Jean M. Auel: El clan de l'ós de les galetes (I)

No és que acostumi a llegir gaire, però de tant en tant una mica de lectura em fa sentir útil. El problema que tinc és que de llibres sobre prehistòria (i més específicament, sobre neandertals) que no siguin purament científics, se n'han escrit pocs. Pocs, i de mala qualitat, a més a més. No es pot demanar gran cosa quan un està extingit, però certament això és un problema per tots aquells que encara no hem passat a l'altre barri i volem matar l'estona endinsant-nos dins d'aquella època meravellosa (això últim es pot interpretar irònicament o no).


És per això que veient les opcions disponibles, he fet el cor fort i he decidit continuar amb la soga de Jean M. Auel, perquè ja la tinc mig començada. M'ha costat fer l'esforç d'anar fins a la biblioteca a buscar el primer exemplar d'aquesta autèntica soga, però com que al primer és on hi surten neandertals i tampoc no estic obligada a continuar, he dit, va.

Més de 500 pàgines va necessitar Auel per escriure el primer exemplar (d'una sèrie de 6), aparegut l'any 1.980, que la va catapultar a la fama. Realment, n'hi havia per tant? No ho sé. És un llibre normalet: té coses bones, coses no tant bones, i coses horribles.

Però ho descriuré tot ben detalladament: l'argument m'ha semblat mínimament interessant per tots els mínimament interessats en la prehistòria. Els paisatges els he trobat ben reconstruïts. La societat neandertal, bastant realista, almenys d'entrada i tenint en compte que tot és inventat. La moralitat, encara que bastant tocada, hi és present, i els missatges que es transmeten no són malèvols (almenys). Les 500 pàgines no se m'han fet pesades. Les coses purament inventades sobre els neandertals es poden arribar a perdonar, excepte 3 o 4 invencions massa bèsties, massa indigeribles, massa surrealistes per ser imaginades. Els personatges hi són ben posats: tots tenen la seva història, el seu rerefons, la seva personalitat i el seu rol dins la història.

Llavors, què és el que falla?

No ho sé dir exactament, però ho intentaré: el que m'ha semblat que falla, és aquella sensació de: i ara ja sé què vindrà. I ara ja sé què farà. I ara ja sé què diran. I ara ja sé per què ha passat això. Em sembla que aquest acabarà d'aquesta manera. Aquest i aquest altre acabaran morint segur. Aquell obtindrà una recompensa per bon jan.

Per si no m'he explicat prou bé: falla la previsibilitat en totes les situacions, els personatges són dotats d'una personalitat tant plana que tens la sensació que ja n'has conegut 30 d'iguals abans, personatges que ja saps què faran, per què, com i quan acabarà la seva vida amb un 90% de probabilitats havent llegit només un 5% del llibre. I és una pena, perquè aquest feia la pinta de ser un llibre com déu mana sobre neandertals. Però noi, no ha pogut ser, no hi ha pogut arribar per poc, s'ha quedat a les portes.

És molt d'agraïr, que a diferència d'altres exemplars, Auel no hi hagi incorporat porno prehistòric: això s'hauria carregat del tot aquest primer volum. La meva pregunta és: ara què faig? Continuo amb el segon, o paro? Diuen que les segones parts mai no són bones (ni les terceres, ni les quartes, ni les cinquenes, etc), però potser hi ha algú a qui li interessa llegir opinions sobre l'obra de l'Auel, cosa que donaria utilitat i sentit a aquests escrits.


Puntuació: 6.5/10

Últim post que dedico al clonatge neandertal

Ja en tinc prou.


Ara que han prohibit fumar als llocs públics, sembla com si els editors o com coi es diguin aquells que escriuen articles als diaris s'haguessin tret de sota el barret una sèrie d'idees malèvoles per atraure com sigui l'atenció del lector.

El clonatge neandertal és una d'aquestes idees malèvoles. Ja fa almenys tres anys que és un no parar: Jurassik Park IV, millorar l'espècie, Jerusalem II: el retorn del Messies, mamuts, racisme sub-específic, lletgisme, el problema de l'orangutana prenyada i els costos ara que estem en crisi.

