Papa Néandertal?

Ahir vaig descobrir un documental de l'any 2010 que encara no he mirat mai. El seu nom, sumat a l'any en què el van emetre per primer cop, ja ens indica de què tracta. Com que aquest tema ja l'he vist, llegit i redactat unes quantes desenes de vegades, vaig pensar: bah! quina mandra!

Aleshores vaig decidir emplear una tàctica una mica barroera però molt útil per decidir si malgastaré o no 65 mintus de la meva vida amb aquesta producció de la televisió francesa (no em feu dir si de la France 1, la France 2 o la France 3).

La tàctica consisteix en deixar el documental sense so, pitjar el play i anar mirant aleatòriament 4-5 moments separats del documental d'aproximadament 10 segons. És més senzill del que sembla. Si la primera impressió és bona, em quedo. Si no ho és, el tanco i me n'oblido.

El resultat va ser l'esperat, és a dir, el vaig tancar i de moment no tinc intenció de mirar-lo. Vaig poder comprovar --SPOILERS a partir d'aquí-- que l'Ao hi surt. Sí, l'Ao, aquell neandertal de les dents grogues que va protagonitzar possiblement una de les pitjors pel·lícules que s'han fet mai a la història de la humanitat. Increïble, no m'explico que després de l'èxit d'aquella pel·liculeta, hagin volgut fitxar l'Ao per fer un documental. Deu ser que és cert allò que l'ésser humà és l'únic animal que s'entrebanca dues vegades amb la mateixa pedra. També hi surt un altre neandertal (o és el mateix?) que sembla un hippy al mig del carrer. No es tracta de cap moda, sinó d'un experiment molt antic per comprovar si algú amb aquesta pinta faria girar el cap de la gent o no. És evident que sí. --FI dels spoilers, podeu continuar llegint tranquilament--.

Per tant, si voleu recordar la vella cantarella de l'1-4% i veure certes cares conegudes de la patètica i horripilant filmografia neandertal, no us el perdeu. Ah, i no us oblideu que està en francès.

Aquí hi ha el tràiler: http://www.youtube.com/watch?v=uvGaavR8_zk

El NeanderTest, nivell infinit

1. El totem que Creb, el Mog-ur va donar a l’Ayla, a les aventures de la sèrie “Els fills de la Terra” de Jean M. Auel, és…

L'ós de les cavernes
La hiena
El lleó de les cavernes
La serp de cascabell

2. Quina discapacitat pateix Laghou, el protagonista de la sèrie de còmics “Neandertal”, d’Emmanuel Roudier?

És cec
És mut
És coix
Encara no ha sortit de l'armari.

3. Retornant a la sèrie “Els fills de la Terra”, de Jean M. Auel, podries indicar en quin fòssil de neandertal es basa Creb, el Mog-ur, d’acord amb les seves característiques físiques?

Shanidar IV
Shanidar I
Kebara II
Amud III

4. Qui és el director de “La guerre du Feu”?

Vicente Aranda
Jean Jacques Annaud
Jacques Malaterre
Steven Spielberg

5. L’índex crural neandertal és molt proper al d’una de les següents poblacions d’humans moderns:

Belgues
Xinesos
Bosquimans
Inuit

6. A quin país va ser trobada la flauta neandertal més famosa, datada en uns 43.000 anys?

Israel
Croàcia
Grècia
Eslovènia

7. Quines diferències en l’anatomia de la cara sembla que presentaven els neandertals del sud i del nord d’Europa, segons diversos antropòlegs com ara Antonio Rosas?

Cares més amples i menys allargades al sud que al nord
Nas més gros i front més alt al nord que al sud
Prognatisme més acusat al sud que al nord
Arcs supraciliars més pronunciats i òrbites menys separades al sud que al nord.

8. Quants anys aproximadament té l’ADN mitocondrial neandertal seqüenciat fins ara més antic?

60.000
45.000
38.000
100.000

9. Genèticament parlant, en què es basa la teoria que les societats neandertals eren patrilocals?

Els homes d’un mateix grup tenien ADN mitocondrials molt més semblants entre sí que els de les dones.
Els homes tenien ADN mitocondrials molt més diferents entre sí que no pas les dones.
Tant homes com dones tenien ADN mitocondrials molt diferents entre sí.
Als grups neandertals hi havia molts més homes que dones.

10. A part del gen FOXP2 i les evidències arqueòliques, quin altre tipus d’evidència indirecta tenim que ens fa sospitar que els neandertals podien parlar?

El bipedalisme
El canibalisme
Hi havia dretans i esquerrans
Les seves societats sembla que eren patrilocals, com la majoria de les actuals.

El país de les coves pintades - Jean M. Auel

Segurament tothom n'haurà sentit a parlar, de l'últim "volum" de la col·lecció Els fills de la Terra, i si no n'heu sentit a parlar només cal dir-vos que es tracta de l'última obra que Jean M. Auel, una neandertalòfila consumada, ha llegat a la humanitat.



Potser llegar no seria la paraula exacta; al cap i la fi Auel escriu perquè li ve de gust, perquè té moltes estones lliures (va tenir els seus 5 fills abans dels 25) i perquè així fa treballar la ment i reviu amb passió el passat, recent i arcaic.

Haig de confessar que és la primera obra que llegeixo de l'Auel, i ho confesso amb una mica de vergonya. Abans només havia vist la pel·lícula de l'any 1986 on hi sortia Daryl Hannah encarnant l'Ayla, i llegit 4-5 entrevistes de l'autora. I també haig de confessar que és millor del que m'esperava, és a dir, és millor que la trilogia d'en Sawyer, fins a tal punt que mentre el llegeixo (encara no he acabat, però em queda poc!) no em vénen rampells d'agafar un misto i cremar-lo, o començar a saltar-hi a sobre. De moment, tampoc no he tingut cap atac de nàusees. Potser la única incomoditat que he sentit a l'hora de llegir-lo, és que pesa com si estigués fet de plom, i és que té gairebé 800 pàgines.

Malgrat que sigui millor que la trilogy, això no vol dir pas que no contingui passatges que m'hagin fet obrir els ulls com unes taronges, o que hagi tingut la temptació de passar unes quantes pàgines més endavant per veure si hi havia res de més interessant. Corre el rumor que el llibre es repeteix més que l'arròs bullit. Aquest rumor he pogut comprovar que és cert: cada dos per tres surten vivències del passat que l'Ayla recorda constantment; potser el passat ocupa un 40% del llibre, sense exagerar.



Tenir records és bo, però estar-hi massa enganxat no ho crec pas. De totes maneres, com que no m'he llegit els volums anteriors, no se m'ha fet gens pesat, i a més a més, els records és l'únic moment on hi surten neandertals (anomenats "el Clan"), perquè ara només hi ha moderns, dividits en moltes tribus escampades arreu de França que porten noms ben curiosos: Zelandonii, Lanzadonii, Mamutoï, etc. La tribu de l'Ayla, la prota, és la dels Zelandonii, i ella està intentant esdevenir una Zelandoni, que vol dir més o menys fer carrera de metge (o curandero). Acompanyant l'Ayla hi surten la seva filla Jonayla i, evidentment, el noi de les colònies: en Jondalar.

Els coneixements que té Auel sobre les societats nòmades dónen més realisme al relat, però també hi ha punts massa ficticis. Que tots els Zelandonii siguin rossos, d'ulls blaus i medeixin a la vora de 2 metres costa de creure però pot passar. Però que l'Ayla ja hagi domesticat -ella sola- tres cavalls i un llop, a més a més de parlar no sé quants idiomes, poder caçar tot el vulgui quan vulgui amb no sé quantes armes, i fer grans descobriments que ningú de l'entorn sospita -com ara que els nens no vénen sols ni per obra d'una força sobrenatural- és una mica massa.

Els culebrons i el sexe tampoc no podien faltar, com a tots els altres volums de l'Auel, però com que -afortunadament- l'Ayla està ocupada amb la seva carrera de Zelandoni, no té massa temps per amanyagar la cigala d'en Jondalar, que tant enyora quan no la té aprop. No sé pas com acabarà tot plegat, perquè el rumor que he sentit és que el final és sobtat i imprevist. Auel no va deixar clar si encara escriuria un volum adicional, però en realitat no hi ha cap motiu que ho impedeixi: l'escriptora està en plena forma, i amb més ganes de reviure el passat que mai.



De totes les lliçons que he après llegint aquest llibre, potser la més important de totes, és que aquells homes prehistòrics de fa 30.000 anys que pintaven animals a les parets de les coves i creien en les forces de la natura, estarien d'allò més entretinguts escoltant les històries inventades de Jean M. Auel al voltant de la foguera.

