diumenge, 31 de gener de 2010

Neandertal (primera part)


Nom oficial: Neandertal
Any: 2001
País: Regne Unit
Director: Tony Mitchell
Càsting principal:
Mark Byron com a cromanyó
Miltos Yerolemou, Jud Charlton, Cosh Omar, Samantha Seager, Howard Salinger com a neandertals.
Durada: 100 minuts (2 episodis)
Pàgina web oficial:

Aquest documental de l’any 2001, que vaig veure per primera vegada ja fa uns quants anys, consta de dues parts: la primera part tracta de la vida en general dels neandertals, i la segona part, de la seva extinció.

Aquesta primera part vol ensenyar-nos tots i cada un dels aspectes de la vida neandertal: què menjaven, com caçaven, com es relacionaven, com parlaven, com i de què morien, on vivien, etc. Els protagonistes són un clan format per 7 neandertals: una femella dominant, la seva filla, un avi (de només 40 anys!), un nen petit, i tres germans, el més petit dels quals encara és un adolescent. Tots set viuen com poden en una cova de mala mort situada al sud-oest de l’actual França: els tres germans fan eines i s’encarreguen de la caça, l’avi va a buscar menjar amb el nen, i la mare i la filla a part de caçar pel seu compte, es dediquen a fer feines de la llar-cova, com per exemple, fer peces de roba amb pells d’animals.
El clima és força hostil: fa un fred que pela, hi ha poc menjar i les feres no són gaire lluny, però els nostres neandertals, tant ben adaptats com hi estaven, sembla que se’n surten prou bé.
Hi ha alguns detallets que no acaben de quadrar; l’avi, per exemple, encara que només tingui 40 anys, ja té el cap tot gris, i camina geperut i lentament, al costat del petit; a més a més no va a caçar amb els tres germans, sinó que degut a la seva vulnerabilitat, ha de fer feines de menys risc; amb una frase que deixa anar el narrador entenem el perquè d’aquest envelliment prematur: en aquest clima tant difícil en què vivien els neandertals, o es creixia depressa, o es moria; o dit amb unes altres paraules: els neandertals tenien el creixement accelerat degut a les dures condicions on vivien; ara se sap que no és així, i que un nen neandertal tenia un creixement similar al de qualsevol nen d’avui en dia.

De tant en tant, es fa una pausa per explicar als espectadors el tipus d’eines que s’han trobat, els fòssils i què se’n pot deduir. Les deduccions sembla que intenten estar basades en el mètode científic, però tot i així, encara que el documental vol ser fidel a les noves troballes que asseguren que els neandertals no eren aquells éssers estupids que caminaven encorbats, sino que eren inteligents, forts i ben adaptats al seu entorn, no ho acaba d’aconseguir; o almenys aquesta es la sensació que he tingut les vegades que l’he mirat: encara que les reconstruccions dels actors i actrius estiguin realment treballades i ben aconseguides, els neandertals fan una cara d’estúpids i de retardats mentals impressionant. A més a més, i sense ànims d’ofendre, fan un FÀSTIC terrible, i no ho dic precisament pels seus arcs superciliars ni pel seu nas gros, sinó per certs “retocs” casolans basats segurament en prejudicis: amb una perruca de pallasso que sembla que se l’hagin posada al revés, els nostres neandertals es passen les estones lliures del dia matant-se els polls del cap. Viuen i dormen en un forat ple de rates i d’excrements seus (pitjor que els porcs!), s’alimenten de carronya, fan burilles, tenen unes dents que no només estan completament deformades, sinó que a més a més sembla que els surti molsa, i en podríem dir ¾ del mateix de les seves ungles, però el més sorprenent de tot es que van DEPILATS! Sí senyor: porten els braços i les cames completament depilats, en contraposició amb les espesses grenyes que els tapen la closca: com s’ho hauran fet???? És un misteri.
Però això no és tot: encara que teníen l’aparell fonador dotat del magnífic do de la parla, ells ben poques vegades el fan servir, excepte per avisar d’algun perill o dir quan és l’hora d’atacar un pobre cèrvol: en aquest cas fan un petit gruny o deixen anar alguna frase de màxim 3 o 4 paraules; per tota la resta, són gairebé muts!!! Quin avorriment, no?? Doncs encara n’hi ha més: per lligar-se una noia neandertal, els 3 germans el primer que fan és llençar-s’hi al damunt amb crits salvatges, de manera que la pobra quedi ben traumatitzada, i després se l’emporten cap al seu cau, on haurà de soportar durant un temps les fulminants mirades de reüll de la femella dominant.
Per semblar més educat que els altres, el germà gran li toca una mica els cabells, li dóna una miqueta de menjar, i au! Es lligava ràpid, a la prehistòria!


La vida en aquell temps era força monòtona i avorrida, almenys pels neandertals, els quals sembla que encara que eren inteligents, no tenien les habilitats mentals per produir art, sinó només destrals de pedra i puntes de llança que es repetien més que la nostrada saga d’Star Trek (o això ens vol transmetre el documental); aquesta idea que als neandertals els faltava l’espurna miraculosa que va permetre als humans moderns ser més “avançats” mentalment parlant, es va repetint al llarg de tota la cinta, i el punt culminant arriba al final d’aquesta primera part, quan el germà petit està intentant caçar un peix, amb les mans nues, i no ho aconsegueix; en aquell moment, un tipus estrany s’hi acosta pel darrere amb la llança i ZIP!!, amb un sol intent, ja el té. Quina precisió, quina destresa, quina... superioritat, no? Aquesta és la idea amb la qual l’espectador es queda: un pobre imbècil intentant enxampar un peix amb aquelles manotes maldestres i plenes de brutícia, i de cop un altre ésser que sembla que hagi vingut de l’espai exterior, amb un petit però eficaç cop amb la seva espectacular llança, n’ha tingut prou.


Per acabar, els dos personatges, el germà petit i l’estrany, es queden mirant, com si s’anés a desencadenar un duel com a les pel•lícules de l’oest, i...... TO BE CONTINUED.

Valoració: 6.5: Totalment imprescindible per entendre el món on vivien els neander i com s’ho feien per sobreviure; per observar com caçaven, les eines que feien servir i com les fabricaven, els llocs on vivien... Els actors i actrius han estat molt ben triats: persones més aviat baixes i musculoses. Les reconstruccions facials són també molt bones: per fer-ho, van agafar un motlle fet a partir dels cranis de neandertals autentics, de manera que el resultat ha quedat molt realista.
D’altra banda, cal dir que els prejudicis també hi han tingut un paper destacat, fent que els protagonistes semblessin ... tanoques, o que encara haguessin de patir una revolució al cervell (dit amb les paraules del docu) per arribar a ser ben bé humans, i en alguns moments provocant alguna petita indigestió al telespectador, com si que el menjar li volgués tornar a pujar per l’esòfag. ECS!

dijous, 28 de gener de 2010

Els neandertals ens van abandonar abans



Un altre article procendent de la Universitat de Bristol, endevineu qui n'és l'autor? Ho heu encertat: Joäo Zilhäo. Amb aquest, ja en són tres, els articles publicats en menys d'un mes sobre neandertals, de la qual cosa se'n dedueix que està treballant a jornada completa per revelar quin va ser el destí dels últims neandertals.

Aquest estudi té com a protagonistes uns neandertals trobats al sud de Portugal, categoritzats com a "els últims o penúltims", i que han estat datats en 37.000 anys --9.000 anys més del que seria d'esperar--.
Segons Zilhäo, aquesta seria la data aproximada de mort "oficial" de tota l'espècie, però afegeix que un petit grupet va sobreviure 5.000 anys més a l'extrem sud de la península ibèrica.

Zilhäo atribueix aquests 5.000 anys més de supervivència principalment al clima, que es va tornar més benigne, i al retard dels humans moderns en colonitzar el sud de la península, per raons encara desconegudes, però que ell ha especulat que deuen estar relacionades amb "l'escalfament global, que hauria incrementat l'àrea boscosa, fet que hagués dificultat l'avanç dels caçadors moderns".

Sigui com sigui, aquests neandertals van acabar la seva existència fa 28.000 anys; Zilhäo creu que "hi va haver de tot", tant baralles com aliances, fins que finalment els neander van ser absorbits.