Es pot parlar de moltes coses, especular, tot el que vulgueu. Ara bé: no hi ha res que indiqui que els neandertals podran ser clonats en els propers, com a mínim, 100 anys. Després, cal veure què passarà: la meva bola de cristall em diu que els avenços tecnològics no duraran indefinidament, sinó que d'aquí pocs segles, la població d'humans serà tan gran que els recursos s'acabaran. I llavors, vindran les fruites i verdures, d'aquelles que menjaven els neandertals, regades amb una mica de sang. Però de neandertals, no crec que n'hi arribi a haver. Allò que va dir l'Einstein, que la IV guerra mundial seria amb pals i pedres, ho subscric al 100%.

Quan el tema central és crear una vida humana, empaquetar-la i posar-hi un preu, està bé fer una mica de ficció, pel·lícules si voleu, escriure algun article, comentar-ho amb els amics. I prou. No és convenient anar més enllà com està passant ara, i començar a parlar de temes que no tenen cap sentit, com ara les barreres ètiques: seria ètic clonar-los, sabent que seran més lletjos? I sabent que hi ha milers de nens orfes a tot el món?

La realitat és que a ple segle XXI la clonació no ha avançat gaire. És cert que hi ha científics que hi treballen, però no em direu que hagueu vist mai cap animal clonat en un laboratori passejant-se tranquilament pel carrer. I molt menys un ésser humà. I encara menys si és un neandertal, l'ADN del qual ha estat recuperat d'un troç d'húmer de 50.000 anys, s'ha barrejat amb ADN de ximpanzé i d'humà modern, i aquesta barreja explosiva s'ha fet créixer dins del ventre d'una orangutana.

Ni s'ha vist mai, ni hi ha res que indiqui que la cosa vagi més enllà dels articles que llegim setmana sí, setmana també. Per tant, penso que és estúpid que ens bombardegin constantment amb debats estèrils sobre el que passaria amb aquests neandertals-probeta un cop haguéssin nascut.

Els neandertals arriben a Barcelona després de 40.000 anys d'absència

Un títol sensacionalista per anunciar que, finalment, després d'una llarga i intensa campanya de promoció, ja podeu comprar els còmics d'Emmanuel Roudier a la ciutat comptal.

Es tracta d'una bona notícia per tots aquells que estàvem esperant llegir alguna cosa neandertal que valgués la pena. Roudier ha publicat de moment dues grans sèries d'aventures neandertals: "Neandertal", que inclou tres capítols, i "Vo'höuna", que n'inclou tres més. Actualment està treballant en un altre volum d'aventures prehistòriques, "La guerre du feu", i que els que hem vist aquesta pel·lícula, esperem que la única semblança que hagi amb el còmic sigui el títol de la portada.

Breu sinopsi pels que encara no n'han sentit a parlar: A la sèrie "Neandertal", Laghou és el jove protagonista que conviu (més aviat malviu) amb els seus 4 germans, i aquests el tracten una mica com si fos la Ventafocs. Durant tota la trama, Laghou haurà de superar el seu complex d'inferioritat i les seves pors interiors desafiant la fauna salvatge i la no tant salvatge del Perigord de fa 50 milenis.

Passem al preu: 168 pàgines incloses en un sol volum per 22.00€ a la llibreria Norma. És clar que, els més pacients sempre podeu esperar una temporada, perquè segur que tard o d'hora aquests còmics arribaran a la biblioteca de la vostra ciutat.

Des de Neanderfollia, felicitem Emmanuel Roudier per la seva -magnífica, al meu parer- recreació del món neandertal, una recreació que m'ha semblat realista, innovadora, educativa, original i divertida, i que l'únic inconvenient que hi he trobat després de fullejar-ne unes quantes pàgines, és que passa massa depressa, com totes les coses bones, vaja.

L'últim neandertal sortirà a la gran pantalla, però només un moment.

A la comarca cacerenya de Las Hurdes s'hi ha filmat el que sembla una trama força interessant que té els neandertals com a protagonistes; concretament, l'últim neandertal. Us imagineu què passaria si avui sortiu a passejar pel bosc i us trobeu, així de casualitat, no un llop ni un mataparent, ni tampoc un porc senglar... sinó un neander?



