 25 anys

Encara que no us agradin gaire els dinousaures, segur que heu sentit parlar de la seva extinció i de la posterior expansió dels mamífers per tot el planeta, lligada a aquesta frase: eren més petits sí, però més llestos, per això van sobreviure a l'impacte del meteorit, mentre que aquells rèptils gegants i lletjots es van extingir tots o alguna de similar.

Fins ara no sabem explicar per què els mamífers no es van extingir al final de l'era cretàcica, fa uns 65 milions d'anys, però s'ha plantejat que potser pel fet de ser tant petits els seus requeriments nutricionals i de supervivència no eren tant elevats com els d'una bèstia que pesava 20 tonelades, i potser per això els efectes del meteorit després que aquest impactés contra la terra, no els van afectar tant.

Que eren petits com un ratolí -o més- és el que sembla suggerir el registre fòssil d'aquella època, però hi ha científics que no n'estan convençuts, i és per això que han publicat un estudi que sembla apuntar cap a la direcció contrària.
 
"It is widely assumed that our mammalian ancestors, which lived in the Cretaceous era, were tiny animals that survived massive asteroid impacts in shelters, and evolved into modern forms after dinosaurs went extinct, 65 Mya. The small size of most Mesozoic mammalian fossils essentially supports this view. Paleontology, however, is not conclusive regarding the ancestry of extant mammals, because Cretaceous and Paleocene fossils are not easily linked to modern lineages. Here we use full-genome data to estimate the longevity and body mass of early placental mammals. Analysing 36 fully-sequenced mammalian genomes, we reconstruct two aspects of the ancestral genome dynamics, namely GC-content evolution and non-synonymous over synonymous rate ratio. Linking these molecular evolutionary processes to life history traits in modern species, we estimate that early placental mammals had a life-span above 25 years, and a body mass above one kilogram. This is similar to current primates, cetartiodactyls or carnivores, but markedly different from mice or shrews, challenging the dominant view about mammalian origin and evolution. Our results imply that long-lived mammals existed in the Cretaceous era, and were the most successful in evolution, opening new perspectives about the conditions for survival to the Cretaceous-Tertiary crisis. "
 

 
El que més em crida l'atenció d'aquest estudi és que per reconstruïr la mida i la longevitat del mamífer plancentari ancestral (l'avantpassat dels primats, rosegadors, carnívors, elefants, etc) han utilitzat la informació del genoma de diverses espècies. Total, que a partir de característiques de l'ADN d'aquests mamífers -pressumptament relacionades amb la mida i la longevitat-  han arribat a la conclusió que l'avantpassat de tots ells pesava més d'un quilo i tenia una esperança de vida de 25 anys, bastant similar a la dels primats no-humans actuals. Els ratolins viuen molt menys, al voltant de 2 anys en captivitat i només un a la natura, i pesen uns 20 grams.

Per tant, si ni la mida ni la longevitat pot explicar per què aquests mamífers van sobreviure millor que els dinosaures, hi ha d'haver alguna altra causa que ens ha passat per alt.


Font:  Genomic Evidence for Large, Long-Lived Ancestors to Placental mammals.

La mida del cervell relacionada amb un simple augment de còpies de la proteïna DUF1220

Tant de bo les coses fóssin tant senzilles com la relació que ha trobat un nou estudi, DUF1220-Domain Copy Number Implicated in Human Brain-Size Pathology and Evolution, entre aquesta proteïna i la mida del cervell.

Present a la majoria de mamífers, des dels ratolins fins als goril·les, aquesta proteïna varia perceptiblement en el nombre de còpies, sent molt més elevades en els primats, especialment els humans, que no pas en la resta de mamífers, com es pot observar en aquest gràfic:

Com més còpies de DUF1220 presenti l'individu en qüestió, sembla que més neurones tindrà, i per tant, això propiciarà un augment de la mida cerebral. Aquesta teoria es veu reforçada pel fet que deleccions a la regió 1q21 des d'on és codificada la proteïna s'han relacionat amb casos de microcefàlia, i pel contrari, duplicacions amb macrocefàlia. Per tant, aquesta proteïna per sí sola hauria estat responsable de l'augment de la mida del cervell a través de l'escala evolutiva, i podria explicar patologies i variació normal en la mida del cervell.

Tant de bo tot fos tant simple i fàcil d'explicar, això no sol passar amb coses tant complicades com ho és el nostre cervell. M'agradaria saber si seria possible esbrinar el nombre de còpies que tenien els neandertals i denisovans.

Ús simbòlic d'ocells raptors per part de neandertals francesos

Fa aproximadament mig any ens va arribar la notícia de l'ús possible de plomes d'ocell amb finalitats no relacionades directament amb la subsistència a la grotta di Fumane, de fa més de 40.000 anys.

Dues coves franceses, la de Combre-Grenal i la de Les Fieux, inclouen en estrats datats, respectivament, fa 90.000 anys i entre 40 i 60.000 anys, el que semblen parts del cos d'ocells raptors diürns que haurien tingut un ús simbòlic (amb simbòlic entenem amb altres propòsits que no siguin satisfer les necessitats primàries, com ara la gana).

Entre les restes, s'hi troben urpes d'àguila, que presenten una sèrie de talls fets amb eines de sílex. La preservació d'una part no-comestible, com són aquestes urpes, ens indica que aquells neandertals van donar-hi una importància particular. De fet, totes les falanges que mostren talls són d'àguiles, un animal relativament difícil de caçar i força escàs, cosa que encara reforçaria més aquest simbolisme. És possible que aquestes urpes d'àguila servissin com a ornaments, o també com a símbol de pertanyença a un grup o fins i tot, per marcar certa posició jeràrquica dins d'aquest grup.

No es pot excloure del tot que els neandertals fessin aquells talls per alimentar-se de les àguiles, però el fet que les urpes en sí no aportin cap tipus d'aliment fa díficil de creure-ho. Com que els jaciments on s'hi han trobat aquestes urpes d'àguila abarquen un espai de temps força gran, de més de 30 milenis, això ens indicaria certa continuïtat en aquest ús d'urpes de raptors diürns amb propòsits simbòlics, tot i que no es pot excloure que hi hagués certa convergència, és a dir, que aquesta pràctica fos re-inventada pels clans neandertals diverses vegades en la seva història; no seria gens sorprenent si tenim en compte que l'ús no-simbòlic de les urpes d'àguila també s'ha proposat per a, almenys, un jaciment del paleolític mitjà d'Israel (fa 20.000 anys).