Fonts:
1-http://news.scotsman.com/science/New-date-for-the-death.6016172.jp
2-João Zilhão, Simon J. M. Davis, Cidália Duarte, António Soares, Peter Steier, Eva Wild. Pego do Diabo (Loures, Portugal): Dating the Emergence of Anatomical Modernity in Westernmost Eurasia. PLoS ONE, 2010

dimarts, 26 de gener de 2010

En James Cameron també va veure La guerre du feu (Avatar)


Títol oficial: Avatar
Director: James Cameron
Any: 2009
País: EUA
Càsting principal:
Sam Worthington com a Jake Sully
Zoe Saldaña com a Neytiri (veu i moviments)
Sigourney Weaver: Dr. Grace Augustine
Stephen Lang: Colonel Miles Quarritch
Durada: 162 minuts
Pressupost: 237 milions $

Una pel·lícula de gairebé 3 hores, amb uns personatges més plans que la base d'una planxa, de magnífics i marejants efectes especials i un pressupost que només de veure el número et salten els ulls de les òrbites [el més gros de la història del cinema], i tot això seguit d'una innocent frase com ara: "el director ja fa 10 anys que li rondava pel cap aquesta pel·lícula, però es va haver d'esperar fins el 2009, perquè el món no comptava amb la tecnologia suficient per fer-la" només podia tenir com a director el mateix que va (tele)dirigir l'enfonsament del Titànic: James Cameron.
Avatar no tracta pas sobre neandertals, però sí que té alguna reminiscència de La guerre du feu, i com que ja he vist uns quants blogs d'antropòlegs que n'han parlat --en Hawks inclòs -- jo no en vull ser l'excepció.
No en tenia cap interès, però al final em van convèncer perquè anés a veure aquesta pel·lícula que "marcaria un abans i un després en la història del cinema". Caram, tu.
Aviam, anem per passos: tot anava molt bé fins que vaig veure els alienígenes de color blau, d'aspecte molt, molt semblant als del poblat de moderns de La guerre: pintats de colors, amb guarniments per tot el cos, de cabells trenats i llargs, de físic esbelt, parlant una llengua que no s'entenia, però que curiosament em recordava molt la de La guerre, fent acrobàcies i salts com si fóssin ballerines... i llavors vaig sentir una punxada al cor: NO pot ser. Sabia que La guerre havia impactat força en el món de l'antropologia, i que molts documentals de baix pressupost sobre homes prehistòrics l'havien presa com a model exemplar, però NO, no em podia creure que en Cameron hagués fet el mateix amb Avatar.
Poques coses més a destacar; tal com he dit més amunt, els personatges són plans, més vistos que l'anar a peu, amb dìàlegs copiats i remakejats d'altres pel·lícules (molt) anteriors, com va passar a Titànic; Cameron, tu NO EN SAPS de fer personatges, accepta-ho.
Però tampoc no cal prendre-s'ho amb tanta mala baba, ningú no és perfecte, al cap i a la fi; els diàlegs, i els personatges que els parlen, encara que estiguin repetits, poden ser passables i fins i tot divertits en algunes situacions.
Vista des d'una panoràmica general, la pel·lícula m'ha semblat com una hamburguesa: té de tot i força, i encara que duri tres hores, si no tens un mal de panxa horrible com el que tenia jo ho aguantaràs ben serè: història d'amor, alienígenes blaus de 3 metres, robots, tiroteigs, matances, boscos que de tant enlluernats fan mal als ulls, lliçons ecologistes, el tema del colonialisme (però tractat tant per sobre i de passada que no val la pena ni comentar-lo) i el millor de tot: el que podria ser un (mal) auguri sobre el futur de la humanitat.
Valoració: 7.5 /10 (boneta, però jo prefereixo els meus documentals).
El que m'ha semblat més interessant de tot plegat ha estat el comentari que n'ha fet en Hawks al seu bloc.

diumenge, 24 de gener de 2010

L'Odyssée de l'espèce



Títol original:
L'Odyssée de l'espèce (l'odissea de l'espècie).
Directors: Jacques Malaterre, Javier G. Salanova, Yves Coppens
Any: 2003
País: França
Durada: 270 minuts

Gran saga dirigida per l'arxiconegudíssim Jacques Malaterre, de la qual només en vaig mirar l'últim episodi, de nom "neandertal et sapiens".
L'espai que ocupen els neandertals es caracteritza sobretot per la seva curta durada. Quatre pinzellades de com vivien, quatre més sobre la indústria musteriana, algun polvet per animar l'ambient, alguna escena de caça amanida amb sang i finalment, el tema dels rituals funeraris, que deixa una pila de preguntes sense respondre: els neandertals tenien simbolisme? Creien en el més enllà? El documental ens vol deixar amb el dubte. Perfecte; si no ho saben és millor que ho reconeguin abans de ficar la pota.
Per fer-ho encara més interessant, el documental ens situa fa uns 30.000 anys: als neandertals els queda poc per abandonar aquest món. I, és clar, llavors és quan apareixen els sapientíssims, sempre cridant l'atenció amb el seu comportament absurd: pintats de dalt a baix seguint la moda de La guerre du feu, xerrant com cotorres, manipulant tot tipus d'instruments estrafolaris, i el millor de tot, el campament, no ho oblidaré mai: els seus membres eren 20-25 dones amb les criatures i un sol home que seguint la terminologia clàssica hauríem d'anomenar machoman.
I finalment, bé, finalment fins on ho vaig mirar, l'encontre: quatre crits, un neandertal que rapta la princesa (de què em sona) i se l'emporta a la seva cova. Allà ella se sent molt sola i té molta por fins que descobreix... una flauta! I llavors... tots els mals li passen, fins que la vénen a recollir els seus. Per sort el sr. Malaterre ha tingut més delicadesa que d'altres i aquest cop no hi va haver escena de sexe amb grunys inclosos.
També cal destacar l'aparició d'algun antropòleg per anar-ho explicant tot i que l'audiència no quedés tant perduda.
No és res de l'altre món, però sempre va bé tenir-lo a la colecció amb altres documentals per comparar punts de vista diferents. Malaterre ha volgut ser sensible fins a l'últim moment amb els neandertals, i fins i tot dotar-los de raó: ells sabien que tard o d'hora s'acabarien extingint.

dissabte, 23 de gener de 2010

Documentals: El verdadero neandertal



Títol: Le vrai visage du neandertal/El verdadero neandertal (títol original desconegut)
Any: 2006
País: República Txeca.
Director: Antoine Duplan
Personatges destacats:
-Svante Pääbo (ell mateix).
-Marcia Ponce de León (ella mateixa)
-Christoph Zollikofer (ell mateix)
-Radek Skvor com a Neandertal 1
Durada: 50 minuts.

Documental de l'any 2006, molt recomanable de mirar. S'hi expliquen les últimes troballes sobre neandertals de fa 3 anys: la seqüenciació de l'ADN amb les explicacions fetes pel mateix Svante Pääbo en persona, la pega d'enganxar marca NeanderGlue de fabricació encara desconeguda, però categoritzada com a "tecnologia avançada", la reconstrucció de la cara de Neandertal 1 a càrrec d'experts com ara Marcia P. de León, la dieta dels nostres protagonistes analitzada per un químic, i moltes, moltes coses més.

La trama central del documental és descobrir detalls de la biografia de Neandertal 1, de 42.000 anys, que viu amb els del seu clan, i que aquí prendrà vida en un jove molt sexy i aprenent de caçador de mamuts, i el millor de tot, TÉ FACEBOOK i a la vida real és tant tant tant... com al documental, o sigui: un bon partit. En aquest jove li passarà de tot i força, i la seva apassionant història ens ben captivarà.

