dijous, 28 de juliol de 2011

Finalment absorbits?

Un gran intèrpret una vegada va dir que no és que les cançons que surten contínuament de la mà de molts artistes ens agradin, sinó que més aviat, el que ens agrada és el fet que estiguin repetides i ens recordin cançons anteriors, o dit més musicalment: plagiades. Plagis descarats no, però sí certa semblança amb les rumbes que escoltaven els nostres avis a la discoteca. No s'ha de ser dur amb els cantants: al cap i a la fi ells es guanyen la vida com qualsevol de nosaltres, i també és cert que les combinacions per compondre una cançó que no tingui res a veure amb una altra, malgrat elevades, són finites, i ja estan començant a presentar evidències d'un clar procés d'extinció.



Pel que fa a l'extinció neandertal, direm que, si bé les hipòtesis que tracten d'explicar-la no ens agraden, és totalment cert que es repeteixen. És el cas de l'absoptrion: com una vella cançó de discoteca, l'absroption ha anat aguantant el pas dels anys amb prou bona salut. S'ha fet vella, és cert, ha passat de moda unes quantes vegades, l'han trepitjada ferotgement i fins i tot hi han hagut moments en què es temia per la seva vida: però sembla ser que ara podria experimentar allò que en diem una revifada.

Al cap i a la fi, l'asrbtion és una de les hipòtesis més antigues, i alhora simple per explicar l'extinció neandertal. De fet, és potser la millor: el sexe és a vegades molt més efectiu per assimilar un grup humà que no pas les llances, la marginació o la superioritat intel·lectual; i és que d'altres hipòtesis que han intentat trobar certes deficiències dels neandertals en algun camp, tard o d'hora han acabat topant amb la realitat: amb les dades de què disposem ara, no hi ha res que ens faci pensar que els neandertals no estaven ben adaptats allà on vivien, que eren curts de gambals, privats de pensament simbòlic, amb uns braços que no podien girar en un angle prou ampli per disparar bé una llança, maldestres, dotats d'un sub-llenguatge inefectiu per sobreviure les glaciacions o massa antisocials per estar oberts a nous coneixements d'altres grups.



També és totalment cert que simulacions de la densitat poblacional que hi havia en temps dels neandertals i en temps dels humans moderns del paleolític superior i mitjà, no ha revelat grans diferències; és a dir, no és possible que uns 5.000 neandertals a tot Europa fossin absorbits sense deixar cap rastre, senzillament perquè eren tant nombrosos com els primers HAM (~5.000) que van arribar a Europa, o almenys això és el que diuen diferents estudis, fins que...

... en Mellars ha ficat la pota. En Mellars és un ésser de quatre potes, dos ulls, una llengua i sense cua que ha publicat el següent text:

European Neandertals were replaced by modern human populations from Africa ~40,000 years ago. Archaeological evidence from the best-documented region of Europe shows that during this replacement human populations increased by one order of magnitude, suggesting that numerical supremacy alone may have been a critical factor in facilitating this replacement.



En aquest insignificant paràgraf, en Mellars -que suposadament ha analitzat evidència arqueològica d'Occitània, on hi ha un registre arqueològic molt important- pensa que el més probable que va passar amb els neandertals és que es van veure superats en nombre pels nouvinguts: una mica com amb els indis americans i els immigrants provinents de la resta del món, principalment d'Europa. Aquesta diferència de magnitud hauria estat d'1:10 a favor dels moderns; és a dir, per cada neandertal, hi havia 10 humans moderns al sud de França fa uns 40.000 anys.

És clar que primer de tot, i assumint, cosa difícil, que en Mellars ha interpretat correctament el registre arqueològic, caldria explicar per què els humans moderns es van multiplicar per 10 mentre que els neandertals es quedaven igual; això fa pensar que, efectivament, eren capaços d'explotar els recursos d'una forma més eficient, o bé que els neandertals tenien dificultats per sobreviure i la seva població va caure en picat, tot plegat per raons desconegudes.

També cadria explicar per què no hi ha cap rastre genètic que els neandertals d'Europa hagin arrivat fins a nosaltres: i sinó, que en Mellars ens expliqui per què els aborígens Australians porten el mateix % que un francès -del sud-.



Segons el nostre primat estimat, aproximadament la meitat d'aquests poquets neandertals s'haurien barrejat amb els moderns, i els que s'haguessin volgut resistir als encants d'una barbeta afilada i un front pla, haurien quedat aïllats, que vol dir morts.

Em cansen les cançons repetides, i les hipòtesis repetides encara més. I les hipòtesis repetides que generen més preguntes que les que responen... n'hi ha per exterminar-les. A cops de llança.


FONT (trobat a can Dienekes):

http://www.sciencemag.org/content/333/6042/623.abstract

diumenge, 24 de juliol de 2011

Reconstruccions dels nostres avantpassats!

Certament no podrem saber mai quina cara feien els nostres remots avantpassats que van viure fa 100.000 anys, però ens hi podem aproximar: això és precisament el que fa Hartmut Zänder, un dibuixant alemany, des de fa temps.



Entre la seva col·lecció s'hi troben gairebé totes les celebrities homínides que ens poden passar pel cap, des de la bèstia dels Alps fins a Turkana, passant per les mares mitocondrials de qualsevol llinatge modern, neandertals i erectus, entre d'altres.