Curiosament, l'àguila s'utilitza com a animal totèmic a moltes societats actualment (només cal mirar les banderes d'alguns països).


Font: (article sencer!):Presumed symbolic use of diurnal raptors by Neanderthals

Fins i tot els elefants saben dibuixar

Un parell de vídeos dedicats a tots aquells que posen en dubte o neguen rotundament que les pintures de Nerja de 43.000 anys fossin fetes pels neandertals més que res perquè "no s'ha trobat mai cap pintada a la paret feta per neandertals" "aquest tipus d'art només està associat als cromanyons" "els neandertals encara no tenien un pensament prou abstracte per dibuixar allò que veien".

Aquí i aquí.



Si després de mirar-los us feu la típica pregunta de... això és real? : Sí, no hi ha res que mirant el vídeo indiqui que sigui un muntatge; ara bé: els elefants a la natura normalment no pinten, només ho fan els que han estat domesticats i ho aprenen de petits.

Foques

Continuem amb les pintures de la cova malaguenya de Nerja, que podrien sobrepassar els 43.000 anys d'antiguitat.



Aquí hi teniu un vídeo on hi surt tot molt ben explicat (gràcies David!) i on hi podreu veure les famoses foques que si les datacions són certes, podrien haver estat pintades per neandertals: sabem que durant aquesta època vivien allà, que tenien un domini total dels pigments i que menjaven foques i altres animals marins que caçaven a la costa. Una altra possibilitat bastant remota -i innecessària- és que les pintures fossin fetes per humans moderns que van arribar 10.000 anys abans que la colonització "oficial" des del continent africà, però no se'n té cap evidència.

El vídeo també revela com s'ho feien els artistes per il·luminar la cova: tenien làmpares fixes al terra!! Així quan els venia de gust pintar alguna foca, el que feien era senzillament encendre-les. L'anàlisi del carbó que ha quedat dins d'aquestes làmpares en un laboratori dels EUA ha revelat que té almenys 43.000 anys.


INCREÏBLE.

Proposen crear un tríbrid neandertal-modern-ximpanzé per clonació

La paraula "tríbrid" no surt al diccionari. Ja és hora que l'inventem, perquè George Church ha fet unes declaracions que deixen en ridícul la ficció de la Guerra de les Galàxies, l'Edat de Gel 3: l'Orígen dels Dinosaures i Mars Attacks! junts.



No és la primera vegada que es parla de retornar animals extingits a la vida. Fa poc vam veure anunciar que seria perfectament possible retornar el mamut a les estepes de sibèria l'any 2016, ara que es disposa de material genètic en bon estat de diversos mamuts. La notícia la vaig comentar fa uns mesos, i la podeu llegir aquí.

Church ja va donar unes quantes raons per justificar el que bona part de la societat consideraria una aberració. Aquest personatge tant singular va explicar que els neandertals ens aportarien més diversitat a una humanitat que tendeix a homogenitzar-se. No només això: fins i tot va tenir el coratge de posar preu a una vida neandertal: 30 milions de dòlars.

Ara el nostre agosarat protagonista ha donat més detalls del procediment que caldria seguir, no us ho perdeu:

Com que l'ADN neandertal de què disposem prové d'un fòssil, el que faria Church seria agafar ADN d'un organisme viu proper, com ara el ximpanzé, que comparteix prop del 98% dels gens amb els neandertals, i modificar aquest 2% de diferència fent que el genoma del ximpanzé fos idèntic al d'un neandertal. El problema és que sembla que això no és possible sense que hi intervingui una mica d'ADN d'humà modern. És a dir, que caldria fabricar artificialment un tríbrid, i un cop feta la barreja, s'introduiria l'embrió dins la panxa d'una ximpanzé i a esperar 9 mesos.



Ja és la segona vegada que míster Church ens dóna detalls de les idees que li passen pel cap. Caldrà tenir-ho en compte, perquè un cop es puguin clonar mamuts ja no hi haurà res més que no sigui l'ètica que impedeixi clonar neandertals i posar preu a la seva vida.


Font:

http://www.muytranquilo.es/2011/12/afirman-poder-clonar-un-neandertal.html

Descobrint la casa neandertal

Si feu la següent pregunta a algú: "Escolta tu, saps on vivien els neandertals?" probablement aquest algú us contestarà una cosa així "No en tinc ni idea, però en coves, no?" i aquí finalitzarà la conversa, perquè si hi ha una cosa que tenim clara, és que els homes prehistòrics, quan podien, vivien en coves que els protegien del fred i de la pluja.



Però no és pas 100% cert. Almenys no en tots els casos. Els neandertals, per exemple, també es feien cases en campaments a l'aire lliure. Sí, cases: agafaven uns quants materials força consistents, i n'utilitzaven una part per clavar les estructures que anomenariem "fonaments" i d'altres que feien de "bigues". Finalment ho recobrien tot amb pells i ja tenien casa per tota la família.

Entre aquests materials hi trobem la fusta, és cert, però també ossos de mamut. Com sabem, els neandertals eren uns experts caçadors de mamuts (i també recol·lectors), i dels ossos no només en feien flautes, sinó també cases, com es van encarregar de demostrar un grupet de neandertals que van viure a Ucraïna a l'estadi MIS 3, fa més de 40.000 anys.

En aquest jaciment ucrainès, que porta per nom de Molodova I, s'hi ha trobat una quantitat de material neandertalià impressionant: ni més ni menys que un joc de 40.000 peces d'indústria lítica i més de 3.000 ossos de mamífers, principalment mamuts. Com que aquesta indústria lítica mostra les caracteristiques típiques d'allò que anomenem Mosterià, no és gens descabellat pensar que els primers constructors de cabanes amb ossos de mamuts van ser neandertals. Dic primers, perquè evidentment aquestes cases tant comfortables també es van posar de moda entre els HAM del gravetià, per tant, seguint els postulats que es fan servir a l'hora d'ajudicar indústria "simbòlica", és possible que els HAM les copiessin dels neandertals, oi Mellars?

Si ens centrem una mica més en els mamuts de l'estrat 4 (el jaciment presenta múltiples estrats) com han fet recentment en un estudi, i n'analitzem els ossos, el que es veu és que, efectivament, els neandertals van trocejar-los i se'n van menjar la carn, abans de fer-ne bigues per casa seva. A més a més, també es nota certa activitat simbòlica, per la presència de marques peculiars als ossos i també de l'ús d'ocre en ells. Per si no fos poc, els neandertals triaven els ossos més macos d'entre la pila que hi havia, no agafaven el primer que trobaven.