El dec haver mirat unes 20 vegades en castellà i francès, és boníssim, enganxa, emociona, enamora, però els descobriments potser ja queden una mica endarrerits, caldrà fer-ne un de nou per actualitzar-ho tot. Un docu sobre neandertals ben fet no té data de caducitat per mi: en vull MÉS MÉS MÉS.

dijous, 21 de gener de 2010

Llibres: Una humanitat extingida



Autor:
Gemma Aguilera (1979), periodista.
Nº de pàgines: 207
Any: 2009

Quan el vaig tenir a les mans per primera vegada, gairebé plorava de l’emoció. No és res de massa espectacular, més aviat al contrari: 200 pàgines, portada i contraportada, la portada de color groc llampant amb tres ombres del que semblava un neandertal que s’anaven difuminant, i el millor de tot, el títol: Una humanitat extingida. Un títol com aquest feia bategar ben intensament el cor d’una neandertalòfila com jo, però no va ser fins al cap d’uns quants mesos després d’haver-ne conegut l’existència que vaig decidir entrar a la llibreria i buscar-lo. M’hi vaig estar gairebé una hora, abans no el vaig trobar, bàsicament per dos motius:
1-Com que gairebé mai no em compro llibres, no tinc experiència i no sabia on buscar-lo. Vaig anar a la secció de novetats, després antropologia, després autors catalans (perquè em sabia el nom de l’autora, i que el llibre era en català) però no vaig tenir èxit.
2- Perquè, veient que el primer intent havia estat un fracàs, vaig decidir tocar el dos “ja tornaràs la setmana que ve”. Però un cop fora, una por terrible se’m va apoderar de dalt a baix: que no ho veus que te’l prendran!?!? I vaig tornar a entrar. No sé com m’ho vaig fer. Només sé que al cap de mitja hora, era allà, davant dels meus ulls. Entremig, gairebé camuflat, entre altres llibres, però es deixava veure ben clar: UNA HUMANITAT EXTINGIDA, Gemma Aguilera. En aquell instant, se’m van activar tots els instints de supervivència: O ara, o mai. Amb les mans tremoloses, el vaig agafar, el vaig estirar amb un moviment brusc i vaig sentir com la freqüència dels batecs del meu cor s’accelerava mentre la ment em deia: AIXÒ JA ÉS NOSTRE! Me’l vaig apretar contra el pit fortament, i per un instant vaig quedar palplantada, allà al mig, mentre la gent passava pel meu voltant. Però això només va ser un instant. Ràpidament, i sense pensar en res més que poder sortir fora de la llibreria i cridar ben fort: JA ÉS MEU, JA ÉS MEU! Em vaig dirigir a la caixa. Maledicció: hi havia cua. Va ser la cua més llarga de tota la meva història. No s’acabava mai. Les dones de davant no paraven de fer preguntes a la caixera, la caixera que no encertava el canvi, la dona de davant que parlava pel mòbil, l’home que duia una vintena de llibres… horrorós. I ja no us vull descriure l’escena que vaig fer quan em va tocar pagar (quina vergonya!). Però tot això va quedar oblidat ben depressa quan la porta de la llibreria es va tancar darrere meu: per fi lliure i… el més important: amb el Tresor a la mà!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! (….)
El vaig començar a llegir aquella mateixa nit, com no podia ser de cap altra manera.

I si fóssin part de nosaltres? Ja ho són, part meva, jo sempre els portaré dins del cor.

Començant pel llibre: un inconvenient molt gros que li he vist és que és CURT curtíssim, se’t passa en un obrir i tancar d’ulls. Vaig haver de racionar-me, perquè sinó, me l’hagués acabat en 3 dies, tu diràs, només 200 pàgines de no res… I és clar, aquell llibre que se’t presenta com tot un Manual sobre neandertals en realitat només acaba sent un fulletó que descriu amb 4 pinzellades les notícies que més sobresurten, com ara la seqüenciació del genoma, l’espiritualitat i… gairebé no en recordo res més de tant curt com és (sanglots). Per guarnir-ho una mica l’autora hi afegeix de tant en tant algun paràgraf d’història (ja ho sabeu, el descobriment i tal), i sobretot, molta, moltíssima filosofia; una frase que es repeteix constantment és: “ells eren els europeus rossos i de pell clara; els foscos i peluts érem nosaltres”.
Consta també d’un epíleg al final de tot, amb il•lustracions de com eren físicament comparats amb els moderns, una llista dels jaciments neanders més importants dels PPCC, pensaments filosòfics de l’Eduald Carbonell, que ha tingut temps per pensar-los i confeccionar-los durant més de 40!!!!!!! anys de feixugues excavacions a l’Abric Romaní (es mereix algun trofeu, això és un neandertalòfil com cal, i tota la resta són ximpleries).

És curt, molt curt, però tot i així, força bé, pero continua sent curt, com pensat i fet a la mida d’amateurs, com si l’autora tingués por que el public se’n cansés de llegir-lo i l’abandonés al racó dels mals endreços, però ben redactat i molt ben documentat, i sobretot, actualitzat: les últimes notícies incorporades sobre descobriments són força recents (mitjans del 2009), però com que els nostres coneixements sobre els neandertals es van actualitzant a cada moment que passa, m’imagino que l’any 2012 l’autora haurà de treure a la llum Una humanitat extingida II si no es desanima, que esperem que no! Ànims Gemma, que aquest llibre és el meu Tresor!

dimecres, 20 de gener de 2010

La guerre du feu



Títol original: La guerre du feu (La guerra del foc)
País: Canadà/França/EUA
Any d'estrena: 1981
Casting principal:
Everett McGill com a Naoh
Rae Dawn Chong com a Ika
Ron Perlman com a Amoukar
Nameer El-Kadi com a Gadi
Durada: 100 minuts
Pressupost: 12.500.000 $

L’opinió més generalitzada, és que si en aquest món hi ha una sola pel•lícula que tracti els neandertals mínimament acceptable, aquesta ha de ser La guerre de feu, estrenada l’any 1981.
Aquesta, però, no és pas la meva opinió. No estic dient que sigui dolenta, ni molt menys. Però comencem pel principi:
Va caure a les meves mans fa un mes o dos, i no va ser fins fa poc més de dues setmanes que no em vaig decidir a mirar-la sencera.
La primera cosa que crida l’atenció és que els diàlegs no s’entenen, és a dir, que els hominids protagonistes parlen les seves llengües respectives, que són totalment incomprensibles per qualsevol ésser humà vivent.
Això vol dir que durant tota la pel•lícula, l’espectador s’ha de guiar visualment, però com que diuen que una imatge val més que mil paraules, a l’hora de la veritat te n’adones que pots anar-ho seguint sense problemes.
I és que l’argument principal no és pas gaire difícil de comprendre, al cap i a la fi. És un argument que jo diria, massa abstracte per una pel•lícula sobre homes prehistòrics. Al principi, el que sembla una innocent història sobre una tribu neandertal que fa mans i mànigues per poder sobreviure en aquella època tant dura de fa 80.000 anys, s’acaba convertint en una història romàntica de novel•la barata amb 4 escenes pornogràfiques perquè a l’espectador li caigui la baba.

En el meu cas, el que va aconseguir va ser que em cansés: he vist una vegada la pel•lícula i ja n’he tingut prou i de sobres; i mira que tinc documentals sobre neandertals que dec haver mirat unes 15 o 20 vegades, però amb les pel•lícules que he vist fins ara, de tant malament que se m’han posat, no puc, i La guerre du feu no en serà pas l’excepció.
Ja sé que té coses bones: l’ambientació, el temps on es situa, el realisme amb què tracta la vida d’aquells homínids, i hauria de dir els homínids en sí, perquè teòricament els neandertals són els protagonistes, però… malauradament, de neandertals en tenen poc: semblen uns europeus del nord amb quatre perruques electrocutades i fent gestos i sorolls com si imitessin goril•les. Una autèntica decepció. I com que aquesta part fallava, llavors és normal que acabés avorrint la resta de la pel•lícula.
Això segurament ho devien tenir en compte, els productors, i per aquest motiu van decidir ficar-hi una mica d’alegria, en forma de saltimbanquis pintats de dalt a baix, que no paren de parlar en un to de veu molt musical i que riuen per qualsevol ximpleria. Aquests saltimbanquis en teoria són els moderns (H.sapiens), ja totalment evolucionats. També hi apareixen els famosos erectus, aquesta vegada mostrant el seu cantó més… caníbal.
Com que el comportament dels moderns és tant complex i alhora estúpid (i a més a més, parlen molt depressa), els neandertals fan cara de no entendre absolutament res durant més de mitja pel•lícula; tanta estupidesa junta va fer que se m’escapés alguna rialla de tant en tant, i és que hi ha escenes que no tenen preu a l’hora de riure. Els pobres neandertals, però, semblen força desorientats, fins i tot durant les escenes de kamasutra, que n’hi ha moltes, sobretot cap al final.
Potser els guionistes van pensar que sinó, la pel•lícula perdria tota la gràcia, i van ficar la pota. Doncs mireu, nois: la pel•lícula estava molt bé durant tota la part en què aquells valents imitadors de neandertals les passaven magres per anar a buscar foc [ERROR: els neandertals ja en sabien, de fer foc], però en el moment en què comença tota la historieta d’amor que tant deu agradar i emocionar els excavadors sexualment frustrats i físicament esgotats, tot es comença a impregnar de tuf de perfum de rosa que fa que tots aquells bons records de bona pel•lícula d’homes prehistòrics s’esvaeixin, no per res, sinó perquè la pel•lícula en teoria no era pornogràfica. Però què pretenien, els nostres guionistes? Que en acabar, tothom se n’anés esperitat cap als lavabos del cinema a fer un cinc contra un? No sé què pensar, però poca broma: he descobert que aquesta pel•lícula és la “mare” de la gran majoria de documentals que he vist fins ara; per exemple, a Homo sapiens (2005) els moderns hi apareixen pintats exactament de la mateixa manera que els de La guerre du feu. Les historietes d’amor d’aquests documentals també són sempre entre neandertal-sapiens, i fins i tot l’idioma parlat pels homínids es veu que es basa en les parles de La guerre du feu. Resumint: que va impactar, i molt. Potser va ser el kamasutra? Potser que era la primera del seu gènere en color? Potser perquè els diàlegs no s’entenien? No ho sabria respondre, ara només puc dir que aquesta era la última que em quedava per veure sobre neandertals, i que la reservava pel final perquè m’havien dit que era la menys dolenta… i m’ha decebut.
Valoració: 6/10