Contact (1997)

L'univers és un espai desconegut i irresistiblement atractiu que a tots ens crida l'atenció. De ben segur que més d'una vegada, contemplant les estrelles, ens hem preguntat què hi ha més enllà, i si mai hi podriem arribar.



Potser és part de la condició humana preguntar-se si hi ha homenets verds que ens observen. Potser també ho és el fet de veure objectes voladors que cauen cada dos per tres a la superfície del planeta, malgrat que en el 99% de casos es tracti de poc més que d'al·lucinacions o confusions del plat volador en qüestió amb un avió o alguna sonda d'aquelles que llencen els ionquis per fer experiments dels seus.

I és clar, allà on hi ha sentiments barrejats amb al·lucinacions, és quan Hollywood fa la seva aparició: aprofitant-se dels nostres punts febles com a homínids (que en tenim, i molts) i barrejant-los amb la religió, molt present a la ment de Ianquilàndia. I com que és la primera potència mundial, ens ho hem d'empassar tots.

Estrenada l'any 1997, i dirigida per un tal Zemeckis, Contact és una pel·lícula que la majoria de mortals devem haver vist, que recull molt bé les inquietuds de les ments americanes i en fa una síntesi que dura gairebé dures (volia dir dues) hores, plena de romanticisme, al·lucinacions i homenets, però no pas verds; això és el que la majoria d'americans anomena "ciència". El fet és que la ciència, fora de Hollywood, sol ser bastant més dura. Per exemple, a diferència del que es diu a Hollywood...



-La probabilitat que dues civilitzacions intel·ligents, capaces de comunicar-se, visquin alhora a l'univers, que com sabeu, és força més gran que Ianquilàndia, és d'un 1 precedit per uns 30 o 40 zeros amb una coma a darrere del primer. Això és així, perquè les civilitzacions són transitòries: penseu en el temps que ha transcorregut entre l'aparició de vida i l'aparició del SETI: gairebé 4 bilions d'anys, com qui diu res!
-Ser intel·ligent no ho és tot per poder fer Contact: cal poder construïr antenes amb un radi de la mida d'un camp de futbol i entendre-hi de longituds d'ona, una cosa que de moment, els dofins no saben fer, per més llestos que siguin.
-Viatjar entre planetes no és possible amb un plat volador: les distàncies entre galàxies són enormes, i les nostres vides, insignificants: encara que ens embarquessim en un plat volador, ens passariem el que ens queda de vida per arribar fins a Júpiter, que queda dins del sistema solar, i no, no té homenets verds, només una gravetat que ens aixafaria el plat volador amb nosaltres dins com una llauna de Coca-cola, un fred que deixa el refugi àrtic dels neandertals en ridícul i una barreja de gasos tòxics irrespirables.



-Viatjar entre planetes amb un forat de cuc no és possible: malgrat que els forats de cuc apareguin a tot arreu (Stargate i d'altres) com la sol·lució màgica que va mig inventar l'Einstein, sembla ser que no s'han vist mai a la natura: són models teòrics, sobre el paper. I encara més: en cas de poder existir, les condicions d'un forat de cuc són tant antihumanes (gravetat i radiacions altíssimes) que no aguantaríem ni una milicentèsimasexagesimal de segon: quedaríem literalment desintegrats.
-No hi ha cap indici que els homenets verds ens hagin visitat mai. Ni tant sols que s'hagin apropat al nostre sistema solar. Ni tant sols que existeixin a la nostra galàxia. Malgrat totes les abduccions descrites, els plats voladors que ens visiten cada 5 minuts, i les previsions del SETI que ens diuen que farem Contact abans del 2025, la realitat és que estem més sols que l'últim neandertal.

Veient que potser m'he allargat massa, passaré a fer un breu comentari d'una pel·lícula (Contact) que se'ns presenta com a científica. Agafeu-vos fort: l'americana protagonista (Jodie Foster) perd el pare mentre estan observant les estrelles al balcó de casa (molt melancòlic) de gran estudia una carrera relacionada amb l'astronomia, la física, la biologia i qualsevol ciència "dura" però no vol una feina estable, sinó passar-se les hores observant el cel, encara que no en guanyi ni per comprar-se uns texans. Tothom se n'enriu fins que els homenets verds del cel li envien un senyal des d'una estrella anomenada "Vega" que la protagonista percep amb uns cascos d'escoltar música (!!!!!!!!!!!!!!!).



El senyal són uns plànols molt complicats de desxifrar per enviar un homínid dins d'una màquina, però això no se sap perquè, no s'ha de pensar en dues dimensions, sinó en tres (això tant complicat ho resol el matemàtic més llest del planeta) i... és clar, al final es construeix el vehicle espacial que un fanàtic religiós es carrega amb una bomba (això és Amèrica...), però OH! Hi ha una altra màquina igualeta al Japó, perquè tal com diu el matemàtic: la primera norma de les despeses governamentals és: no facis només una cosa si en pots fer dues pel doble de preu. Flipant!!!!
Encara flipareu més, quan a la màquina, construïda pel govern japonès, hi volen enviar un americà. I encara més quan s'obre el foradet de cuc, ningú no sap com. Potser els ETs tenen un comandament a distància? Al foradet de cuc, molts crits i tremolors del vehicle espacial fins la protagonista arriba en una platja (!!!!) on s'hi troba el seu pare (!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!). No, en principi no és el seu pare, sinó un ET que li ha llegit els pensaments i ha "vist" com era el seu pare. Li explica 4 coses, com ara que l'espècie humana és meravellosa, que així seria menys traumatitzant, i que ja és hora de tornar cap a casa, perquè d'aquesta manera és com s'ha fet durant milions d'anys (!!).



El millor és el final: tothom busca la prova (perquè els ETs s'han encarregat d'esborrar el vídeo) que la protagonista ha fet Contact, i no la troben enlloc. Voleu saber per què els ETs han esborrat el vídeo? Molt bé, us ho diré: perquè la protagonista, que en teoria no creu en Déu, revisi els seus pensaments: potser sí que déu existeix. Potser sí que les al·lucinacions són veritat. Potser sí que qualsevol cosa és possible, només perquè hi hagi gent que ho cregui fermament, encara que la ciència digui el contrari. És com si la protagonista hagués agafat una rabieta amb déu per haver-li pres el pare, i que s'hagi fet perdonar (déu) a través dels ETs.

I d'això en teoria se n'encarrega una civilització avançada que ha estat capaç de construïr antenes prou potents com per enviar missatges a uns quants anys llum de distància i de manipular forats de cuc amb un comandament, a anys llum, també. Vosaltres no ho trobeu al·lucinant, fins a quins extrems pot arribar, la ment humana?



Com és possible que una pel·lícula com aquesta tingui la barra de presentar-se com a "científica", si és un insult a la ciència? Plena d'al·lucinacions per tot arreu, romanticisme i religió, Contact només pot aspirar a ser una pel·lícula més de les milers que s'han fet sobre extraterrestres. La única ciència que hi trobo en aquesta pel·lícula és la d'aprofitar les febleses de la condició humana per fer calaix.

Pathfinder, el videojoc

La pel·lícula Pathfinder (2007) m'ha fet reflexionar en certs aspectes profunds del sentit de les coses. Per exemple, ara mateix m'estic preguntant quin sentit té tot plegat: quin sentit té la humanitat, per què se'ns transmet el missatge que la humanitat és molt valuosa i que hem de confiar amb ella, per què hi ha milers de científics que investiguen per allargar la nostra vida, si al cap i a la fi tots hem d'acabar sent devorats pels cucs, per què hi ha gent que està en contra de l'esclavitud i nega rotundament l'existència de races dins l'espècie humana, mentre que alhora venen tot tipus d'animals engabiats a l'aparador perquè els potencials compradors puguin escollir la raça que vulguin, per què la gent se sent orgullosa de coses estúpides o perquè directament se sent orgullosa de res, etc.



Potser el meu missatge sembla molt pessimista, de bojos per tancar, el que vulgueu, però una cosa que vaig llegir fa molt de temps, em va fer obrir els ulls: resulta que quan tractaven les persones amb depressió, els especialistes se'n van adonar que no era que aquests individus veiessin el món negre sense cap raó aparent, sinó tot al contrari: eren els "feliços" els qui estaven al·lucinant, com si portessin una sobredosi de marihuana permanent. En canvi les visions del món dels depressius, eren, curiosament, ben realistes. No sé què pensar: si és una depressió el que em fa pensar d'aquesta manera tant realista, o bé si veure el món amb més realisme m'ha fet agafar una depressió (...).