Avui mateix, surfejant per internet (sempre va bé surfejar a l'estiu) m'he trobat unes quantes reconstruccions molt interessants que en Zänder ha penjat a la seva nova web: http://www.myspace.com/haplogroupk/

Les reconstruccions són dibuixos en blanc i negre, i pel meu gust, força encertades. Amb força encertades em refereixo evidentment a què Zänder és abans de tot un dibuixant aficionat a l'antropologia, que els cranis estan molt fragmentats però que tot i així no hi ha hagut cap reconstrucció que m'hagi fet posar les mans damunt del cap -de moment-. Però, jutgeu-les per vosaltres mateixos, aquí en van unes quantes:



Aquesta és una neandertal: amb el seu gorret neandertal pel fred, nas gros, arcs superciliars, orelles petites i pits descomunals. Serà el meu pròxim avatar!!



Una dona d'Skhul, els misteriosos llevantins que van viure fa gairebé 100.000 anys dels quals se'n sap molt poc. Zänder ha dibuixat la nostra Skhul amb els cabells força encrespats, com els de molts africans.



Una noia de Turkana (i jo que em pensava que era un noi!), que va viure fa 1,5 milions d'anys. Ha estat només veure-la i l'he reconeguda de seguida! No sé què tenen els Turkana que sobresurti tant... potser són els cabells?



Una dona de Jebel Irhoud (fa 160.000 anys). Dels Irhoud se n'han dit moltes coses: primer que eren neandertals, després que eren moderns molt arcaics i fa poc que podrien estar relacionats amb alguns humans moderns. El que crida més l'atenció d'aquest dibuix és que crec que no hi ha res que em pogués cridar l'atenció si un dia qualsevol anant pel carrer passo pel costat d'aquesta persona.



Una dona idaltu (caram, veig que a en Zänder no li atrauen gaire els mascles). D'aquests africans també se n'han dit moltes coses. La versió més acceptada és que eren una subespècie (!) dels H. sapiens, és a dir, que s'escriurien H.sapiens.idaltu. Els idaltu van viure fa uns 150.000 anys i alguns proposen que es van extingir per causes desconegudes. El que no acabo d'entendre és per què es classifiquen com a una altra subespècie, i després se'ns diu que les races no existeixen en H. sapiens. Se sobreentén que com que estan extingits, se'n poden dir totes les beneiteries que calguin, com amb els neandertals.



I aquest us el deixo per vösaltres!

dimarts, 19 de juliol de 2011

Coses que cauen pel seu propi pes: la dieta de les neandertals prenyades

Actualment alguns sabem que la dieta neandertal no estava composada exclusivament de carn magre, com s'havia suggerit prèviament, sinó que sembla que els neander també eren uns excel·lents xefs de la verdura.



Dic alguns, perquè per descomptat, els que defensen que als neandertals els faltaven les connexions necessàries al cervell per poder incloure verdures al seu menú diari, cosa que els hauria abocat a l'extinció, tenen fe en els grans mamífers terrestres per alimentar ex-clu-si-va-ment les poblacions neandertals del pleistocè; segons aquesta versió, un neandertal normal i corrent hauria consumit diàriament unes 5.500 quilocalories de carn vermella, que representen el doble de les que (hauria de) consumir un humà modern adult de talla promig.

Aquest forat als estómacs neandertals s'explicaria per una sèrie de motius que aguanten tota la plataforma d'estupideses que els defensors de la branca lateral han anat creant i alimentant al llarg de les dècades sense cap tipus d'evidència directa. Per exemple, aquests intel·lectuals defensen que els neander haurien tingut un metabolisme molt elevat, s'haurien hagut de desplaçar constantment a buscar els ramats, haurien estat menys eficients regulant la temperatura del seu cos i també uns caçadors força maldestres. De tot això, no n'hi ha cap evidència directa (real), però s'ha fomentat tant que malauradament molta gent s'ho ha acabat empassant.

Doncs bé, un nou estudi ha agafat com a model una mostra de neandertals ben peculiar: les embarassades. Aplicant una perspectiva ecològica nutricional en una neandertal embarassada, una dieta que consistís en devorar 5.500 quilocalories diàries de carn vermella hauria causat la mort de la mare i del fetus.



Per tant, se sobreentén que els neandertals no podrien haver sobreviscut amb aquesta dieta tant magre com la ment dels nostres melliatosfèrics, i molt menys causar-ne l'extinció. Els autors arriben a la conclusió que tot el que creiem saber dels neandertals, no només pel que fa a la seva dieta, sinó les seves relacions socials, mobilitat i dinàmica de grup podria estar tant equivocat com la dieta de 5.500 calories.


Enllaç FONT:

http://www.sciencedirect.com/science/article/pii/S1040618211003776

dilluns, 18 de juliol de 2011

Fins aquí podiem arribar

Un article que porta com a títol "Finjo que entiendo pero no" ha estat publicat a el diari El País el dia 17 del mes de juliol de l'any 2011.