dimarts, 19 de gener de 2010

Música: Neanderthal man (Hotlegs)

La primera –i última—cançó que he sentit mai que duu una temàtica amb un rerefons neandertalià la vaig escoltar per primer cop ara deu fer un parell de mesos. De fet ja en coneixia l’existència des de molt abans (potser uns tres anyets) però mai no l’havia sentida. Es tracta ni més ni menys que de la famosíssima “Neanderthal man”, el single estrella dels Hotlegs, literalment “cames calentes” ui, ui, ui… potser és per això que em feia cosa sentir-la, i és que amb aquesta portada no n’hi ha per menys:

La canço és, com us ho diria, instrumental. No es pot dir que el component vocal, interpretat pel cantant—que amb prou feines se sent—hi tingui un paper gaire destacat, sinó que més aviat, a part de cantar fluixíssim, tant fluix que cada cop que l’escolto haig d’apujar el volum del WMR al màxim, es repeteix més que la indústria musteriana—que es va mantenir gairebé invariable durant 200.000 anys o més—i el que fa més gràcia de tot, és la lletra, o més ben dit, el que més s’hi assembla: es tracta de la tornada, bé, no, perquè no n’hi ha de tornada, ni de tornada ni d’anada, no sé si m’explico, doncs això, que es tracta de quatre frases de no res, curtes curtes curtes, que em recorden el temps en què estava en procés d’aprenentatge de la lingua franca, quan devia tenir uns 10 anyets, repetides amb un cert aire de cansament i de monotonia pel que sembla un jove d’uns 25 anys que té molta calor i per refrescar-se ha engegat l’aire acondicionat, s’ha estirat al sofà de casa i ha encès un bon porro, que es fuma mentre entre sospir i sospir va deixant anar:

-I’m a neandertal man
-You’re a neandertal girl
-Let’s make love…
…in this neandertal world.

La seva traducció aproximada seria: Jo sóc un neandertal, tu ets una neandertal, així doncs, fem l’amor en aquest món neandertal.
I ja està? Sí, ja està. Això, pel que fa a la part cantada.
L’altra part, la instrumental, també et fa pensar en el caràcter repetitiu del musterià, i a mi personalment, a més a més, en algun ritual.
Per explicar-ho d’una manera més entenedora: el ritme consisteix en uns cops PUM PUM PUM acabats amb un PLAF d’un intrument de metall. Aquesta seqüència de PUM PUM PUM PLAF es repetirà de manera invariable i amb una sonoritat impactant—perquè és la única cosa que se sent bé de tota la cançonta--de principi a fi, és a dir, durant uns 4 minuts i poc. A més a més, s’hi incorporaran un parell o tres d’instruments més: una mena de pandereta de fira, el que sembla el so d’una guitarra amb les cordes desencaixades i una flauta que de tant fluixeta tant fluixeta que sona, no en vaig descobrir la presència fins la tercera o quarta vegada que vaig sentir la cançó.

El resultat – la successió entre la veu del jove avorrit i porrat fins a l’últim extrem i la (in)alternància entre aquests 3-4 instruments i el seu ritme xumba-xumba transporten automàticament l’oïent a la cova de Shanidar en ple moment de l’enterrament de l’Home de les Flors: s’hi veu algú que fa sonar una flauta, algú que toca un tam-tam que fa PUM PUM PUM, i algú que va repetint quatre frases d’acomiadament mentre tots els altres van ballant al voltant del forat on jau.
En unes altres paraules: una cançó perfecta per tots els neandertalòfils: et pot agradar tant que la puguis estar escoltant unes 40 vegades consecutives sense adorar-te’n o bé et pot deixar un nus a l’estómac la primera vegada d’haver-la sentit, primera i última, perquè seguidament clicaràs arxiu --> eliminar, i aquelles quatre frases inoblidables cauran en l’oblit per sempre. El que és segur, és que no et deixarà indiferent.
La quantitat, diversitat—i qualitat—d’experiències que pot provocar aquesta simple cançó en algú mínimament interessant en els neandertals és difícil de descriure, o sigui, que si voleu experimentar la sensació –ni bona ni dolenta, sinó indescriptible-- que m’ha deixat el Neandertal man, la millor manera és escoltar-la per vosaltres mateixos--i sobretot, quan ho feu, apugeu el volum de l’aparell al màxim, perquè sinó us en perdreu la meitat—i mentre l’aneu sentint, tanqueu els ulls i sentireu les flors com cauen damunt del cos sense vida de Shanidar IV ja hi som, ja m’he tornat a posar sentimental, sempre em passa punyeta!!!

dilluns, 18 de gener de 2010

Pel·lícules: The Neanderthal man



Títol oficial: The Neanderthal man (L'home de neandertal)
Any d'estrena: 1953
País: EE.UU
Director: Ewald André Dupont
Casting principal:
-Robert Shayne com a Clifford Groves
-Joyce Terry com a Jan Groves
-Doris Merrick com a Ruth Marshall
-Richard Crane com a dr. Ross Harkness
Durada: 78 minuts

PRIMERA SESSIÓ: No sé si es tracta d’un mal presagi o què, però la primera vegada que he intentat veure aquesta pel•licula, només he aguantat 15 minuts.
Eren quarts d’una de la matinada d’un dissabte com qualsevol altre. Jo, tota contenta, vaig decidir mirar-la “va, que amb aquest títol pot ser qualsevol cosa menys una merdeta, resistiràs amb els ulls enganxats a la pantalla de l’ordinador fins l’últim segon”, i em vaig equivocar completament. No sé si va ser la monotonia del blanc i negre (és dels anys 50) o bé la dolça i inconfusible sonoritat de la llengua anglesa, però el fet és que de cop i volta, i sense adonar-me’n, la son em va caure al damunt. Va ser brutal i inesperat, em sap greu. Vaig haver de tancar el reproductor i anar-me’n al llit, perquè si no ho hagués fet, m’hagués adormit damunt del teclat. Haig de confessar que ben poques vegades em passa, això de tenir tanta son de cop… i si fos un avís, de que no miri la pel•lícula, perquè si ho faig em pot passar alguna cosa greu, terrible?
Bah, jo no hi crec. Prepareu-vos, que la segona sessió és a punt d’arribar!!