La pel·lícula Pathfinder et fa obrir els ulls, encara que aquest no sigui pas el seu objectiu, ni de lluny. I és que, quin sentit té, tot plegat, que no sigui cap altre que demostrar que la humanitat no té cap sentit?



L'argument d'aquesta superproducció Hollywoodiana és el següent: els víkings arriben a les costes de nord-amèrica amb l'únic i exclusivament únic objectiu de matar els indis americans. Assassinen una tribu rere l'altra, amb les seves màscares negres, els seus 2 metres i el seu parlar que recorda un anglès borratxo. Amb una petita modificació: evidentment un nen petit dels malvats queda abandonat en un poblat indi amb una espasa. Creix amb els indis, s'identifica amb ells, s'enamora d'una índia i ens ho demostra en una cova, i quan arriben els dolents, perquè ell se sobreentén que durant tot aquest temps s'ha anat entrenant amb l'espasa i tal, comença el videojoc, molt divertit per cert:

El nostre Pathfinder sap aguantar perfectament uns quants minuts dins l'aigua glaçada parlant amb el cap de la tribu que li explica els músclus que té, el cap, que per cert, t'han ensenyat que ha mort esquarterat per 4 cavalls pocs minuts abans, i travessat per una espasa encara uns altres minuts abans.



Per animar l'ambient contra els dolentots no hi ha res millor que fer una passejadeta a tota velocitat per la neu amb trineus guardats en una caseta que ja estaven preparats. Però al final els fan presoners, a ell i a la noia: és clar, no els maten perquè són els protagonistes, encara que abans t'hagin ensenyat què bé que s'ho passaven cremant el cap d'un indi que tenien penjat de cap per avall, i que el cap de la tribu que ho estava veient tot, molt encertadament ha disparat una fletxa que ha travessat el cor d'aquell pobre company seu.

Saps que no moriran, però el desenllaç és el millor: tots lligats amb una corda, l'exèrcit de víkings i els seus dos presoners passen per un pas difícil, abans de poder arribar en un altre poblat i assassinar-los tots, com t'han ensenyat a les escenes del principi, on hi surt sang per tots cantons, juntament amb caps tallats, intestins, i cossos estirats a l'aigua amb els ulls i la boca oberts.

Tornem al pas difícil: ara és l'oportunitat: amb unes quantes cabrioles de la noia, ell aprofita la distracció dels víkings per estirar la corda i llençar-los tots daltabaix del penyasegat. Tots? NO! Queda el malvat cap viking, aquest ha quedat enganxat a la roca com una paparra, i lluitarà uns quants minuts més, abans de caure definitivament. És que sinó, seria massa fàcil, tu! I després ja ve la recompensa: veiem que el nostre Pathfinder somriu feliç en un nou poblat amb el seu fill.



Al nivell de l'AO: sembla talment com si el director també patís depressió: la humanitat no té remei, per tant em dedico a fer un videojoc insultant ple de sang i fetge per tot arreu sense cap tipus de sentit, que sé que és el que els agrada en aquesta escòria d'espècie, i a omplir-me les butxaques per viure la vida!!

Si és que els directors de cinema són molt llestos, i ens coneixen millor que ningú, exactament igual que els que intercalen missatges subliminals a la publicitat: saben allò que volem i com extreure'n el màxim profit. I encara sort que són minoria. Què passaria si els humans que ara només pensen en distreure la seva ment amb videojocs com aquest els divendres al vespre que no hi ha futbol fossin realistes, només per un moment?



Pobre Eudald! I ell que està tant capficat desenvolupant el nostre sentit com a espècie! En fi, me'n vaig a dormir, perquè una altra cosa que vaig llegir és que cada dia, després de dormir, canviem, no som els mateixos. Els nostres circuits neuronals es reordenen i l'endemà és com si fóssim una mica una altra persona. A veure si és cert i demà em llevo amb una visió menys realista del món.

Neandertals de color verd

A hores d'ara molts ja haureu endevinat de què us parlo: de l'ogre més famós de la gran pantalla, evidentment!! Tard o d'hora sabia que hauria d'acabar confrontant el front de l'Shrek amb el front d'un neandertal, però encara no tenia cap data prevista, fins que ahir vaig mirar la quarta i última entrega d'aquest ogre, que odiem o estimem, tots coneixem gràcies a les massives campanyes publicitàries.



La tetralogia d'Shrek la resumiria amb una frase: la gallina dels ous d'or de Hollywood s'ha assecat, i ja no pon més ous d'or, perquè la naturalesa humana va explotar les capacitats de la gallina al màxim a la seva joventut, i ara ja no s'aguanta ni els pets: no fa gràcia, ha perdut originalitat, i el pressupost perquè el consumidor amb la canalla pagui les entrades cada any augmenta. Conseqüència: s'ha de sacrificar.

La primera pel·lícula trencava els tòpics del món dels ogres: ja no eren bèsties ferotges sinó éssers plens de sentiments i bon cor, extremadament sensibles, que pateixen pel que diguin els altres i que no els agrada la solitud. Tot això envoltat del paquet de moralitat que ja tenien lligat i ben lligat, la pel·lícula va ser un èxit. A la segona hi havia tants de personatges que l'espectador acabava tornant-se boig -i d'aquí passava a adormir-se- i a la tercera la gallina ja estava ben esgotada: recordo que ens els 20 primers minuts de pel·lícula vaig notar el mal de Hollywood: els ulls se'm van començar a tancar, però no podia dormir gràcies a un mal de panxa horrorós que em va acompanyar durant tota la pel·lícula.



A la quarta, que vaig mirar ahir... s'intenta tapar tot l'avorriment amb situacions completament inversemblants, surrealistes i massa abstractes com perquè el públic infantil les pugui entendre: fixeu-vos que l'Shrek busca la seva estimada a la torre i no la troba. Què fa? Se'n va a passejar pel bosc amb el ruc, i de cop i volta el ruc cau en un forat de sota terra. L'Shrek el segueix, i OH! Què es troba? Un món ple d'ogres anomenat la "Resistència" dirigit per la seva estimada Fiona, que s'ha transformat en una valquíria de melena pèl-roja i molt mal caràcter. Pffffffffffffffffffff....

L'important és que ja ha passat, la gallina ja s'ha jubilat i no haurà de fer més el ridícul ni avorrir el públic. I ara que ja he vomitat tot el que volia dir, passem a la qüestió important: la primera vegada que el vaig veure, l'Shrek em va cridar l'atenció: no pas perquè fos un holograma atractiu, sinó més aviat perquè té una retirada als neandertals que el meu sisè sentit no ha passat per alt.



La gallina dels ous d'or de Hollywood té: una boca enorme, el nas de patata, arcs suprciliars marcats, prognatisme, front fugisser, mandíbula robusta i la barbeta s'esmuny cap endins. Totes aquestes característiques són un diagnòstic força bo del que coneixem com a "aspecte neandertaloide". Si continuem amb el post-crani, veurem que les similituds no s'acaven aquí:



L'Shrek és molt forçut, té el cap gran respecte el cos, la cara llarga, les cames curtes i lleugerament separades, la part de cintura cap amunt molt desenvolupada, els dits que semblen botifarres embotides, un caminar peculiar i les mans són enormes. Tot plegat fa que tingui un aire neandertal molt més realista que el de molts actors i actrius que els intenten representar als documentals.

La pregunta ara és si el director estava pensant en els neandertals quan va dissenyar l'Shrek, o bé només pensava en un ogre normal i corrent. Si fos això últim, aleshores caldria pensar per què els ogres tenen un aspecte tant semblant al dels neandertals. És clar que l'Shrek també té unes orelles força peculiars, és de color verd i la seva alçada supera la de qualsevol humà, però, i si no fos casualitat que els ogres s'assemblin tant als neandertals?



Fins ara, l'orígen dels ogres no s'ha carificat del tot. N'hi ha que els relacionen amb els vàndals i altres pobles amb fama de saquejadors i assassins, però, per què han de tenir aquest aspecte tant neandertal, si aquests pobles van viure milers d'anys després que els neandertals s'haguessin extingit? Seria possible que aquesta percepció dels ogres hagués perviscut fins als nostres dies en forma de records difuminats que ens haurien estat transmesos pels primers humans moderns que els van veure amb els propis ulls? És clar que han passat més de 2.000 generacions, però... qui sap.