Aquest petit film és l'última producció dirigida pel director i guionista Daniel Hernández Torrado, que no sé qui és, però en poso el nom per allò dels drets d'autor, i l'argument no pot ser més interessant: no, no hi pot haver res més interessant per un neandertalòfil o entregat a la prehistòria que trobar-se no només amb un neandertal, sinó amb l'últim neandertal. Això és precisament el que els passa a la parella protagonista: passejant per aquells paisatges estremenys tant verds, de cop i volta, descobreixen que l'últim neandertal encara és viu, i és clar, volen que surti a la tele.

Aquest cop, però, sigui per bé o per mal, serà un CURTmetratge de 10 minutets de res, no pas com l'últim atemptat contra els neandertals, allò d'Ao, el darrer pardal, i que a més a més de ser més dolent que ingerir mataparents, era un metratge LLARG, dels que duren.

El rodatge va durar unes 14 hores, i si la descripció que n'he fet us ha convençut, el podeu veure aquí: http://www.hospederiasytu.es/blog/2011/cortometraje-el-neandertal/



Que consti que estic intentant mirar-lo, i així que me'n faci una opinió, la comentaré. Els CURTmetratges, l'avantatge que tenen és precisament aquest: que si són nocius per la salut, sempre ho seran menys que els LLARGmetratges, exactament igual que menjar-se mig gram de mataparent sempre exposarà el depredador a danys menors que no pas si aquest se'n menja mig quilo de cop. Daniel, fes-ho millor que en Malaterre, siusplau!

El menú neandertal no incorporava Bic Macs

Ho acabem de saber: els neandertals ens han comunicat que menjaven Bic Macs, en ple paleolític superior. És una notícia que si no ha fet la volta al món, poc en falta. La comunicació, sembla, segons certs interpretadors dels gargots de les coves, anomenants vulgarment arqueòlegs, un dibuix, o més aviat un gargot. Un simple gargot, com aquells que fan els nens de 5 anys quan estan avorrits.

Potser sí que un nen neandertal un dia estava avorrit i va dibuixar un Bic Mac a la paret de la cova on vivien ell i la seva família.



Deixant de banda els títols i l'experiència acumulada dels arqueòlegs famolencs que hi havia fotografiant el dibuix, a mi no em sembla un Bic Mac, sinó una d'aquelles imatges que s'utilitzen en tests psiquiàtrics per treure a la llum traumes sexuals del pacient. Diria que hi veig un plat volador, més que no pas un Bic Mac, i unes mans que intenten tocar-lo.

El dibuix en teoria ha estat trobat a la cova francesa de La-Roche Cotard, i datat en 25.000 anys, quan els neandertals ja s'havien gairebé exingit del tot. Per tant, no veig cap motiu per atribuir aquest suposat dibuix als neandertals i no pas als HAM, que en aquella època ja havien ocupat gran part d'Europa.

Hi ha encara una altra possibilitat: que tot sigui una trola. Que el dibuix sigui més fals que el cervell del qui l'ha trobat, en aquest cas, Jean-Claude Bouisquet, i que a més a més, aquest tal Busquets sigui especialista fent bromes de mal gust i enrient-se'n a la nostra esquena. És sospitós que la pintura de color butà es vegi tant clarament, i que el dibuix sigui tant simple: unes manetes volent agafar una línia semi-horitzontal. Molt americà tot plegat; als americans, com ja sabeu, els agraden les coses simples i que omplin la panxa ben depressa, i sobretot, que portin molts de greixos insaturats, com ara un Bic Mac.



Per tant, digueu-me incrèdula, però de moment, de tota aquesta història no me'n crec res. I començant per les dates, sr. Busquets, fa 25.000 anys ja no hi havia neandertals a França, estaven extingits! Sap què vol dir la paraula extingit, sr. Busquets? És el que passa quan vostè s'acaba un Bic Mac: que ja no hi és, ha desaparegut, ja no es veu, ja no en pot continuar menjant perquè la seva existència s'ha reduït a una part infinitesimalment petita, i si continués mastegant es queixalaria els dits.

I pensar que ara s'està pixant a sobre la taula de tant de riure, aquest tipus! Em vénen ganes d'ofegar-lo amb un Bic Mac gegant!!



FONT:

http://glossynews.com/society/health/201103211109/painting-of-big-mac-found-in-neanderthal-cave/

Neandertals en 3D, què és això!?!?

Un altre invent que confirma que aquests yankees estàn bojos! i hauríem d'afegir-hi: pels neandertals!