SEGONA SESSIÓ: Va tenir lloc ahir, és a dir, 3 setmanes després de la primera sessió.
Bé, això em penso, perquè diria que… em vaig adormir. Però aquesta vegada no vaig tancar l’ordinador per remordiments de consciència, i em vaig quedar allà, perquè el blog està molt endarrerit i aquesta pel•lícula l’haig de mirar, que ja fa tres setmanes que ho hauria d’haver fet, que encara queda molta feina per fer i bla bla bla.
Recordo que estava davant de la pantalla de l’ordinador, vaig obrir el GOM player per mirar la pel•lícula, perquè el reproductor del windows em va fatal. Va ser tot just començar, i de cop i volta vaig sentir que la son se m’apoderava. Tot això em resulta força misteriós, perquè abans d’obrir el reproductor, no en tenia gens, de son, i a més a més, havia dormit força la nit abans i no era pas gaire tard (la una o un quart de dues), i no em considero una persona gaire dormilega. Però malgrat tot, ja us dic que vaig començar a sentir aquella sensació de nostàlgia amb els llençols, la foscor, el silenci, el coixí, l’escalforeta del cobrellit… i no sé què va passar, suposo que em devia adormir allà, davant la pantalla.
Dic suposo, perquè recordo haver tingut un malson. Era un malson en blanc i negre, i els personatges que hi sortien parlaven un llenguatge que em costava força d’entendre. Per sort, i a diferència d’altres malsons que he tingut, aquest no feia gens de por. No, no em provocava cap sensació, excepte algun parell o tres de rialles quan la cosa es tornava molt absurda. Amb la paraula “cosa” vull designar l’argument del malson, perquè tots els malsons en tenen, d’argument, encara que gairebé sempre sigui absurd, com és el cas d’aquest. La cosa, us ho haig de confessar, no sé de què anava ben bé, per tant descriuré el que recordo:
Com a bona neandertalòfila que sóc, vaig tenir un malson en què hi sortia un neandertal. Però era un neandertal sobre el paper, i només hi va sortir tres vegades. La primera, al principi del malson, escrit amb lletres ben grosses i de color blanc, on hi posava: THE NEANDERTHAL MAN”. Encara no sé perquè estava escrit en anglès, perquè els somnis els acostumo a tenir en català, però potser era una estratègia del meu subconscient per amagar millor la cosa, per la seva potencialitat de provocar greus lesions al meu teixit nerviós.
La segona seqüència on recordo l’aparició d’un neandertal era en una escena on un home anava passant un punxó per damunt d’una sèrie de cranis de primats, entre els quals, al final de la línia evolutiva, hi havia el cromanyó, el neandertal, i el modern. També hi sortien el ximpanzé i l’home de Piltdown, entre d’altres.
Al costat de l’home hi havia uns quants companys seus asseguts en una taula, amb un posat dels defensors del Fora d'Àfrica escoltant una conferència d’en Wolpoff, és a dir, fumant puros com uns carreters, amb cara de la-meva-teoria-es-correcta-i-la-teva-no i deixant anar una rialleta de tant en tant.
Aquesta actitud va fer enfadar l’home del punxó, i tots van començara discutir amb ganes.
L’últim lloc on recordo l’aparició d’un neandertal és en un quadern de color negre que manipulava un home molt nerviós, on a la portada hi posava: The neanderthal man.
I això és tot.Els neandertals ja no hi sortien més en aquest malson. Hi sortien, però, altres coses: un tigre, tres dones lluïnt la moda dels ’50, el que semblava una mala imitació d’un laboratori, un gat d’angora tancat en una gàbia, un bar que es deia “webb’s cafè”, un cotxe de l’any de la picor que no passava de 30 i que anava fent viatgets amunt i vall en un caminet del mig del bosc, uns quants gentlemen americans discutint sobre aspectes transcendentals de la vida, i un parell de cèrvols: un de dissecat i l’altre de real.
Ja està. Bé, no, no està, encara hi falten un parell de coses: una és el convidat estrella. Era un home que caminava geperut amb una màscara feta per espantar nens de 4 anyets. La màscara no feia cap por, perquè era simplement ridícula: on s’és vist, una imitació de màscara de ximpanzé amb rimmel als ulls? I de ridícula passava a ser increïblement divertida quan l’home que la portava, sense saber perquè, caminava geperut i tant bon punt veia una finestra, l’obria i saltava daltabaix. Aquest espantaocells (perquè a mi no em va espantar gens) així que veia qualsevol cosa que es mogués, ja fos un gos, una persona o un tigre, s’hi llançava al damunt i després de quatre sacsejades representava que l’havia mort. Amb les dones, però, era diferent, era tot un gentleman: se les carregava a coll i molt elegantment les duïa a la seva cova i els hi ensenyava els seus dots de mascle. Això semblava no agradar gens a les senyoretes, que més aviat es feien les esquerpes i començaven a xisclar.
La última cosa que hi sortia era una agulla. Molt punxeguda i llarga, mig plena de líquid, que subjectava amb mans tremoloses i mig suant, el que semblava un científic de fireta.
Algú que tingués molta imaginació podria haver dit: el científic es va injectar el contingut d’aquesta agulla a ell mateix, i després li podria haver provocat uns efectes secundaris imprevistos, com ara que s’hagués transformat en el director d’una pel•lícula que estigués rodant (per posar un exemple) i que després hagués escrit un testament per la seva dona: nena, no sé què em passa però cada vegada que et veig se’m disparen els baixos instints, i haig d’anar al bosc a matar preses i caçadors per calmar-me una mica. Com que la meva conducta pot resultar perillosa i no la puc controlar, avisa el cos policial perquè vinguin a abatre’m amb escopetes. M’estaré esperant amagat a la cova que hi ha a dins del bosc. T’estimo nena.
A veure, però siguem seriosos: aquesta possibilitat és molt remota, i no té cap sentit, per tant més val tocar de peus a terra i descartar-la.

Resumint: quina relació li veieu a tot això amb els neandertals? Cap, oi que no? Jo tampoc, no li veig enlloc: els pocs neandertals que surten, com us he dit, surten sobre el paper, i a l’època en què em volia transportar el meu malson si que m’ha semblat que es trobaven més propers a la prehistòria que ara, però crec que els neandertals ja es devien haver extingit des de feia milenis, a diferència d’altres primats que protagonitzaven el malson, i que no el protagonitzaven, però que l’havien fet possible. Aquests sí que si haguéssin tret el cap, m’haguéssin provocat un bon ensurt.

I ara sí que he acabat. Ja ho veieu, els somnis són absurds, i aquest no sé què pot voler significar, però n’estic gairebé convençuda que per les seves característiques tant originals com absurdes, es tracta d’un somni premonitori que em diu que no miri mai aquesta pel•lícula.
Jo no sóc gaire supersticiosa, però no sé perquè, alguna cosa em diu que faria bé de fer cas al somni premonitori, i per tant no seré tant dràstica com per destruir la pel•lícula immediatament i avisar a tots aquells que no l’hagin vist que no ho facin (ja sé que me’n penediré), però tampoc no la penso tocar, ni de lluny o sigui que, si amb el malson no n’heu tingut prou i voleu llegir un bon resum de la pel•lícula, haurà de ser en un altre lloc; em sap greu, però amb els somnis premonitoris no s’hi juga.
Valoració:

diumenge, 17 de gener de 2010

Pel·lícules: The Clan of the Cave Bear



Títol oficial: The Clan of the Cave Bear (El clan de l'ós de les cavernes)

Any d'estrena: 1986

País: EE.UU

Director: Michael Chapman

Casting principal:

-Daryl Hannah com a Ayla

-Pamela Reed com a Iza

-Thomas G. Waites com a Broud

-James Remar com a Creb

Pressupost: 15.000.000 $


Fa poc vaig veure aquesta mítica pel·lícula de la dècada dels 80, basada en l’obra del mateix títol de la neandertalòfilaxsempre Jean M. Auel.

Em costarà donar una resposta clara a les preguntes que es solen fer sempre després que algú acabi de mirar un film: t’ha agradat? És bo? El tornaries a veure? Me’l recomanes?

L’opinió generalitzada és que aquesta pel·lícula es mereix una qualificació de 5 pelat, és a dir, que no t’has d’aixecar de la butaca passats 20 minuts perquè et fan mal els ulls i l’ànima, però que fa figa per tot arreu: en l’argument, en els personatges, en les escenes, en els efectes especials…

He estat tot el dia –des d’ahir a la matinada—trencant-me el cap a l’hora d’escriure una opinió mínimament coherent i justa.

No n’estic gaire segura, però arribats a aquest punt –dos quarts de set del vespre d’un diumenge de mitjans de gener-- crec que alguna opinió que s’acosta mínimament als requisits demanats dec tenir:

Començaré dient que, per les seves caracterísiques, TCCB més que una pel·lícula, sembla un documental normalet sobre moderns que fa una setmana que no es dutxen, se m’ha escapat, volia dir sobre homes prehistòrics.