Si realment hi ha alguna connexió entre els neandertals i els ogres aleshores això voldria dir que en aquells moderns no els van fer massa gràcia, els neandertals. Els ogres, tal com sabem, són criatures típicament ferotges i malvades, temudes per tothom i que solen menjar-se els nens petits. És clar que tot això només són especulacions, i posats a especular, encara hi ha una qüestió més interessant que ens podria relacionar amb els neandertals: les nostres cares. Aquest tema el vaig estar discutint amb l'autor del For what they were...we are. Ell pensa que és possible que aquestes cares tant atractives que tenim els europeus actuals (amb la barbeta tant pronunciada, el nas esquifit, etc) i que fan que m'hagi tornat al·lèrgica als miralls, podrien ser degudes a cert racisme contra les cares neandertals, que entre els modernets es consideraven terriblement lletges. Així , per racisme, s'haurien seleccionat les cares que menys s'hi assemblessin, resultant en uns trets facials ben diferents.



És clar que tot això només són especulacions, i personalment continuo pensant que amb prou feines es van veure les cares. I encara que no fos així, és molt improbable que una llegenda hagi passat 2.000 generacions i hagi arrivat als nostres dies amb la vitalitat que tenia l'Shrek, almenys a la primera pel·lícula. A més a més, tots els pobles del món en tenen, de personatges estranys per espantar els nens petits, com ara els trolls i les bruixes, i moltes vegades no cal buscar un orígen neandertal, sinó que potser tenen el seu orígen en persones que van patir malformacions i/o transtorns mentals. Els pobles de l'antiguitat encara no coneixien l'orígen d'aquests transtorns, i potser els van associar a algun tipus de poders màgics, ja fossin benignes o malignes.

Pel que fa a les bruixes, però, hi ha un altre detallet, extret de les característiques que permeten identificar una bruixa de veritat:

3.- Las brujas tienen los agujeros de la nariz ligeramente más grandes q las personas normales, para oler mejor. Las brujas tienen un olfato realmente asombroso. Y para una bruja los niños desprenden un hedor espantoso. Mientras más limpio esté, más olor desprende. Un niño olería para ellas a caca de perro.

Extret de: Cómo reconocer a una bruja



Tenir els forats del nas més grans i un olfacte més bo també són característiques que podriem trobar en els neandertals, que si hem de jutjar per la mida dels seus nassos, segurament tenien aquesta capacitat més desenvolupada que qualsevol de nosaltres.

De moment, no he vist ningú que hagi estudiat el tema a fons per intentar aclarir l'orígen de les cames curtes i els botifarrons que té com a dits l'Shrek. Potser els neandertals no s'han extingit del tot, i els tenim més aprop i més vius del que mai ens hauríem imaginat.

L'últim neandertal sortirà a la gran pantalla, però només un moment.

A la comarca cacerenya de Las Hurdes s'hi ha filmat el que sembla una trama força interessant que té els neandertals com a protagonistes; concretament, l'últim neandertal. Us imagineu què passaria si avui sortiu a passejar pel bosc i us trobeu, així de casualitat, no un llop ni un mataparent, ni tampoc un porc senglar... sinó un neander?



Aquest petit film és l'última producció dirigida pel director i guionista Daniel Hernández Torrado, que no sé qui és, però en poso el nom per allò dels drets d'autor, i l'argument no pot ser més interessant: no, no hi pot haver res més interessant per un neandertalòfil o entregat a la prehistòria que trobar-se no només amb un neandertal, sinó amb l'últim neandertal. Això és precisament el que els passa a la parella protagonista: passejant per aquells paisatges estremenys tant verds, de cop i volta, descobreixen que l'últim neandertal encara és viu, i és clar, volen que surti a la tele.

Aquest cop, però, sigui per bé o per mal, serà un CURTmetratge de 10 minutets de res, no pas com l'últim atemptat contra els neandertals, allò d'Ao, el darrer pardal, i que a més a més de ser més dolent que ingerir mataparents, era un metratge LLARG, dels que duren.

El rodatge va durar unes 14 hores, i si la descripció que n'he fet us ha convençut, el podeu veure aquí: http://www.hospederiasytu.es/blog/2011/cortometraje-el-neandertal/



Que consti que estic intentant mirar-lo, i així que me'n faci una opinió, la comentaré. Els CURTmetratges, l'avantatge que tenen és precisament aquest: que si són nocius per la salut, sempre ho seran menys que els LLARGmetratges, exactament igual que menjar-se mig gram de mataparent sempre exposarà el depredador a danys menors que no pas si aquest se'n menja mig quilo de cop. Daniel, fes-ho millor que en Malaterre, siusplau!

Fa un milió d'anys tampoc no sabien fer pel·lícules!

La superproducció One Million Years B.C, estrenada l'any 1966, ja compta amb una pila d'anys a les espatlles, i un gruix considerable de pols que es deu haver acumulat a les cintes de tots i cada un dels habitans d'aquest planeta que la van anar a comprar en el seu moment.



Tant cert és que sembla que hagi passat un milió d'anys des que el director la va dirigir com que la pel·lícula és més dolenta que la maionesa caducada (ho sento, no m'agrada gens). La única cosa que es pot rescatar d'aquesta pel·lícula, és precisament allò que la caracteritza: la imatge de l'home prehistòric, com ha anat canviant des que existeixen els cinemes.

Si bé ara els neandertals són éssers sensibles, potser una mica lletjots i plens de polls, però amb un cor molt gran, perdonavides, humans, etc, que de tant etc i etc i ecs que hi ha, una princesa moreneta amb la barbeta molt punxeguda se n'enamora perdudament, fa 50 anys els neandertals (i qualsevol homínid prehistòric) eren, abans de res, morenos. Sí, tal com ho llegiu. Tota la tribu era morena; això potser d'entrada no crida l'atenció, excepte quan es contrasta amb les perruques rosses que porten els de la tribu "avançada", TOTS.



La tribu "avançada", on hi viu La Rossa, de la qual l'ésser moreno se n'enamorarà. I dic ésser, perquè la conducta de la tribu Pèls-Negres no té nom: es barallen per qualsevol ximpleria, caminen geperuts amb cara de ??? res del que fan no té cap sentit, i el més fort de tot: quan un dels membres del grup es troba en perill i demana ajuda, els Pèls-Negres el que fan es girar cua i tocar el dos, davant l'assertivitat del seu cap que fa "nyèèèè" que vol dir més o menys "que ningú no s'atreveixi a ajudar-lo!". Brutalitat en el sentit ampli de la paraula, però heredada de qui, si mai cap director de pel·lícula no ha conegut cap home prehistòric de fa un milió d'anys?

Aquesta és una d'aquelles pel·lícules que incorporen dinosaures (què bonic!) de cartró, evidentment. Tyrannosaurus rex i un Archeopteryx, tots dos extingits fa 65 milions d'anys. A veure... 65 milions -1 milió = 64 bastonades al cul del director. La moda de posar dinousares a les pel·lícules d'homes prehistòrics és un record del qual no ens n'hem pogut desfer, i encara a molts de llocs veiem els neandertals lluitant contra un llangardaix gegant afamat. S'ha de reconèixer que els efectes especials (si se'n pot dir així) del dinosaure de cartró són millors que els que aparixen a AO, el darrer pardal, però això tampoc no farà que de cop i volta em torni addicta a la maionesa caducada.



Després dels dinosaures, també hi ha una sèrie d'erupcions volcàniques i terratrèmols que serveixen per fer bellugar els pits de La Rossa. Aquest personatge, en contra de tot el que ens pugui dir el registre fòssil, porta els cabells planxats, les cames depilades i un escot perfecte que ensenya ara sí ara també davant la càmera. El 50% de la pel·lícula podria servir per omplir les pàgines d'alguna revista com ara el PlayBoy o el QUO, dirigides a un públic amb unes mans molt llargues: plànols i més plànols de La Rossa banyant-se en un llac i fent moure les cames, més plànols de La Rossa ensenyant l'escot, uns altres plànols més de La Rossa prenent el sol, encara més plànols de La Rossa pujant muntanyes corrents escapant-se d'un terriiiiiible terratrèmol... però d'aquí no passa. A diferència d'AO, el darrer pardal i a la Guerre, fa un milió d'anys encara no havien arribat tant lluny.

El morenet evidentment només pensa en la seva Rossa i no la vol deixar escapar en cap moment, normal, amb l'escot que té...! Però abans ha de fer la Demostració de Força, ha de vèncer el llangardaix de dents grosses, cosa que evidentment, fa.



I què anava a dir? Diria que res més, ja no hi ha res més a dir. És una pel·lícula que va bé per fer una mica d'Història més que no pas de prehistòria, on s'hi reflecteixen molts dels moments de l'època, amb racisme inclòs. Gràcies a aquesta pel·lícula podem saber com han canviat les coses des de fa 50 anys, i el que encara poden arribar a canviar: quin aspecte tindran els neandertals d'aquí 100 anys? Com els representaran? Les nostres pel·lícules sobre homes prehistòrics tindran el mateix gust que la maionesa caducada, per a la gent del segle XXII? També hi haurà Maria Lluïses que es dedicaran a criticar-les als seus blogs? Esperem que sí.