Aquest campament sofisticat estava composat per unes 15 fogueres a la zona reservada a les feines domèstiques, on precisament s'hi han trobat les valuoses "deixalles" (recordem que els neander eren molt endreçats, tant els de Capellades com els de Molodova) i també restes d'indústria lítica que era imprescindible per tallar els bistecs de mamut.

Una mostra més de la "màxima expressió de l'instint".


Font:

http://www.sciencedirect.com/science/article/pii/S1040618211006598

ADN - coves sud de França - cavalls pintats reals

Ho sento. No sabia com titolar aquesta notícia que va sortir fa pocs dies i m'ha semblat que així com a mínim queda més o menys intel·ligible -al cap i a la fi tots els prehistoriòfils ja en deuen haver sentit a parlar-.



I és que els animals de les coves on vivien els nostres estimats "cromanyons" sempre ens han atret l'atenció d'una manera o d'una altra, i també cal dir, és clar, que són una font important d'ingressos que recauda ben alegrement l'estat francès.

Precisament me n'acabo d'assabentar que acaba de sortir una pel·lícula sobre aquestes *meravelloses* coves, "The Cave of Forgotten Dreams". M'estalvio llegir cap crítica; de moment sembla ser que no hi sortiran neandertals: ja és bon senyal.

Auel també va dedicar més de 700 pàgines a parlar d'aquestes coves "sagrades", que com sabem, estan plenes de tot tipus de fauna salvatge i d'escenes de caça, tot i que ocasionalment també de patates, plàtans, faves, kiwis, cogombres, melons i altres fruites exòtiques que els homes prehistòrics també assaborien amb molt de gust (per a més detalls veure "Per fi he practictat el sexe social, i com m'ha agradat!").

Un dubte que tenien certs desconfiats amb l'autenticitat de les pintures, és si aquell bestiari era real o bé els prehistòrics abans de pintar la paret s'empassaven una bona ració de bolets al·lucinògens que els feien perdre el món de vista.



Doncs bé, segons l'ADN, sembla que no: els homes prehistòrics eren ben conscients quan pintaven les parets de la cova, i a més a més, pintaven tot allò que veien d'una manera molt realista. S'ha pogut determinar analtizant mostres d'ADN de cavalls que van viure en aquella època: la majoria sembla ser que eren marrons i negres, però a coves com les de Pech Merle, al sud de França, també hi surten cavalls blancs amb taques negres.

L'existència d'aquests cavalls blancs tacats s'havia posat en dubte fins que s'ha analitzat l'ADN de 31 cavalls d'arreu d'Europa. Sis d'aquests cavalls tenien una mutació responsable del color tacat, que vol dir que existien en aquella època, i no eren pas cap invenció dels humans.


Font:

http://articles.boston.com/2011-11-07/news/30370534_1_chauvet-cave-horses-dna-study

Cova de les Teixoneres (Moià) una altra mina neandertal

Des que les excavacions d'enguany van començar, el passat 3 d'agost, i van finalitzar divendres 19 del mateix mes, que els arqueòlegs no han parat de punxar (així es diu quan fan alguna troballa) en els escassos 10 centímetres exavats a la boca d' aquesta cova tant emblemàtica, que no era pas un hotel, sinó un campament en tota regla, és a dir, al contrari del que es pensava, els neandertals de fa 50.000 anys hi estaven permanentment instal·lats i no pas de forma transitòria: fins a 5.000 objectes han estat catalogats, de moment.



Millor fora que dins!
D'acord amb la quantitat d'ojectes trobats, els neandertals preferien passar l'estona a la part de fora de la cova, i no pas al seu interior. Ja se sap que prendre el sol és molt sa per les vitamines essencials que necessita el cos, i pel que he après llegint les novel·les de l'Auel, en cas de terratrèmols no és massa aconsellable estar-se dins la cova esperant que et caigui una pedrota al cap.

Pedres marca Montseny i Anoia
Malgrat estar situada a la comarca del Bages, els neandertals de Moià feien expedicions per anar a buscar sílex uns quants quilòmetres més avall de casa seva (veure mapa). Les eines trobades a la cova probablement van ser abandonades degut al seu estat de deterioració. I és que no hi ha res etern en aquesta vida, tot té el seu final, fins i tot les afilades puntes de sílex.

Menú carnivoral
Entre les restes d'animals que van ser devorades allà mateix, hi trobem óssos, hienes, llops, guineus, linxs, toixons, cérvols, conills, cabriols, etc. És a dir: qualsevol bèstia de quatre potes era susceptible d'anar a parar en un estómac d'un altre animal de dues.



Quina cara feien?
Encara no ha estat possible trobar cap resta humana, per la qual cosa no podem esbrinar l'aspecte que tenien els seus habitants. Ara bé, l'equip d'arqueòlegs, dirigit per Jordi Rosell (IPHES), ja se sent molt satisfet amb la quantitat de material trobat. Si surt un neandertal, millor que millor, però sinó, tant és, al cap i a la fi ja sabem que van habitar la cova.


FONT:
http://www.regio7.cat/bages/2011/08/17/recerca-coves-moia-revela-que-neandertals-hi-vivien-forma-estable/160900.html

Les closques humanes són com les dels gossos o les de les marietes?

Més confirmacions que en Trinkaus va per mal camí. Més confirmacions que malgrat tot, eren una mica diferents. Més evidència que difícilment passarien desaparcebuts al metro de Barcelona. Més suport pels qui no es creuen que hi hagués hagut sexe interespecífic tant abundant com a l'obra d'en Sawyer: un altre estudi, que sense arribar a la contundència d'aquell "3D nosequè show neanderthals weren't humans" signat per la dra. M.P. de León, ens torna a sortir amb la mateixa: les diferències entre un crani d'un humà modern i d'un humà neandertal són tant o més grans de les que trobem, per exemple, entre dos ximpanzés de dues espècies diferents del mateix gènere, i fins i tot comparables a les que hi ha entre dos ximpanzés de gèneres diferents.



L'estudi, que no em veig en cor d'entendre ni amb les ulleres d'en superman, sembla ser que ha utilitzat procediments extremadament sofisticats que s'escapen del meu crani, i que han analitzat detalladament l'estructura òssia, així com també on anirien col·locats tots els músculs i com encaixarien amb els ossos.