L'article té com a protagonista un neandertal que descriu el món que l'envolta, i entre moltes altres perles, ens trobem els següents paràgrafs, farts de simbolisme canibalesc:

"La primera sospecha de que yo era un neandertal me atacó en el colegio, porque los niños sapiens, que son unos cabrones, me miraban raro. "

"Tenía que llevar a cabo unos esfuerzos heroicos para ocultar mi neandertalidad, así que me pasaba la vida observándolos para imitar su comportamiento y no me quedaba tiempo para dedicarme al estudio. Suspendía todo, lo que me volvía más neandertal, si cabe. "

"No me atreví a preguntar en qué consistía la capacidad simbólica, pero consulté la enciclopedia y aprendí lo que era un símbolo. Las banderas, por ejemplo. A mí me parecían unos símbolos de mierda, pero fingí interesarme por ellas para hacerme pasar por sapiens."



"(...) Pero a ellas les gustaban los jóvenes con capacidad simbólica, es decir, que conocieran el significado de poseer un renault. No había manera, en fin, de intercambiar material genético con ninguna. Aceptaban que las invitara a merendar, pero cuando les ofrecía una porción de semen salían corriendo."

"Así que cuando enciendo la tele y veo, por poner un ejemplo de hombre sapiens de gran éxito, a Mario Conde, me siento un desplazado."

Comentaris, queixes i reclamacions a l'autor de l'escrit, un tal Juan José Millas.



Aquest escrit és molt important per un motiu, i aquest motiu és que CAL que acabem d'una vegada per totes amb aquell estereotip més fals que una galeta digital que predica que els neandertals no tenien pensament simbòlic, i si en tenien, com per exemple els penjolls de la Grotte du Renne, era perquè ho copiaven dels humans moderns, sense saber ben bé què feien. El que predica aquest esterotip és que aquells neandertals van anar a buscar les petxines o el que fos fins l'indret adequat, es van aprendre la tècnica, van confeccionar els pigments d'orígen natural per decorar els objectes i van utilitzar algun material, com ara cartílag, per lligar-se'ls al coll. Tot això, senyors, SENSE ADONAR-SE'N.

Ara sóc jo qui no entenc res de res. Com és possible que els neandertals perdessin el temps i els recursos d'una manera tant inútil? Si no sabien per què havien de fer servir els penjolls, PER QUÈ COI els feien!?!?!?! Us ha passat mai, a vosaltres, que de cop i volta us trobeu fent una cosa inconscientment, sense saber per què la feu, i repetiu el vostre comportament dia rere dia, només perquè no teniu res millor a fer? Us ha passat mai que inconscientment us poseu a cosir un mitjó trencat sense saber per què, us cordeu una sabata sense entendre la tècnica o de cop i volta us llegiu un llibre escrit en xinès mandarí sense entendre absolutament res del que hi diu, fins al final?

Oi que la cosa no té ni cap ni peus? Estem d'acord amb què, si els neandertals es feien penjolls, potser inicialment van intercanviar coneixements amb altres grups, potser inicialment no entenien ben bé què eren, potser els van fer servir per altres usos que el purament estètic, potser fins i tot els van robar, els van copiar o el que vulgueu, però NO TÉ CAP SENTIT afirmar que no sabien el que feien, que eren la màxima expressió de l'instint, o que tenien una consciència que podríem definir com a "inconscient", només perquè a alguns de la vella escola els sembla que "no hi arribaven"? Hi ha cap animal que malgasti el seu temps i energies realitzant tasques completament inútils?



No senyor; acceptar la teoria de la ment insconscient seria com acceptar que els penjolls de la Grotte du Renne no són reals, sinó fruit de la imaginació d'algun sonat, que va voler veure penjolls decorats allà on només hi havia pedrotes rovellades per l'acció de la pluja àcida.

diumenge, 17 de juliol de 2011

El racó de l'Australopitecus: P. robustus

Si en aquesta vida hi ha alguna cosa certa, és que després del boisei sempre ve el robustus.
P. robustus va ser descobert a Sudàfrica l'any 1938, i el seu descobriment va donar lloc a la creació d'un nou gènere: el Paranthropus. No és que el nostre amic fos molt diferent dels australopitecins com la Lucy, no; és que era molt robust, almenys la seva mandíbula. I davant del dubte, van preferir encabiar-lo en una nova categoria inventada pels homínids, no fos cas que s'enfadés i decidís clavar queixalada.

P.robustus va viure fa entre 1,2 i 2+ milions d'anys; això el converteix en possiblement contemporani amb P.boisei. No sabem si es van arribar a encreuar ni quin tipus de relació filogenètica (ja no diguem amistosa) tenien aquestes dues espècies tant properes.



Si bé s'han trobat uns quants indrets, un dels quals amb més de 130 individus per cert, que testifiquen l'existència d'aquest relatiu nostre, podríem afirmar que de moment, P. robustus va ser una espècie exclusivament sud-africana. L'anàlisi de la dentició, que com sabeu, aporta moltes característiques interessants de la vida d'un individu, ha revelat que la majoria de P.robustus no passaven dels 17 anys: ja se sap que l'adolescència és molt complicada.

La característica de P.robustus que més sobresortia, després de la robustesa de la mandíbula i del crani, era la cresta sagital, i és clar, les dents. Tot plegat els donava cert de goril·la, prò les similituds no van més enllà, perquè al contrari del que es pensaven els antropòlegs al principi, P. robustus no era cap gegant, més aviat al contrari: els mascles no passaven dels 1,20 metres x 54 quilos, i les femelles feien 1 metre x 40 quilos. Tot plegat indica cert dimorfisme sexual, encara que no tant pronunciat com el dels boisei.