La pel·lícula més dolenta de la història

Encara no hi ha consens sobre quina pel·lícula hauria de ser coronada com a la pitjor que s'ha fet mai des que es va inventar el cel·luloide. En aquest cas, m'agradaria poder-hi aportar la meva opinió, una opinió que n'estic segura que tindrà un pes important, i serà tinguda en compte, perquè el que diré a continuació no és cap bestiesa: és la constatació empiríca d'uns fets que han tingut lloc fa poques hores. Els fets han estat terribles, però què caram: m'ho mereixia. Per tafanera. Per voler ficar el nas allà on no em demanen. Per voler descobrir la cruel veritat que s'amaga darrere de cada somriure postís.
Prou xerrameca i passem a l'acció. Primer de tot, el títol de la pel·lícula: AO, el menjaquilòmetres. O no, millor AO, el violador. No, massa explícit, perd tota la gràcia. Potser: AO, el pare fundador de la Greenpeace. No, massa llarg. Potser: AO, el filòsof. No, massa sosso. Tant se val, deixem estar el títol i passem als personatges principals. N'hi ha tres:



1-L'AO
2-L'Aki
3-Els mugrons de l'Aki

Ara suposo que hauria d'explicar l'argument. Però com que no en té, faré una breu descripció dels personatges i vaca eixuta.
El primer personatge fa el que pot per aconseguir realisme. Desgraciadament, és molt complicat fer ganyotes amb una màscara de silicona a punt d'explotar, com les tetes de la dona d'en Davor, ara que en realitat, millor així i tot: no cal que les ganyotes quedin bé. Cal que hi hagi, abans de tot, ganyotes.
El segon personatge és una ballerina de Bollywood o com s'escrigui. Pot semblar una ximpleria que m'ho pregunti, però ho faré: què hi fa una ballerina de Bollywood a la prehistòria? Per contestar, haurem de passar al tercer personatge.

EDITAT IV: L'actriu principal també desafina una mica dins del context de la pel·lícula: és un modelet perfecte. És clar, és que ella es dedica a ballar i a exhibir el seu cos. Però siguem seriosos: per més bona que pugui ser, no queda gens realista que aquesta actriu interpreti una dona prehistòrica que va viure fa 30.000 anys en unes condicions de vida prou dures. Es veu d'una hora lluny que l'Aki del segle XXI pren Actimels i Vitalineas, a més a més de llet desnatada, es controla el pes cada dia, va al gimnàs a fer una mica de bicicleta diàriament, dorm 8 hores diàries, i a l'estiu té temps per passar-se totes les tardes estirada en una gandula, a davant del mar o a la terrassa del seu jardí prenent el sol. Segurament també es deu posar cremetes per la pell, deu anar a la perruqueria cada setmana i es deu vestir amb modelets de marca. Està més que clar que una dona prehistòrica no ho podia fer, tot això. I una altra cosa: per què els neandertals s'han d'enamorar dels modelets? Creieu seriosament que un home neandertal es sentiria molt més atret per una ballerina moreneta de 50 quilos amb el nas i la boca esquifits, sense ni un gram de greix a la panxa, ni al cul, ni a les cuixes, o bé més aviat preferiria una dona baixeta, imperfecta, i amb algun quilet de més a les anques i al cul? Curiosament, les dones neandertals que surten a les pel·lícules no ho són pas, de perfectes. Només les modernetes. Però això no té perquè ser real, només són prejudicis inventats pels directors del segle XXI, per tal d'atraure l'atenció dels vells verds (i no tant vells). Corrupció, corrupció!

El tercer personatge no parla, ni té ulls, ni sentiments, ni cames, ni res. Aquest personatge és de color marró fosc i només surt de tant en tant, però quan surt, tothom ho sap. No passa desapercebut, tot al contrari: és molt més cridaner que les ganyotes o les danses bollywoodianes.

Acabades les descripcions dels personatges passarem als decorats. Serà com un exercici de classe per a nens de P3: agafar paper i llapis i començar a escriure noms d'animals. Va, ara em toca fer-ho a mi:

-Una òliba que es passejava tranquil·lament per la neu, ramats de cavalls domesticats (en ple paleolític superior!!!!!), granotes, ànecs que es deixen agafar molt fàcilment, ossos invisibles (després explicaré perquè), voltors, coiots, un porc senglar i crec que ja està.



Ara passem a la part dels ERRORS. Errors de tot tipus, que tenen en comú que són MOLT GREUS i que fan caure la puntuació de la pel·lícula en picat, fins a arribar a sota zero, perquè per molt que diguin que no, s'hi pot arribar a sota zero: i sinó què passa amb les pobres temperatures? Elles poden arribar a -80 i les pel·lícules no? Quina injustícia! Als jutjats!

-A veure... com ho diria. Encara que pugui semblar-ho, a la pel·lícula no hi surten homínids. Tampoc no hi surten animals. Els personatges (excepte el 3, pobret) han demostrat que no arriben a bèsties, per tant, els classificaré com a protozous. Els protozous es mouen d'una manera estranya, criden, obren la boca, es barallen sense cap motiu i fan moltes ganyotes. En realitat, els pobres protozous no ho fan això, per tant, classificaré com a inclassificats els éssers vius que surten a la pel·lícula.

EDITAT I: Entre grunys i moviments barroers, els personatges també saben riure. Es palpen l'espatlla, es donen copets i riuen, com a bons "col·legues" . Aquesta actitud que sembla extreta d'alguna sèrie del segle XX, com ara Plats Bruts, desafina enormement amb l'estètica que en Malaterre havia preparat pels personatges; en altres paraules: no queda creïble, ni tant sols alegra la vista. Simplement i clarament parlant: fa el ridícul. Diversos cops vaig passar vergonya pensant en els pobres actors.



-Els "caçadors". Tenen una característica molt curiosa i empipadora per un caçador: són sords i cecs. I sinó que m'expliquin com és possible que no notin ni la més mínima presència d'un os blanc quan se'ls acosta, fins que se'ls llença al damunt. O això, o l'ós era invisible. Potser era una megafauna d'algun planeta extrasolar, això explicaria moltes coses.
-La sensibilitat. Per enamorar-nos d'algú, sobretot si és un home, tothom coincideix en que cal que sigui sensible. Que sàpiga impressionar les femelles, que les enamori. I hi ha res millor que mostrar la sensibilitat fent petons i pessigolles a la panxa de les granotes? NO.
-El violador (neandertal). Això ja és ofensiu, Malaterre. Ara et canviaré el nom, apa. A partir d'ara et diràs Jaumet Mataparent. Què és això de titllar el personatge principal de violador? Sota quin criteri creus que un neandertal faria l'esforç per violar una ballerina bollywoodiana amb la cara deformada (segons els seus criteris)?
-El rusc. Aquesta escena em va posar els pèls de punta: els protozous (nom provisional, fins que en trobi un altre) van decidir assassinar un protozou del seu campament. L'AO, en veure-ho, es va esgarrifar. Sí senyor, esgarrifar! Com si els protozous neandertals no haguessin trencat mai cap plat! Ai Jaumet, Jaumet, tanta sensibilitat no és bona.
-Els petons amb llengua. Això està extret de la triologia d'en Sawyer (ai Mataparent, que tu també l'has llegida, com es nota!!!). Els protozous prehistòrics no es fan petons: es LLEPEN (ecs!).

Trobo que queda molt curt. Faré una altra llista d'errors (II)

-A l'hora de matar l'os, els neandertals fan servir la tàctica "ninot de neu": s'amaguen dins d'una massa de gel de la seva mida (I NO QUEDEN CONGELATS!?) i quan l'os s'hi acosta, fan AAAAAAAAAAAAAHHHH i surten de dins la bola de neu, com si fossin un cavall de Troia.
Doneu-me un cuter que em vull tallar les venes!
-L'AO es queda sol al món gràcies a una picabaralla entre dos grups neandertals. Primer es maten uns, i els que queden vius, se'ls carrega l'AO.
-Els moderns paren unes trampes molt bones pels senglars. L'AO cau en una d'aquestes trampes, és així com els moderns el troben. I UI! Quan el troben... s'espanten molt, el comencen a tocar per tot arreu i finalment el tapen (????????)
-El marit de l'Aki és executat.
-L'Aki crida molt i es vol escapar. Ràpidament en tindrà l'oportunitat, perquè l'AO ja ha clissat un rusc d'abelles. OH QUÈ LLEST! Es passa el fang per sobre, fot un cop al rusc, i totes les abelles comencen a pessigar els moderns. L'Aki té l'oportunitat d'escapar-se i perseguir l'AO.
-Pel camí, l'Aki es posa a parir. Al principi no suporta l'AO, però després, veient les mostres d'afecte i sensibilitat de l'AO, l'acaba tolerant. Tantes coses calien per preparar una merdeta d'escena de sexe??