Sí, sembla molt complex. En qualsevol cas, ens interessa el que hi diu al final:

Changes in the form of the dental arcade, its position relative to the braincase, the origins of muscles, or the volume of the brain lead to models that clearly resemble morphological differences between species or genera. The deductive virtual synthesis of the typical skull of Neanderthals using the finite-element structure synthesis (FESS) technique demonstrates the direct correlation between functional loading and the biological structure and shape and can be used to test hypotheses regarding the ­relationship between structure and function during skull evolution.


Algun espavilat ara podria posar aquestes dues fotos i dir que les diferències cranials no ho són tot (o no són res):



I encara un altre espavilat, podria empastifar l'entrada amb més fotos d'animalets:



Encara que a simple vista semblin idèntiques, aquestes dues marietes són d'espècies diferents: no poden tenir descendència fèrtil, encara que l'una agafi un pinzell i es pinti els punts negres que li faltin per ser idèntica a l'altra.

Tornant al gènere Homo, aquestes són les diferències que trobem entre el crani d'un aborígen australià i un individu europeu:



I com sabem, dins l'espècie humana, les races no existeixen. Per tant, no sabem si el sol fet que els cranis neandertals siguin ben diferents dels nostres significa necessàriament que érem espècies diferents, o parlant sense embuts, no volen dir gran cosa. Al cap i a la fi, tots els gossos provenen d'un llop ancestral que va viure fa força menys de 60.000 anys. Les enormes diferències que observem en els cranis, morfologia i comportament canins podrien ser degudes a la mà de l'home.

En aquest sentit, no podem assegurar si els neandertals i els humans moderns ens assemblem més als gossos o a les marietes.


FONT:

http://www.springerlink.com/content/kg4341n7g543207q/

Lliçons del genoma del millor amic de l'Homo (Canis lupus familiaris)

A hores d'ara segur que bona part del món mundial ja deu haver vist els morros d'aquest doberman: l'esborrany del genoma del gos va treure el cap a finals de 2005 i juntament amb el neandertal és un dels projectes més interessants, des d'un punt de vista, no només mèdic i científic, sinó també sociològic.



Des que van ser domesticats, fa uns 15.000 anys (hi ha qui diu més de 30.000!) els gossos no han parat d'atraure la nostra atenció i d'acompanyar-nos en tot moment: des de la cova fins al pis, passant pel tipi i la casa de pedra. Com és possible que una sola espècie que va començar a evolucionar separadament dels llops fa tant poc pugui tenir una gamma tant àmplia de mides, formes, comportaments i qualsevol cosa que us passi pel cap? I malgrat tot, ningú no posa en dubte que tots els gossos pertanyen a la mateixa espècie, que compateixen fins i tot amb els llops.

Els gossos, com qualsevol altre ésser viu d'aquest planeta, també han patit tot tipus de prejudicis per part dels humans. Un exemple molt clar és la capacitat que mostren tots els gossos d'entendre vocabulari de qualsevol llenguatge humà que pot arribar a les 200 paraules. Actualització a data de gener del 2011: ja en són 1.022!! No podent acceptar que aquestes coses de 4 potes que babegen i aixequen la pota per embrutar les parets puguin entendre paraules, la gent va començar a donar excluses de tot tipus, com ara que els gossos no és que entenguessin les paraules, sinó que, senzillament, associaven uns sons a una acció concreta (!)



I és aquí on n'hi ha per fer un daltabaix: i què és el que fan exactament els nens petits quan aprenen a parlar?!? Doncs exactament el mateix: associen sons amb accions. Per això quan algú ens diu "calla!" nosaltres parem de parlar i no ens rasquem l'esquena. Per això quan algú diu "poma" a nosaltres ens ve el cap un fruit generalment de color vermellós i no pas una pera amorfa, perquè "poma" no sona igual que "pera". Si enlloc de dir "poma" algú digués "pema" segur que dubtariem. Doncs amb els gossos passa igual: quan algú els diu "jau!" el gos ha après a plegar les potes del darrere i tocar de cul a terra, i no pas a fer salts, i així amb moltes altres paraules. Una altra cosa és que en facin cas o no: això ja depèn més del context. Si per exemple el gos té una cuixa de pollastre al davant i l'amo li diu "jau!" el més probable és que li entri per una orella i li surti per l'altra.

Parlant d'orelles: ja sabem que en oïda, els gossos ens superen de lluny. Com evidentment també ens superen en l'olfacte, la percepció visual, l'agilitat i unes quantes coses més. Un aspecte molt interessant, és que gràcies a la seva antropofàgia, hem pogut reconstruïr més o menys quina és la visió del gos, que no és pas en blanc i negre com es pensava, sinó en groc i blau. Els gossos només tenen dos tipus de pigments visuals a la retina, a diferència dels neandertals, que en tenien tres. Potser la seva visió en aquest aspecte és més pobra, però no pas en d'altres: un gos pot detectar el seu amo estant un quilòmetre lluny només guiant-se per com es mou.



Els gossos no són tant causa i efecte com molts voldrien creure. També tenen capacitat per fer comèdia i fingir, com aquells jugadors de futbol que simulen una lesió perquè l'arbitre ensenyi la targeta vermella al de l'altre equip (els humans som tant cruels quan volem...). Us ho asseguro. Quan té la pilota a la boca i el persegueixo, el meu mastí sap fer molt bé el paper de jugador de fubtol comediant: tant bon punt li poso la mà a damunt del llom per prendre-li la pilota, el mastí fa un crit agut de dolor perquè em faci ràpidament enrere. No és que li hagi fet gens de mal: sap que aquest és el millor camí per continuar amb el trofeu a la boca.

Parlant d'aspectes més científics, com ara de l'esborrany del genoma fet a partir de les mostres d'una còquer, haig de confessar que gairebé no n'he sentit a parlar més des de l'any 2005. Em pensava que el genoma del gos causaria més impacte!

Un parell de curiositats: els gossos i els humans compartim més del 90% dels gens (97% amb el ximpanzé) i el nostre avantpassat comú, que era semblant a una rateta amb la cara deformada, va viure fa més de 90 milions d'anys. Tot i que els ratolins siguin una mica més propers als humans que els gossos, els científics es van trobar amb què els gossos eren més semblants a nosaltres que un ratolí blanc de laboratori. Com a explicació, van dir que el genoma del ratolí presentava una evolució accelerada. Bé, ho deixo pels genetistes, que per alguna cosa tenen el títol.