La capacitat cranial de P. robustus era lleugerament inferior que la del seu amic boisei: entre 410 i 530 centímetres cúbics, semblant a la del ximpanzé; en canvi, les seves dents afilades recorden més les d'un goril·la.
Aquesta capacitat cranial no vol dir que fos estúpid: estava molt ben adaptat al seu entorn i va viure durant un període de temps més que admirable, si tenim en compte que la gran majoria de robustus eren tendres adolescents amb les hormones disparades.



La dieta de P. robustus coincideix amb la de P. boisei, en què els antropòlegs sembla que no encerten els plats preferits del nostre protagonista, i és motiu de fortes discussions entre els partidaris de les llavors sense salsa i els partidaris de les arrels amanides amb fruits secs. Possiblement la dieta de P. robustus era força més flexible que les discussions dels nostres antropòlegs.

I, atenció perquè això és del 2011 i molt interessant: un estudi dels isòtops d'estronci de les dents també ha revelat que tant P.robustus com P. boisei probablement practicaven la patrilocalitat, és a dir, les femelles arribades a la pubertat abandonaven el clan on havien crescut per anar-se'n a viure al del seu company masculí.

L'avantbraç neandertal explicat al detall

Tots sabem que els avantbraços neandertals són coneguts per la seva fortalesa: certament, hauriem de buscar entre boxejadors i pagesos consumats per trobar algú amb unes insercions musculars tant fortes com les de Feldhofer: que ens ho diguin els mateixos descobridors, que encara que siguin morts, de ben segur que es van emportar el record d'aquell humà amb ossos del gruix d'un os dels que mosseguen a la tomba.



Arribats en aquest punt, hauriem de poguer explicar per què: és que els neandertals feien més exercici, o bé ja neixien amb aquests avantbraços de popeye? Un nou estudi ha examinat exhaustivament els avantbraços d'uns quants exemplars neandertals, moderns antics i moderns moderns.

Un detallet abans de continuar: els avantbraços neandertals no estaven formats d'espinacs ni de sílex, sinó que consistien en un radi i un cúbit, com els nostres. Els autors han trobat que quan s'examinen el radi i cúbit per separat, i es comparen les dels tres grups d'homínids, les diferències no són significatives. És a dir, si demà mateix anant pel camp us trobeu un radi, no podríeu dir a simple vista si va pertànyer a un caçador del pleistocè o a un pagès del segle XIX. Increïble però cert.

Ara bé, quan els avantbraços s'analitzen en tota la seva complexitat, és a dir, ajuntant cubit i radi tal com passa en la vida real, sí que s'observen certes diferències: els avantbraços neandertals encaixen d'una manera lleugerament diferent entre l'espai que va des de l'húmer fins a la mà.



Les causes d'aquestes petites, però apreciables diferències entre ambdues poblacions tenen dues explicacions complementàries: d'una banda, l'adaptació als climes subàrtics on vivien els neandertals durant gran part de la seva existència; sabem que els animals que viuen en climes freds tendeixen a tenir les extremitats més curtes que els que viuen a la sabana, i els neandertals no n'eren pas l'excepció. L'altra causa és senzillament l'herència: els neandertals i humans moderns hem heretat certes característiques diferencials dels nostres avantpassats homínids, que van viure fa entre 500-1.000 milenis.



FONT:

http://www.sciencedirect.com/science/article/pii/S0047248411001370

dijous, 14 de juliol de 2011

El racó de l'Australopitecus: P. boisei

Un dels humanoides (en contraposició a hominids per als membres del gènere Homo) que més m'ha cridat l'atenció és el P. boisei. Potser és perquè el vaig veure per primer cop a L'Odyssééeè de l'espécé pescant termites i alhora formant part d'una trama romantico-dramàtica que en Malatterre havia escrit específicament per aquests humanoides, que el seu nom m'ha quedat gravat per sempre a la memòria.



El fet que els australopitecins (excepte la Lucy, és clar) siguin relativament menys coneguts que els nostres conegudíssims erectus i neandertals, es deu segurament a l'antropocentrisme: allò que no ens afecta, no ens importa. És per això que he pensat en dedicar-los uns quants posts. I és que s'ho mereixen. Encara que, malauradament, ja siguin història, aquests humanoides són senzillament fascinants.

El regnat dels boisei va començar en algun lloc de l'Àfrica subsahariana fa més de 2.600.000 anys, com gairebé tot lo homínid d'aquest món, i va finalitzar, perquè si vau llegir el Rei Lleó, sabeu tant bé com jo que tots els reis i regnats tard o d'hora acaben finalitzant, fa 1.200.000 anys. Encara que els boisei ens puguin semblar poca cosa més que una branca morta, aïllada i allunyada d'una de tant central com la nostra, el cert és que com a espècie no ens hem acostat ni de lluny a la supervivència dels boisei, que va ser de més d'1,4 milions d'anys com a mínim. Dit d'una altra manera: els boisei van ser uns homínids molt afortunats, amb una llarga història.