No, no, encara queden moltíssimes coses. Faré una tercera llista d'errors.

És increïble, que un expert com en Malaterre hagi comès tants errors i tant imperdonables. La història d'entrada és previsible a més no poder. No té cap interès, excepte pels vells verds, veure de tant en tant el mugró de l'Aki i les escenes de sexe dins d'una piscina de fang amb sals de bany. L'escena de sexe és dolentíssima, no val ni com a pel·lícula pornogràfica. Per no decebre-la, en Jaumet segurament va permetre que l'actriu principal fes el que millor sap fer: escenes "sensuals" que falten el respecte a tota l'espècie neandertal. I una cosa que no pot faltar: els quilòmetres! Ho sabieu que la parelleta comença a Sibèria, es transllada fins a Europa del nord, passa per Europa Central i acaba a l'Europa meridional? Sembla impossible que dos personatges sols i desprotegits poguessin travessar tota Europa, passant per alt tots els perills. Impossible, al món real. Una altra cosa és que els personatges van molt bruts. Els neandertals no paren de treure sang pel nas (que això ja va sortir a Homo sapian', Jaumet, que no te'n recordes?) mengen com uns porcs, es revolquen pel fang com uns porcs, porten unes perruques que fan fàstic, etc.

EDITAT II: Si el fill que l'Aki porta amb ella fos real, ja hagués mort almenys 200 vegades en l'escassa hora i mitja que dura la pel·lícula: la mare el fa anar d'aquí enllà, el porta a sobre quan es baralla amb l'AO, quan travessa un riu, quan llença llances per matar els dolents del seu clan, que curiosament s'han pres la molèstia de perseguir-la fins a la fi del món (com si no tinguessin res més a fer!). En canvi, sorpenentment, hi ha vegades en què l'Aki i l'AO se'n van a caçar i deixen el nen petit sol a la cova. Això no té cap lògica: un nen petit sol seria l'esmorzar ideal per qualsevol carnívor que rondés per allà, però en Jaumet es veu que no en té, d'allò que anomenem sentit comú. És estrany que l'infant no morís desnodrit, d'alguna pesta (la seva mare va molt bruta) o malaltia infecciosa (en una escena es veu com llepa la sang d'un dit de l'AO) o fins i tot aixafat mentre la seva mare i l'AO es revolquen pel fang i es fan petons amb llengua.



APÈNDIX I:

Encara queden moltíssims més errors (pendent d'editar durant els propers dies) que la meva ment m'amaga. És que a part dels errors, poca cosa més hi ha. No té argument. En Mataparent intenta que ens enamorem de l'AO. Fins i tot ens presenta uns quants detalls de la seva infantesa i tocant la flauta. No té cap sentit en plena prehistòria. Els animals que hi surten només fan de decorats. El sexe s'insinua durant tota la pel·lícula. És com l'últim recurs que tenia en Mataparent per guanyar espectadors. I com l'ha cagada! Aquí s'hi veu la corrupció de les pel·lícules d'homes prehistòrics, de la prehistòria, la història i el bon cinema. El sexe que surt m'ha fet venir ganes de vomitar. No només és dolent i repugnant, sinó que explota el cosset de l'actriu principal sense escrúpols; això acaba de degradar encara més la cinta: t'hauria de caure la cara de vergonya, Mataparent.

EDITAT III: No m'he gastat ni un sol cèntim per veure la pel·lícula, perquè entre d'altres coses, sembla que no la projecten fora de França (ni la projectaran, amb l'èxit que ha tingut...), i tampoc no tenia ganes de remoure cel i terra. L'he poguda veure gràcies a programes de descàrrega; si algú (encara) la vol veure, només ha de buscar una mica per internet i la trobarà de seguida.

APENDIX II

La previsibilitat d'aquesta pel·lícula era una cosa que m'ensumava de lluny, però no m'hagués arribat a imaginar mai que les meves prediccions es complissin tant al peu de la lletra. Fins i tot s'han superat, en la línia que passa per sota zero. Impressionant. No hi ha res que se'n pugui salvar. Ni tant sols la banda sonora, que passa desapercebuda durant tota la pel·lícula excepte al principi, on se sent una melodia que et fa pensar en una pel·lícula de terror. Al cap i a la fi potser l'encerta, la música. Les "bones" intencions que hi pugui haver per enlloc i el treball dels actors principals s'esvaeixen en veure corrupció, errors i previsibilitat per tot arreu. Les escenes d'acció son dolentíssimes. Pitjor que això: són mataparents.



EPÍLEG

He perdut el compte de posts que he dedicat al pobre AO. Aquest espero que sigui l'últim. Abans de veure-la deia que desitjava que ben aviat treguessin una altra pel·lícula sobre neandertals. Ara la meva opinió ha canviat: NO vull que tornin a treure cap més pel·lícula sobre neandertals. Ja n'hi ha prou d'embrutar el seu nom. Feu un favor al món i deixeu-los en pau.
Possiblement tornaré a modificar aquest post per afegir-hi nova informació. Ara me'n vaig a estirar una estona que no em trobo gens bé, estic començant a notar els efectes secundaris; és el que té menjar mataparents, però abans que el mataparent m'envii a l'altre barri, la puntuació:

-1953/10 (el 1953 m'ha fet gràcia posar-lo, perquè és l'any en què es va estrenar una altra pel·lícula rememorable per la seva baixa qualitat, the Neanderthal man).

AO, el darrer plagi !?!?

Després de llegir diferents opinions i crítiques sobre la última i gairebé invisible pel·lícula d'en Malaterre AO, le dernier Néandertal, me n'he adonat que la cosa està pitjor del que ens pensàvem: ara ja no és que la qualitat del film sigui més que discutible, que els personatges facin el ridícul o que l'argument sigui més pla que una sola de sabata, sinó que podria ser que... FOS UN PLAGI!!!



De fet, és gairebé segur que ho és, i no només això, sinó que sembla que n'està ben orgullosa, de ser-ho; no és com les cançons, que si les plagies i l'autor se n'adona, et poden fer anar a judici.

Abans de dir el títol de la pel·lícula plagiada, i que ha servit de motlle per fer AO, us en donaré unes quantes pistes, perquè sinó, no tindria gràcia. I a més a més, és molt fàcil d'endevinar:

Noms dels personatges principals de la pel·lícula plagiada: Naoh (ell) Ika (ella).
Noms dels personatges principals d'AO: Ao (ell) Aki (ella).

Continuem amb l'argument:

Argument de la pel·lícula plagiada: Un grup de neandertals va a buscar foc i pel camí es troben una tribu de moderns. Un dels neandertals s'enamora d'una moderna pintada de blanc, fan sexe fins al final, i la moderneta es queda amb el bombo .
Argument d'AO: Un neandertal es queda sol al món, i troba un campament de moderns; allà tots el marginen menys una moderna anomenada Aki, també pintada per tot arreu, la qual fuig amb l'AO, s'enamoren i l'Aki es queda amb el bombo.

M'he oblidat de dir que pel camí hi apareixen mamuts, cavalls, i tota aquella fauna que serveix pels decorats, perquè sinó la cosa queda massa explícita, i sempre va bé fer pregar una mica l'audiència, perquè després gaudeixin més les escenes de sexe, que són l'essència de la pel·lícula.

I això és només el que he pogut llegir fins ara, vull dir que segurament hi han moltes més mostres de plagi que he passat per alt.



La pregunta del mil·lió és: Sr. Malaterre: per què ha plagiat La guerre du feu!? Quina necessitat tenia de fer-ho? Quina necessitat hi havia de fer que els noms dels personatges fossin una versió distorsionada dels autèntics? Que l'argument fos el mateix, però orientant-lo a la data d'extinció neandertal?