Fa poc es va publicar l'esborrany del genoma de l'orangutan, que segur que ben aviat desprendrà dades ben interresants, i també es va trobar que comparteixen més gens amb nosaltres, els humans, que els mateixos ximpanzés, tot i que no hauria de ser així. Són coses que xoquen una mica a simple vista, i que també caldria tenir-les en compte a l'hora de comparar homínids.

Per acabar: què és el que tenen els gossos, com perquè els haguem adoptat com a un més de la família? La resposta és segurament la seva plasticitat: plasticitat morfològica, temperamental, intel·lectual... i és que cada gos és un món. Qui sap, potser si no fóssim tant sapiencèntrics podriem descobrir molts aspectes desconeguts dels animals que ens envolten, i que ens sorprendrien!



El que sempre hem de tenir en compte, per no caure en el mateix error que ells, que es pensen que nosaltres som gossos, és pensar que ells són tant recargolats com qualsevol de nosaltres. Els científics jutifiquen el pressupost dient que amb aquests genomes podrem conèixer millor què és allò que ens motiva a posar rulos al cap dels nostres petaners.


+ informació:

Esborrany del genoma complet, estudi publicat a la revista Nature (2005)

Benvingut a casa, germà llop!

Ho recordo com si fos ahir: a l'escola ens van explicar el tràgic destí de l'últim llop català, que va ser caçat i mort l'any 1929, a Horta de Sant Joan (Terra Alta). Aquest llop va seguir el mateix camí que molts altres companys seus d'espècie, que també van morir a les mans de caçadors catalans, als quals fins i tot se'ls recompensava per caçar aquest animal tant mític.



A partir d'aquesta data, es va considerar que el llop s'havia "extingit" a Catalunya, un territori que havia estat casa seva durant almenys 200.000 anys, com així ho demostren les restes trobades a la cova de Serinyà i al Cau del Duc d'Ullà, i si parlem de la família dels cànids a la qual pertany el llop, hem de remuntar fins als 1,5 milions d'anys.

Noves troballes, però, semblen indicar que no es tracta pas d'una extinció permanent, sinó més aviat un parèntesi: els llops de mica en mica van avançant per recuperar el seu hàbitat original, que els va ser pres brutalment.
Ja se n'han vist uns pocs exemplars en diferents punts de la geografia catalana, com ara el Ripollès, l'Alt Urgell, el Berguedà, la Cerdanya, el Solsonès i el Vallès Oriental, i és previsible que es produeixin més avistaments en altres comarques catalanes.



El llop prefereix les zones boscoses i com la majoria d'animals salvatges evita el contacte amb l'home. Aquest animal podria ser útil a l'hora de fer disminuir la gran població de senglars que hi ha als boscos catalans, i que es va descontrolar en fer-hi desaparèixer el llop. Ara els boscos estan poblats per caçadors sanguinaris que es dediquen a incrementar els nivells d'adrenalina en sang carregant escopetes i disparant contra truges prenyades. Tal com he dit més amunt, els llops tendeixen a evitar les persones, però no em desagradaria gens que una lloba emprenyada queixalés el cul d'algun caçador massa atrevit.

És cert que potser molta gent preferiria que els boscos fossin repoblats amb una papallona de colors que no pas llops. Els llops ens fan respecte, igual que els ossos, perquè s'han descrit nombrosos casos d'atacs a persones. El llibre El llop i els humans. Passat i present a Catalunya escrit per Josep Maria Massip, un entès en llops, és un recull impressionant de totes les peripècies que ens han fet passar aquests animalons, i... de les que els humans els hem fet passar a ells, sobretot a principis del segle passat.

Els llops són uns animals dignes d'admiració i respecte per a tots els neandertalòfils, de la mateixa manera que els ossos i els cavalls. Tota aquesta fauna va fer companyia als nostres protagonistes durant desenes de milers d'anys, i de ben segur que els neandertals també podrien haver escrit el seu llibre d'històries amb aquests parents tant propers del millor amic de l'home.



Saber que a poc a poc van recuperant el seu hàbitat natural és una gran notícia. Esperem que s'hi sumin també molts altres animals de la nostra fauna que actualment es troben en perill d'extinció o ja extingits, com els neandertals, i que la seva absència a les terres catalanes només sigui un breu parèntesi de la seva història.



FONT:

Diari Avui

El dia que vam perdre les espines...

Una veritat que CAL absolutament reconèixer com més aviat millor, però que no es fa perquè tenim l'ego massa desenvolupat és: els sapientíssims som els pitjors follant. Som la riota del regne animal.



Els sapientissims no sabem follar, ho fem de pena. Fins i tot la paraula follar fa pena: no té cap significat especial ni una sonoritat especialment atractiva, només es una deformació de la paraula fulla, que no té res a veure amb el sexe. Per si no fos poc, es fa servir en altres contextos que no tenen res a veure amb el significat primari i que designen generalment situacions molt vulgars.

N'hi ha que ho fan tant malament, que després ploren. D'altres no s'atreveixen fins passada mitja vida per por de fer el ridícul, i és que cal un curs mitjà de 35 anys perquè un sapientíssim arribi a dominar mínimament la tècnica. Després hi ha els problemes associats als jocs de rol, que porten molts de maldecaps a la parella i refreden ràpidament l'ambient, que en alguns casos costa molt d'escalfar i en d'altres... massa poc. En definitiva: un desastre.

El més patètic de tot ve quan aquest desastre anomenat follar s'intenta maquillar i vendre com una cosa meravellosa que ens transporta al setè paradís i ens alleuja de tots els mals, a través d'anuncis, música, pel·lícules, i un etcètera infinit, i a més a més, constantment, amb l'ajut de la publicitat subliminal. Tant de parlar de sexe fa que molta gent l'avorreixi abans d'hora, i és que la pressió que ens arriba de tot arreu del sexe és abominable, pitjor que si ens caigués un mamut de 10 tonelades a sobre. És com estar d'eleccions tot l'any. Però, que ningú no se n'adona? Per què ningú no diu res? Que no hi ha cap escriptor que en pugui publicar un llibre? O ni tant sols un article de no-res al diari? La situació és realment preocupant.