El nom científic dels nostres humanoides és força complicat i n'hi ha diferents versions. La més acceptada es Paranthropus boisei. L'adjectiu boisei prové del cognom d'un tal Boise, que era l'antropòleg fundador de l'equip que va descobrir l'humanoide el 17 de juliol de 1959, a Olduvai (Tanzània). Així doncs, els mèrits se'ls va acabar emportant el qui posava la pasta per poder continuar amb les exacavacions i no una tal Mary Leakey, la descobridora. Com gairebé sempre.



Els boisei feien una alçada i pes comparable a la resta d'australopitecins, i presentaven un clar dimorfisme sexual, que vol dir que els homes són molt homes, i les dones molt dones. En el cas dels boisei, els homes feien 1,30 metres i pesaven 68 quilos, però no patien pas d'obesitat, tot eren bíceps. Les femelles es quedaven en 1,05 metres i 45 quilos de mitjana. La capacitat cranial es movia al voltant dels 500-550 cc. Les dents eren d'allò més grosses, de tal manera que els podríem anomenar afectuosament Dentotes.

Aquestes dents tant grosses i afilades van fer pensar a molts homínids que els boisei potser menjaven fruits molt durs (se sobreeentén que trencaven la closca dels fruits secs amb les dents, i no pas amb una pedra com hem de fer nosaltres), però l'anàlisi detallat de les dents l'any 2005, que com sabem gràcies als neandertals, hi poden quedar micropartícules enganxades, va revelar que els homínids estaven equivocats, i que el nostre australopitecí probablement menjava grans quantitats de verdura fresca.

Hi ha uns 6-7 fòssils de boisei ben preservats que es mouen al voltant dels dos milions d'anys, però no tenen pas nom de pila, a diferència d'en Nandy, la Pierrette, en Bouchra, en Moshe o el menino. Això es deu probablement a què els boisei no són gaire coneguts; han aparegut un parell o tres de vegades en algun documental multiepisòdic malaterrenc i prou. De ben segur que els devoradors de crispetes no han tingut en compte les meravelloses qualitats que van permetre als boisei allargar la seva existència en un període de temps més que envejable per a uns homínids que no arriben ni als 200.000 anys com és el nostre cas.



Són tantes les coses que ens falten per descobrir d'aquests humanoides que no ens les podem ni imaginar. Espero que en un futur proper els guionistes hi dediquin més atenció. Des de NeanderFollia, un aplaudiment per la mil·lionària saga dels Boisei!!!

dissabte, 9 de juliol de 2011

La cançó de l'estiu (2011)

Aquest 2011 que sigui diferent. Que la cançó de l'estiu no sigui el nou remix d'en King Àmfora, una cançó plagiada d'ella mateixa de la Lady Kaka, un tema enganxifós i descafeïnat de la Fregonna o qualsevol delicadesa de la seva estimada Whinney Pears ni dels Brack Aid Pets. Que tampoc no sigui cap tema d'alguna Pablina Moreno o Shauny Brawn Caracola o un remake d'alguna cançoneta dels '70. Que sigui... L'HOME DE CROMANYÓ!!!!!!!!!!! Vinga, cantem plegats:



Era el temps de la prehistòria, DZUM DZUM DZUM
ara farà dos-cents mil anys, TURURURURU
un home es va cobrir de glòria, nananaanannana
fill de dos orangutans. YEEEEEEAHHHH
Dret amb les potes del darrera, YUUUUHUUUUU
amb calçotets de pell de visó, IIIIIIIIIIIIIIIIIAAAAA
va començar la seva carrera TINTONTONTONTIN
el famós home de CromanyóÓÓÓÓÓÓÓÓÓÓÓÓÓÓ

L’home de Cro, l’home de ma, HEY!
l’home de nyó,l’home de Cromanyó, pim, pom. HEEEEYYY!!!!
L’home de Cromanyó no està fet de llautó ni de ferro colat (bis). FOT-LI FORT!!!

L’home de Cro... (repetir)



Tenia rampells de poeta CANYAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA.....
i a voltes feia el saberut; .....AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
deia a la seva Marieta: SHSHSHSHSMSHSHMSHSM
Ets més bonica que un mamut; UT UT UT UT UT
si vols venir a la meva cova NANANANANANA
hi veuràs pintures murals, SIIIIIIIIIIIIIIII
més bones que les d’en Picasso, MMMMMMMMMMMMMM
que ni en Dalí en pinta d’iguals. NONONONONONO

L’home de Cro... (repetir)

Portava una destral de pedra VINGA RITME!!
i un ganivet al cinturó, l'home de cro, l'home de ma,
caçava l’ós i la pantera, WOWYEAHHHHHHHH
amb molt de canguelo i ple de por; UUUUUUUUUUUUU
si li sortia un diplodocus ai quina por!
deia dintre del seu cervell, FOT-LI!!!
ara mateix sembla que ja és hora SIIII!!!!!!
de que algun savi inventi el fusell. YUPIIIIIIIIIIIIIIIIIII



L’home de Cro... (repetir) l'HOME DE MA, L'HOME DE CRO-CRO-CRO-CRO-MANYOOOOOOO NO ES DE CANYA NI DE LLAUTÓ, NO ÉS CAP MAMUT NI TAMPOC CAP BISÓ!!! (ja se m'ha enganxat)