Sense voler esperar-se al moment en què la clonació de neandertals obtingui el vist-i-plau, per allà l'any 2100, el que han fet 4 neandertalòfils molt eixerits és dissenyar un neandertal en 3D que ens faria companyia a tothora.



L'explicació és "senzilla": es tracta d'una simple projecció d'una realitat virtual augmentada (AR), elaborada a partir d'imatges generades per ordinador (CGI). És més o menys com un holograma, res que no es pugui comparar amb un iphone que fa fotos i al cap de 30 segons les pots enviar a l'altra banda del planeta, o d'aquell aparell que es van inventar uns japonesos en què, abans d'anar a dormir, podies triar què et venia de gust somniar.

El neandertal reconstruït en 3D és de dimensions força esquifides (uns 15 cm) i es passeja per l'escriptori, ben al costat del ratolí de l'ordinador. No parla, ni babeja, o sigui que ningú no es faci il·lusions (de moment!!) amb aquest projecte pilot.

Aquest neandertalet en 3D malauradament no es pot obtenir fàcilment (repeteixo: de moment!) i només es pot visitar al Museu d'Història Natural. Això no vol dir que si té molt d'èxit alguna empresa pionera decideixi afegir un petit programa de no res als iphones (o l'aparell que estigui de moda en aquell moment, perquè tots sabem que últimament les modes canvien molt depressa) que permeti projectar hologrames en 3D de neandertalets.



I si podem tenir el neandertalet, per què no el neandertalàs? Us imagineu poder projectar en 3D un neandertal de mida real amb parla incorporada? És una idea magnífica, aleshores ja no necessitariem els clons per sentir-nos feliços i acompanyats pels nostres millors amics prehistòrics. És clar, aquest Museu ha volgut ser pioner avisant-nos del que es prepara de cara al segle que ve, que ja seran hologrames neandertalitzats que ens portaran l'esmorzar al llit i ens faran massatges als peus quan estiguem cansats.

3 germans

Buscant informació d'Azzo Bassou, un marroquí que va viure fa més de 60 anys i que per molts representa "l'últim neandertal" m'he trobat amb més cares estranyes. En aquest cas, es tracta de 3 germans que recollien broça a la ciutat de Bombay, a la India. El mar que es veu a la imatge és el mar d'Aràbia, i la foto va ser feta l'any 1986.



Deixant de banda les relíquies d'erectus i neandertals, hi ha gent que ha començat a parlar d'hibridació amb ximpanzés per explicar les "anormalitats" que presenten al crani alguns humans moderns, mentre que els més escèptics diuen que tot són casos de patologies i malformacions en el crani, o fins i tot, que són fotos retocades amb el potochop. Doncs a mi no em sembla que aquests germans tinguin una deformació al crani, i en cas de tindre'n cap, l'han heredada tots tres. Això no vol dir ni molt menys que em cregui la hibridació amb ximpanzés, o els neandertals/erectus relíquia. Siguin el que siguin, tots aquests individus especials, com el pobre Azzo, han atret l'atenció d'algun fotògraf, escriptor o antropòleg del primer món, i encara que ara ens semblin espectaculars, la trista veritat és que han acabat morint en un racó.


Font:

http://www.flickr.com/photos/jim4532/2912149210/

Qui són els Almas?

El nom "Alma" prové del mongolià i vol dir home salvatge.
Els Almas eren un grup d'individus que van ser vistos diverses vegades per humans moderns que viuen a diferents zones, principalment a l'Àsia central i al Càucas. D'ells se n'han dit moltes coses, corren moltes llegendes i també molts dibuixos que en teoria els representen tal com eren.
Si us interessen els neandertals, ben segur que alguna vegada haureu vist la paraula "Alma", perquè de fet, molta gent creu que els Almas serien uns neandertals... vivents!



Òndia, tu! I ben pensat, per què no? I si fos possible que un grup de neandertals hagués perviscut fins als nostres dies, aïllats i amagats dels humans moderns? Al cap i a la fi, si a l'Esquilleu els neandertals hi van viure fins fa 25.000 anys, per què alguns altres grups neandertals de l'Àsia central no haurien pogut allargar la seva existència uns altres 25.000 anys després de la mort d'aquells càntabres?