Un problema és que no li veig l’argument enlloc. Un altre es que diuen que l’obra de l’Auel era de 5 volums, més llargs que la Via Làctia, i en canvi la pel·lícula sembla que et passi amb un obrir i tancar d’ulls, si tenim en compte les escenes on hi passa alguna cosa, intercalades entre altres escenes que semblen més aviat destinades a… no ho sé, potser omplir perquè sí? Lluïr el maquillatge dels personatges i les cames de la protagonista? Ensenyar els magnífics decorats? No en tinc ni idea. Personalment no em molesten aquestes escenes en què aparentment no hi passa absolutament res, però a l’hora de parlar sobre el que podria semblar l’argument, les hauré de passar per alt.

Aquesta mena d’argument el podríem resumir en ben poques línies:

Hi ha una nena que es diu Ayla que és dels Altres (els Altres són els moderns) que perd la mare i es queda sola. La nena és adoptada pels neandertals. Els neandertals la miren malament i la veuen lletja. Finalment, quan l’Ayla és gran, veu que ha de seguir el seu propi camí, i decideix abadonar el Clan neandertal i buscar els Altres.

Aquesta és la trama principal, guarnida amb altres elements perquè quedi més atractiva a la vista i duri més, com ara:

-L’Ayla, des de sempre, mostra una gran intel·ligència i instint de supervivència.

-Hi ha un neandertal dolentot que causalment és el cap del clan, a qui no li cau gens bé, l’Ayla.

-Els neandertals tenen prohibit a les seves dones que toquin les armes de caça.

-El cap del clan un bon dia decideix violar l’Ayla. Aquesta pràctica la repeteix unes quantes vegades més durant tot el film per raons desconegudes, ja que suposadament no li agrada.

-L’Ayla es queda embarassada i té un nen molt maco i les passa molt magres per poder pujar-lo.

-Un bon dia, decideix [l’Ayla] jugar amb les armes de caça. Les toca, les fa anar, i descobreix que… hi té molta traça. De tanta traça, és capaç de tirar una pedra a un llop que està atacant un nen i deixar-lo sec i sagnant a terra, així com també vèncer el cap del clan i protegir el pobre bruixot dels seus atacs, enfrentar-se a un ós gegant, etc.

-…..

Em podria extendre unes quantes pàgines més però suposo que ja heu vist per on va la cosa.

Deu ser que el missatge que ens vol transmetre la pel·lícula és que l’Ayla va tenir una vida molt dura, però com que era tant forta i intel·ligent, se’n va saber sortir prou bé.

Més coses per destacar són: el maquillatge dels neandertals; quan els vaig veure vaig pensar: PERÒ, QUÈ SÓN AQUESTES BARBETES?? I AQUESTS FÍSICS ESCULTURALS, BEN PRIMS, AMB CINTURETA I MÚSCLUS D’AFEMINAT? I AQUESTS NASSETS RIDÍCULS??????? I AQUESTA PERRUCA DE L’ÈPOCA DE L’ELVIS PRESLEY???

Em feien venir mal de cap. Cada dos per tres m’estava preguntat: encara són els del Clan, o són un grup dels Altres? (que suposava que tard o d’hora havien d’aparèixer, però no). Fins i tot hi ha un moment en què un suposat neandertal li tira la canya a l’Ayla, encara que l’hauria de trobar lletja. Massa modern.

La pel·licula tampoc no és de l’any de la picor, s’hi podrien haver matat més!

Els efectes especials (un lleó obrint la boca, pintura vermella sobre la cama de l’Ayla petita, els plànols repetits d’un ós mentre obre la boca…) també fan pensar en l’any de la maria castanya, gràcies a Shima (Shima és el nom que els neandertals dónen als esperits) que n’hi havia pocs!

Diuen que la pel·lícula tenia baix pressupost d’entrada, i que a més a més, la major part d’aquest pressupost va haver de ser destinat a pagar la protagonista, interpretada per Daryl Hannah (sí, aquella rossa de KB1 i 2), i per tant, tota la part de maquillatge i efectes especials va haver de ser senzilleta.

Home doncs no ho sé, si l’actriu principal sortia tant cara, podrien haver contractat a algú altre, al cap i a la fi, per posar cara d’estúpid, portar una perruca que semblava un fregall i tirar quatre pedres tampoc no cal ser una gran estrella… ara que segurament la van contractar per donar prestigi a la pel·lícula i totes aquestes coses que caracteritzen la societat moderna, una pena, vaja.

Però encara que sembli que la pel·lícula ha estat una tortura, no li puc posar un rosco per uns quants motius que tenen a veure amb la meva neandertalofilia: Shanidar I i Lagar Velho, que hi apareixen reencarnats, en són els motius principals.

El fill de l’Ayla és Lagar Velho, no pot cap altre nen del món: té 4 anys, és un nen ben espavilat i el millor de tot: és híbrid jo en vull un com aquest!

L’altre personatge, Shanidar 1, fa de bruixot: és un dels neandertals més llestos i de bona pasta del clan. Tots li tenen molt de respecte i el cuiden de la millor manera possible, encara que suposi una càrrega: va mig coix, cec d’un ull i li falta un braç. Un personatge entranyable, el veus i dius, encara que la pel·lícula hagi estat horrible, Shanidar ho compensa de sobres.

Gràcies a aquesta pel·lícula he après una mica de neandertalià: es tracta d’un llengua que combina paraules i gestos.

Perquè l’espectador no es quedi bocabat, el guionista o qui se’n cuida d’això ha tingut la delicadesa de posar-hi subtítols.

També cal destacar l’interessant escena d’enterrament de la mare adoptiva de l’Ayla, una neandertal que fa de curandera, i que fa pensar en les cerimònies funeràries de les tombes dels Shanidar, encara que això a algú que no sigui com jo, se li farà més pesat que un plom.

Fins aquí la meva opinió. Ara ve la meva puntuació. Va, avui que estic de bon humor seré generosa: 6 de 10, és a dir, 1 per l’ambientació, 1 per l’argument, 2 per Shanidar i Lagar Velho i 2 de regal perquè els futurs productors de pel·lícules sobre neandertals no s’enfonsin amb les crítiques de pel·lícula de pa sucat amb oli i tal i que continuïn intentant-ho.

NF: Skhul V


Nom oficial: Skhul V
Sexe: Home
Edat biològica: Entre 30 i 40 anys.
Edat actual: 90.000 anys
Capacitat craniana: 1518 cc
Descobert per: Theodore McCown, J. Hallum Movius
Any i lloc de descobriment: 1932, Cova Es Skhul, Mont Carmel (Israel)

Skhul V (SV) i els altres 9 Skhuls més que es van trobar a la mateixa cova presenten característiques modernes, com el crani arrodonit, raó per la qual he dubtat en afegir-ne un aquí, i un problema de terminologia important: no se sap a quina espècie pertanyien.
SV ha estat classificat com a Homo sapiens, Homo neanderthalensis i a falta d’acord entre aquestes dues terminologies, els multirregionalistes han optat per una terminologia intermitja, o sigui, que són híbrids.
Finalment sembla que hi comença a haver acord que es tracta d’un Homo sapiens, però amb característiques arcaiques, més pròpies dels neandertals com per exemple, els arcs superciliars.
L’explicació “oficial” és que els sapian’ van arribar a l’orient mitjà molt abans que els neandertals, els quals van ocupar els mateixos llocs uns 30.000 anys més tard, i que per tant els Skhuls i els Qafzehs (uns altres esquelets de 90.000 anys amb morfologia moderna trobats a Israel) no poden descendir d’ells.
De fet, l’Arsuaga creu que fins i tot els neandertals van desplaçar els moderns: “los neandertales no eran inferiores a nosotros (??!?): esta vez nos tocó retroceder”. Encara que les explicacions de l’Arsuaga semblin més de ficció que de ciència, de moment és tot el que podem dir.