Massa preguntes i massa poques respostes. Que consti, per això, que amb AO no és el primer cop que es plagia La guerre du feu: els altres meravellosos documentals d'en Malaterre (Homo sapiens i l'Odyssée de l'espèce) també segueixen fils semblants al de la guerre. Deu ser que aquest bon home -i m'atreveixo a dir tots els directors de pel·lículs d'homes prehistòrics- tenen alguna obsessió amb La guerre du feu? Com si aquesta pel·lícula fos una meravella!! Sóc jo, o ens hem tornat tots bojos?!
Com pot ser una meravella una pel·lícula que insulta obertament els neandertals, pintant-los com uns orangutans menjaplàtans sense cap mena d'humanitat, que han d'aprendre dels evolucionadíssims sapientíssims, que dominen bé el foc, parlen molt depressa i tenen "art"? Una pel·lícula que diu que tracta sobre la naturalesa humana -és a dir, de sexe- i poca cosa més? Una pel·lícula sense cap rerefons històric, plena d'errors que farien treure foc pels queixals a qualsevol antropòleg amb dos dits de front, i on es transmet subliminalment el missatge de superioritat dels H. sapiens?! I el pitjor de tot, és que pretén ser realista i científica!
I me n'oblidava: és de l'any de la picor!!!

Com és possible que una pel·lícula així s'hagi plagiat tantes vegades, i encara es continuï plagiant? Que potser això és un missatge dels directors de cinema, com en Malaterre que diuen "ho sento, però ens hem quedat sense idees"? Que potser tot el que hem de veure sobre neandertals ha de ser un fragment tergiversat, maquillat i traduït al francès de la guerre??! Espero que no sigui així, perquè sinó, ja podem anar tancant la paradeta i condemnant els neandertals a viure per sempre dins d'un museu, que és un lloc força segur i discret, però mancat d'emocions i entreteniment, que tant ens en podrien donar, els neandertals, sinf snif...



Com has pogut caure tan baix, Malaterre!! (ara me l'imagino mirant la guerre, amb un paquet de mocadors al costat, per consolar-se).


En aquesta pàgina hi trobareu tot tipus de crítiques i opinions dels qui l'han vista.

AO, el darrer pardal.

Avui era el gran dia, el dia en què tots els neandertalòfils haviem posat les nostres humils esperances a la gran pantalla. Tots sabem que dins del món homínid, les pel·lícules sobre neandertals van escasses, i les poques que se n'han fet són d'allò més... primitives.



Estadísticament parlant, podríem afirmar que les gran productores ens proporcionen una pel·lícula de més d'una hora que tracti mínimament sobre neandertals un cop cada dos o tres anys -més o menys la mateixa freqüència amb què neva a Capellades- i cal dir que en la gran majoria de casos, el resultat és nefast. No només la gent ignora completament que s'ha fet una pel·lícula sobre neandertals, sinó que quan els ho expliques, et diuen que no l'aniran a veure, que no els agrada anar al cinema, o el pitjor de tot: que els és completament igual.

AO, el darrer neandertal, feia cara d'anar per aquest camí. Tots sabíem que aquesta era la hipòtesi nul·la, la que s'assumeix com a vàlida per defecte. Només un miracle ho podia canviar, només un miracle podia catapultar els neandertals a la fama, i fer d'AO un fil de qualitat, amb cara i ulls.



Sabem que les tendències són difícils de canviar. Amb el cinema neandertal, va ser La guerre du feu, de l'any 1981, la primera en encetar una tendència que ens costaria molt car a tots: el missatge subliminal que una pel·lícula sobre homes prehistòrics no té interès perquè hi surtin neandertals, sinó per altres motius que no hi tenen res a veure, com ara l'humor, el sexe, o el més que podrit missatge de superioritat de l'H. sapiens.

Tot i així, també sabiem que Jacques Malaterre ha fet molts documentals àmpliament reconeguts, com ara Homo sapiens o l'Odissea de l'espècie. No és cap grillat, per tant. Ha tingut temps d'entrenar-se i de guanyar-se un bon lloc entre els directors que intenten fer-se d'or a través de les perruques postisses i les dents grogues i torçades dels neandertals.



Però no ha estat així. Aquest cop no. Amb l'AO, no. L'AO no és ningú, dins del món dels negocis. Ni tant sols pot plantejar-se en fer ombra als neandertals de la GEICO. No és que la gent l'odïi, és que no saben ni que existeix. I d'això, qui en té la culpa? És culpa de les seves dents grogues? Del seu nas gros? NO. Prou de donar les culpes als neandertals. Sr. Malaterre, toquem de peus a terra. Tots sabem que si AO, el darrer neandertal, té 9 vots que donen un promig de 3,7/10 a la pàgina de la imdb no és perquè l'AO tingui els ulls blaus. Tots sabem que si d'aquesta pel·lícula ja se n'ha tret un DVD que de tant famós ni aconsegueixo trobar-ne informació a cap web (deu ser un muntatge, la foto que en vaig veure?) no és culpa dels seus cabells despentinats. Tots sabem que si aquesta pel·lícula pràcticament no ha sortit de la terra natal d'en Malaterre, La France, és perquè no hi havia prou pressupost per promocionar-la a d'altres llocs, i no pas perquè l'AO no parlés l'anglès.



Què ha fallat senyor Malaterre? Què és el que ha passat, com perquè ara vostè no pari de pronunciar la paraula mègde i s'hagi barallat unes quantes vegades amb el productor, el guionista i el mateix AO amb la perruca posada? Segurament en deu estar buscant la resposta. La resposta a unes crítiques tant dures en una pel·lícula que només volia mostrar una bella història d'amor orientada fa 30.000 anys, i el missatge de "viu al màxim, que la vida és molt bella i s'ha d'aprofitar". Com que des d'aquí estant noto la seva energia negativa i la desesperació dels seus plors, m'agradaria fer una petita crítica constructiva de les errades del seu film.

En primer lloc haig de confessar que no he pogut veure la pel·lícula enlloc (ho veu, senyor Malaterre, una altra pega del seu film, potser la pitjor, és que no es pot anar a veure), però que veient-ne les fotos, trailers, bandé-announcé, algun comentari, la valoració de la imdb, el resum de 4-5 línies i el currículum dels actors, crec que en tinc prou per arribar-me fins a vostè.



M'agradaria comentar-li que el que falla en AO és la previsibilitat: saps perfectament com s'acabarà la pel·lícula: encara que l'Aki, la prota femenina, es baralli amb l'AO al principi, tots sabem que en algun moment o altre acabaran fent les paus, que l'Aki es quedarà embarassada i que l'AO no serà l'últim neandertal. A partir d'aquí, tota la resta -l'os blanc obrint la boca, els cavalls salvatges corrent per les muntanyes, les àligues que sobrevolen el cel- només són elements del paisatge. I ja hem arribat al final.

Senyor Malaterre: no només la previsibilitat del seu film l'ha fet mereixedor de les crítiques, sinó a més a més, la repetitibilitat (existeix aquesta paraula?). El convido a agafar un paper i un bolígraf i a escriure'm quines pel·lícules sobre l'extinció neandertal NO consten d'un episodi amb una història romàntica entre neandertal/moderna. Com podrà observar, el seu paper ha quedat en blanc. Per tant, podem afirmar que AO, a més a més de previsible, era una pel·lícula més vista que l'anar a peu.

Un altre error: voler atraure l'audiència relacionant-los amb l'AO. Si el bombo de l'Aki era un fill de l'AO, això vol dir que possiblement els europeus d'avui en dia som descendents de l'últim neandertal uaaauuuuuuuuuuu, flipaaaaa. Doncs no. La gent no va reaccionar així, en part perquè a la majoria ni els va ni els ve aquest tema, un tema del qual vostè se'n va beneficiar quan va sortir l'esborrany del genoma, aquest mes de maig. No sé com ho veu, sr Malaterre, però si s'ha de triar entre un bon article científic o una pel·lícula ridícula i ensucrada (perdoni la duresa de les meves paraules) és evident que els que tinguin dos dits de front preferiran la primera opció i llençaran la segona a la broça -o l'oblidaran-.



Malgrat tot, cal dir que un número considerable de gent ha anat a veure la seva pel·lícula. Pel que he pogut veure, molts neandertalòfils francesos hi han anat a veure el pa que s'hi dóna, moltes dones casades que s'enganxen fàcilment a les telenovel·les de noms semblants a Amarte así, Frijolito i avis de més de 60 anys, com ara els descobridors de les pintures de Lascaux, que vaig veure en un vídeo sobre l'AO, i que em va fer la impressió que amb el temps s'havien tornat blancs per fora i verds per dins.

Dels actors, què cal dir-ne? El neandertal no és especialment atractiu, sembla que en qualsevol moment hagi de dir: ai, Aki reina, m'ha caigut el nas a terra, que me'l pots collir? I de l'actriu principal, no cal ser massa llest per veure que l'has fitxat perquè té unes peres ben morenetes i sap remenar molt bé la panxa.

No he vist la pel·lícula, i francament, no crec que mogui cel i terra per trobar-la. Total, per veure més del mateix? Per posar-me nerviosa contemplant errors (pre)històrics i reconstruccions absurdes? Per saber com acaba abans que hagi començat? No, senyor Malaterre, sincerament, jo i molts d'altres creiem que no val la pena.