Els ximpanzés se ne'n riuen, del nostre món sexinògen i anorgàsmic. Ells sí que s'ho passen bé i saben el que fan. Potser hauriem de baixar del burro i aprendre d'ells. El món ho agrairia.
Els ximpanzés són més feliços durant les relacions sexuals perquè perquè tenen "espines" al penis. Tal com ho heu llegit: espines. No sé pas què poden ser, podria provar de posar fotos dels membres d'uns quants ximpanzés per aclarir-ho, perquè si són com les espines de peix uiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii m'ha fet mal pensar-ho i tot. Es veu que aquestes espinetes serveixen per incrementar l'estimulació sexual durant el coit, però com diu la paraula, també tenen la part dolorosa: mentre que els mascles s'ho passen molt bé, les femelles acaben... ferides. Això potser explicaria per què els ximpanzés només mantenen relacions sexuals en un període molt concret del mes, que és quan la femella ovula, i els humans en canvi en tenim en qualsevol moment.

Humans, sí, perquè en això els neandertals eren com nosaltres: tampoc no tenien espines, d'acord amb el seu genoma. Potser és perquè el sexe va prendre un sentit més "social" en el gènere Homo, tal com ha proposat l'Eudald, i no està limitat només a assegurar la supervivència de l'espècie, com deu ser el cas dels ximpanzés.



En Pääbo ha comentat els resultats d'aquest estudi que no sé pas on ha aparegut, i ha dit que això reforçaria la idea de l'interbreeding, suposadament perquè si els neandertals haguessin tingut espines al penis les modernetes haguessin fugit corrents. La comparació d'aquests tres genomes ha revelat que uns 37.251 gens presents a l'avantpassat comú dels ximpanzés i els neandertals/moderns s'han perdut a la nostra línia evolutiva, entre els quals es troben els responsables de les espines i un cervell més petit.


FONT:

http://news.discovery.com/animals/primates-satisfaction-sex-anatomy-110309.html

Que vénen els indiiiiiiiiis!!!!!!

Els paral·lelismes que trobem entre els neandertals i els indis americans són tants que l'estudi dels darrers ens podria respondre moltes preguntes dels primers.



Moltes tribus d'indis americans vivien en societats caçadores-recol·lectores, que segurament presentaven moltes semblances amb les del paleolític mitjà i superior d'Europa i Àsia. Com en el cas neandertal, moltes d'aquestes tribus es van acabar extingint, o van reduïr-se dràsticament amb l'arribada dels colons europeus. De fet, si no fos pels avenços tecnològics de què disposem, bona part dels indis de nord-amèrica haguessin desaparegut del mapa sense deixar cap rastre en la cultura dels nouvinguts (excepte en alguna pel·lícula de l'oest, que per més bona que fos, molt probablement no hagués aguantat 40.000 anys), ni en els seus trets facials, i pràcticament tampoc en el seu ADN (es calcula que només el 2% de l'ADN dels europeus americans prové de l'herència dels antics habitants).

Les causes d'aquesta dràstica disminució en el nombre d'amerindis es deuen a diversos factors, com probablement també l'extinció neandertal: matances, malalties portades pels colons que van causar moltes baixes entre els nadius, migracions forçades... en total es calcula que van morir de 10 a 50 milions d'indis, una de les xifres més negres de la història d'aquest país anomenat USA i de la humanitat que per incomoditat dels vencedors, s'ha volgut amagar, manipular o fins i tot, negar.



Sense deixar de banda aspectes tant cruels com segurament hi va haver en l'extinció neandertal, ens centrarem més en la indumentària neandertal, que com sabem, cada cop es torna més complexa, tant, que últimament el calificatiu brutes s'està veient reemplaçat per coquetos.

Coqueto és una paraula hispana sense traducció directa al català, que podriem deixar en "presumit". Aquest boom de l'estètica neandertal té els seus inicis a principis de l'any 2010, quan vam conèixer l'existència d'unes petxines decorades a Múrcia datades en 50.000 anys.
Amb un nou estudi acabat d'aparèixer, hem sabut que els neandertals, a més a més de ser coquetos, també portaven molta ploma, i això val tant per mascles com per femelles.

L'evidència prové d'uns ocells italians -o més ben dit, de les restes del que van ser ocells italians- que van viure fa uns 44.000 anys, a la cova Fumane. Encara que sembli l'edifici d'aplec d'uns quants fumadors de marihuana com el nostre Otzy, la cova Fumane mereix tot el respecte que un arqueòleg pot tenir.



Des de l'any 2009 que s'estan descobrint ossos d'ocellets, i el total acumulat fins ara és de 660. Perquè no ens quedem només amb els ossos, hi ha evidència de plomes de molt diverses espècies, 22 en total: falcons, voltors, àguiles, coloms... que són de colors molt vius i variats: negres, blaus-grisos, grisos i ataronjats. Com que les plomes no tenen cap valor culinari i moltes de les espècies no semblen massa nutritives, l'explicació més lògica és que els habitants d'aquella cova fessin servir les plomes amb altres finalitatas, com ara per exemple, mudar-se, indicar la seva posició dins del grup, jugar... en qualsevol cas, el que queda clar d'acord amb el Dr Peresani és que aquestes plomes no tenien cap finalitat nutritiva.

Crec que els indis americans ens ho podrien explicar molt millor, molts d'ells també utilitzaven plomes d'una manera molt semblant per no dir idèntica a la dels habitants de la cova Fumane de fa 44.000 anys.



Un moment: com sabem que eren neandertals i no pas humans moderns? Si l'estrat on s'hi han trobat aquests ocells fossilitzats "només" té 44.000 anys, com en podem estar tant segurs que van ser neandertals els qui van desplomar els ocells per plomar-se ells mateixos? El Dr. Peresani sembla que n'està força convençut, que aqestes plomes corresponen als nivells del mosterià final, i que estan associades als neandertals. Sigui cert o no, tampoc no seria tant estrany si tenim en compte que els murcians de fa 50.000 anys anaven a recollir petxines a la platja, que després pintaven i es penjaven al coll, i també hi ha alguns jaciments més, associats a neandertals on s'hi han trobat tints que ells devien fer servir per pintar-se el cos.

La cultura neandertal cada cop ens sembla més fascinants i desconeguda, i ara sabem que en Roudier probablement té raó quan en els seus còmics dibuixa les seves deesses i els seus Hèrcules amb plomes:




FONT:

http://www.physorg.com/news/2011-02-evidence-neanderthals-feathers.html

El cervell: com més petit, millor.