Genetistes: Svante Pääbo



El doctor Svante Paabo (1955) és genetista, i tot un veterà en ADN neandertal des del 1997, quan va publicar els resultats de la seqüenciació del primer ADNmt extret de l'húmer dret de Neandertal 1; ho podeu comprovar escrivint “Svante neanderthal” al google.
Treballa a la gran Central d’ADN Nuclear (CADNN), a Leipzig (Alemanya).
Bé, no només hi treballa, sinó que és, com si diguéssim, el cap de feina, qui talla el bacallà: això el converteix en un dels peixos més grossos que hi ha hagut mai en una investigació pionera que pot revolucionar profundament totes les teories actuals sobre l’orígen de l’home, com és el... projecte de seqüenciació del genoma neandertal.
Poca broma: tot just començar (només porten 2-3 anyets potinejant l’ADN neander) i ja deuen haver omplert més pàgines a internet que totes les investigacions juntes des de fa un segle.
Durant aquests 2-3 anys s’han ‘destapat’ algunes incògnites (els famosos 706.000 i 99,5%), o més ben dit, han deixat anar dades més o menys incompletes que han creat encara més confusió i articles vomitius pseudocientífics (excepte el blog d'en Hawks, és clar).
Pel que he pogut anar llegint durant aquests anys, la temàtica de rerefons d’aquests petits descobriments? o la motivació que els empeny a continuar desxifrant el codi i gastant-se una quantitat de cuartos que no em vull ni imaginar, és la cosa més previsible del món:
Aquest projecte té com a objectiu comprendre què ens fa únics”
És una frase paaboiana de la qual se’n poden deduir dues coses:
1: Que el nostre Svante i els de la CADNN són uns sentimentals molt rics i gens rucs.
2: Que el nostre Svante i els seus col•legues fan publicitat. És clar, perquè si no en fessin, ningú no en faria ni cas, dels seus meravellos anys d’estudis, ni de les seves hores de dedicació tancants al laboratori, ni de tot el material defectuós llençat a la broça, ni dels fons privats per mantenir la seqüenciació del genoma, ni de les trucades i emails que reben contínuament amb preguntes poc formals, com ara “l’encontre va ser amistós o bé els vam liquidar a cops de llança?”, i és evident que només amb les fredes dades de la genètica i els numerets tot aquest patiment seria en va, per tant, els cal una mica d’espiritualitat per arribar fins les masses.
Parlant de l’opinió que el nostre Svante té dels neander, em fa la sensació que ell té clar que eren diferents; en una entrevista on hi exposava amb tot el sentimentalisme del món, els perills que correrien els neandertals si finalment es poguessin clonar, va deixar anar:
Si ja hi ha hagut discriminació entre diferents races, la pregunta que em faig és: com ens comportaríem amb uns individus que són molt més diferents que una raça de qualsevol altra? Potser els faríem coses molt pitjors de les que hem fet amb aquestes altres races.”
Analitzant aquesta frase, se’n poden extreure, també, dues conclusions:
1: Que es troba en el moment idoni per escriure un llibre sobre el tracte que rebrien en aquest món els neandertals si finalment es poguessin arribar a clonar (SÍÍÍÍÍÍÍ). El llibre podria tenir com a protagonista un neandertal que s’ha escapat de la gàbia on l’experimentador el té tancat i vol fer una volta per conèixer el món, disfressat. Aviam si t’hi animes, Pääbo, que si vols fer diners, et garanteixo que jo me’l compraria tant bon punt sortís a la venda, el teu llibre!
2: Que ha enviat les dades del primer esborrany del genoma neandertal (van sortir a finals del 2006) a la broça. No es broma, perquè si no va ser una manipulació periodística o un embarbussament de la llengua del nostre Svante a l’hora d’explicar-ho a la premsa, jo vaig llegir això: que el genoma del neandertal i el dels moderns era idèntic entre un 99,5 i un 99,9, i que les diferències entre dos moderns podien arribar a ser més grans, fins a un 1%.

I ara, a principis del 2010, la humanitat encara està esperant conèixer els resultats de la seqüenciació del genoma complet, resultats que van dir que sortirien a finals de 2009 (me’n recordo que em vaig passar les 2 últimes setmanes de desembre regirant tot internet per veure si havia sortit alguna cosa, però no) o sigui que si no hi ha cap imprevist,haig d'estar ben a l'aguait, que la cosa ja deu estar al caure.

dissabte, 16 de gener de 2010

Artistes: Kennis & Kennis


Els Kennis són dos bessons dinamarquesos dedicats en cos i ànima al paleoart.
Aquests germans s’han concentrat principalment en el gènere Homo, i els neandertals n’han sortit força ben parats, tot s’ha de dir.
De les moltes reconstruccions, ja sigui en paintings o en guix que han fet, dues han tingut la sort d’anar a parar al Neandertaler Museum, un museu alemany dedicat de ple a ells (molt recomanable de visitar si aneu de vacances per allà).
Es tracta dels prototips d’un home i una dona neandertals, les fotografies dels quals han fet les voltes al món unes quantes vegades: i no n’hi ha per menys: el seu aspecte inofensiu i afectuós, l’absència de trets simiescos i els taparrabos els han fet un objectiu freqüent per les càmeres, digitals o no.

Els Kennis tenen una web on hi han penjat tot de fotos amb paintings seus i fotos de reconstruccions, i si haig de dir la veritat, els paintings m’han semblat IMPRESSIONANTS; ja sé que potser exagero, però una neandertalòfila com jo ha quedat bocabadada davant d'aquells dibuixos on s’hi representa tota la família humana, dos neandertals rient amb tanta naturalitat que gairebé en senties les rialles, aquell grup de caçadors vestits com esquimals, que et feien sentir el fred que feia… i… res, d’això, que el seu material és molt bo, que els dos bessons realment han nascut per fer aquesta feina, i que si sou mínimament neandertalòfils, feu un cop d’ull a la seva pàgina web: http://home.kpn.nl/alad/index2.html

divendres, 15 de gener de 2010

Escriptors: Robert J. Sawyer



En Sawyer (1960) és un escriptor canadenc de ciència ficció que ha escrit diverses obres, però la única que en conec és la trilogia “The Neanderthal Pharallax”.
Se l’ha volgut relacionar amb el famosíssim Isaac Asimov, que diuen que escrivia noveles de ficció molt bones. En Sawyer també escriu novel•les de ficció, però això de bones… ja és un altre tema.
La seva trilogia, que ara m’estic llegint per segon cop, té coses dolentes i coses bones (com tot en aquesta vida); la primera cosa bona que em ve a la ment quan hi penso, és que és de lectura ràpida: no m’he cansat gens llegint-la, no hi ha gens de palla, va de cara al gra, no s’entretén gens en descripcions ni se’n va per les branques; això hi ha molta gent a qui no li agrada, i per aquest motiu he vist algunes queixes relacionades amb les escasses 240 pàgines de cada un dels tres llibretets de la trilogy.
La impressió general que en tinc després de llegir els dos primers volums és una barreja de dades (molt) abstractes i disperses de tipus teòric que requereixen un petit esforç mental per part del lector i que no ocupen mai més d’una pàgina i mitja, no fos cas que se’ns cansessin les neurones, intercalades entre el que sembla una altra barreja de novel•la policíaca barata amb culebrón que fan a les 4 de la tarda a TVE-1, però treient-li tota la gràcia.
Si ajuntem tot això i hi afegim algunes invencions del propi Sawyer, invencions molt imaginatives, com per exemple els noms dels neandertals, i finalment hi fiquem 4 dades catastròfiques de la història de la humanitat, el resultat és la famosa trilogia.
Aquesta barreja explosiva ha tingut molt bona acceptació entre el public, tanta, que en Sawyer ha guanyat un premi Hugo.
I es que als humans ens agraden molt, les fredes dades científiques combinades amb culebró rosa, i el nostre Sawyer pot ser un bon o mal escriptor, però fent barreges és boníssim, això sí que no ho puc negar.
Perquè ens quedem més tranquils, i no tinguem la impressió que ens hagi vengut gat per llebre, ell mateix ens va fent una llista al principi de cada volum dels antropòlegs i altres entesos en neanders que ha anat consultant; però tot això sembla una petita broma quan te n’adones que ho barreja tot, ho exagera, ho minimitza, s’inventa ‘dades’ noves i les torna a barrejar amb les anteriors, perquè els nostres neandertals siguin una barreja de neandertals, semi-neandertals i éssers imaginaris que no hi tenen res a veure.
I és que sinó, no tindria gràcia, oi, Sawyer?