Primer de tot: què en té de certa aquesta història? És una història o una llegenda? I com seria possible que els Almas haguessin sobreviscut, aïllats de la resta de companys seus que els haurien abandonat desenes de milers d'anys abans?
Una cosa hem de tenir clara: perquè un grup de neandertals sobrevisqui, cal que tingui una població suficientment gran per evitar al màxim els aparellaments entre membres de la mateixa família, que com sabem, poden resultar en descendents amb malformacions i malalties cròniques.
Evidentment, aquests neandertals haurien de poguer fer vida normal però evitant al màxim els contactes amb els humans moderns, per no acabar sent absorbits al cap de pocs milenis. I és clar, tot això requereix viure una mica amagat, perquè tal com sabem, d'humans moderns en trobem per tot arreu.



Com eren els Almas físicament? Segons els que els van veure, eren peluts i pèl-roigs, amb una alçada d'entre 1,50 i 1,95 metres. Els Almas a més a més presentaven una barbeta molt poc pronunciada, uns arcs superciliars molt marcats i un nas pla.

De moment, fa bona pinta, és a dir, fa posar la pell de gallina. No sabem si els neandertals eren més o menys peluts que nosaltres, però és ben possible que ho fossin una mica més. Tal com sabem des del 2007, n'hi havia de pèl-roigs. També presentaven uns trets facials molt semblants als dels Almas.

Els Almas omplen molts contes i llegendes dels pobles de Mongòlia. Se n'han fet moltes especulacions: neandertals vivents? Un grup d'Homo erectus o qualsevol altre homínid? El Yeti? Un grup d'humans moderns que va abandonar l'Àfrica i es va quedar aïllat? Un primat més relacionat amb els ximpanzés que amb els humans? O potser un personatge 100% inventat per espantar els nens?

La primera vegada que en vaig llegir alguna cosa va ser en una pàgina anomenada RDOS, on l'autor porposa una teoria (molt passada de moda i poc creïble en la meva humil opinió) en què els autistes haurien heretat la seva manera de ser dels neandertals.

El millor de tot que hi vaig llegir va ser... que potser tindriem un Alma vivent, de carn i ossos!!

El nom del nostre (més ben dit, nostra) suposada neandertal és Zana. La Zana era pèl-roja, peluda (no feia servir roba), i tenia molt de caràcter. Totes aquestes característiques van haver d'atraure d'alguna o altra manera algun mascle modern, perquè la Zana va tenir molts fills, la majoria dels quals va morir, i només 4 en van sobreviure, 2 nois i 2 noies, que van créixer amb normalitat tot i que sembla que alguns tenien un crani una mica peculiar.

La biografia de la Zana:

"Zana vivia en llibertat en un bosc de Rússia, quan va ser capturada l'any 1850 per un parell d'homes que es van sentir atrets en veure tanta naturalesa al descobert, i també perquè presentava faccions típiques d'un simi. Mentre l'examinaven, se'n van adonar que la Zana (aquest nom l'hi van posar ells) no era cap simi, però tampoc no era humana. Tenia la pell negra i el seu cos estava cobert per pèl vermellós; tenia uns braços, cames i dits molt gruixuts. També tenia un comportament que podríem anomenar vulgarment primitiu. Encara que anés despullada, el fred no li feia res. Va tenir diversos fills de diferents pares un dels quals es deia Edgi; un dels fills va morir perquè ella el va voler banyar en un riu d'aigua glaçada. La Zana no podia parlar, i molts dels seus fills li van ser presos i adoptats per gent que els va educar com si fossin seus. Els nens van aprendre a parlar d'una manera normal, i quan es van fer grans van tenir més fills, aparentment d'aspecte i capacitats normals. Tot i així, els seus fills i néts, presentaven algunes peculiaritats al crani, tenien la pell fosca i eren increïblement forts. El seu fill més petit va viure fins l'any 1954, i ella va morir al 1890."



El crani de Khwit, un dels fills de la Zana, i una foto de quan era viu.

El professor Boris Porchnev, de la universitat de Moscou, creu que la Zana és una Alma, i que els Almas representen l'últim grup de neandertals que hauria sobreviscut fins als nostres dies!!