Dos-cents mil anys després nosaltres l'home de Croooo, l'home de maaaaa
com ell encara ens engresquem no està fet de fusta
mirant la mar i la muntanya ni de llautó
però si ell tornava prou sabem, l'home de nyóóó
això de treballar deu hores ... ni de llautó
durant sis dies com esclaus YEAAAAHHHHSIIIIIIIIIIIIIII
segurament que ell ens diria: cro-ma cro-ma croc-mac-nyó
" Prò homes, no sigueu babaus". NOOOOOOOOOOO

L´home de Cro... (repetir)



La calor m'està començant a afectar. No, ara seriosament: és bona! Aquest tema tant refrescant va ser punxat alguna vegada en algun lloc. És una de les cançons més instructives que he vist mai, mereix ser cançó d'estiu del 2011, però segur que molts s'hi oposaran, perquè al cap i a la fi, a la gent li encanta la música barata i plagiada, que s'escau molt bé per al nostre món decadent.


http://mitjaisuperior.blogspot.com/2009/12/lhome-de-cromanyo-era-el-temps-de-la.html

divendres, 8 de juliol de 2011

Jean M. Auel, tot el que necessites saber de les seves obres

Conta la llegenda que J.M. Auel havia tingut 5 fills a l'edat de 25 anys. Com que, com aquell qui diu, ja havia fet tota la feina, es va dedicar a visitar coves, llegir llibres d'antropologia i conviure amb tribus aïllades de la civilització. Després de tot això, va oferir el seu llegat a la humanitat: una col·lecció de 5 volums titolada "Els fills de la Terra" que es centren en els temps de convivència entre neandertals i crocmanyons.



Les entrevistes a un personatge tant mític com és Auel són freqüents i llegides fins i tot per aquells que la consideren poc més que una velleta verda, enamorada de la viril·litat dels homes prehistòrics, malauradament ja extingits. La última entrevista, que casualment tracta d'aquests 5 volums, és d'allò més entretinguda, i n'he copiat els paràgrafs més "primitius" sortits directament de la boca de la nostra magnífica escriptora:

- (parlant de l'Ayla) No li resulta fàcil ser acceptada, és massa diferent: la seva intel·ligència més desenvolupada la fa ser poc submisa i el cap no pot acceptar que una dona es reveli. Hi ha tensions, és clar. (...) És una dona avançada al seu temps.

- (parlant de les seves novel·les) Ho invento tot! La professió del novel.lista és la d'inventar.

- (parlant de sexe) Ella descobreix amb ell els plaers, és a dir, gaudir del sexe. (...) I com creu que ha arribat l'espècie als 6.500 milions d'individus? Parlant seriosament, en aquest temps el sexe és un acte vagament relacionat amb els auguris, pot tenir alguna funció ritual, és agradable ... però és en aquest moment de la història en què l'espècie humana encara no s'ha adonat que la copulació i la procreació estan relacionades.



-(parlant d'Altamira) Perquè els bisons cobren vida. A la llum del foc, els animals es mouen, corren sobre la paret ... és màgia pura. Aquestes coves són la connexió amb el diví, amb el més meravellós de l'home.

***SPOILERS de l'últim capítol: Baixem fins a un paradisíac racó del riu i pel camí de davant s'acosta l'Ayla. Veu en Jondalar al riu però el que no esperava és trobar-se'l amb el seu membre desenfundat davant d'una cromanyona el nom de la qual no revelarem. I l'Ayla fa mitja volta molt dolguda. FI DELS SPOILERS ***

-(projectes futurs) No puc allargar més el viatge de l'Ayla. Gran part del que he vist a la seva terra ha inspirat passatges del llibre. Ara em prendré un any de descans i després, qui sap ... tinc tant de material que potser seria possible una aventura policíaca a la prehistòria ... ja
ho veurem.



Ai caram! Encara veurem l'Ayla vestida amb gorra i pistola! Descansi Auel, descansi, que les seves obres seran recordades durant molt de temps. Fins i tot és possible que siguin trobades pels arqueòlegs del segle XXX.


FONT:
http://www.que-leer.com/12558/jean-auel.html

dimecres, 6 de juliol de 2011

Els primers moderns europeus eren uns caníbals exemplars

Trobats a l'Europa del sud-est i datats en 32.000 anys, aquests primers europeus amb barbeta ja portaven amb ells les petxinetes decorades: sí, quan volien, podien arrivar a ser més presumits que un gall d'indi. Quan no volien i se'ls creuaven els cables podien arribar a mostrar el seu cantó més caníbal: el canibalisme és una pràctica indiscutiblement associada a aquests ucraïnesos tant sofisticats, segons els investigadors. Però la cosa sembla que no va ser purament gastronòmica, sinó més aviat ritual. Potser volien adquirir els poders dels morts menjant-se'ls i altres pensaments altament desenvolupats que devien tenir.



Entre les víctimes no s'hi especifica si hi havia nens petits, com en el cas dels neandertals del Sidrón, fet que de ben segur perjudicaria molt la imatge que tenim dels primers moderns. Davant la pregunta que ens estem fent tots, és a dir, si aquest canibalisme es pot equiparar al del dels neandertals sidronencs, segurament ens trobaríem dos tipus de persones que ens respondrien de manera radicalment diferent.