És més fàcil de portar per anar amunt i avall, no fa tanta calor, queda més recollit, és més agradable a la vista... i el més important: ens fa més intel·ligents!

Aquesta és la conclusió a la qual han arribat uns investigadors en comparar els cranis d'humans moderns d'Europa, Àsia i l'Orient Mitjà de fa 30.000 anys amb els dels humans actuals. La reducció és ni més ni menys que del 10%, que vol dir que hem passat dels 1.500 cc de mitjana, als 1.359 cc. Una altra dada important és que aquesta disminució no és feminista ni masclista: encara que el cervell dels homes sigui una mica més gran que el de les dones, tots dos sexes han experimentat igualment aquest 10% de reducció en la mida.



Com era d'esperar, els neandertals també hi surten: i és que tots sabem que en promig, el cervell neandertal era més gran que el nostre. I ara, encara ho és més; aquesta diferència de mida, reconeixem-ho, no ha agradat mai massa als defensorrrs de l'espècie, perquè tots sabem que la mida importa, i que com més gran... millor.

És per això, que cridava l'atenció que aquells simis peluts i idiotes anomenats neandertals tinguessin més matèria gris que l'Obra Mestra de l'Evolució, també anomenada sàpiens al quadrat. Després hi va haver algun espavilat que va dir: NO, que la mida, no ho és tot! Els elefants o la balena gris també tenen el cervell més gran que el nostre... i NO són més intel·ligents!! I va venir allò de l'índex cerebral, en què la massa cerebral es ponderava amb la massa corporal, per veure si realment el cervell d'un individu o espècie es podia considerar "gran" o "petit" en comparació amb les altres. Aquí es va veure que l'índex cerebral neandertal no era pas més gran que el promig dels HAM, i una explicació ben simplista de seguida va aparèixer per explicar aquestes petites anomalies evolutives: aquells simis peluts i idiotes anomenats neandertals potser tenien el cervell més gran, d'acord, però això no vol dir res, perquè també tenien més massa muscular. En unes altres paraules: la matèria gris de més, no era per pensar, sinó per clavar cops de puny. I assumpte arreglat.



La mateixa explicació s'ha proposat per aquest estudi: que els moderns de fa 30.000 anys tenien el cervell més gran, perquè eren més musculosos que els actuals, i ho eren més perquè vivien en ambients hostils que requerien fer servir els músculs contínuament. Però com que aquesta explicació no ha convençut, s'ha hagut de reconèixer, que efectivament, viure en grups més grans no estimula tant la intel·ligència: la persona o individu no necessita pensar tant per continuar viva. Com que això queda molt lleig de dir, llavors s'ha maquillat una mica dient el següent: que evolucionem cap a "altres" formes d'intel·ligència encara desconegudes. Dit d'una altra manera: tenir el cervell més petit no vol dir que siguem més idiotes, sinó més aviat al contrari. I és aquí on hi ha aparegut el Canis familiaris: els gossos també tenen menys matèria gris que els llops, però en canvi, són més intel·ligents, perquè poden comprendre el llenguatge humà i mostrar actituds més "flexibles", a diferència dels seus parents salvatges.


No m'acaba de convèncer tot aquest rotllo de formes d'intel·ligència desconegudes. Crec que, simplement, ens estem tornant més estúpids perquè ja no necessitem pensar per res, ja ho fan les màquines per nosaltres. Si ens fixem en la majoria d'accions que fem, la majoria de nosaltres, durant gran part del dia, ens n'adonarem que gastem molt poc esforç pensant. Potser sí que ens enfadem i ens sentim feliços, i gastem molt de temps parlant dels nostres sentiments i les experiències passades, però en canvi, ben poques vegades necessitem pensar per aconseguir menjar i/o defensar-nos.



Resulta sorprenent que en 30.000 anys el cervell se'ns hagi reduït un 10% només per viure en societats més grans. Si tenim en compte que cada cop tot estarà més automatitzat i al món hi viuran més persones, fa por imaginar fins quin % se'ns pot arribar a reduïr el cervell, perquè res no ens diu que aquest procés hagi acabat. Potser d'aquí 30.000 anys més, del nostre magnífic cervell només en quedarà el sistema límbic, que s'ocupa de regular les funcions més bàsiques, com són menjar, dormir, mirar el futbol, defecar i fer sexe, i que tot això es farà automàticament. Tranquils, que nosaltres ja no hi serem.





FONT:

http://www.abc.es/20110207/ciencia/abci-cerebro-humano-esta-encogiendo-201102071058.html

Experiments casolans: l'Homo neanderthalensis era més ràpid que el Canis familiaris

Fa poques setmanes vam tenir el plaer de llegir un estudi que deia el següent: ... Calculations show that Neanderthal men could have been able to cover 15-20 meters within 1-2 seconds, which is enough for a unexpected and successful attack. This means that Homo neanderthalensis were very fast and accurate hunters.



Traduït al català: els neandertals podien recórrer 15-20 metres en un temps d'entre 1 i 2 segons. Aquesta dada sorprèn, perquè en cas de ser certa, volia dir que els neandertals tenien unes capacitats físiques... sobrehumanes.

Com que les xifres no m'acaben de convèncer, el que he fet ha estat posar-me a mi mateixa com a conillet d'índies un altre cop a veure si em podia aproximar a la Marca Neandertal, ni que fos de lluny; o sigui que m'he dit: Maria Lluïsa, ara toca fer una mica d'exercici, que és bo pel cos i per la ment! I me n'he anat en un descampat. També m'he endut el mòbil per cronometrar, però després me n'he adonat que era millor cronometrar de cap, perquè és bastant incòmode córrer a tota velocitat i al mateix temps anar controlant el temps des de la pantalleta del mòbil.

He calculat una distància aproximada d'entre 15-20 metres i he fet el pre-escalfament, que ha consistit en uns petits saltirons per anar preparant els músculs (en el meu cas, tenen més forma de musclu que de múscul...) del cos. No tinc sobrepès ni cap cama trencada, de manera que *suposo* que la meva marca hauria de ser comparable a la de qualsevol HAM amb una constitució física semblant a la meva.

M'he posat una petita recompensa a la meta per motivar-me una mica -fa molt que no faig carreres- una llauna de Nestea, per refrescar-me la gola.