Un altre dia, sigui més original, home!


Post-data: Digueu-me que no pot ser! Quan haurem d'esperar fins que tornin a treure una altra pel·lícula sobre neandertals? I el pitjor de tot: serà tant dolenta com aquesta? NOOOOOOOOOO (sanglots)

Ice Age, l'edat de mel.

Ice Age és una pel·lícula de l'any 2002 que va bé mirar en època de vacances, perquè amb tant de gel sembla que et refresquis, encara que a l'hora de la veritat això no és més que una il·lusió òptica, perquè tant bon punt s'acaba la pel·lícula, te n'adones que tens l'esquena negada de suor.
Si en vull parlar és precisament perquè em va semblar que hi sortien neandertals.

Resumida en una frase que deia The Coolest Event In 16,000 Years, Ice Age ens vol demostrar que no és possible fer una pel·lícula animada per a un públic infantil i alhora ser fidel a la (pre) història. Deu ser que la (pre) història és massa avorrida per fer riure una mica la canalla, o almenys assegurar als pares que els seus fills aguantaran una hora i quart asseguts en una butaca sense apartar els ulls de la gran pantalla, i que per tant els 5-10 euros que els haurà costat l'entrada no hauran estat (tant) en va.

Què és Ice Age, i quin paper hi juguen els neandertals?



Comencem pel principi: Ice Age és un plagi. Un plagi descarat, descaradíssim de Shrek i Monsters S.A. Però un plagi que a més a més té la barra de sentir-se orgullós de ser-ho, a diferència d'altres plagis, que més aviat tendeixen a amagar la seva condició plàgica. No, Ice Age és com aquell que se't cola al metro per darrere, i quan te n'adones, et mira fixament als ulls i et diu: Si, em colo. I ben orgullós que n'estic, és genial colar-se. O bé com quan algú llença un paper al mig del carrer enlloc de fer-ho a la paperera i respon així: Sí, llenço els papers a terra sempre, és que em va molt millor, m'és molt més còmode que no pas anar cap a una paperera, doblegar l'esquena i estirar el braç, i a més, com que la vida són quatre dies, oi?
Si és que mai va arribar cap queixa dels productors d'Shrek o de Monsters S.A., els directors d'Ice Age devien fer el sord, perquè al cap i a la fi, qui no ha plagiat res algun cop a la seva vida?
I en qualsevol cas, l'objectiu ja estava assolit: l'audiència ja havia pagat per anar a veure-ho.
Anar a veure què? Què té Ice Age que faci que la gent no la critiqui durament, com estic fent jo ara?

3 coses: els diàlegs (més aviat l'entonació) dels tres personatges principals que capten l'atenció auditiva de tots els timpans de la sala, la planitud i la violació de la història i les lleis naturals.

Els diàlegs no és que siguin res de l'altre món, sinó simplement humor fàcil, d'aquell que ens fa escapar alguna rialleta de tant en tant. La planitud: l'argument és PLAAAAAAAA però que de tant pla, es fa rodó. I per últim, la violació de la història i les lleis naturals. Això "mola", ho fan sovint aquestes pel·lícules animades, perquè com he dit abans, sinó seria molt avorrit (o no?).



També cal afegir-hi un altre subapartat essencial per "caure bé": la moralitat. La maleïda moralitat, que fan servir com un esclau encadenat que hagués de sortir a totes les pel·lícules animades per tal de satisfer espiritualment l'audiència. És clar, una pel·lícula moral no es pot criticar. Una pel·lícula moral és "bona", ens ensenya el bon camí, ens toca el cor, ens fa ser millors. MALEÏTS BABAUS! Obriu els ulls, que no ho veieu que us enganyen una i una altra vegada amb el mateix paquet de frases i situacions que han de dir els personatges per tal que us enamoreu de la pel·lícula i en benparleu?! Moralitat? Jo en diria inmoralitat: inmoralitat que els directors fan servir per omplir-se les butxaques mentre a vosaltres us cau la llagrimeta, primats innocents!

Però es que Ice Age a més a més ho fa tot d'una manera molt barroera: on s'és vist que de cop i volta, de dins una muntanya gelada en surti una riuada de lava disparada cap al cel? On s'és vist que el temps canvii misteriosament i amb una velocitat fulminant d'assolellat a terribles tempestes de neu? On s'és vist que en una de les primeres escenes on l'esquirol provoca un gran terratrèmol, apareguin dos blocs de gel enormes del no res !?!??!, i que vagin avançant (!!??!) enmig d'una esplanada, com si tinguéssin potes!?!?!?!?
I això només són alguns dels molts errors gràfics que hi ha. Si haig de començar a parlar d'altres tipus d'errors no acabaria mai.



Per tant, anem pel tema que ens toca: els neandertals.
Els neandertals no hi tenen cap paper enmig de tot aquest terrabastall. Simplement, són un element més del paisatge, com ho podria ser una muntanya o un arbre. I com a tals elements del paisatge, no parlen. Només preparen les coses perquè els 3 personatges principals puguin continuar amb els seus diàlegs empastifats de caramel ensucrat amb gust de maduixa.

El rodó és el següent: L'Shrek, el ruc i el gat amb botes, perdó, en Manfred, en Sid i en Diego moguts per la seva bondat innata, han de portar un infant neandertal amb els seus, enlloc de cruspir-se'l, com seria normal.

Per què ha de ser neandertal l'infant? Per què hi han hagut de sortir neandertals en aquesta pel·lícula, si està orientada 16.000 anys enrere, quan en feia almenys 10.000 que els neandertals s'havien extingit?

No passa res, que si els blocs de gel poden caminar enmig d'un prat, els mamuts es poden emocionar en contemplar les pintures de Lascaux i els tigres poden portar els nens desvalguts amb la seva família, els neandertals també haurien de poguer fer un petit saltet de no res en el temps. Aquesta propietat d'humanitzar els animals i el paisatge és el que ens va fer, segons l'Arsuaga, els amos del planeta. No sé si n'hi ha per riure o per plorar.



El més curiós de tot és que els directors van dir que no hi havien fet sortir dinosaures perquè van argumentar que fa 16.000 anys no n'hi havia. Quina ironia! Però si posats a fer, no s'haurien d'haver reprimit de res (cosa que ja han fet a la tercera entrega, on els dinosaures surten d'un forat de sota terra, on hi ha una misteriosa selva del període cretàcic).

Tornem als neandertals. El nen es diu Roshan (rosadet en la versió catalana), el pare Runar i la mare Nadia (els noms els he tret d'una pàgina de fans, perquè com he dit més amunt, són muts) . Com a mínim, és d'agraïr que no hagin fet acabar els noms neandertals en -K, com es fa molt sovint als documentals, on no sé perquè, els neander tendeixen a fer servir molt la K quan parlen.

Els directors d'aquesta superproducció, que compta amb una segona part que parlant clar i català és una caqueta, i de la tercera, que és una caqueta familiar, molt semblant a les sèries de TV-3, com ara Femsdelplà o El Corrr. Per sort, els neandertals no hi van arribar a sortir. I ara, el que volia dir: els neandertals de Ice Age ja han domesticat llops que els vigilen el campament. Sembla mentida, però si, al contrari del que es pensa, el llop ja era el millor amic del neandertal.

Els neandertals de Ice Age es vesteixen amb vestits ben sofisticats, fan collarets i altres eines a partir de fusta. Res a dir.

Com que l'argument és tant pla, i el temps no donava per més, Ice Age no va tenir temps de ser pitjor del que és. Em refereixo que no va tenir temps per a més errors que es salten les lleis de la naturalesa, ni per cap escena ofensiva, ni tant sols per més diàlegs ensucrats que tard o d'hora haguessin acabat avorrint l'audiència. És per això que en aquest punt, no se la pot criticar, no per res, sinó perquè no va disposar de temps material per arribar-hi.

Fent-ne un balanç global es pot dir que els autors van tenir l'enginy de fer força diners amb el mínim esforç possible, el somni que qualsevol director de cinema espavilat. L'audiència tampoc no es va queixar, al cap i a la fi va poder riure una estoneta (o fer la migdiada), encara que la única cosa per la qual van pagar va ser per veure un plagi ple d'errors i d'incongruències que escupen a totes les disciplines científiques, començant per la física i acabant per l'antropologia.



Però com dic sempre, cadascú és lliure de ser tant massoca com vulgui. Els neandertals, afortunadament, amb una vegada en van tenir prou, i ja no els hem tornat a veure el pèl des de la primera. Normal, n'hi havia per extingir-se.