Les del primer grup serien les que els importaria més els fets que no pas la causa d'aquests fets; no importa que el canibalisme fos ritual o gastronòmic, el fet és que uns éssers humans van ser assassinats i devorats pels seus companys d'espècie. En el segon grup hi trobaríem aquells que donen un pes molt més gran als per quès dels actes. Al primer grup m'hi trobaríeu a mi; de vegades penso que, si en alguna cosa eren millors els HAM que els neandertals, potser és que sabien disfressar la realitat molt millor, per més cruel que fos; així, davant dels remordiments de consciència que podria generar l'assassinat d'un nen petit per omplir l'estómac, el que es feia era rentar el cervell de tothom de tal manera que semblés l'acte més justificat i innocent del món.


FONT:

http://news.discovery.com/human/early-humans-cannibalism-jewelry-110706.html

dimarts, 5 de juliol de 2011

La ruta del Sud troba evidència genòmica

Per explicar l'expansió dels sapian' fora d'Àfrica hi ha diverses hipòtesis possibles, perquè és clar, tots els camins duen a Roma, i com que la terra és més o menys esfèrica, doncs encara més.



Entre les rutes possibles, les més conegudes són la del Nord i la del Sud. Les de l'Est i l'Oest encara no han aparegut a la literatura científica, respectivament.

La del Nord fa passar aquell grup d'homínids esparracats i, molt important, amb barbeta, pel Sinaí, que és aquella llengüeta que sobresurt al nord d'Aràbia. La del Sud, que ha guanyat protagonisme en els últims anys gràcies a la presència física d'ossos datats en 125.000 anys al sud d'Aràbia, fa saltar aquells homínids des d'Etiòpia directament al sud d'Aràbia, i des d'allà a la Índia i posteriorment una branca aniria cap a l'Àsia central/septentrional i l'altra cap a Austràlia (Europa és irrellevant en tot això).

Com que tots sabem que els ossos són més aviat escassos i fragmentats, especialment si tenen més de 125 milenis, ens cal un altre tipus d'evidència per testar aquestes dues hipòtesis. Aquesta evidència no pot venir de cap altre lloc que de nosaltres mateixos: el nostre ADN.

Els autors d'aquest estudi han analitzat diferents grups ètnics de la Índia, punt central de la ruta Sud, que es caracteritzen per parlar llengües dravídiques o el Tamil. A banda d'aquests grups indis, també s'hi han ficat japonesos i xinesos.



Uns quants anàlisis supercomplexos mitjançant programari informàtic han servit als autors per adonar-se que les dades suggereixen que la ruta del Sud podria ser la correcta (ho sento, hi entenc molt poc de programari informàtic i genòmic, aquí us deixo l'estudi en pdf: Genomic evidence for an African expansion of anatomically-modern humans by a Southern route

L'estudi, però, no s'ha quedat aquí, sinó que ha anat més enllà i ha gosat ficar-se amb els neandertals i l'1-4%, perquè és clar, se suposa que si la ruta Sud és correcta, i no hi havia neandertals en el trajecte de la ruta Sud... que tenim un problema. Problema que potser és imaginari, perquè és perfectament possible (i fins i tot probable) que apareguin neandertals a l'Aràbia. Imaginari perquè hi havia neandertals a l'oest asiàtic, no massa lluny d'Aràbia, i on també hi van viure els Skhul/Qafzeh, que casualment han estat totalment ignorats per la ruta Sud i la seva quincalleria genòmica.

Però bé, la qüestió és parlar-ne; encara que no hagin fet cap estudi posterior amb el genoma neandertal, encara que diguin que només és un genoma i que podria estar equivocat perquè si tot el rotllo de l'ADNmt i tal, encara que tornin a recuperar allò de l'estructura dins l'Àfrica, model que tothom anomena però que ningú no sap ben bé què vol dir, encara que els neandertals no tinguin res en contra de la ruta del Sud, etc; el cas és que l'estudi d'en Green (2010) podria estar equivocat, només perquè la ruta del Sud ho creu així. I què passa amb els denisovans? Si la ruta del Sud no contempla Sibèria en el seu itinerari i els javanencs estaven extingits des de feia més de 100.000 anys, d'on van treure el seu 4-6%, els melanesis?



M'hi jugo un donut que d'aquí un parell de setmanes sortirà un altre estudi defensant genòmicament la ruta del Nord o atacant ferotgement la ruta del Sud (sapientíssims...).

diumenge, 3 de juliol de 2011

L'Ötzi empaitava cabres monteses

I no només feia footing darrere d'elles, sinó que també els hi clavava la llança, els hi treia el pelatge, les escorxava, els hi buidava els intestins i després en feia talls més petits que seguidament passava pel foc.



Aquestes escenes de carnisseria brutal sembla que van tenir lloc als Alps fa 5.300 anys i 30-45 minuts. No és broma: amb les restes de menjar que es conservaven dins l'estómac de l'Ötzi s'ha pogut determinar que va menjar cabra montesa (i per què no cabra del prat?) i que aquest últim àpat va tenir lloc entre 30 i 45 minuts abans de la seva mort, que com sabem, va ser un combat entre l'Ötzi i 4 brètols que el van atacar per l'esquena.