Les proves d'ADN que s'han fet fins ara no semblen mostrar cap cosa estranya, però també cal dir que no semblen gens fiables, i alguns entesos s'hi oposen. Per estar-ne ben segurs, caldria comparar el genoma sencer d'en Khwit i de la seva mare amb el genoma neandertal.


Conclusió final:

La Zana i la seva descendència són una oportunitat única per conèixer realment qui eren els Almas, perquè a diferència de molts altres éssers fantàstics que han estat vistos per algun (des)afortunat, de la Zana se'n conserven documents, i dels seus fills segur que en podem trobar fotos i tot tipus d'informació de la gent que ha viscut aprop seu, perquè pel que sembla, la descendència de la Zana va ser abundant i ha arribat fins als nostres dies. Els seus descendents porten una vida completament normal, encara que sembla que tant fills com néts tenien algunes particularitats anatòmiques que els apropen als neandertals. Malauradament, seria força costós i poc ètic arribar fins a la seva tomba, obrir-la i analitzar-ne els ossos.
La inexistència d'un estudi detallat dels esquelets de la Zana i dels seus descendents, així com la manca de proves genètiques fan molt difícil o impossibiliten conèixer si és que hi havia alguna relació especial entre la Zana i els Almas amb els neandertals o bé només es tractava d'una dona que patia algun transtorn hereditari i que va ser abandonada al bosc quan era petita. El que està clar és que la Zana tenia una mare i un pare que s'hi assemblaven i que vivien amb altres familiars i coneguts seus, no podia pas haver sortit del no-res ni tampoc sembla creïble que hagués viatjat 50.000 anys endavant amb la màquina del temps.
Les afinitats cranials que semblen mostrar tant la Zana com els seus descendents amb els neandertals fan que aquest cas sigui molt interessant d'esbrinar, encara que pugui semblar que les possibilitats de trobar neandertals vivents després de tants milenis de la data oficial d'extinció siguin força remotes.



En qualsevol cas, si mai us inventeu algun personatge neandertal per al vostre còmic, novel·la o pel·lícula de ciència ficció i no sabeu quin nom posar-li, Zana seria una molt bona opció.

Per fi he practicat el sexe social, i com m'ha agradat!

Avui mateix he acabat l’última novel•la de l’Eudald Carbonell, que porta un títol ben provocatiu: el sexe social.
Amb el llibre es poden contestar moltes preguntes que ens fem tots: Els neandertals també s’enamoraven? Hi pot haver sexe sense amor? El sexe només serveix per tenir fills? És cert que el món cada cop es virtualitza “més”? Com pot afectar això al nostre futur com a espècie? Les dones prefereixen els homes sexys, o més aviat els que els diguin paraules amables i les tractin amb afecte?
Com tots sabem, el sexe ocupa tots i cada un dels nostres espais vitals. És present constantment a la nostra vida i a tot arreu, i el llibre de l’Eudald només fa una petitíssima introducció al paper que ha jugat en la nostra sociabilització com a espècie.
Però què és això de sociabiltizació? En sentir la paraula “sexe” seguida de “social” la primera imatge que em ve a la ment és allò que vulgarment anomenem orgia.
Però no, el sexe social és molt més que un grupet de gent despullada que ha decidit passar una estona gaudint dels plaers carnals. El sexe, present en les primeres etapes de l’evolució de la vida a la Terra, i que tenia com a primera finalitat assegurar la transmisió de gens a la descendència, sembla com si darrerament aquesta finalitat a l’ordre dels primats, i sobretot en els primats humans, l’haguem transformada talment que gairebé ha acabat adoptant un paper secundari. Ara el sexe (i sobretot al futur) tindrà molt poc a veure amb la reproducció i molt més amb la sociabilització.
El llibre m’ha semblat només una breu i refrescant introducció per a gent inexperta d’un tema com el sexe, del qual se’n podrien escriure enciclopèdies senceres.

Un petit defecte que possiblement hauran trobat alguns lectors es és que el llibre de l’Eudald no és massa sensual, per no dir gens.
Això no és ben bé cert; de totes maneres, queda clar que el nostre expert no ha volgut fer un autèntic manual sobre postures eròtiques, sinó una sèrie de minitemes repartits en capítols, molts dels quals no superen les dues pàgines i mitja, del rastre del sexe en l’ordre dels primats, el paper que podria arribar a tenir al futur i com tot plegat afectaria la nostra consciència d’espècie, perquè l’Eudald deixa bastant clar durant tot el llibre la seva moralitat: en realitzar qualsevol acte, hauriem de tenir a la ment tota l’espècie i assegurar-nos que és el millor per a tots i que no ha de perjudicar l’entorn. Unes paraules que poden semblar molt maques i plenes de maduresa intel•lectual, i és que com l’Eudald reconeix, ell escriu sobretot per fer reflexionar el lector.