Escriptors: Jean M. Auel



Nascuda l’any 1936, aquesta bona dona és l’autora d’una llegendària saga a l’estil Senyor dels Anells anomenada Els fills de la Terra, de 5 volums, entre els quals hi ha el famosíssim “Clan de l’ós cavernari” (the clan of the cave bear en V.O.). Segur que molts n’heu sentit a parlar; es tracta d’una saga d’obligada lectura per tots els amants o encara que sigui minimament interessats per algun aspecte relacionat remotament amb els neandertals. Bé, la veritat és que tant de garlar i al final ni jo me l’he llegida. COM?! COM ÉS POSSIBLE? Doncs perquè… no he tingut temps… a veure, com ho diria, és que són 5 toxtos d’uns quants milers de pàgines. I QUÈ? AIXÒ NO ÉS CAP EXCUSA!!!! Ja ho sé, però és que sóc una mica covarda amb els llibres, i quan veig un exemplar que deu pesar almenys quatre quilograms se’m posa la pell de gallina… no ho puc evitar… PERÒ PELS NEANDERTALS ESTIC DISPOSADA A TOT! I per tant, me’ls llegiré encara que això m’hagi de costar la vida he dit.
Si voleu que us digui la veritat, vaig començar a llegir-ne el primer volum, i no vaig ni arribar a la 1/7 part del total del totxo. I DE QUÈ TRACTA? ÉS INTERESSANT? VAL LA PENA? Doncs… no ho sé, perquè pràcticament no va passar res ni vaig arribar enlloc. Però pel que recordo, les descripcions dels qui l’han llegit trobades per internet el descriuen a la perfecció: descripcions de paisatges llaaaaaaaaaargues, llarguííííííssimes, que duren pàààààgines i pààààgines i que mentre les llegeixes se’t tanquen els ulls, i de tant en tant, intercalades, escenes pornogràfiques per alleugerir la lectura i que podrien estar reflectint el desig sexual de l’autora, diuen. Però per desgràcia en aquesta última part no hi vaig arribar punyeta!.
Pel que he pogut llegir, també, l’autora és una neandertalòfila en tota regla; frases com “continuem sent com el neandertal, que es movia per amor” o “si algú et diu neandertal, tu respon-li: gràcies!” són seves, i com a tal es mereix un lloc en aquest blog. A més a més, ha estat a la cova de Shanidar en persona i abans d'escriure la quintilogia ja en sabia un niu, sobre neandertals.
Ah, i una última cosa: d’aquesta saga se’n va fer una pel•lícula protagonitzada per una actriu que va sortir a Kill Bill (…), i que es veu que és horrorosa (la pel•lícula).
Havent donat a conèixer tots els meus coneixements sobre aquesta bona dona, el meu deure com a neandertalòfila em crida: haig de llegir-me els seus 5 totxos, mirar-ne el llargmetratge i fer-ne uns comentaris com déu mana.
Però ara no, eh? Que primer haig d’ agafar forces, moltes forces per intentar vèncer un desafiament d’aquesta magnitud (au vaaa, que al final serà divertit i tot!).

dimecres, 13 de gener de 2010

Com eren? Trets esquelètics neandertals



Amb aquest esquelet articulat extret de BoneClones, l’únic lloc de la banda ampla (en el meu cas hauria de dir estreta) on he vist que feien reconstruccions neandertals decents, pretenc enumerar la llista de trets anatòmics més característics dels neandertals. Això no vol dir, ni molt menys, que els presentessin tots els neandertals, ni tampoc que només fóssin els únics que els presentessin, però si que pot voler dir que si mai ens trobem un esquelet que reuneix la majoria d’aquestes característiques voldrà dir que molt probablement té ascendència neandertal, i si només en presenta un parell o tres, doncs que... de neandertal en tindrà més aviat poc. I si no en presenta cap, com és el meu cas, voldrà dir que de neandertal no en té ni un pèl.

Comencem pel cap i anirem tirant cap avall:

1 La barbeta. A diferència de la majoria de moderns, la majoria de neanders no en tenien, ni tan sols una insignificant insinuació. Fins i tot l’os de la mandíbula inferior s’esmunyia cap enrere. L’excepció aquest cop ens ve donada per la nostra estimada Pierrette (Saint Césaire 1) que en tenia una mica. Els partidaris del multirregionalisme han especulat que es deu tractar d’interbreeding.

2 El nas. El nas dels neandertals era força grosset a la majoria d’ells. Hi ha excepcions, però. Aquesta vegada és el jovenet Lo Mostièr el nostre rebel: el nas de lo Mostièr no era grosset, ni gros ni grossàs, sinó que era de la mida del Camp Nou. I mira que le Moustier diuen que ho tenia tot més petit que els altres companys seus, però el nas, no, el nas no, el nas era per caure de cul a terra.

3 Els arcs superciliars: molt caracteristics de la gran majoria de primats, i d’alguns moderns. Els neandertals els tenien especialment pronunciats, potser perquè així eren més atractius o bé per fer-los servir de visera quan els venia el sol de cara (això ho vaig llegir a la trilogia d’en Sawyer, o sigui que no us ho prengueu massa seriosament).

4 El bony occipital. El cap de la majoria de neandertals no era rodonet com el de la majoria de moderns, sinó que era allargat, semblant a un meló perquè ens entenguem, i acabava formant una protuberància o bony a la part del darrere. De bonys semblants se n’ha volgut trobar entre els moderns, però sense èxit: el bony dels neandertals era ben seu i només seu.

5 El front. Els neandertals no tenien ni dos dits de front, és a dir, que el tenien molt i molt curtet. Els que creuen que els neandertals eren inferiors mentalment parlant ho han explicat dient que, això és així perquè la part del cervell que correspon a aquesta regió, és a dir, els lòbuls frontals, eren més aviat petitets que perquè ens entenguem, vol dir que eren curts de gambals. Desgraciadament per aquesta colla de pensadors, la reconstrucció del cervell neandertal va revelar que els lobuls frontals dels neander i els seus eren gairebé idèntics, cosa que significa que, efectivament, els neandertals ho havien de ser molt, de curts.

6 L’espai retromolar. Característica ben neandertal. No recordo haver vist cap crani modern ni de cap altra espècie propera que ho tingui, però me n’hauria d’assegurar millor. En un estudi sobre les boques neandertals, els autors van especular que aquest espai els permetia obrir molt més l’orifici bucal, però no se sap del cert.

7 La clavícula. Els neandertals tenien les espatlles com si haguessin practicat la natació intensiva des dels 3 anys. Vaig llegir en una entrevista feta a en Trinkaus on li preguntaven què se n’havia fet dels trets neandertals, i ell ben convençut va explicar que havien perdurat fins a alguns de nosaltres algunes característiques, com ara la forma de la mandíbula (?) i les espatlles molt amples. Quan vegi a algú amb les espatlles molt amples, ja m’hi ben fixaré.

8 La cintura: els moderns tots en tenim, més o menys, de cintura, bé, no, ho modifico, la majoria en tenim més aviat poca, però és per un motiu ben diferent que els neandertals. En el primer cas és degut a l’acumulació de triglicèrids a l’abdomen, i en el segon, perquè la caixa toràcica dels neandertals tenia forma de campana, i la dels moderns és més angosta, de manera que a la part de més avall, les costelles ens tornen a entrar cap endins, i això fa que se’ns noti la cintura.

9 La pelvis. La tenien una mica diferent i més ampla. No em pregunteu perquè, perquè encara no he trobat cap estudi que n’hagi parlat, però el que és cert és que, perquè ens entenguem, els homes neandertals tenien la pelvis tan ampla com alguns homes moderns i la majoria de dones modernes, i les dones neandertals tenien la pelvis tan ampla com algunes dones modernes i molts pocs homes moderns. Alguns antropòlegs han especulat que aquesta pelvis tant ampla hagués estat un inconvenient a l’hora de fugir cames ajudeu-me i recórrer trajectes de llarga distància.

10 Les mans. Un neandertal estàndard havia de tenir unes mans de ferro. Vaig sentir dir que podien agafar molt fort tot allò que tocàven. Deixant de banda la més que possible concepció distorsionada de la realitat de certs investigadors, és cert que, si hem de fer cas als esquelets, els neandertals tenien uns dits força gruixuts, que indiquen una musculatura també força desenvolupada, sobretot a la secció que va des de l’avantbraç fins la mà.

11 Els genolls i colzes, i també d’altres llocs on s’ajunten les extremitats, eren força gruixuts en proporció amb la resta de l’os, tot i que no se sap ben bé perquè. També es diu que els neandertals tenien l’avantbraç força curt en relació amb l’húmer; això ho vaig llegir en uns llibrets de ciència ficció, i al principi no m’ho creia, però es veu que és cert. Aquestes proporcions corporals teòricament tindrien alguna relació amb el clima, generalment fred, on vivien.