A més a més de cuinar-se uns selectes bistecs de cabra montesa suïssa, sabem que l'Ötzi probablement no tenia raspall de dents per prevenir la càries, una infecció bacteriana força comuna sobretot a partir de l'agricultura, però que ja trobem entre els neandertals.

Amb el seu escàs 1,60, l'Ötzi era una mica més baix que l'alçada mitjana neandertal i similar a l'alçada de l'època. El pes era de 50 quilos, també molt normalet, i a més, segur que estava en molt bona forma.



Segurament en els propers mesos apareixeran més detalls de la vida de la bèstia dels Alps, i és que no hi ha res millor que tenir una mòmia per fer un viatge en el temps. Us imagineu que algun dia es descobreixi una mòmia neandertal!?


FONT:

http://www.eldeber.com.bo/2011/2011-07-03/vernotaahora.php?id=110703132835

The Reality of Neandertal Symbolic Behavior at the Grotte du Renne, Arcy-sur-Cure, France

Males notícies per en Mellars i els de la seva caverna. Molt males notícies. L'equip de Joäo Zihäo acabava de publicar un estudi sobre la Grotte du Renne (GR) i el seu controvertit simbolisme neandertal, i sembla ser que deixa l'estudi anterior amb el cul enlaire. L'estudi anterior, que recordem, va revisar totes les datacions i va arribar a la conclusió, no només que el simbolisme trobat als nivells VIII-X de la cova no era made in neandertals, sinó que tot el Chatelperronià i qualsevol mostra de simbolisme trobada enlloc, probablement tampoc, és a dir, que els neandertals, en 200.000 anys, no van ser capaços de desenvolupar cap tipus de pensament simbòlic. Mai.



Tot plegat va fer sortir els defensors dels neandertals estúpids de dins del cau en què normalment s'amaguen, com és en Mellars, que van començar a defensar allò que ells sempre havien tingut raó, però que per culpa de la benevolència dels científics, últimament s'havia volgut deixar enrere la visió del neandertal sense cap rastre d'humanitat, que per ells és clar, és totalment correcta; fins i tot com va dir en Mellars posant-se a la defensiva: "sembla com si m'acusessin de maltractar els neandertals, com si els estigués privant d'entrar a Harvard!" i d'altres parides.

L'equip d'en Zilhao tenia tres hipòtesis de partida:

a) Que els penjolls amb simbolisme formessin part del Chatelperronià, i que els neandertals fossin els autors de tot plegat, com s'assumia abans de l'aparició de l'altre estudiet.
b) Que els neandertals haguessin fet un Chatelperronià sense simbolisme, i que els penjolls fossin molt posteriors, fets pels HAM, i que s'haguessin barrejat amb els estrats de més avall.
c) Que tant el Chatelperronià com els penjolls estiguessin associats als HAM, i que els neandertals nomé s'haguessin limitat a elaborar mosterià.

Començant per la hipòtesi de la barreja, que és en el fons en el que s'aguanta tot plegat, l'equip d'en Zilhao no n'ha trobat cap evidència; de fet, el 100% del mosterià ha estat trobat en els nivells més profunds, és a dir, els XI-XIV, el 99% del Chatelperronià en els nivells del VIII a l'X, i el 100% del protoaurinyacià del nivell VII cap amunt.



Un anàlisi més detallat de les capes no suggereix cap tipus de remoguda dels materials, per la qual cosa Zilhao pensa que la parcial contaminació de les restes podrien haver ocasionat datacions errònies amb el C14, que haurien donat fonament a la suposada remoguda dels materials simbòlics, sempre en contra de la gravetat neandertal, és clar.

Per tant, aquest estudi arriba a la conclusió que no hi ha res que faci pensar que l'associació entre els ornaments i les seves corresponents capes no sigui la correcta. Els motius pels quals els nivells VIII-X semblaven ser més joves del que realment haurien de ser en l'estudi anterior es podria explicar molt bé amb la contaminació. Per exemple, amb només un 0,6% de contaminació, unes restes de 40.000 anys podrien semblar 5.000 anys més joves. En aquest context on tot va passar tant depressa, la mínima variació de les xifres ens pot fer arribar a pensar coses sense ni solta ni volta.

La lleugera contaminació podria haver estat adquirida en només els 50 anys que fa que s'ha descobert el jaciment. Un cop tinguda en compte la contaminació, les datacions dels ornaments es corresponen amb la seva respectiva capa, és a dir, els penjolls del Chatelperronià són més antics, generalment, que el protoaurinyacià, i no pas al revés.



La conclusió final de l'estudi d'en Zilhao és que, evidentment, els penjolls decorats corresponen a la capa del Chatelperronià, i que el Chatelperronià va ser una indústria anterior al protoaurinyacià i associada als neandertals. No sabem si l'estudi d'en Zilhao es troba 100% lliure de contaminació (tots coneixem en Zilhao i la seva predisposició als neandertals = moderns) però com a mínim qüestiona obertament el treball anterior, i el més important: la bombolla que s'havia inflat en Mellars li ha esclatat a la cara: sí, perquè si encara no ho sabíeu, arran de l'estudi de les noves datacions, en Mellars va començar a inflar-se una bombolla: Neanderthal symbolism and ornament manufacture: the bursting of a bubble?


FONT:

http://www.plosone.org/article/info%3Adoi%2F10.1371%2Fjournal.pone.0021545