Tant bon punt he començat a córrer, he anat contant mentalment els segons que anaven passant: un, dos, tres, quatre, cinc! Al primer cop, he trigat entre 5 i 6 segons a recórrer aproximadament 15-20 metres.

Espifiada!! Nooo això queda molt lluny de la Marca Neandertal!!! Com em dic Maria Lluïsa, que ho haig de tornar a intentar!

Un altre cop m'he posat a la línia de sortida i aquest cop m'he imaginat que a la meta m'hi esperaven tota la col·lecció de còmics d'en Roudier. Seguint el mateix procediment, aquest cop he trigat un altre cop, 5 segons.



M'he maleït a mi mateixa, i ho he volgut tornar a intentar. Aquest cop, a la meta m'hi esperaven, no una pila de còmics neandertals sinó... un caçador neandertal... molt sexxxxy... que em deia que hi anés amb el diiiiiit!!!!!!!!!

He començat a córrer un altre cop amb totes les meves forces cap al caçador neandertal, fent un crit desesperat AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA a veure si això em donava forces! Un, dos, tres, quatre.... PER FI! Ja havia arribat a la meta, però... el caçador ja no hi era, la única cosa que hi havia era... jo mateixa esbufegant i amb cara de pomes agres, perquè encara que hagués millorat una mica, la Marca Neandertal era una cosa físicament impossible d'assolir per mi. Per tant, avui ha quedat comprovat que en una cacera neandertal, no només em quedaria enrere, sinó que els neandertals se'n riurien de mi, em deixarien sense menjar i probablement m'expulsarien del grup per ser una càrrega molt feixuga (sanglots).

D'acord, un podria dir que les capacitats dels neandertals no són sobrehumanes, sinó simplement que els mals hàbits i el sedentarisme han rebaixat les meves qualitats físiques per sota dels límits humans. És per aquest motiu que amb mi hi he portat el meu company de quatre potes, una cua i dues orelles caigudes, que trobo que sap córrer força millor que jo. Es tracta d'un mastí de 3 anys que deu pesar cap a 50 quilos, i a qui li agrada molt anar a buscar la pilota.



I això mateix és el que ha fet: m'he col·locat a línia imaginària de sortida amb el cronòmetre mobil·lar a punt i el mastí i la pilota a la mà, ensenyant-li. El gos ha començat a remenar la cua, encegat amb els encants d'aquella cosa rodona que es movia per damunt del seu cap. Aquest cop també ho he hagut de fer sense el mòbil, perquè en descobrir-lo, el mastí ha començat a mostrar-hi cert interès (pegues que tenen els experiments casolans). Tant bon punt he llençat la pilota tant lluny com he pogut, he començat a comptar mentalment. El mastí, com era previsible, ha sortit disparat en direcció a la pilota. En el moment en què m'ha semblat que havia arribat a la meta, he parat de comptar. Havien passat 2 segons.

He repetit el procediment unes quantes vegades, i sempre passaven dos segons, gairebé 3. Així doncs, he arribat a la conclusió que encara que la Marca Canina fos millor que la meva, continuava sent pitjor que la Neandertal. Per tant, tant jo com el gos hauriem patit les burles i humiliacions neandertals a l'hora de participar en una cursa. Segur que ens haguessin fet fora del clan i tot (sanglots).

Molt bé, però tot i així, algú podria dir que el mastí tampoc no està en forma, que la seva alimentació no és l'adequada, que la manera de cronometrar és força imprecisa per no dir molt, que la pilota no era una motivació suficient per fer-lo córrer al límit de les seves forces, etc. Com a bons experimentadors, tant jo com el mastí hem d'estar preparats per rebre crítiques.



Tot i així, em permeto el luxe d'arribar a la conclusió, amb el meu experiment casolà, que les qualitats físiques neandertals, a més a més de ser sobreHAM, també són sobrecanines, d'acord amb els càlculs fets fins al moment, és clar. Impressionant.

2016: L'any del mamut

El zodíac xinès és diferent de l'occidental en alguns aspectes. Per exemple, cada animalet del zodíac xinès té un any per ell sol: l'any passat posem per cas que va ser l'any del gall i el 2011 serà l'any del porc, i l'any que ve serà l'any del conill. Ara us dic que, sense tenir res en contra dels animalons del zodíac xinès, l'any 2016 aquestes bestioles s'hauran de prendre unes vacances, perquè serà l'any indiscutible del mamut.



Científics dels EUA, el Japó i Rússia han afirmat que d'aquí 5 anys els mamuts podran tornar a córrer, caminar, menjar, saltar i emocionar-se com ho feien els seus avantpassats fa milers d'anys. El mètode no és pas complicat: simplement s'extreu ADN nuclear de mamut del 2-3% de cèl·lules ben conservades que es troben en alguns fòssils d'aquesta espècie, es col·loca el nucli dins d'un òvul d'una elefanta africana, s'electrocuta perquè creixi, s'implanta a l'úter de l'elefanta i s'esperen 12 mesos.

Com que aquestes tècniques i els problemes associats ja estan gairebé del tot superats, hem d'entendre, ara la màxima preocupació d'aquests científics és saber què faran un cop tinguin el mamutet: si l'exhibiran o no als aparadors, el posaran en venda perquè la gent el compri o bé el tancaran en una gàbia.

A tot això hi va la càrrega de l'utilitat: clonar un mamut, diu un dels científics, serviria per estudiar l'ecologia de l'espècie i esbrinar per què es van extingir, unes paraules no mancades de falta de lògica: com es pot estudiar l'ecologia d'una espècie amb un mamutet clonat a partir d'ADN fòssil i nascut del ventre d'una elefanta africana? I encara més: com es pot esbrinar per què es van extingir? No ho entenc, deu ser que aquests investigadors parlen en un llenguatge massa avançat per als no-clonadors d'espècies extingides.



El mamut és una icona de la prehistòria, un company inseparable dels neandertals, que acompanya allà on vagin: pel·lícules de mala qualitat, llibres, còmics, relats sobre homes prehistòrics, documentals, reconstruccions, etc. I és per això que em pregunto: el mamut podrà viure sense el seu company inseparable, amb el qual va compartir gran part d'Euràsia durant tantes desenes de milers d'anys i del qual també en tenim el genoma gairebé seqüenciat? I un cop resposta aquesta pregunta, en ve una altra: quan trigarà a arribar L'any del Neandertal?

FONT:

http://www.labnews.co.uk/laboratory_article.php/6139/2/resurrecting-the-mighty