Tornant al tema de la sensualitat, no és cert que es passi completament per alt. Hi ha un capítol magnífic, on l’Eudald transporta el lector dins d’una cova del paleolític superior, anomenada Pont de l’Arc, al sud de França, plena de dibuixets que alguns artistes van pintar i que conviden a l’acte sexual, com són vagines, animals ferotges copulant i tot plegat envoltat de les parets d’aquella profunda i màgica cova. Segons l’Eudald, en aquell forat és on hi perdien la virginitat els més joves del grup. Doncs si era així, quina enveja, ells sí que s’ho passaven bé, trobo que hem involucionat molt en aquest tema, però això ho deixo per un altre llibre de l’Eudald.
Deixant de banda les escasses pinzellades sobre estratègies reproductives en homínids anteriors a l’home modern, és una pena que els neandertals gairebé ni s’hi esmentin. Ja ho sabem que ells encara no pintaven vagines excitades a les parets de les coves, però bé que havien de tenir alguna mena de sexe social, també.

Un detall de més a més del llibre és que l’autor fa servir la seva família com a exemple de l’evolució que està patint el paper del sexe. Em vaig posar tant sentimental, quan vaig llegir que ell tenia la seva àvia mitificada! Tranquil Eudald, tots sabem que tu has heretat moltes coses d’aquesta meravellosa àvia que vas tenir, i que t’han convertit en un home mític.
El tema que més m’ha fet reflexionar personalment, és la visió futura. Actualment, com no és gens difícil comprovar, ens trobem en plena evolució sexual. La gent obté plaer sexual sense ni aixecar-se de la cadira de l’ordinador, o fent servir només un programet per mòbils que permet veure qualsevol dona en roba interior fent només un clic. I és clar, això només és el principi, el futur no es pot ni imaginar. Segons l’Eudald, en un futur el sexe, l’estimació i l’enamorament quedaran completament “dissociats” de la finalitat reproductora, i ja no caldrà que les dones es quedin prenyades, es farà ús extensiu de la reproducció in vitro i també... de la clonació!!!

Ara bé, jo crec que l’erra quan diu que el sexe virtual i l’ús de màquines per satisfer el nostre desig sexual serà el més comú, perquè desenvolupant mètodes per clonar, qui preferirà una màquina abans que un neandertal de carn i ossos!? Miri Eudald, amb els meus més humils pensaments, jo crec que al futur la gent estarà envoltada d’espècies que es van extingir al passat, i que els neandertals es passejaran per les passarel•les marcant els últims cànons de bellesa.
Resumint, és un llibre que pot semblar un pèl curt i introductori d’un tema molt interessant, el qual sempre estarà present i canviant en la nostra història com a espècie, explicat amb l’estil de l’Eudald: directe i ple de moralitat i consciència d’espècie. Un altre exemplar per afegir-lo a la col•lecció de llibres per a neandertalòfils.

Tirada de canya neandertal.

Fapoc que ha sortit un curiós i entretingut diàleg fictici al New York Times, que intenta reproduir l'art de seducció d'un neandertal amb la seva parelleta moderna, en honor evidentment, al famós estudi d'en Pääbo i col·laboradors sobre la neandertalitat de gran part de la humanitat.
El tret més distintiu del neandertal, és que no té un domini gaire bo de la llengua d'en Hawks i parla una mica com els indis.
La ficció neandertal és un tema que sempre he tingut present, i encara que tingui un nivell d'anglès igual o pitjor que el del pobre neandertal, haig de reconèixer que l'autor del diàleg, Teddy Wayne, no ho fa gens malament. Així que pugui (ho haig de fer bé, amb traductor i tot), la traduiré al català, va molt bé per distreure la ment de qualsevol persona, neandertalòfila o no:

http://www.nytimes.com/2010/05/09/opinion/09wayne.html